divendres, 15 de maig de 2015

D’escorxador a parc

L’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, va comportar grans canvis i nous projectes a la ciutat, entre ells el de crear un Escorxador General. Fins aquell moment funcionaven a la ciutat dos escorxadors, un a tocar de la Barceloneta, al carrer d’Ocata, on es sacrificaven vaques, vedelles i ovelles, i un segon al carrer de Pujades, dedicat als porcs. Calia unes instal•lacions modernes adaptades als canvis de la ciutat i per això els autors del projecte viatjaren a Itàlia, on s’havien realitzat feia poc nous escorxadors.

L’espai escollit per edificar l’escorxador va ser el terreny que es coneixia com La Vinyeta, molt aprop de l’antiga creu de terme que havia separat els municipis de Sants i Barcelona, o responent a la nova geografia generada a partir del projecte Cerdà, a les quatre illes que queden entre els carrers d’Aragó, Tarragona, Diputació i Vilamarí. Entre els arquitectes que hi treballaren trobem noms tan destacats com Atoni Rovira i Trias o Pere Falqués i Urpí.

Escorxador 1934
Aquest enorme equipament va condicionar la vida al barri d’Hostafrancs, ja que molta gent que es dedicava al bestiar va anar instal•lant-se al voltant de l’escorxador. Molts veïns encara recorden grans ramats movent-se pels carrers del barri de camí a l’escorxador.

L’Escorxador General va tancar portes l’any 1979 per traslladar-se a Mercabarna i dels antics edificis no en va quedar cap resta. Un fet que va indignar al Col.legi d'Arquitectes per la manca de sensibilitat envers el patrimoni industrial que va demostrar l’Ajuntament. A l’espai on hi havia l’escorxador es va fer un parc que l’any 1984 va rebre el nom de Joan Miró, tot i que popularment encara es conegut com el Parc de l’Escorxador. De fet al Pla Cerdà ja es plantejava un parc en aquest espai, un projecte que mai es va arribar a realitzar. La proposta guanyadora va ser de Ricard Bofill, i va ser executada per l'equip d'arquitectes format per Antoni Solanas, Beth Galí, Màrius Quintana i Andreu Arriola.

Amb l’arribada de la democràcia l’Ajuntament de Barcelona es va plantejar una renovació profunda de la ciutat que inclogués també la creació de noves icones. Autors de renom com Antòni Tàpies, Joan Brossa o Miró hi van prendre partit creant obres. Al llavors Parc de l’Escorxador la primera acció que es va realitzar va ser la instal•lació que va ser la darrera obra pública de Joan Miró, Dona i Ocell, una escultura de 22 metres d’alçada que s’aixeca sobre un estany. L’obra, feta de pedra artificial, i revestida parcialment amb un trencadís té una forma clarament fàl•lica.

L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró la realització d’un mural ceràmic per donar la benvinguda als visitants que arribessin a l'Aeroport. Un cop inaugurat Miró va proposar la creació de dues obres més, una pensada pels viatgers que arribaven a la ciutat per mar i una pels que arribaven per terra. La primera es va concretar amb el Mosaic del Pla de l’Os, el paviment ceràmic que es pot veure al Pla de la Boqueria; la segona havia de ser una escultura de seixanta metres que aniria situada al Parc de Cervantes, on la carretera nacional es convertia en la Diagonal, però aquesta finalment va ser desestimada. Segons sembla, el projecte de Dona i Ocell es va inspirar en aquesta obra.