Memòria de Sants: La festa de l'any de la derrota

Carretera de Sants durant la Festa Major de 1939
Fons: AMDS (UEC)

Ens trobem a Sants, a la plaça Màlaga, són les 10 del matí del 24 d’agost de 1939, un dijous. El calendari litúrgic indica que és Sant Bartomeu. Fa poc més de mig any que Barcelona ha caigut en mans del feixisme i només 145 dies del moment en que Franco, a Burgos estant, havia agafat l’estilogràfica per signar el darrer comunicat de guerra, aquell que deia: En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

En aquest precís moment, a d’altres parts de la ciutat, del país i del món passen fets que seran transcendentals a les vides de milions de persones, entre les quals molts santsencs i santsenques. A Argelers, el lloc que el fotògraf Robert Capa va definir com un infern sobre la sorra, més de 100.000 republicans i republicanes viuen i moren oblidats al camp. A la Model, una presó projectada per 1.000 reclusos, se n'amunteguen uns 13.000 i a la presó de Les Corts, administrada per les monges de l’ordre de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, 2.000 dones amb quasi mig centenar de criatures, sobreviuen privades de llibertat. Davant del mar, al Camp de la Bota, un grup de persones veuen per darrera vegada la llum del sol abans de caure assassinades per les bales d’un escamot d’execució, en els propers mesos, allà mateix, hi moriran més de 1.700.

Si marxem molt lluny podem descobrir que en aquell mateix moment a les portes de Polònia milers de soldats nazis i soviètics, es preparen una invasió que, una setmana més tard, canviarà el destí del món. Però no cal sortir de Sants per seguir descobrint d’altres moments tràgics. Als carrers, en gran part intransitables per les destrosses dels darrers anys de guerra i per les muntanyes de terra que es van treure per fer els refugis antiaeris, grups d’homes treballen enterrant a l’oblit la memòria d’un fet que les autoritats franquistes no reconeixeran mai, que només uns mesos enrere ells mateixos, amb el suport de feixistes italians i dels nazis alemanys, anihilaven a la població civil des de l’aire. El treball per tapar els refugis es farà amb tanta pressa que al barri un camió d’obres, al carrer d’Alcolea, atropellarà una dona que anava amb el seu fill, acabant amb les seves vides.

En aquest mateix moment, entre la tristesa pels desapareguts i exiliats, la repressió, la fam i l’estraperlo… comença la Festa Major de Sants. La salutació del programa d’actes és prou explícita. Un text molt breu en que ja apareix gran part de l’argumentari que, al llarg de dècades, el franquisme explotarà fins a la sacietat: la redempció per la sang als camps de batalla, las hordas de la anti-España, los auténticos Españoles… Us adjunto el text íntegre.

Han transcurrido siete meses de la liberación de Barcelona, de nuestra liberación. Este corto espacio de tiempo ha variado por completo el aspecto de nuestra barriada. Lo que antes era malhumor y tristeza se ha convertido en sana alegría, de la que es exponente esta Fiesta Mayor que celebramos. Y el milagro se ha operado merced al esfuerzo de nuestro Caudillo y al heroismo de nuestro Glorioso Ejército Nacional. De ese Ejército que para redimirnos no dudó en regar con su sangre los campos de batalla, de esos hermanos nuestros, auténticos españoles, que cuando padecíamos hambre vinieron a compartir su pan con nosotros; de los Gobernantes, que con su árdua labor, van restañando las heridas que dejaron a su paso la hordas de la anti-España. Por este motivo, al restablecerse las Fiestas tradicionales de Sans, que por llevarse a cabo en el Año de la Victoria han de tener el máximo esplendor, dediquemos un sentido recuerdo a los caídos por Dios y por España y hagamos público nuestro agradecimiento al Generalísimo Franco y al invicto Ejército que acaudilla, gracias a los que podemos celebrar esta Fiesta Mayor, que ha de hermanar aún más, a todos los buenos españoles que quieren la España Una, Grande y Libre

¡VIVA FRANCO!

¡ARRIBA ESPAÑA!

La Comisión

Detall del programa de Festa Major de Sants de 1939
Fons: AMDS (UEC)

En una societat on res era normal, amb milers de morts, presoners i exiliats, a un país on, per posar un exemple, el racionament encara seguiria 13 anys més, el nou règim necessitava amb urgència vendre l’aparença de normalitat i res més útil per aconseguir-ho que celebrar la Festa Major de Sants. Una celebració que es passaria pel sedàs del Franquisme per eliminar, per exemple, la llengua catalana, que fins aquell moment havia sigut la que es feia servir als programes.

Llengua i continguts a banda potser el principal canvi que es van realitzar a les Festes de Sants durant el Franquisme, si comparem a les festes que s'havien realitzat durant la República, és la consagració de la Comissió Organitzadora, format per industrials, comercials, eclesiàstics , falangistes i representants de l'administració. D'aquesta manera podríem parlar de dues festes en una, l'oficial, organitzada per aquest comissió i fortament carregada de contingut ideològic, feixista, és clar; i les festes dels carrers. La concepció d'aquesta festa ja ens explica el rerefons de l'organització social i ens permet fer una pregunta: De qui és la festa? Si a la República la festa era la suma dels carrers, amb un evident rerefons d'organització federal, a partir de l'any 39 el règim intentarà implantar una festa centralitzada i controlada.

Les festes d’aquell any de derrota van començar amb una Misa solemne en la Parròquia de Santa Maria on es va interpretar la missa Hoc est corpus meum de Perosi. Cal a dir que, tot i la pompa del redactat, la parròquia de Santa Maria en aquells moments no era més que un descampat al capdamunt de les escales de la plaça Màlaga. Després de la crema de l’antic temple, el 19 de juliol del 1936, i del posterior enderroc del campanar i les restes que havien resistit dempeus, les obres per l’edificació de l’actual església no van començar fins a l'11 de febrer de 1940, quan es va fer l’acte per beneir la primera pedra. Durant aquest temps van proliferar misses de campanya, on abundaven les camises blaves, fins que es va habilitar una parròquia temporal, la nova no es va finalitzar fins al 1952.

Acte de benedicció de la primera pedra de Santa Maria de Sants, 11/02/1940
Fons: AMDS (UEC)

Les misses foren una part significativa de la programació de les festes d’aquell 1939. A banda de la missa el dia del patró, Sant Bartomeu, es va celebrar una segona el dia 25, probablement al Círcol de Sants, dedicada als caiguts de la Parròquia, entre els quals mossèn Puig i Moliner, i una tercera el dia 27 dedicada al caiguts del Districte. Començava una llarga etapa on Església, Exèrcit i Falange es farien omnipresents a la societat i, la Festa Major de Sants, no seria una excepció.

De fet es detecta una intenció clara d’apropiació de la Festa Major de Sants, fins llavors un acte bàsicament popular, com un element d’adoctrinament al servei del nou règim. Un fet que es va fer especialment evident en els primers anys després de la derrota republicana i a les activitats impulsades dins del programa oficial, és a dir, programades per a ja citada Comissió organitzadora.

Tot i la pompa del redactat del programa, la Festa Major de 1939 deuria ser petita en comparació amb el que era habitual fins al moment i amb les festes que la seguiren. Al programa oficial trobem una zarzuela, El rey que rabió, que es va convertir en un clàssic de les festes majors santsenques de la Postguerra; un festival infantil amb clowns i putxinel·lis i diversos balls a la terrassa del Círcol de Sants amenitzats per Jaime Planas y sus discos vivientes i l’orquestra Martin de la Rosa, anteriorment coneguda com a Crazy Boys, segurament un nom massa agosarat per als nous temps. El 27 d’agost es va acabar la festa amb uns focs artificials a les 22h i un ball a les 23h. Podem imaginar el que passaria pel cap de molts veïns i veïnes, que havien patit mesos de bombardejos aeris, en escoltar les explosions dels coets al cel.

Aquell any l’eix que formen la Creu Coberta i la Carretera de Sants es va omplir d’enormes banderes espanyoles que anaven acompanyades de pancartes amb el lema: Fiesta mayor de Sans - 1939. Año de la victoria. I és que durant els primers anys de la dictadura aquest eslògan propagandístic, que contava els anys des de la victòria feixista, es va repetir fins a la sacietat a tots els mitjans oficials. Franco en realitat copiava la idea de Mussolini que havia començat a contar els anys des de la Marxa sobre Roma.

Detall del programa de Festa Major de 1940 amb un poema dedicat a Jose Antonio Primo de Rivera
Fons: AMDS

A partir d’aquell moment i en els anys següents els programes i fins i tot la decoració d’alguns carrers s’ompliran de simbologia falangista i tradicionalista. Així ens trobem representacions del jou i les fletxes, que el falangisme va agafar de l’escut dels reis catòlics; o de l’àliga, un altre símbol que la dictadura també va manllevar de la mateixa època. L’au de rapinya que havia incorporat Isabel la Catòlica al seu escut, és una representació de Sant Joan Evangelista. També es freqüent trobar la creu de Borgonya, que en realitat és una representació de la creu en forma de X, on va ser martiritzat Sant Andreu. Aquesta havia esdevingut un símbol del carlisme. També fa acte d’aparició l’omnipresent lema: Una, grande y libre, que segons algunes fonts hauria popularitzat Onésimo Redondo, un dels fundadors de les JONS.

Portalada del carrer d'Alcolea per la Festa Major de Sants amb símbols falangistes i carlistes, 1941.
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Seguint amb el repàs d’aquests primers anys de la dictadura també cal destacar un altre moment, l’any 1941. En un context en que Alemanya havia anat ocupant Europa sense aturador i semblava llançada a guanyar la guerra, el franquisme no dissimulava que les seves simpaties estiguessin de la banda dels seus aliats nazis i feixistes, que li havien facilitat guanyar la guerra. Així al juliol del 1941 els franquistes van enviar la División Azul, 18.000 homes, a lluitar contra la Unió Soviètica.

Portalada del carrer d'Eusebi Planas amb una bandera amb la creu de Borgonya, símbol carlista, 1941
Fons: AMDS (UEC)

Per això no és d’estranyar que, només un mes més tard, la simbologia es va fer especialment present a tot arreu, començant pel guarnit dels carrers, on trobem exemples com Alcolea de Baix, engalanat amb el jou i les fletxes; la bandera espanyola i la creu de Borgonya o el carrer Eusebi Planas, on també es va penjar la bandera carlista, i arribant al programa oficial de festa major, on es va dedicar la salutació a la División Azul amb aquestes paraules:

Ya suenan los claros clarines, que anuncian la Fiesta Mayor de 1941. Este año, agravada la situación internacional, al tomar más extensión la cruenta guerra en que se debate Europa, nos encontramos delante de circunstancias de orden moral y patriótico. Quizás parecerá excesivamente frívolo celebrar fiestas mayores mientras algunos de nuestros hermanos -los mejores- vuelven a empuñar las armas en las tierras áridas y lejanas de Rusia.

Por lo que es tan tradicional, tan nuestro, además de las finalidades que persiguen, consideramos que es justo celebremos la Fiesta Mayor de Sans, pero al mismo tiempo no podemos menos que volver nuestros ojos llenos de admiración y respeto sobre estas legiones de voluntarios de la “División Azul” que van a ofrecer su sangre generosa en esta sublime Cruzada para el total exterminio de la “fiera” bolchevique (...)

De fet les preferències del règim, i també de la família Muntadas, eren ben clares per tothom i per si quedava algun dubte un parell de mesos més tard, en el context del la festa del Pilar, al matí de l’11 d’octubre es va celebrar un festival de les Joventuts Hitlerianes, de gira per l’estat, a l’Espanya Industrial. Sota l’atenta mirada del governador civil, el falangista Antonio de Correa y Veglison, i d’altres càrrecs locals de la dictadura, a l’ombra d’una enorme esvàstica, van rebre als joves i les joves hitlerianes que van fer una exhibició de gimnàstica rítmica i patinatge.

Les joventuts hitlerianes a l’Espanya Industrial, 11/10/1941
Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Article a la Vanguardia del 14/10/1941

Veglison seguiria tenint un gran pes a Catalunya fins a la fi dels seus dies, quan ocupant el càrrec de vicepresident de la Caja de Crédito Popular de Cataluña, i en fer fallida l’entitat, va ser processat per estafa.

El fracàs alemany a l’Operació Barba-roja i el progressiu canvi d’equilibris europeus va fer que el suport franquista als nazis s'anés fent cada cop més subtil, un fet que també es pot veure a elements tan locals com els programes de festa major, on referències com les de l’any 1941 ja no es van tornar a repetir. Però l’intent d’adoctrinament a través de la Festa Major de Sants si que va seguir.

Al llarg de tota aquesta dècada, des de la comissió oficial, que era sempre ocupada per industrials, comerciants i càrrecs del règim i de l'església es van engegar tot d’activitats amb un fort contingut ideològic, afins al nacionalcatolicisme regnant, i que reforçaven els estereotips dels laboriosos sansenses i del amos com a pares protectors que en tenien cura. Potser el més cridaner va ser l’arrencada de premis i concursos. Durant la dècada dels quaranta els concursos van proliferar i se’n van fer molts i a àmbits molt diversos. De fet el concurs de carrers guarnits va néixer en aquell moment, l'any 1943.

Així als tradicionals concursos de bellesa, que ja s’havien celebrat molt abans de la Dictadura, es van afegir, per exemple, premis a la natalitat. Com recull el programa de 1941, un premi al Matrimonio con más hijos educados correctamente. En un país on la població jove havia estat delmada, es volien fomentar els naixements, especialment entre les classes treballadores, ja que calien mans per moure les fàbriques. Les fotografies ens mostren eclesiàstics i falangistes fent entrega del títols que acreditaven als pares que havien tingut molts fills. De fet, més enllà de les festes majors, aquest tipus de concursos van arribar a esdevenir premis a nivell estatal, als quals, com veurem, la salut i la figura de les dones, no tenia més importància que en la seva qualitat de procreadores.

Entrega dels premis a la natalitat de la Festa Major de Sants, 1943
Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Esgarrifa descobrir, per exemple, que en aquests concursos nacionals existia la categoria de no vivos on, els que anys més tard s’autoproclamarien provida, comptabilitzaven també les criatures nascudes mortes. A mode d’exemple, sortint del context de la festa, la Vanguardia del 28 de març de 1944 ens destaca que la colomenca Carmen Fructuoso Martínez, havia guanyat el Premio Nacional de Natalidad en la categoria de no vius i que el rebria de mans del Caudillo. Amb 46 anys d’edat i casada des dels 15 havia tingut 22 fills. Una evident agressió sobre el cos de la dona que, en nom de les necessitats de l'estat, tenia premi..

Però tornant a la Festa Major de Sants podem destacar d’altres premis, com per exemple els que es van iniciar l’any 1940. Dins de la gran categoria Premio a la Virtud Moral y el Trabajo, es va celebrar, per exemple, el Concurso de Premios a la Constancia en el Trabajo, que tenia com a objectiu, literalment i tal i com recull el programa de festa major de 1946: (...) estimular, si cabe, las virtudes de las clases productoras de la barriada (...). Un concurs que premiava els anys treballats a una mateixa empresa i pel qual els aspirants havien de presentar certificats de les empreses contractants. Un premi a la fidelitat laboral que, en un acte de paternalisme, era dotat pels propis empresaris. Es substituïa la justícia social per la caritat, sempre a canvi de la gratitud als propietaris.

En una societat on el salari mitjà a la industria era de 12,27 pessetes al dia, el cert és que guanyar un d’aquests premis a la “fidelitat”, que l’any 1946 anaven de les 500 a les 250 pessetes, podia significar una ajuda important. Com he dit els propis premis venien de la butxaca dels mateixos prohoms. Com exemple, l’any 1946 l’alcalde, que llavors era Josep Maria Albert i Despujol, director de l’Espanya Industrial, aportava 500 pessetes; i el grup format per Octavi Saltor, que era vicepresident de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País; l’ecònom de la parròquia; Pablo Fornt, president de la comissió oficial de Festa Major i l’associació de Industriales y comerciales de Sants y Hostafrancs, 250 pessetes respectivament. Premis que s’entregaven a l’Alcaldia. L’any 1943 s’afegiria un nou premi, el Concurso de Aprendizaje, per a aprenents d’oficis entre 14 i 17 anys, que presentessin obres fetes a alguna de les següents 4 categories: Metal·lúrgia, Fusta, Vidre i Labors i Confecció.

Exposició al Casino de Sants durant l'exposició del concurs d'aprenentatge de 1943
Fons: AMDS

Exposició al Casino de Sants durant l'exposició del concurs d'aprenentatge de 1943
Foto: Vicenç Pinén. Fons: AMDS

Si a Barcelona el control social seguia caient com una llosa sobre les classes populars a Sants potser les baules d’aquesta cadena es feien més evidents pel fet, gens casual, que des de l’any 1945 Josep Maria Albert i Despujol, baró de Terrades, compte de Santa Maria de Sants, com a marit de Maria del Carmen Muntadas, director general de l’Espanya Industrial, i president del Foment del Treball Nacional, ha afegit un càrrec més al seu currículum, el d’Alcalde de Barcelona. Les cròniques ens recorden com foren els treballadors de l'Espanya Industrial els que van fer entrega al flamant nou alcalde del Bastón de mando.

Josep Maria Albert i Despujol

Repassant els Comitès d’Honor de la Comissió Oficial dels anys quaranta veurem que van apareixent representades successivament el que podriem definir com les forces vives del barri. Com exemple el de l’any 1946 era format per Josep Maria Albert i Despujol, l’alcalde; Lorenzo García Tornel-Caparrós, el tinent d’alcalde del Districte VII; Arcadio Pallé Serrapiñana, conseller delegat del Districte VII; Francisco Eyré Fernández, cap de Falange Española Tradicionalista y de las JONS del Districte VII i Jaime Guixá, l’ecònom de la parròquia de Santa Maria de Sants.

Un altre fet a destacar és la forta militarització de la societat de la primera Postguerra, una constant que també queda reflectida als programes de festa. Així doncs podem descobrir com alguns carrers de van arribar a substituir les tradicionals traques per arrencar la festa per tocs de diana militars, com les que realitzaren les Esquadres de la Creu Roja l’any 1944 a carrers com Portbou, Valladolid o Vallespir o a la Carretera de Sants, on encara es va anar més enllà fent Diana y morterazos. Si bé aquesta pràctica ja es pot trobar en algun carrer durant la República, donar el tret de sortida a la festa d’aquesta manera es va fer habitual, tal i com llegim al programa de l'any següent: Diana por una Banda, Disparo de Morteretes y Pasacalle. Resulta tètric pensar que només 5 anys enrere, el 19 de juliol del 39, les canonades dels facciosos a la plaça d’Espanya havien ocasionat una gran mortaldat a la Carretera de Sants, gravant una imatge en la memòria col·lectiva santsenca, la catenària del cable del tramvia amb intestins penjant.

La militarització de la societat i el component d’adoctrinament feixista també queda molt clar quan veiem que l’any 1944 el Frente de Juventudes, que tenia la seva seu al Cuartel Asturias, al número 9 del carrer de Galileu, es va incorporar al programa de festes amb una setmana esportiva. L’any 1945 les competicions es van tornar a repetir incloent esports com: atletisme, ciclisme, boxa, bàsquet, handbol i natació. Proves on o bé competien amb d’altres clubs esportius del barri, com el BIM o el Mediterrani o bé ho feien amb equips formats per les Falanges Juveniles de Franco. Entre les diverses proves també es van incloure, per exemple, Marcha por Esquadras.

Activitats del Frente de Juventudes al programa oficial de 1941
Fons: AMDS

Però si repassem els programes de festa major també veiem com, de forma progressiva, tot i els intents d’utilització de la festa per part del règim, ben present a la comissió oficial, poc a poc el component popular van anar recuperant l’espai que havia tingut abans de la dictadura. A mesura que es van anar reconstruint els llaços socials els espais de festa popular, amb comissions autoorganitzades, decorant i omplint de programació cultural els carrers, van agafar de nou tot el pes de la festa major. Així descobrim com l’any 1946 es va arribar a una autèntica eclosió amb l’organització d’activitats a 35 carrers diferents dels nostres barris. Espais on la festa va ser una excusa més pel realment important, fer barri i estrènyer els llaços entre veïns i veïnes. Però això ja donarà per a un nou article.