dimarts, 27 de gener del 2009

Esguerrats cap a Sants


Molts no coneixeràn aquesta expressió popular, i entre els que l’han escoltat algun cop probablement seràn molt pocs els que en coneguin l’origen. Al darrer quart del segle XIX, en un Sants en ple creixement industrial, que veia com es multiplicava la seva població, va apareixer un personatge que es va fer molt popular, un mestre anomenat Nicasi Unceti que era conegut com el curandero de Sants.

A un poble on el 76% dels habitants eren analfabets i on es barrejaven les supersticions del camp amb el fervor catòlic no es d’estranyar que aquest personatge, que guaria amb curiosos rituals i predicava a parts iguals l’evangeli i l’espiritisme, tinguès gran nombre de seguidors.

Les històries d’aquest curandero de Sants van circular tant que en poc temps ja contava amb adeptes arreu de Catalunya, als quals, pel que es veu, visitava sovint per tal de guarir-los de les seves malalties. Pel que els propis documents de l’época narren els visitats li pagaven els bitllets de tren, els menjars amb els millors capons, el vestien amb tot de trajos nous i li omplien les butxaques de presents. Tot a canvi dels esperpentics consells del guaridor, que fins i tot van portar a la ruina a algunes families.

Com exemple es pot trobar una narració que parla de l’arribada de Nicasi a Lleida, on va fer que una familia fes un pou a la seva finca per tal d’arribar a les aigües, ni més ni menys, que del bíblic riu Jordà.

Però el capitol més dantesc d’aquesta història, el que dona nom al propi article, es va produir l’any 1870, quan les autoritats van detenir al conegut curandero arran d’una convocatoria que aquest mateix va fer. Com si d’un profeta dels evangelis es tractés Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits prometent que tots aquells que assistissin serien guarits dels seus mals. Es d’imaginar l’ensurt que això deuria produir a les autoritats de la vila i als catolics més ortodoxes.

Tot i aquesta cura fallida els espiritistes seguidors de Nicasi no es van aturar arribant a edificar un centre espiritista a una gran finca enjardinada, amb capella i arbres al carrer de Sant Joan, actual Miquel Àngel. Com no podia ser de cap altre manera amb una figura tant egolatra, la finca es va anomenar Cal Nicasi.

Però com a la resta del món, a Sants la fascinació per l’espiritisme també va desapareixer, especialment amb la mort del guaridor. L’analfabetisme en canvi trigaria molt a desapareixer, doncs a banda dels ateneus obrers poca gent hi tenia interès.

Segons testimonis durant molts anys alguns geperuts encara s'apropaven a l'antiga finca del carrer de Miquel Àngel amb el carrer de de Jacquard per refregar el gep a l'arbre que hi havia esperant el miracle del conegut guaridor.

dilluns, 19 de gener del 2009

La Casa Gran


Que l’urbanisme influeix a la vida dels barris i a la socialització dels seus habitants és un fet inqüestionable. Tot i que la metropoli tendeixi a fagocitar les barriades, fent-ne poc més que una acumulació de gent i blocs de formigó, molts barris encara mantenen, una forta vida social.

Podem trobar exemples diversos d’aquestes relacions als nostres propis barris. Un cas clar és el de la finca del carrer Roses, coneguda popularment com “La Casa Gran o del Barco”.

Aquesta és una de les finques històriques de Sants, no sols per la seva antiguitat, sinó també per les seves propies singularitats. Obra de Modest Feu, el que esdevingué arquitecte oficial del Municipi de Santa Maria de Sants, l’edifici representa segurament el primer model de casa ideada per a la vida dels nous habitants del Sants d’inicis del SXX, els obrers.

L’any 1899 el propietari del terreny, Antoni Pi de la Serra, va demanar els permisos pertients per poder edificar aquest edifici al solar que era contigu a la seva fàbrica; però no fou fins al 1927 quan l’obra es va veure acabada.

Sense cap dubte aquell enorme bloc de pisos de vuit plantes amb quatre porteries diferents, deuria sobtar tant a uns santsencs acostumats fins llavors a cases de poca alçades, que van rebatejar la casa amb els noms que encara manté.

Sants inicià un canvi revolucionari cap a un model de vida diferent, cap als grans edificis i els espais reduits. Però el model que va proposar Modest Feu tenia certes característiques que a l’época resultaven revolucionaries. L’edifici fou pensat per fer-lo autonom, amb les seves propies cisternes d’aigua i un sistema d’evacuació de residus cap a una fosa séptica.

Entre les altres novetats que va presentar aquest nou model de “Casa-Bloc”, fou el fet que l’edifici tingues dos patis per als veïns, un espai obert que segurament en aquell Sants, que encara tenia camps i extensions de terreny, no van ser tant valorat com als anys posteriors quan els grans edificis van anar creixent enganxats uns als altres. Amb el temps els patis van esdevenir un escenari perfecte per a les xarxes de relacions veinals. I aquestes relacions varen donar fruits.

La Casa Gran, tant en l’actualitat com al llarg de la seva història, ha estat més que un simple bloc de pisos, ha esdevingut un micro-barri amb personalitat propia; amb uns veïns que han estat capaços d’autoorganitzar-se tant per fer un refugi quan el bandol feixista bombardejava Barcelona, com per fer la seva propia festa major.

dilluns, 12 de gener del 2009

Revolta de quintes




















A finals del segle XIX l’estat espanyol va estar en guerra gairebé de forma constant pel control de les colònies. Però qui va portar tot el pes d’aquestes guerres foren les classes populars.

Per nodrir els exercits colonials es feien lleves per sorteig. Aquells que eren cridats a files havien de complir amb quatre anys de servei i només es podien alliberar trobant un substitut o pagant 2000 pessetes, el sou que un teixidor guanyava en dos anys. Així sols les classes benestants es podien lliurar de la guerra.

En el sorteig de 1869 l’ajuntament santsenc va voler evitar possibles brots de revolta lliurant a tots els mossos del servei, decretant un pagament general repartit entre tothom.

Però sols un any més tard, el 4 d’abril es tornaren a convocar els joves a quintes. La resposta no es va fer esperar. Prop de 2000 dones i joves vingudes de l’Espanya Industrial i d’altres fàbriques van marxar fins al Consistori santsenc (que era proper a l’actual encreuament entre Sants i Badal) i van entrar per la força.

Els regidors fugiren i les dones llançaren llistes, arxius i mobles pel balcó per fer-ne una foguera a la Plaça del Consistori. A continuació es dirigiren a l’Esglesia on van tocar a sometent. Els carrers del barri s’ompliren de grups armats buscant als regidors. L’alcalde Gaspar Rosés, Malanit, fou atrapat però es va lliurar de la mort per l’intercessió dels republicans. No tingué tanta sort Gabriel Carbonell, Sastre, el tinent d’alcalde, que fou passejat per la multitud fins a la cantonada de Sants amb Sugranyes, on fou executat.

Els mossos es van dirigir cap al Pont de la Rabassa, el limit entre Sants i Hostafrancs, on aixecaren barricades. Es tallaren els fils del telegraf i es va seguir tocant a sometent. Ben aviat l’exercit va apareixer al Pont d’en Rabassa, i els intents per parlamentar no van reeixir.

Però la resistencia d’uns obrers mal armats contra la cavalleria i l’infanteria no va durar molt. Quan els militars van entrar pels carrers de Sants foren rebuts amb una pluja de pedres i testos llançats desde els balcons.

La revolta de Sants, ben aviat es va estendre pel pla de Barcelona i pel Baix Llobregat, desde on arribaren partides per mantenir la resistencia. Com a resposta l’exercit bombardejà Collblanc desde Montjuïc.

La batalla de Sants es va saldar amb 16 santsencs empresonats a les Drassanes, i amb la mort de 30 obrers i 7 soldats. Pocs dies més tard el sorteig de quintes es va realitzar, tot i que amb un municipi amb el padró per refer i sense documentació.

dimecres, 7 de gener del 2009

El Papa contra una dona de Sants

De vegades poder fer aquesta secció esdevé un autentic privilegi, doncs la responsabilitat d’haver d’escriure una columna mensual sobre l’història de Sants (o dels barris veïns, com diu la portada de la Burxa) m’obliga a buscar al nostre passat, i tot sovint trobo petites històries que, tot i properes per l’espai o fins i tot pel temps, desconeixia. L’història que narraré avui és un d’aquests casos.

La nostra història va tindre lloc al final de l’any 1982, quan es va produir la visita del Papa a Barcelona. Aquell fou un moment de mobilitzacions a la ciutat i al barri, i evidentment no em refereixo a tots aquells que com a manses ovelles van anar a rebre al seu pastor, que també n’hi hagué molts.

Eren molts els que no volien acceptar que una figura com la del Pontifex Suprem de l’Esglesia Católica ingeris als assumptes interns d’un estat que supossadament es declarava no confessional, però que a nivell pràctic (i encara avui) seguia funcionant com a Estat Católic Apostolic i Romà.

Però aquella visita resultava especialment molesta per a les dones, que veien com l’Esglesia Católica es seguia inmiscuint a les seves vides i coartant les seves decisions personals, fins i tot aquelles més íntimes i personals. La reacció fou la convocatoria de manifestacions de dones i l’aparició de cridaneres pintades a les parets de la ciutat.

Al barri un dels grups que es va moure davant de l’arribada de Joan Pau II fou el Casal de Dones de Sants. En pocs dies les parets del barri es van omplir amb frases com “Si el Papa tuviera que abortar el aborto sería legal” o “Si el Papa quedara preñado el aborto sería sagrado”. La repressió però, no es va fer esperar i una de les dones del Casal, Maria Pilar Uriel, es va veure imputada pel succès.

El judici, que tingué lloc al març de l’any 1983, va sortir malament als defensors de la figura del Papa i es va acabar converint gairebé en una festa, posant de manifest l’esperpentica situació creada. Finalment, per falta de proves, Maria Pilar Uriel fou absolta mentre entre les seves companyes de Casal, presents a la sala, es corejava la frase “Ho varem passar de fàbula pintant!”. Al dia següent els diaris de la ciutat es feien resó de la noticia sota el titular “Feminista absuelta de supuestas injurias al Papa”

divendres, 2 de gener del 2009

El cementiri de Sants

Poca gent sap que bastant més enllà de la Riera Blanca, en ple municipi d'Hospitalet de Llobregat, hi ha un paratge que, a efectes legals i també per la seva història, es pot considerar part de Sants. Estic parlant del Cementiri de Sants, que per a tots aquells curiosos que el vulguin visitar el poden trobar al carrer Terra Alta sense número del veí barri de Collblanc La història i la situació peculiar d'aquest recinte ha fet que aquest mes em decidis a parlar-ne, doncs tot sovint he descobert santsencs, d'aquells que hom diria de tota la vida, que desconeixien per complert la seva existència. I crec que certament, tot i els tabús que sovint es tenen respecte a aquests temes, és un lloc que val la pena coneixer.

Originalment, com era natural, el Cementiri de Sants era ubicat al costat de la Parròquia de Santa Maria de Sants, al petit turó que s'aixecava sobre la resta del municipi. Però Sants començava el seu creixement, l'arribada dels grans vapors era propera. Així doncs, quan les autoritats van ordenar que els cementiris fossin edificats lluny de l'espai habitat l'únic espai disponible dintre del municipi era a la Marina, però els metges de l'època van considerar l'espai com a terreny insà. Per la qual cosa es va decidir edificar el nou cementiri a uns terrenys coneguts com La Coveta al proper municipi d'Hospitalet. El municipi santsenc va comprar els terrenys on s'edificaria el nou cementiri, per la qual cosa va passar a ésser terreny gestionat per Sants, i amb la posterior agregació per Barcelona.

L'obra del nou cementiri fou encarregada a Jaume Gustà i Bondia, arquitecte que posteriorment participaria a l'Exposició Universal del 1888 i que també fou l'autor de l'actual seu del Districte. Finalment l'edifici fou inaugurat l'any 1880, i ben aviat el Cementiri de Sants es va destacar pel fervor que els petit burgesos i comerciants santsencs van voler impregnar a les seves tombes i mausoleus. Calia entrar a la gloria ostentant catalanitat i riquesa, com diu la dita, sent els més rics del Cementiri.

Panteó Urrutia del Cementiri de Sants, fons El3.cat


L'espai on hi havia l'antic cementiri del municipi, al costat de la Parròquia de Santa Maria de Sants va ser ocupat per les Cotxeres del tramvia. Com a curiositat es comenta que a l’época en que va començar a funcionar com a cotxeres, especialment els dies de forta pluja, encara apareixien, de tant en tant, ossos humans, amb el conseqüent espant dels viatgers que esperaven la sortida del tramvia.