Enterrar la memòria

En els darrers anys s’ha parlat força sobre els refugis de la Guerra Civil. De fet potser s’ha parlat molt i en canvi no s’ha fet gaire, i mentrestant molts refugis han desaparegut entre la mala fe de les constructores i la ineptitud de l’administració. Però que s’hagi pogut parlar ja és destacable en un país on durant quarant anys va ser imposible.

Tots els que tinguin un mínim interès en el tema poden descobrir on eren el refugis i com es van construir. Fins i tot ens podem fer una idea de les sensacions que deurien sentir les nostres avies i avis sota terra, baixant a un refugi com el del Poble Sec.

Però del que no s’ha parlat mai gaire és de com aquests refugis que hi havia escampats per tota la ciutat van desapareixer. Barcelona quan va acabar la guerra era una desferra. Als tres anys de bombardejos de racionament i de fam es sumava la fugida de milers de republicans i l’entrada dels feixistes. Una entrada que va anar acompanyada d’equips d’escorcoll amb un llistat amb 1.800 adreces sospitoses. Als carrers les ferides de la guerra encara eren ben visibles: solars on hi havia hagut esglesies i cases cremades el Juliol de 1936; runes d’edificis bombardejats i muntanyes de terra provinent de les obres per fer refugis.

Uns refugis que al règim no interessaven en absolut. Eren una prova més de com el feixisme es va acarnissar amb la població civil al llarg de tot el temps que va durar la guerra. A més l’actuació dels maquis a una ciutat que era foradada per tots els cantons va acabar d’activar la paranoide imaginació feixista.

A aquesta voluntat d’esborrar i manipular la història del franquisme cal afegir les peticions, comprensibles, dels veïns i veïnes que demanaven que aquelles muntanyes de terra que hi havia pels carrers fossin retirades, ja que dificultaven les seves tasques quotidianes. 

Llegint les instàncies dels veïns, que es conserven algú es podria sorprendre amb frases com “Solicitamos que se retiren las escombros que dejaron los rojos”, sobretot si pensem que, subvencionats o no, la gran majoria de refugis els van construir els propis veïns. No ens hauria de sorprendre, aquells veïns feien l’únic que podien fer, sobreviure.

A Sants set empreses van ser les encarregades d’enrrunar aquest record. Van retirar el munts de terra, van omplir els refugis, van enderrocar les entrades i van tapiar les portes. Unes obres que van tenir lloc pocs mesos després de la caiguda de la ciutat i que segurament es van realitzar amb precipitació, com demostra el fet que a un carrer com Alcolea causesin dues víctimes mortals, una dona arrollada per un camió i un nen.