dilluns, 22 de març de 2021

De les paraules del poder a les paraules comunes

Si us interessa la història, un fet fàcilment deduïble si esteu llegint un article en un bloc de divulgació històrica com aquest, és molt probable que algun cop hagueu escoltat el concepte el Regnat del Terror, o directament el Terror. Pels grans amants de la història, d’aquells que consumeixen llibres, revistes, documentals o podcasts segur que no calen explicacions i ja saben de que estic parlant. Per la resta molt probablement serà un concepte que d’alguna manera us ressonarà i segur que tampoc us resultarà del tot desconegut. 

Potser no l’escoltàveu des de l’institut, quan pronunciat pel professor d’història, es va dipositar a la vostra memòria, soterrat entre conceptes tan diversos com les integrals, les derivades o les valències dels elements de la taula periòdica. O potser l’heu llegit en alguna de les moltes novel·les que s’han servit de l’apassionant i turbulent període històric al que es refereix. Relats que serveixen per crear memòries col·lectives i, el que és més important per a alguns, per vendre llibres. Segur que la majoria a hores d’ara ja no teniu gaires dubtes, el Terror cal situar-lo a la Revolució Francesa. Més concretament a partir de l’estiu de 1793, quan, en un context en que els enemics interns i externs amenaçaven la revolució, es va iniciar una espiral de violència que va acabar en un ball de sang. Una etapa en que la repressió sistemàtica contra els enemics polítics va estar a l’ordre del dia. 

Caricatura anglesa del Terror durant la Revolució Francesa.


A la memòria col·lectiva ens venen imatges de multituds enfervorides amb el sinistre espectacle de la guillotina a la plaça de la Concòrdia, llavors plaça de la Revolució. Homes i dones que criden, blasfemen i fan mofa dels condemnats a mort i que celebren la caiguda de l’esmolada fulla i el rodolar dels caps. Durant tot el període, que va durar, vora onze mesos, es calcula que van ser executades al voltant de 16.000 persones (una xifra que sovint es veu inflada fins a les 40.000). Però prenem una mica de distància i intentem agafar amb pinces aquestes imatges prefabricades que se’ns han fixat a la memòria fonamentades en pel·lícules i novel·les històriques. 

Les execucions públiques ja eren un fet més que habitual abans de la Revolució. De fet el botxí de París, Charles-Henri Sanson, fill, nét i besnét de botxins, era un personatge popular que tot i la revolució i tots els canvis que aquesta va comportar va seguir exercint el seu macabre ofici. Així va passar de ser el botxí reial al botxí que va tallar el cap al rei. Sanson va restar quaranta anys al càrrec, executant, amb les seves pròpies mans més de 3.000 persones. La guillotina era una innovació força recent, ja que es va començar a fer servir el 25 d’abril de 1792. Abans les execucions eren a la forca o per esquarterament. Sembla ser que la seva estrena, que donava fi a l’espectacle de forma ràpida, no va ser ben rebuda pel públic. La fascinació per la violència ja era ben present abans de la revolució. 

Ara recordeu la xifra que citava, les 16.000 persones executades durant l’any que va durar el Terror, i situem-nos, de nou, en un moment en que París es veu amenaçat per enemics externs, concretament al 1871, quan, la ciutat es troba envoltada pels exèrcits prussians i les autoritats i la burgesia han fugit a Versalles abandonant i intentant desarmar al poble. És el moment en que es proclamarà la Comuna. Una experiència d'autogestió obrera que va durar vora dos mesos. Si molta gent coneix el Terror, segur que no tants coneixen, la Setmana Sagnant, la brutal repressió que va seguir la Comuna, quan els versallesos van recuperar el poder.

Una violència sistemàtica que va portar 30.000 persones a la mort (de nou xifres que també oscil·len en funció del relat, arribant a les 100.000 persones) 38.000 a presó i a milers d'altres a penes com deportacions. Molt probablement no haureu sentit a parlar mai de la Setmana Sagnant a una classe d’història. Amb prou feines us hauran explicat alguna cosa de la Comuna, i segur que a la vostra memòria, com a la meva, difícilment es dibuixa una imatge de com va ser i de la magnitud que va tenir. Les pel·lícules sobre el tema són escasses i en cap cas de masses. Potser pel fet que els morts entre els nobles, encara avui en dia, segueixen causant més terror que els morts entre el poble. 

Gravats amb les dones prenen les armes a la Comuna


Però el poder no només es va acarnissar amb les persones que havien defensat la Comuna, també va intentar deformar i esborrar la seva memòria. Les prop de 10.000 dones que van defensar París a les barricades van ser estereotipades a la premsa en relats i vinyetes delirants sota el clixé de les Petroleres de la Comuna. I tot aquest magnífic exemple d'autogestió obrera va quedar esborrat de la història.

Gravats dels afusellaments posteriors a la Comuna

No és l’únic exemple, ni molt menys. La història és plena de conceptes que, sense reflexió crítica, ens podrien semblar neutres però que estan carregats de fort contingut polític que, en general, ens imposen la visió que les classes dominants volen que tinguem sobre un determinat episodi. Per qui va ser Tràgica la setmana de revoltes que van seguir la lleva de 1909? Segur que per a les mares que lluitaven per evitar que els seus fills morissin a les colònies, defensant els interessos de la burgesia, no. Per què la guerra de 1936 va ser Civil quan entre els primers a participar hi trobem tropes regulars alemanyes i italianes? I per què en aquesta guerra un bàndol va ser el Nacional? En contraposició a qui?

Des de sempre el poder ha sigut un gran coneixedor de la força de les paraules. Controlant el llenguatge es controlen els pensaments i d’aquesta manera, síl·laba a síl·laba, com baula a baula, es lliguen cadenes subtils al nostre cervell. Ho sabien a Sumèria quan els escribes creaven llistes de totes les coses existents per tenir el control de les paraules. Així, per exemple es podien fer llistes de reis per justificar regnats, lligant les seves dinasties als deus. Per aconseguir l’efecte contrari també es podia jugar amb els mots però de forma diferent, concretament fent-los desaparèixer. Ho sabien els egipcis quan per castigar una figura pública, com un faraó, esborraven el seu nom dels monuments. Sense el nom del faraó de torn s’esvaïen regnats sencers. Una idea que els romans concretarien amb un concepte, la damnatio memoria, un dels pitjors càstigs que es podia patir.

Trobem referències a aquest poder de les paraules al llarg de tota la història. Orwell en parla a 1984, amb la implantació de la novaparla. Al món dominat pel Gran Germà, l’eliminació de paraules fa impossible el pensament. Si una cosa no es pot dir tampoc es pot pensar. Una idea que tenia clara el filòsof alemany, vinculat al nazisme, Martin Heidegger. Resumint, la cosa no existeix si falla la paraula. Però també podríem citar l’efecte contrari. La creació de mots, fins i tot per parlar de coses inexistents, permet generar pensaments i argumentacions al seu entorn, fins a tal punt que sobre aquestes paraules es poden crear sistemes de valors sencers. És la base de moltes religions i en general d’aquelles ideologies que es basen en presentar models fàcils d'explicació del món.

Podríem seguir fent voltes al tema i seguir buscant exemples, però segurament ens perdríem en un laberint filosòfic on els meus coneixements d’historiador local no servirien de fil d’Ariadna per sortir-ne amb èxit. De fet també ens portaria més enllà de l’objectiu divulgatiu d’aquest bloc, una línia que sospito que ja he sobrepassat àmpliament. Però crec que, tant bé com he pogut, he esbossat la idea general, que volia plantejar. Quan interpretem la història, o el present, ens cal consciència crítica, i parar atenció en les paraules que fem servir. 

Així doncs la creació del concepte del Terror ha servit d’eina per reforçar la por al canvi i potser la manca d’un concepte concret per definir l’atrocitat que va significar la repressió de la Comuna de París ha servit per esborrar aquest episodi històric que va fer trontollar l’status quo social i polític, no només de París, sinó de tot el món. 

Per tot això cal ser crítics. Com ja va alertar Malcom X: Si no aneu amb compte, els mitjans us duran a odiar l'oprimit i estimar l'opressor. I per això la importància de recuperar i reivindicar el relat del poble i especialment dels col·lectius que han sigut més bandejats per la història, o com va sintetitzar magníficament un popular proverbi nigerià: Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador.

Per saber-ne més:

Articles: 

Les oblidades de la Comuna de París. Article de Emma Baudais a Ab Origine

El terror durant la Revolució Francesa. Article de Vicente Moreno Cullell a Sàpiens.

Podcast:

La comuna de París, a càrrec de Roberto Ceamanos a La Linterna de Diogenes

Louise Michel y la comuna de París, a càrrec de Dolors Maríns, a La Linterna de Diogenes

Cap comentari: