Festes que protegeixen

Ens trobem a Sants, al carrer Galileu, són les 6h del matí del 24 d’agost de 1935, un dissabte. De cop el silenci regnant d’aquelles primeres hores del dia es trenca pel so d’una corneta que desvetlla la son dels veïns i veïnes que encara no s’han llevat. Tot i l’ensurt d’alguns dels veïns, que encara tenen ben present la guerra al Marroc i que inevitablement evoquen les odiades guerres, aquesta tonada militar que toca la Banda del Regiment d’Artilleria de Muntanya número 1 no anuncia noves batalles, anuncia l’inici de la Festa Major de Sants.

Programa de la Festa Major de Sants de 1935
Fons: AMDS (UEC)

En aquest moment festiu ni els veïns ni les veïnes que comencen així la Festa Major, ni els soldats del Regiment d’Artilleria en són conscients, però el destí els té preparada una nova cita per al següent estiu, a banda i banda de les barricades, ja que aquell mateix regiment, que era aquarterat a la Nova Icària, el 19 de juliol de 1936 rebrà l’ordre de controlar la plaça d’Espanya. Un xoc però, que no es va arribar a produir, ja que aquest regiment no va arribar mai a la seva destinació. Segons sembla les peces d’artilleria van ser capturades pels milicians i alguns soldats, sentint-se enganyats pels seus oficials, van passar a engreixar les files d’aquests.

Detall de la programació del carrer Galileu de 1935
Fons: AMDS (UEC)

Però deixant a banda aquesta petita broma del destí, si tornem a aquest Sants de l’any 1935, podem descobrir que aquelles darreres festes abans del cop feixista eren unes festes ben vives on participaven 16 comissions. Com encara passa a dia d’avui, alguns carrers tenien més d’una comissió organitzadora. Així podíem trobar tres comissions diferents a Alcolea, on s’organitzava una festa en el tram de la Carretera al Pont del Tren, una segona entre Valladolid i Santa Cecilia i la darrera entre Santa Cecilia i Melcior de Palau; dos comissions a Santa Caterina, on s’organitzava una festa entre els números 13 i 29 i una segona entre els números del 31 al 6, dos comissions més al carrer del Vallespir, la primera entre Puiggarí i Melcior de Palau i la segona entre Melcior de Palau i la santsenca plaça d’Ernest Ventós, l’actual (esgarrada i dividida) plaça del Centre o dues comissions diferents al carrer de Premià, on es feia una festa al tram entre Sants i Autonomia i una segona al tram entre Autonomia i la desapareguda plaça del Carril. També feien festa carrers com Badalona, Robrenyo, Santa Caterina, Comtes de Bell-lloc, Gayarre, Miquel Àngel o el ja citat Galileu.

Guarnit del carrer de Valladolid amb temàtica al·legòrica a Les Autonomies, 1934
Fons: AMDS (UEC) 

Unes festes de carrer a les que caldria sumar entitats santsenques de tots els colors que participaven de la festa programant balls, concerts i d’altres activitats culturals. Aquell any 1935 es podia trobar programació a les seus de les que llavors eren les grans entitats de referència, com l’Orfeó, el Centre Catòlic o el Círcol de Sants, on es celebraven alguns dels balls més sonats, com el ball de deu, on les filles de les famílies benestants del barri cada any anaven a lluir vestits nous. Si no també es podia anar a la Sala Joventut on, entre d’altres actuava The Xirinola Band i Els Centaures, una sala que era al carrer Sant Medir. 

Les cooperatives i els ateneus també participaven fent programació especial per a la festa. Entre les primeres la Model del Segle XX, la Lleialtat Santsenca o la Fraternitat Republicana Radical Sansense, entre els segons l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que, de fet, coincidint amb la Festa Major arribava al seu segon aniversari. El toc esportiu de la festa, venia de la mà de La Unió Esportiva de Sants i el més culte l’aportava la celebració dels Jocs Florals de Sants.

Si comparem les festes dels anys de la Segona República amb les festes que tindran lloc durant el Franquisme podem descobrir fets que ens ajuden a entendre millor les societats que van organitzar unes i les altres. Llegint amb atenció els programes de les festes dels anys 30 ens adonem que trasllueix un federalisme molt lligat al propi moment republicà. La festa eren els carrers els carrers organitzats. Per contra, amb la dictadura, tot i que els carrers seguiran presents i els guarnits seguiran sent el principal fet diferencial de la Festa Major de Sants, si fem el mateix exercici i llegim els programes sentim una ferum de control i de centralisme. 

Cursa al carrer de Galileu, 1934
Fons: AMDS (UEC)

La llibertat dels anys 30 es veuria coartada amb la creació d’un comitè organitzador format per industrials i comerciants afins al règim, eclesiàstics de Santa Maria de Sants, càrrecs de l’ajuntament i membres de Falange. Aquest comitè seria l’encarregat de programar els actes oficials. Si fins aquell moment la festa eren, quasi en exclusiva, grups de veïns autoorganitzats a partir d’aquell moment la festa major s’intentarà controlar i convertir en un element més d’adoctrinament al servei del règim. Un tema sobre el qual properament parlaré amb més detall.

Però tornant als anys trenta caldria dir que aquelles festes eren un element més, entre molts d’altres, dels que havien servit per anar construint la ciutat popular. I és que més enllà del fet d’engalanar els carrers, un fet que ja s’hauria de valorar com un element de la nostra cultura popular, o de crear cultura de base, potser el més important va ser la xarxa veïnal que la festa major va ajudar a crear. Una xarxa que seria fonamental durant la guerra.

Quan el 13 de febrer de 1937 el feixisme va atacar la ciutat de Barcelona des del creuer Eugenio di Savoia es donava inici a un dels episodis més durs de la història de la ciutat. El bombardeig marítim, al llarg dels següents mesos, continuaria amb multitud d’atacs aeris. La dificultat de protegir la ciutat mitjançant la defensa activa va fer que gran part del pes recaigués en la defensa passiva, la construcció de refugis. A Barcelona es van construir al voltant de 1400 refugis antiaeris, la majoria construïts directament pels veïns i veïnes. Només a Sants, Hostafrancs i la Bordeta es van arribar a fer més de 120 refugis, una quantitat molt elevada que no s’entendria sense tenir en compte la gran força de l’associacionisme santsenc, entre el qual les comissions de festa major, amb una vinculació molt  directa als propis carrers, segur que van tenir un pes important. Si fins l’any 1936 veïns i veïnes es bolcaven al carrer per engalanar-lo a partir del 36, moltes d’aquestes persones ho farien per foradar-lo.

Revisant els carrers que havien anat celebrant festes els darrers anys abans del cop feixista trobem uns quants on es van construir refugis, com per exemple Badalona, on es va fer el refugi 464; Alcolea, on consta el 1351; Comtes de Bell-lloc on podíem trobar els refugis 844 i 1221;  Gayarre, on hi havia el 239; Miquel Àngel on hi consten el 671 i el 771 o Vallespir on hi consten el refugi 76 i el 1307. Refugis als que encara caldria sumar els que creuaven aquests carrers o els que es van bastir a carrers paral·lels i en els que, segurament, van participar els mateixos veïns i veïnes organitzats. I es que, tal i com ens ha tornat a recordar la pandèmia, quan les coses van mal dades a un barri veritablement fort les xarxes veïnals preexistents esdevenen xarxes de solidaritat. 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram