Molts no coneixeràn aquesta expressió popular, i entre els que l’han escoltat algun cop probablement seràn molt pocs els que en coneguin l’origen. Al darrer quart del segle XIX, en un Sants en ple creixement industrial, que veia com es multiplicava la seva població, va apareixer un personatge que es va fer molt popular, un mestre anomenat Nicasi Unceti que era conegut com el curandero de Sants.
A un poble on el 76% dels habitants eren analfabets i on es barrejaven les supersticions del camp amb el fervor catòlic no es d’estranyar que aquest personatge, que guaria amb curiosos rituals i predicava a parts iguals l’evangeli i l’espiritisme, tinguès gran nombre de seguidors.
Les històries d’aquest curandero de Sants van circular tant que en poc temps ja contava amb adeptes arreu de Catalunya, als quals, pel que es veu, visitava sovint per tal de guarir-los de les seves malalties. Pel que els propis documents de l’época narren els visitats li pagaven els bitllets de tren, els menjars amb els millors capons, el vestien amb tot de trajos nous i li omplien les butxaques de presents. Tot a canvi dels esperpentics consells del guaridor, que fins i tot van portar a la ruina a algunes families.
Com exemple es pot trobar una narració que parla de l’arribada de Nicasi a Lleida, on va fer que una familia fes un pou a la seva finca per tal d’arribar a les aigües, ni més ni menys, que del bíblic riu Jordà.
Però el capitol més dantesc d’aquesta història, el que dona nom al propi article, es va produir l’any 1870, quan les autoritats van detenir al conegut curandero arran d’una convocatoria que aquest mateix va fer. Com si d’un profeta dels evangelis es tractés Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits prometent que tots aquells que assistissin serien guarits dels seus mals. Es d’imaginar l’ensurt que això deuria produir a les autoritats de la vila i als catolics més ortodoxes.
Tot i aquesta cura fallida els espiritistes seguidors de Nicasi no es van aturar arribant a edificar un centre espiritista a una gran finca enjardinada, amb capella i arbres al carrer de Sant Joan, actual Miquel Àngel. Com no podia ser de cap altre manera amb una figura tant egolatra, la finca es va anomenar Cal Nicasi.
Però com a la resta del món, a Sants la fascinació per l’espiritisme també va desapareixer, especialment amb la mort del guaridor. L’analfabetisme en canvi trigaria molt a desapareixer, doncs a banda dels ateneus obrers poca gent hi tenia interès.
Segons testimonis durant molts anys alguns geperuts encara s'apropaven a l'antiga finca del carrer de Miquel Àngel amb el carrer de de Jacquard per refregar el gep a l'arbre que hi havia esperant el miracle del conegut guaridor.
A un poble on el 76% dels habitants eren analfabets i on es barrejaven les supersticions del camp amb el fervor catòlic no es d’estranyar que aquest personatge, que guaria amb curiosos rituals i predicava a parts iguals l’evangeli i l’espiritisme, tinguès gran nombre de seguidors.
Les històries d’aquest curandero de Sants van circular tant que en poc temps ja contava amb adeptes arreu de Catalunya, als quals, pel que es veu, visitava sovint per tal de guarir-los de les seves malalties. Pel que els propis documents de l’época narren els visitats li pagaven els bitllets de tren, els menjars amb els millors capons, el vestien amb tot de trajos nous i li omplien les butxaques de presents. Tot a canvi dels esperpentics consells del guaridor, que fins i tot van portar a la ruina a algunes families.
Com exemple es pot trobar una narració que parla de l’arribada de Nicasi a Lleida, on va fer que una familia fes un pou a la seva finca per tal d’arribar a les aigües, ni més ni menys, que del bíblic riu Jordà.
Però el capitol més dantesc d’aquesta història, el que dona nom al propi article, es va produir l’any 1870, quan les autoritats van detenir al conegut curandero arran d’una convocatoria que aquest mateix va fer. Com si d’un profeta dels evangelis es tractés Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits prometent que tots aquells que assistissin serien guarits dels seus mals. Es d’imaginar l’ensurt que això deuria produir a les autoritats de la vila i als catolics més ortodoxes.
Tot i aquesta cura fallida els espiritistes seguidors de Nicasi no es van aturar arribant a edificar un centre espiritista a una gran finca enjardinada, amb capella i arbres al carrer de Sant Joan, actual Miquel Àngel. Com no podia ser de cap altre manera amb una figura tant egolatra, la finca es va anomenar Cal Nicasi.
Però com a la resta del món, a Sants la fascinació per l’espiritisme també va desapareixer, especialment amb la mort del guaridor. L’analfabetisme en canvi trigaria molt a desapareixer, doncs a banda dels ateneus obrers poca gent hi tenia interès.
Segons testimonis durant molts anys alguns geperuts encara s'apropaven a l'antiga finca del carrer de Miquel Àngel amb el carrer de de Jacquard per refregar el gep a l'arbre que hi havia esperant el miracle del conegut guaridor.
9 comentaris:
Un fet semblant és el de la meva tieta a Oliana com a metge, sobretot, pel tema de l'autostop en atendre a domicili de forma urgent. Es podia veure en un programa de l'Entre línies.
Oh!!! quina història més bona. Quin barri més exòtic que tenim. Un dia m'hauràs d'explicar d'on coi treus aquestes narracions tan curioses. Tot plegat és molt interessant.
interessant memòria. a manresa també teniem gent semblant, a tot arreu de fet. segur que hi havia gent de tot, però recordo sentir casos de gent, a altres pobles de Catalunya profunda, que realment els arreglaven coses (tampoc greus enfermetats, però...) a mi no em feien nosa del tot tampoc aquesta gent. mano de santo, tu.
pel que fa a l'espiritisme, però, la gent hi va entrar de formes diverses o en estadis diferents d'interès. Per exemple, les pràctiques d'espiritisme també van arrelar força entre la joventut anarquista de principis de segle XX.
Gràcies, sempre m'havia preguntat d'on coi venia això d'Esguerrats cap a Sants.
De fet, fins fa uns quants anys, Sants tenia fama de comptar amb molts 'curanderos' de categoria i conec gent del Poble-sec que anava allà a vistar-se. També hi anaven a comprar una imitació del Cerebrino Mandri, el 'Selebrino', que deien, no sé si a una farmàcia que el fabricava.
Al Poble-sec també vam tenir curanderos i sanadors, però, sobre tot, endevinadores, llegidores de cartes, coses així.
Jo també he sentit a parlar dels curanderos, dels esguerrats i dels espiritistes. A la meva família (gent nascuda a la primeria del s. XX, fins al 1928), encara se senten comentaris i històries. Sovint, quan era petit, a algú li preguntaven, si havia fet un esforç, "a veure si t'hauràs esguerrat...". I era obvi que el tractament no passava pel metge, sinó per "especialistes" que t'escruixien i en què la gent creia de debò.
Sants, el país dels esquerrats, ho he sentit a dir molt a la meva familia
Bonica història! Gràcies per compartir-la.
M'agrada saber coses del meu barri que tant estimo.
Publica un comentari a l'entrada