divendres, 15 de maig de 2015

Santa Maria de Sants

Al damunt d’un turó, que permetia controlar el pla de Barcelona, es va edificar a l’edat mitjana una església. Una petit temple del qual hi ha referències des de l’any 780. Se sap també que al segle XII hi havia una església d’estil romànic que tenia drets de propietat sobre els terrenys. Sants creixia i l’any 1820 es va decidir enderrocar l’antiga església romànica i edificar-ne una de nova molt més gran.

El projecte del nou edifici, d’estil neoclàssic, va ser realitzat per Josep Renart i Closes i el seu fill Francesc Renart i Arús. Acabada l’obra, l’església es va consagrar el 27 de maig de 1827. Aviat va cridar l’atenció per la gran alçada del seu campanar, una torre octogonal que arribava a uns setanta metres i que era considerada com la més alta que hi havia fora de les muralles. El recinte es completava amb la rectoria, a la banda de la plaça d’Ibèria, i el Cementiri, a l’espai on trobem actualment les Cotxeres de Sants. Davant del temple també hi havia la principal plaça del poble, que llavors es deia simplement la plaça de l’església.

Antiga església de Santa Maria de Sants, Arxiu Històric de Sants-Montjuïc

Aquest edifici, però va estar lligat a la convulsa història de Sants del segle XIX i XX. De fet varen ser tants els fets violents que es van donar al barri al llarg d’aquests dos segles, que la plaça de l’església durant alguns anys va ser coneguda popularment com la plaça de les bombes. Si bé és cert que la industrialització havia permès l’augment de la producció, no és menys cert que les condicions de vida i laborals dels treballadors que ara ocupaven les fàbriques havien empitjorat notablement. La burgesia catalana que volia competir amb les potències industrials estrangeres ho feia amb inconvenients importants: no disposava ni de matèries primeres com el cotó i el ferro, ni del combustible que feia moure les màquines, el carbó. Per a molts empresaris l'única manera de rebaixar costos va ser explotant als treballadors, un fet que va ser l’origen fortes tensions socials.

La influència social de l’església, i en molts casos el fet que aquesta hagués pres partit pel carlisme, va influir en el fort anticlericalisme que va caracteritzar aquests anys. Santa Maria de Sants va ser molts cops objectiu d’aquest odi. De fet gairebé a tots els moments revolucionaris que va viure la ciutat hi van haver intents de cremar l’església. Així va succeir l’any 1909 durant la Setmana Tràgica, l’any 1934 en ocasió dels Fets d’Octubre i el febrer de 1936. Aquest darrer intent va ser un tràgic precedent del final de l’església. 

El 19 de juliol de 1936 a Barcelona el gruix de l’exèrcit es va aixecar contra la República, però els militars van ser derrotats, en gran part per milicians anarquistes. Vençut el feixisme a Barcelona va esclatar la revolució, un moment en que es van donar persecucions i venjances per motius ideològics. La plaça de l’església, llavors anomenada Màlaga, va viure forts enfrontaments. Finalment grups de milicians van cremar l’església, així com la casa d’uns dels principals terratinents del barri, la casa Santomà i també es va assaltar l’escola dels Maristes. Puig i Moliner, qui era mossèn de la parròquia, acabaria sent detingut i el 15 de setembre fou assassinat per un escamot de la FAI al Cementiri de Montcada.

Enderrocades les restes que havien quedat no va quedar de l’església més que un solar. Acabada la Guerra Civil, l’any 1940 es va encarregar la reconstrucció de l’església a Raimon Duran i Reynals, un projecte que es va finalitzar l’any 1952 i que és l’actual edifici que es pot veure a l’actual plaça de Bonet i Muxí.
Parròquia de Santa Maria de Sants, fotografia de Carme Illa, 2015

Cap comentari: