dissabte, 30 de maig del 2015

La mort del botxí

És dissabte a la tarda, el moment en què després de dinar alguns veïns baixen a la bodega a fer el cafè. Estem a 9 de febrer de l’any 1935 i segurament pel fred de l’època o per l’hora que és, als carrers de la part alta de Sant Andreu, a tocar del Cementiri, es respira quietud. Alguns veïns s’han apropat a la Bodega Montferry, al número 19 del carrer d’Eduard Tubau, a petar la xerrada mentre fan la copeta.

Entre els presents Federico Muñoz Contreras un natural de Conca que com molts immigrants s’ha establert a les Cases Barates d’Horta, que és el nom popular amb què es coneix el barri de Ramon Albó, l’actual Can Peguera. Aparentment la seva vida, a la finca 211 no sembla per res diferent de la resta de veïns del barri. Federico, que ja ha fet els cinquanta cinc anys i és una persona aguerrida, volta les bodegues i beu de valent. Tot i que alguns veïns el coneixen, o com a mínim el tenen vist, l’home amaga un secret del qual depèn la seva vida.

De cop i volta la porta de la bodega s’obre i entren dos homes. Els abrics llargs, les gorres i els tapaboques no semblen gens estranys per l’estació però de cop de sota els abrics els desconeguts treuen dues pistoles i disparen tres trets al cap de Federico. Una bala impacta a l’orella i una a cada galta mentre els agressors criden Esto es lo que te mereces. Els agressors fugen mentre la gent del bar els persegueix, però el carrer és buit i evadir als persecutors resultarà molt fàcil. Tan fàcil que poc temps després el principal responsable de l’assalt ja serà a França. L’assaltat serà traslladat a l’Hospital Clínic on ingressarà ja cadàver.

El diumenge els diaris es fan ressò de la notícia de forma breu, encara sense descobrir el secret de Federico, però llegint la Vanguardia es descobreix una informació que pot fer sospitar, l’encarregat d’instruir els fets serà un jutjat militar. Federico no era un veí qualsevol de les Cases Barates d’Horta, des del 1924 era el botxí titular de l’Audiència de Barcelona.

Bodega Montferry, fotografia apareguda a La Vanguardia el 12 de febrer de 1935. Centelles
Aquesta acció, de fet, era un acte més d’una guerra encoberta que feia anys que durava i que encara seguiria molts anys més, subtil, barrejada entre altres conflictes. Per entendre la situació cal remontar-se en el temps. La primera guerra mundial havia produït uns beneficis extraordinaris als empresaris catalans, però era una riquesa que no s’havia redistribuït, i passat el moment daurat de l’economia catalana les diferències socials s’havien incrementat. Qualsevol espurna podia encendre el conflicte.

Així doncs quan als darrers mesos del 1918 la Barcelona Traction Light and Power, més coneguda com la Canadenca, va disminuir els sous, la solidaritat es va escampar per tota Catalunya en una vaga general que a principis de 1919 i durant 44 dies va paralitzar la industria i que, entre altres victòries, va aconseguir la jornada de 8 hores. Una victòria obrera que va tenir una resposta violenta per part de la patronal, que finançà grups de pistolers per atemptar contra alguns dels principals líders sindicals, especialment contra aquells més moderats. Uns atemptats capitanejats per criminals com el comissari Bravo Portillo i posteriorment pel Baró de Köning.

Mentre els pistolers de la patronal organitzaven assassinats les autoritats deixaven fer o fins i tot participaven amb fets tan terribles com els assassinats per la llei de fugues. La resposta dels anarquistes va ser l’aparició de grups d’autodefensa que també farien ús de la violència. Una guerra als carrers que s’ha conegut com els anys del Pistolerisme i que va deixar un mínim de 424 morts.

Amb aquests precedents, viure a Can Peguera, un feu anarquista on residia gran part de la redacció de Solidaritat Obrera, imagino que tampoc devia ser una decisió molt encertada per part del botxí Muñoz. Però en qualsevol cas ser botxí a la Barcelona de les bombes era una professió de risc, ja que el predecessor de Federico Muñoz, Rogelio Pérez Vicario, un botxí conegut per la seva poca traça, ja va ser mort el 7 de maig de 1924, quan uns anarquistes el tirotejaren en venjança per una execució.

Segurament el més conegut dels botxins barcelonins va ser l’antecessor de tots dos, Nicomedes Méndez López, l’assassí de Santigo Salvador, Juan Rull i com a mínim dotze persones més. Un personatge que no només va ser l’executor de la justícia a Barcelona de 1877 a 1912, sinó que també va dissertar sobre la temàtica i va introduir una modificació al garrot anomenada la versió catalana, en la qual un punxó accionat pel cargol principal pretenia trencar el bulb raquidi. Nicomedes estava convençut que prestava un servei a la societat i es sentia tan orgullós del seu treball que va arribar a afirmar que si fos ric ho faria igualment. Però segurament el seu esperpent màxim es produiria quan va pretendre obrir al Paral·lel un Palau de les Execucions, una barraca on amb l’ajuda de figures de cera pretenia explicar els secrets de l’ofici. Un projecte que l’Ajuntament de Barcelona no va permetre.

L’any 1932, durant la Segona República, la pena de mort va ser abolida gràcies a una reforma del Codi Penal. La desaparició de la pena de mort era la fi d’una llarga lluita que va tindre dos moments molt intensos on la campanya es va arribar a internacionalitzar. El primer episodi va ser el procés de Montjuïc, quan el misteriós atemptat del carrer de Canvis Nous l’any 1896, durant la processó de Corpus, va servir com excusa per reprimir els moviments obrers i molt especialment l’anarquisme. La detenció arbitraria de més de 400 persones, les tortures sistemàtiques per aconseguir confessions i finalment l’execució de Tomàs Ascheri, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas i Joan Alsina sense cap garantia de justícia va provocar el rebuig internacional. El segon episodi es va produir amb l’execució del pedagog Francesc Ferrer i Guardia, acusat d’estar implicat en els fets de la Setmana Tràgica.

Entre els que feren bandera en contra de la pena de mort en aquells dos episodis precedents trobem la figura controvertida del llavors periodista populista i demagog Alejandro Lerroux. Però l’any 1934 en ple Bienni Negre i sota el govern del mateix Lerroux, amb el rerefons de les Revoltes Insurreccionalistes i de la Proclamació de l’Estat Català, la pena de mort va ser restablerta per als delictes de terrorisme i bandolerisme. De fet no només va ser instaurada de nou, sinó que militars i guàrdies civils realitzaren multitud d’execucions sumàries.

Amb la pena de mort reinstaurada Federico Muñoz es va reincorporar com a botxí. Fins al moment només havia actuat una vegada, l’any 1926 quan va ajusticiar a José Vidor, acusat d’homicidi i violació. En poc temps el botxí va tindré feina de nou. La nova víctima havia de ser Andrés Aranda Ortíz, un jove de les Juventudes Libertarias que, durant un atracament a la sastreria Maleras, al número 18 del carrer Hospital, havia mort a Miguel Bartolomé un dels dependents.

Durant la nit del 20 de desembre de 1934 va arribar a la Presó Model l’intructor de la causa contra Andrés Aranda, el comandant d’artilleria Manuel García Redondo. Venia per notificar la ratificació per part del Tribunal Suprem de la sentència de mort. El condemnat va entrar en capella mentre la seva mare, acompanyada per un oncle d’Andrés es dirigien de França a Barcelona. La mateixa nit Federico Muñoz, el botxí, era acompanyat per dos policies des de la Direcció de la Policia fins a la Model.

Jutge d'instrucció el dia de l'execució
Andrés Aranda va passar la nit acompanyat per la seva mare fins a les deu del matí del dia 21 quan el condemnat es va quedar sol. Després de negar-se a fer testament, afirmant que no tenia res, Andrés va rebre el seu darrer dinar: dos bistecs, ous ferrats amb patates, taronges, plàtans i cervesa. Acabat el dinar, a dos quarts de quatre va demanar un cigar i amb ell a la boca es va dirigir al pati on l’esperava el cadafal.

Mare d'Andrés Aranda sortint de la Model
Aranda va conservar el cigar als llavis fins al darrer moment, quan li van situar l’argolla al coll, moment en que va cridar Visca l’Anarquia. Federico Muñoz va fer girar el garrot vil executant al reu sense ser conscient que el seu acte acabaria comportant també la seva mort. La mort d’Aranda devia ser agònica, ja que els metges van trigar 17 minuts a certificar-ne la mort. El difunt va ser enterrat al Cementiri de Montjuïc.

Guàrdia d'Assalt vigilant la Model el dia de l'execució
50 dies després d’aquesta execució Gines Urrea Piña, un anarquista del grup Los Anónimos que era d’origen murcià i que s'havia posicionat en contra dels sectors moderats de la CNT entrava a la Bodega Montferry i posava fi a la vida del botxí. De fet Urrea tenia antecedents policials ben propers, ja que el gener del 1934 va ser detingut al mític Cafè La Tranquilidad del Poble Sec.

Com tota la història el final no va estar exempt de violència, ja que després d’una vida molt agitada i de ser set anys a la presó durant la dictadura Ginés Urrea es va afegir a la Guerrilla Urbana Llibertària. L’any 1950 va ser detingut i el 14 de març de 1952, l’any en què Barcelona hauria de viure el Congrés Eucarístic, juntament amb els companys Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero, Pere Font Adrover i Santiago Amir Gruañas va ser executat al Camp de la Bota.

Ginés Urrea Piña
Article aparegut a la Revista de l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris

dimarts, 26 de maig del 2015

Joves sense espai, el tema que va quedar pendent

Avui fa un any que ens va sobresaltar el desnonament de Can Vies, un any de sentir impotència mentre les màquines començaven a enderrocar l’edifici i alguns seguien prometent diàleg, un any de la més que sospitosa crema de la unitat mòbil de TV3 quan uns antisistema massa protectors per estar emprenyats treien els periodistes abans d’incendiar el vehicle. Un any de les càrregues indiscriminades; dels missatges de whatsapp per assegurar-se que amics i familiars eren a casa; d’haver de tornar de la feina sense saber quines parades de metro funcionaven i quines no; d’identificar-se per arribar a casa; d’haver-se de quedar fins a altes hores a cases alienes per por dels mossos que no feien distincions a l’hora de pegar i detenir; de les trencadisses i de l’excés d’adrenalina de molts adolescents; de l’helicòpter que sobrevolava les cases nit rere nit fins a les 3h o les 4h de la matinada il·luminant finestres i patis interiors, de veure com els antidisturbis t’apuntaven al teu balcó amb una pilotera i amb una càmera; de descobrir que després de trencar-li el nas amb un cop de porra al Joan, quan es trobava quiet, se’l van endur detingut; de l'inestimable esforç negociador de la gent del Centre Social; dels absurds, encesos, i poc productius debats a les xarxes socials; de la crema de l’excavadora; de les manifestacions solidàries als llocs més llunyans i de la marxa enrere, de la pilotada endavant de l’Ajuntament i de tantes i tantes coses.

Avui fa un any que el nostre barri es va convertir en l’epicentre de la informació a escala estatal, un fet que si reviseu hemeroteques, constatareu que és poc freqüent. Any rere any del nostre barri només es parla durant la setmana de la Festa Major. Però durant aquella setmana se’n va parlar a bastament: de la seva història combativa i de les victòries veïnals, de la força del seu teixit associatiu o de la ja llarga tradició de centres socials okupats.

Mural de Can Vies a la plaça de Sants
Alguns mitjans de comunicació, com si de camions de les escombraries es tractés, van vessar sobre el nostre barri totes les idees que havien preconcebut allà a les redaccions, lluny de la realitat. Imagineu la ràbia que un santsenc com jo pot sentir quan el periodista estrella, abans d’entrar en directe, et diu: Tu explicaràs per què Sants és un barri tan conflictiu on conflueixen feixistes i antifeixistes. Per sort d’altres veritables periodistes van fer una feina de camp molt eficient parlant sobre l’empenta de les cooperatives o sobre el model de gestió de Can Batlló, que estava meravellant i servint d’exemple a la ciutat.

Està clar que aquest és un tema complex que no es pot analitzar des d’una sola vessant i des d'un sol punt de vista, però ara fa un any vaig trobar a faltar una reflexió que pot ajudar a entendre com a mínim el context, la nul·la política de joventut a Sants des de la democràcia. Està clar que Can Vies no és un espai exclusiu per a la gent jove i també està clar que la gent jove dels nostres barris participen en molts espais i entitats diverses, però crec que, tenint en compte la vitalitat de les entitats juvenils santsenques, no és comprensible que no existeixi ni un sol metre quadrat municipal dedicat als joves a Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

Avui fa un any entre les moltes xerrades que aquest trasbals va generar un bon grapat de joves i ja no tan joves que en l’actualitat o en el seu moment hem compartit temps i esforços a les entitats de lleure de Sants vàrem decidir fer un escrit per demanar espais per als actuals i els futurs joves del barri. Un document que vàrem voler publicar en el seu moment però que finalment vàrem reservar, ja que segurament ara fa un any sobraven opinions i manifestos i en canvi ens va mancar a tots diàleg. Però ara que ha passat un any, que el problema de la manca d’espais segueix latent i que estem en un moment que per bé o per mal hi haurà canvis a l’Ajuntament m’he decidit a compartir-lo, tot esperant que no hagi de passar un any més sense política juvenil a Sants.

El podreu trobar fent clic a la imatge:

Casa del Mig, antic espai de joves de Sants

Enregistrem la memòria 20 - El Sants més dolç

dilluns, 25 de maig del 2015

El Xato de Sants o la Font del Vell

Fa uns mesos, vam poder ser testimoni del trasllat de l’escultura “El ciclista” cap a la seva nova ubicació, tot creuant la carretera de Sants. El motiu d’aquest trasllat és ben clar, el projecte d’urbanització de la cobertura de les vies de tren. Com que l’escultura "El ciclista" només ha estat moguda uns metres, tenint-la a prop de la seva ubicació original, és possible que no hagi generat cap suspicàcia important. Però i si el seu trasllat hagués provocat que aquesta marxés del barri? Aquesta situació ens serveix per presentar-vos una altra escultura pública amb un caràcter nòmada i que en l'actualitat també es troba a la mateixa plaça: La font del vell, també coneguda com “El Xato” o el Neptú. Una escultura pública de sobres coneguda al nostre barri.

Font del Vell al Pla de les comèdies.
El seu origen es remet als anys 1816-1819, quan va ser creada per Damià Campeny. La font del Vell formava part d'un conjunt escultòric molt més gran que estava dedicat a la Indústria de Barcelona. Coronant aquella escultura es trobava la deessa Minerva i a la seva base hi devien figurar al·legories dels quatre principals subministres d'aigua de la ciutat: el riu Llobregat, el Rec Comtal, el canal d'Urgell i el port.[2]. La nostra escultura, la font del Vell, representa l'al·legoria al riu Llobregat. El vell, ja no només és un vell. Tot i que s’assembla a Neptú, tampoc ho és, doncs no porta cap dels seus atributs. Veurem el cos d’un home barbut, amb una mà sosté un gerro, amb l’altre un corn de l’abundància. Atributs relacionats amb les al·legories als rius i en aquest cas, el nostre vell representa el riu Llobregat.

La seva ubicació original era al Pla de les comèdies, a les Rambles de Barcelona i és allà quan comença la seva vida atzarosa. Al cap de poc temps, aquesta figura va perdre el nas d'un cop, raó per la qual començà a ser coneguda com el Xato. El 10 de gener de 1877 el monument va ser desmuntat i posteriorment trossejat per raons estètiques. “El Xato” va ser al parc de la Ciutadella durant una llarga temporada fins que va acabar en un magatzem. És aleshores quan, des del dia 1 de febrer de 1975 l'estàtua del Xato va ser col·locada a la reformada plaça de Sants, en una inauguració que va presidir l'aleshores alcalde Enric Masó.

Escultura de Minerva de Salvador Gurri, ara a un magatzem municipal.
Una de les característiques de l’art urbà i en concret del patrimoni moble és la seva facilitat de transport de cadascun dels seus elements. Creades com elements ornamentals han anat voltant fins a trobar un lloc fix o han acabat en un magatzem fins que algú les rescatés. L’art urbà també és patrimoni de la ciutat i com a tal l’hem de tractar. El cert és que la Font del Vell, tot i ja no formar part del seu conjunt original, fa 40 anys que vigila Plaça de Sants. En la seva passivitat ha estat testimoni de manifestacions, repressions, de jocs, de festes i lluites populars. Qui no s’hi ha fixa’t mai en ell? Qui no recorda alguna anècdota vora la seva font? Després de tants anys podem dir que la memòria col·lectiva ens arrela al Xato, al Xato de Sants. Però, i si la tornessin a moure i se l’emportessin fora del barri, ens indignaríem?

Article de Marta Sánchez Natera

dimecres, 20 de maig del 2015

L'exposició internacional del 29

Tal dia com avui, l'any 1929, començava l'Exposició Internacional de 1929. Un gran esdeveniment que marcarà la història i l'urbanisme de la nostra ciutat i molt especialment de la muntanya de Montjuïc.

Comparteixo amb vosaltres un capítol del programa En guàrdia que us explica el moment històric.

Privat, públic, privat, la història no explicada del Park Güell

Si feu un llistat pensant en les icones més reconegudes a tot el món com a Marca Barcelona segur que entre els primers espais que us venen al cap hi és el Park Güell. No cal que em detingui molt en explicar el seu origen, ja que tots els que tenim curiositat per la història i el patrimoni de la ciutat ho hem escoltat centenars de vegades. El Park Güell, començat a construir l’any 1900, va ser planejat com una urbanització per a les famílies burgeses de la ciutat de Barcelona. Un somni compartit per Eusebi Güell i per Antoni Gaudí en el qual es preveia vendre unes 60 parcel·les a rics propietaris. Tot estava pensat: la xarxa de camins, els viaductes, les escales, l’abastiment d’aigua o el mercat.

Però el que la ment críptica de Gaudí i Güell no van copsar és que aquells burgesos de la Barcelona de principis del segle XX no volien viure aïllats a la Muntanya Pelada, incomunicats, sense transport, lluny de les seves fàbriques i del rovell de l’ou de la vida barcelonina, el Passeig de Gràcia. A més el projecte de Gaudí també definia de forma estricta quin espai podien ocupar les cases construïdes o com havien de ser els tancaments entre unes i altres. I, com queda clar si contemplem la lluita d’egos que es va desfermar al Passeig de Gràcia, si hi ha una cosa que no els agrada als rics és no poder-se diferenciar dels altres i que els hi diguin com han de fer les coses.

Així doncs com a urbanització el Park Güell va ser un fracàs. De la seixantena de parcel·les els Güell només en van vendre un parell l’any 1902 i a la mateixa persona, un amic dels Güell. L’advocat Martí Trias i Domènech i la seva dona Ana Maxenchs van encarregar una casa, a la part alta del parc, a l’arquitecte Juli Batllevell. A banda d’aquesta, com a promoció immobiliària que era, també es va edificar una casa-mostra, projectada per Francesc Berenguer. Les esperades vendes no van arribar i finalment Gaudí es va traslladar a la casa mostra l’any 1906 amb el seu pare i la seva neboda. Un any més tard Eusebi Güell convertia la Casa Larrard, que ja existia quan es van comprar els terrenys, en la seva residència.

La realitat va superar els somnis de Güell i Gaudí l’any 1914 i les obres finalment es van abandonar. Però en paral·lel al fracàs de la promoció el Park Güell s’havia anat fent popular com a parc privat. Eusebi Güell hi permetia la celebració de grans actes i aviat va començar a aparèixer a les incipients guies turístiques. Fins i tot l’any 1912 es va filmar una pel·lícula per promocionar la ciutat, Barcelona, perla del Mediterraneo, on el Park Güell tenia força protagonisme. I va ser així fins que Eusebi Güell va morir a la seva casa del Park Güell l'any 1918.

Tot això que us he explicat fins ara ho podeu trobar fàcilment arreu. A partir d’aquí comença una història que, de forma inexplicable, no trobareu enlloc. S’ha dit tot del Park Güell. S’ha especulat sobre la simbologia dels elements que el componen i sobre les seves referències maçòniques: la forma triangular de les parcel·les, la pedra filosofal de la font, la sargantana… També s’ha parlat del catalanisme de Güell i Gaudí. S’ha estudiat la sala hipòstila i el fantàstic sistema de filtratge d’aigua, les construccions prefabricades, l’ús revolucionari del ciment…

Postal de la Sala Hipòstila del Park Güell
Però de debò ningú ha explicat amb deteniment com una promoció privada es va convertir en un parc públic? Feu la prova i busqueu per Internet, aquest capítol ha quedat obviat rere un l’any 1922 l’Ajuntament va comprar el Park Güell per convertir-lo en parc públic. Però encara més, si rebaixeu el vostre nivell intel·lectual i passeu a llegir guies turístiques de Barcelona s’arriba a afirmar una gran mentida: l’any 1922 la família Güell va cedir el Park Güell a l’Ajuntament de Barcelona. Pàgines i pàgines parlant sobre el Park Güell i resulta que la majoria són refregits de refregits i que tothom es contenta amb alguna d’aquestes dues afirmacions?

Retornem uns quants anys enrere, abans de la construcció del Park Güell. Corria l’any 1860 quan a Barcelona es va començar a desplegar el projecte d’eixample d’Ildefons Cerdà. Un projecte que anava més enllà del previst, sortint-se dels límits de la ciutat i projectant la característica quadricula pels municipis veïns, imaginant una gran metròpolis. Però el pla Cerdà es va trobar frens i dificultats infranquejables. Uns anys enrere, quan l’enderroc de les muralles es va convertir en una qüestió de temps, molts especuladors immobiliaris es van dedicar a comprar terrenys de conreu esperant que aviat podrien fer profitoses promocions d’habitatges. Aquests foren els principals enemics del pla de Cerdà, ja que aquest només els permetia edificar en dues de les quatre cares de cada illa.

L’Eixample va anar creixent durant gairebé cent anys i en tot aquest temps les idees urbanístiques de Cerdà es van anar pervertint. El projecte metropolità de l’urbanista, per exemple, preveia convertir Sant Adrià de Besòs en un gran bosc urbà on desemboqués la Diagonal. De fet des del segle XIX ja era una zona d’esbarjo dels barcelonins, que acudien a la Mina, una font natural d'aigua, a esbargir-se.

I així arribem al 1922 quan l’Ajuntament de Barcelona, va comprar el Park Güell. L’assumpte, que s’havia anat ajornant durant vuit mesos de l’ordre del dia dels plens, va retornar a primer pla a la darrera sessió de l’ajuntament que dirigia Antoni Martínez i Domingo, de la Lliga Regionalista. L’alcalde havia estat ferit de gravetat en un atemptat el 18 de juny de 1921, i després de recuperar-se de les ferides deixava el càrrec. Però abans de marxar segurament volia deixar l’assumpte ben lligat que un assumpte tant important es decidís en la darrera sessió d’un equip de govern va ser considerat molt polèmic.

La compra del Park Güell, que es va concretar sota l’alcaldia de Ferran Fabra i Puig, del Partit Liberal Fusionista, va resultar molt polèmica, especialment pel preu que es va pagar. L’Ajuntament de Barcelona va comprar el Park Güell, rescabalant als Güell de la fallida promoció immobiliària, per 3.200.000 pessetes. Era una quantitat gran o petita aquesta? Per poder-ho valorar us aporto un parell de dades que potser serviran de referència. La mitjana del que cobrava un treballador en una hora era 1’25 pessetes si era home o 0’41 pessetes si era dona. Els Güell van cobrar una quantitat quasi equivalent a dues vegades el premi gros de la loteria de Nadal.

Entre els principals arguments que s’esgrimien en contra de la compra del parc el fet que el projecte original de Cerdà ja preveia Sant Adrià de Besòs com un gran parc urbà i que la compra dels terrenys dels Güell en comparació es disparava. Per comprar el Park Güell, que fa 14 hectàrees, es van gastar 3.200.000 pessetes mentre que per 3.400.000 pessetes al Besós es podien adquirir 200 hectàrees. Els opositors consideraven ridícul el peritatge que s’havia efectuat, ja que una hectàrea al Park Güell costava 180.000 pessetes mentre que a la riba de Besòs una hectàrea costava 17.000 pessetes. A més la compra dels terrenys al Besòs també permetia adquirir drets sobre les aigües potables que baixaven pel Rec Comtal, un fet gens menyspreable en una ciutat que no parava de créixer.

El Baró de Viver, Darius Rumeu i Freixa, representant de la Unión Monárquica Nacional, defensava que pel preu que costaria el manteniment del parc al final els propietaris s’haurien vist obligats a cedir els terrenys. Els lerrouxistes, que van arribar a afirmar que la compra del Park Güell representava una declaració de guerra per part de la Lliga, i els tradicionalistes defensaven les seves postures, contraries a la compra, fent servir un informe del director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, que no era altre que Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

El cèlebre arquitecte, dissenyador de jardins i urbanista menorquí defensava que el preu pagat pel parc era excessiu i que per tal que aquest tingues bona visibilitat a l’ajuntament li caldria millorar els accessos des del Carmel, des de la Travessera de Dalt o de Vallcarca i l’ajuntament encara hauria d’expropiar més finques. Encara avui en dia la connectivitat segueix sent el gran problema del Park Güell. De fet, fins i tot abans que la compra fos un fet, a principis de febrer, l’ajuntament ja havia començat a acondicionar el carrer de Larrad des de la Travessera de Dalt fins a l’entrada del parc. El 30 de desembre de 1924 també s’inaugurava el primer tram de la línia del Gran Metro de Barcelona entre Catalunya i Lesseps. L’informe de Rubió i Tudurí també posava de relleu el mal estat en què es trobava la vegetació del parc, fet que segons ell requeriria una inversió de 20.000 pessetes i que mantenir el Park Güell significaria una inversió de 200.000 pessetes anuals a l’ajuntament. A banda destacava la manca d’aigua a la zona.

Per contra els membres de La Lliga, partidaris de la compra, destacaven que els governs anteriors no havien comprat terrenys a l’eixample per fer parcs quan el preu del sol encara era barat. Però segurament el gran argument dels regionalistes per defensar la compra del parc era que els propietaris estaven disposats a enderrocar-lo i que no es podia permetre la desaparició d’un dels llocs preferits dels barcelonins. Realment haurien enderrocat els Güell el parc o aquesta afirmació va ser una forma de forçar la negociació?

Finalment la compra es va fer efectiva. Tot i que els Güells en un principi no ho contemplaven, després de la negociació al final també es va incloure els edificis construïts dins del recinte. D’aquesta manera tornem a una part de la història que si ha estat molt explicada. L'any 1926 el Park Güell es va obrir com a parc municipal, la casa dels Güell quedà reservada per fer-hi una escola pública i també es va destinar un espai a viver de flors de l’ajuntament. L’any 1963 l’associació d'Amics de Gaudí va comprar la casa-mostra per convertir-la en la Casa Museu Gaudí. L’any 1969 va ser reconegut com a monument artístic i l’any 1984 va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.

Per mèrit propi el Park Güell s’ha convertit en una de les icones de Barcelona. Gaudí va saber crear espais realment màgics que encara avui en dia segueixen fascinant als visitants. Segur que l’any 1926 l’ajuntament va fer el més correcte convertint l’espai en parc públic, però això no impedeix que tota aquesta història generi encara algunes preguntes i em permeti llançar alguna especulació.

El 8 de juliol de 1918, quan va morir Eusebi Güell Bacigalupi, el seu cos va ser traslladat del Park Güell al Palau Güell, des d’on va sortir el seguici de l’enterrament. El fèretre, portat per treballadors de la Colònia Güell i Asland, era cobert per la bandera de la Lliga Regionalista que també havia cobert els fèretres de Prat de la Riba, el doctor Robert i mossèn Cinto Verdaguer. I és que Eusebi Güell havia sigut un reconegut militant de la Lliga i fins i tot havia estat regidor de Barcelona l’any 1875. La relació dels Güell amb la Lliga va ser molt intensa. De fet el fill d’Eusebi Güell Bacigalupi, Joan Güell López, també de la Lliga, va ser el primer alcalde de Barcelona després de la Dictadura de Primo de Rivera. I probablement el gir curiós final es va produir el 29 de març de 1931 quan, com a Alcalde de Barcelona, Joan Güell López inaugurava els grups escolars que amb la Dictadura havien quedat aturats, entre aquests l’escola Badiri i Reixach, ubicada a la que durant uns quants anys va ser la casa familiar, al Park Güell.

Ja que l’ajuntament que va negociar i promoure la compra del Park Güell va ser un ajuntament de la Lliga, la pregunta és evident. Més enllà dels interessos de la ciutat o de l’art, va promoure el govern municipal la compra del Park Güell per beneficiar a un dels seus? Ens pot fer sospitar el fet que la decisió es va prendre a l’últim plenari de l’ajuntament o que personatges com Rubió i Tudurí afirmessin que el preu pagat era car. Segurament és una pregunta que no podrem contestar mai però que ens retorna al cap ara que el Park Güell ja no és un espai públic de lliure accés.

Protesta veïnal en contra del tancament del Park Güell. Fotografia de La Directa.

divendres, 15 de maig del 2015

La font del Nen

L’any 1880 l'alcalde de Sants, Josep Escuder, va encarregar a a Agapit Vallmitjana i Barbany una font amb la figura d'un infant per posar-la en la que aleshores era la plaça del mercat, l’actual plaça d’Osca. Agapit Vallmitjana i Barbany, juntament amb el seu germà Venanci, va ser un dels més grans escultors catalans del segle XIX. Fills del teixidor Felip Vallmitjana els dos germans s'iniciaren en l'escultura modelant figures de pessebre i caretes de carnaval. Una activitat que podien practicar quan terminaven la seva jornada laboral com a teixidors en el taller familiar. Quan l’escultor Pau Xacó i el pintor Sebastià Gallès i Pujal van veure l’obra dels dos germans van recomanar al pare que els matricules a les classes nocturnes de l’Escola Llotja.

A l’escola van seguir la tutela de Damià Campeny, però en lloc de seguir el seu estil neoclàssic d’aquest els dos germans van ser introductors d’un estil més realista i naturalista. Trobar d’altres escultures dels dos germans a Barcelona no resulta complicat, ja que van rebre infinitat d’encàrrecs. Obres seves decoren la Façana del Banc de Barcelona i les fornícules del vestíbul de la Universitat de Barcelona, així com la cascada i les portes del Parc de la Ciutadella. També es poden gaudir al Museu Nacional d'Art de Catalunya i al Museu Marès, entre molts altres espais.

Font del nen, 1915 Josep Salvany i Blanch
Fons fotogràfic de Josep Salvany, Biblioteca de Catalunya
La font, que amb el temps els nouvinguts al barri la batejaren com la del “Niño”, va ser inaugurada, molt probablement durant la festa major de Sants. Però l’any 1913 l’antic mercat de la plaça Osca va ser traslladat al seu nou emplaçament a l’Hort Nou. Amb aquest trasllat també es va decidir reubicar la Font del Nen a la plaça de Víctor Balaguer, l’espai on hi havia hagut l’antic ajuntament de Sants, una plaça que es trobava on el carrer de Badal creua la carretera de Sants. Però l’any 1969 la construcció del Primer Cinturó de Ronda va esbiaixar el barri. La plaça, l’antic ajuntament i la Font del Nen es trobaven just a l’espai on s’obria aquesta via. La plaça i l’ajuntament van ser enderrocats i la font va anar a parar a un magatzem municipal.

Retirada de la Font del Nen de la plaça de Victor Balaguer, 1969
Arxiu Històric de Sants-Montjuïc
Nou anys abans, el 1960, durant època de Porcioles, començaven les obres per convertir la finca de Can Mantega, en uns jardins. La masia, que l’escriptor de Sants Josep Miracle recordava a les seves memòries “Quatre Coses del meu temps”, havia sigut una de les finques més importants de l’antic poble i de fet fins als anys cinquanta les seves terres encara es treballaven. L’any 1952 a una parcel·la de la finca ja havia començat la construcció de la parròquia de Sant Joan Vianney i ara li arribava el torn als jardins, un element del qual Sants estava mancat. Amb el temps el districte de Sants va reclamar la Font del Nen per embellir aquests nous jardins.

Can Batlló

L’any 1825, provinents d’Olot, arribaven a Barcelona quatre dels set germans Batlló: Domènec, Joan, Jacint i Feliu. Després de diverses aventures empresarials en el camp del tèxtil els germans Batlló tancaren les fàbriques que tenien per obrir, l’any 1870, una de nova al terme municipal de les Corts de Sarrià, l’edifici on avui en dia hi ha l’Escola Industrial. Sis anys més tard Joan abandonà aquest projecte per crear una fàbrica pròpia. L’any 1878 va comprar uns terrenys a la Bordeta a l’advocat Fèlix Vives i Amat, on hi havia la finca de Can Mangala, a tocar amb el Canal de la Infanta, i dos anys més tard la fàbrica entrava en funcionament.

La nova fàbrica va anar creixent de manera que l’any en què a Barcelona es celebrava l’Exposició Universal, el 1888, Can Batlló comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. Can Batlló va començar elaborant i blanquejant teixits de cotó, però amb l’objectiu de dur a terme dins la fàbrica tots els processos de la cadena de producció, per competir-se en un gran competidor de l’altra gran fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial. La fàbrica de la Bordeta no va estar exempta dels importants conflictes laborals de l’època, però potser no al nivell del can batlló original, l'actual Escola Industrial. L’any 1882 Ermengol Porta, director de la secció de teixits, va ser assassinat com a represàlia per un acomiadament massiu i el 1883 es va produir un incendi, probablement provocat, als magatzems de cotó. La primera fàbrica dels Batlló, on la demanda anava baixant, no funcionava bé i l'atemptat que el 1889 matà a un treballador a les oficines de la rambla de Catalunya va fer prendre a Enric Batlló la decisió definitiva, tancaria la fàbrica. L'any 1908 aquesta va ser adquirida per la Diputació de Barcelona i reconvertida en l'Escola del Treball.

Quadra de nuadores de Can Batlló, 1896, Arxiu Històric de Sants-Montjuïc.
Després de la mort de Joan Batlló els seus nebots es van fer càrrec de la fàbrica que va seguir funcionant de la mateixa manera fins a la Guerra Civil. Amb la revolució social que a Barcelona va procedir la derrota del feixisme el juliol de 1936 Can Batlló va ser col·lectivitzada i va passar a ser controlada pels obrers. Però després d’aquest parèntesi autogestionari la instauració del franquisme va significar una oportunitat a personatges arribistes. Els germans Álvaro i Julio Muñoz Ramonet, dos antics dependents dels magatzems el Barato, aprofitant-se dels seus contactes i de pràctiques fraudulentes, van arribar a controlar un imperi que contava, entre moltes altres coses, amb un total de quaranta empreses tèxtils. I la joia de la corona de l’imperi dels Muñoz Ramonet va ser Can Batlló.

Un autèntic temple del treball al qual els germans Muñoz van incorporar, de manera molt simbòlica, unes grans columnes d’inspiració clàssica a l’edifici principal. L’època daurada dels Muñoz va entrar en una progressiva decadència a partir de la meitat dels anys seixanta. L’any 1964 es va tancar la producció tèxtil a Can Batlló, fet que els Muñoz van aprofitar per reconvertir la fàbrica en una mena de polígon industrial. Una situació alegal que permetia a propietaris de petites empreses i tallers instal·lar-se ràpidament sense gaires tràmits.

L’any 1976 el terreny de Can Batlló va ser requalificat al Pla General Metropolità com a equipaments i zones verdes, dos elements de què estava mancada la Bordeta. Va començar d’aquesta manera un llarg període de lluites. Per una banda dels treballadors de les empreses i tallers de Can Batlló per aconseguir garantir els seus llocs de treball i d'altra del veïnat de la Bordeta per aconseguir fer d’aquesta promesa una realitat. L’onze de juny de 2011, quan es va aconseguir la cessió del Bloc 11, el veïnat de la Bordeta va entrar al recinte de la fàbrica per autogestionar l’ús d’aquest equipament.

L'estació de Magòria

El tren entrà a la vida quotidiana de Sants l’any 1854 quan es va terminar el tram que anava de Barcelona a Molins de Rei. Dos fets van fer que aquest antic municipi independent fos travessat per nombroses línies fèrries, ser una porta natural d’entrada a Barcelona i la progressiva instal·lació de grans fàbriques als antics terrenys agraris de Sants, ja que molts d’aquests industrials finançaren l' arribada del tren a tocar de les seves fàbriques. Comunicar els centres productius resultava fonamental per als empresaris i per això les línies seguiren creixent.

En aquesta mateixa lògica es va impulsar una nova línia, la dels Ferrocarrils Catalans, llavors Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, que va enllaçar Barcelona amb Martorell. Per aquell temps la Bordeta i Hostafrancs ja eren nuclis industrials importants. Des del 1880 a la Bordeta ja funcionava la fàbrica tèxtil de Can Batlló i des del 1908 a la zona coneguda com Magòria també es podia trobar la gran industria del Foment d’Obres i Construccions, que explotava les pedreres de Montjuïc i recollia les escombraries de la ciutat.

El nom de Magòria, que avui en dia associa al barri que queda entre la Bordeta i la Font de la Guatlla, ens recorda l’antiga riera que baixava de Collserola travessant Les Corts, on encara es conserva a tocar de la Diagonal la placeta de la Creu de Magòria. El traçat de la riera a Sants es pot identificar als carrers de Miquel Bleach i de Joanot Martorell i passada la Gran Via als carrers de la Mineria i de la Mare de Déu de Port. De fet abans del sXIV la riera de Magòria tombava la muntanya de Montjuïc per la banda nord desembocant al Cagadell, a la Rambla, però amb l’ampliació de la ciutat i la muralla cap al Raval la riera va ser desviada per sanejar aquesta zona i les Hortes de Sant Beltran.

L’any 1912 s’inaugurava l’estació de Magòria. Un edifici que porta el nom del barri veí però que es troba a la banda de la Gran Via que és encara la Bordeta. El projecte va ser encarregat a un arquitecte molt popular al moment, Josep Domènech Estapà, qui va deixar la seva empremta, treballant sol o amb equip, a obres i reformes de molts edificis de la ciutat de Barcelona: l’esglèsia de Sant Andreu de Palomar; l’Acadèmia de Ciències; el Palau de Justicia; el Palau Ramon Montaner (l’actual Delegació del Govern), la Facultat de Medicina, l’Hospital Clínic, l’Observatori Fabra o la Presó Model entre molts d’altres.

El temps i el fet que l’Estació de Magòria sigui construïda fent servir el maó, que contingui vitralls, ceràmica vidrada o fins i tot trencadís ha fet que molts identifiquin aquest edifici com a modernista, però en realitat Doménec i Estapà a la seva època va ser un detractor públic d’aquest estil. Podem situar aquest edifici dins de la coneguda arquitectura historicista que tants exemples va deixar a Barcelona a finals del segle XIX i principis del segle XX. L’arquitecte va prendre com a inspiració per a l’edifici l’arquitectura neomudèjar. De fet ben aprop de l’estació tenim un altre exemple de construcció neomudèjar, la plaça de toros de Les Arenes d’August Font i Carreras. De fet l’element més característic de l’estació és la seva torre que està inspirada en els minarets de les mesquites.

Antiga Estació de Magòria, fons: Viquipèdia
L’any 1926 la inauguració de l’estació subterrània de la plaça d’Espanya va fer que l’Estació de Magòria quedés sense ús per als passatgers i sembla ser que durant la Guerra Civil el perill de bombardeig va fer que es desmuntés part de la torre, per tal de no facilitar referències als pilots italians. De fet no és gens estrany si pensem que durant el conflicte Magòria va ser magatzem de l’exercit republicà i que no gaire lluny es trobava la fàbrica d’explosius F2, a tocar de Can Batlló.

Després de la guerra però, l’estació encara es va fer servir com a estació de mercaderies fins al 1974. Després de molts anys abandonada l’any 2006 es va convertir en un Casal Cívic de la Generalitat i avui en dia l’edifici es considerat bé cultural d’interès local. Ara una nova estació soterrada n’ha mantingut el servei i el nom, Magòria - la Campana.

Un mercat a Hostafrancs!

L’any 1839 Barcelona, una ciutat que encara era encorsetada dins les muralles, annexionava un important fragment del poble de Sants. A partir d’aquell moment des de la Riera de Magòria, l’actual carrer de Joanot Martorell, fins on hi ha la plaça d’Espanya va passar a ser Barcelona. Un espai, encara sense nom, que quedava vertebrat per la Carretera Reial i que era la porta d’entrada a la ciutat, aviat es va convertir en un lloc idoni per als hostals. Aquell mateix any Joan Corrades, un carreter del poble d’Hostafrancs de Sió, a la Segarra, aixecava al barri un hostal que aviat va ser conegut amb el nom del poble del propietari, Hostafrancs, i que ben aviat va donar nom a tot el barri.

Hostafrancs, fora de les prohibicions militars d’edificar al voltant de les muralles, significava una oportunitat tant per als promotors immobiliaris com per a l’incipient industria barcelonina. A més a més el nou barri, tot i pertànyer a la ciutat, va quedar fora de la seva jurisdicció fiscal, com un diminut paradís fiscal, un fet que va convertir-lo en un nucli comercial. Una oportunitat de negoci també per als contrabandistes que es varen especialitzar en entrar productes a Barcelona burlant els burots.

Des de l’edat mitjana a Barcelona els venedors oferien els seus productes als carrers i les places, però a principis del segle XIX cada cop es va anar fent més necessària la construcció de mercats. La desamortització que va buidar els convents de Sant Josep i de Santa Caterina l’any 1845 va permetre reconvertir-los en mercats. Fins i tot el pla d’eixample de Cerdà ja preveia els mercats necessaris a la ciutat com un equipament imprescindible. 

L’any 1854 un grup de propietaris hostafranquins van cedir terrenys a l’ajuntament a la plaça del Sol, l’actual plaça d’Herenni, amb la condició que aquest construís un mercat. Tot i que l’arquitecte municipal, Leandre Serrallach, va arribar a fer un projecte l’any 1863, aquest no es va portar a terme mai. L’ajuntament va permetre la instal·lació de parades a tocar de la carretera. Un mercat nascut en una absoluta provisionalitat però que des de l’any 1873 es va convertir en definitiu. Les queixes dels veïns d’Hostafrancs sobre la manca de condicions d’aquest espai van durar deu anys fins que l’ajuntament encarregà l’any 1883 un projecte a l’arquitecte municipal, Antoni Rovira i Trias.

Abans de treballar en el Mercat d’Hostafrancs Rovira i Trias ja havia projectat els mercats de la Barceloneta i del Born l’any 1873, el de Sant Antoni l’any 1879 i el de la Concepció l’any 1885. Com havia fet en la majoria dels projectes anteriors l’arquitecte va optar pel ferro com a element estructural. El projecte es va aprovar però problemes econòmics i administratius aturaren de nou el projecte deixant al veïnat sense el tant desitjat mercat.

Mercat d'Hostafrancs, fotografia de Carme Illa, 2015
L’any1887 Barcelona vivia enmig d’una febre constructiva per l’Exposició Universal que l’any següent la ciutat havia d’acollir. Aquest fet va servir per reactivar el projecte del mercat. Una obra que es va encarregar a La Maquinista terrestre y Marítima per un preu de 274.000 pessetes. Finalment l’any 1888, durant la ja esmentada Exposició Universal, el Mercat d’Hostafrancs va ser inaugurat oficialment i l’any següent va ser obert al públic.

La Font dels Tres Mars

Quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample de Barcelona va haver d’assumir un repte, de quina manera s’adaptaria la seva quadrícula, no sols a la ciutat antiga, sinó també als nuclis dels pobles del pla, que des d’aquest moment es van veure incorporats al teixit baceloní. Es necessitava enllaçar tres eixos importants de la ciutat la Gran Via, el Paral·lel i la Creu Coberta. Després d'un primer projecte de Josep Amargós de l’any 1915, la urbanització de la plaça d’Espanya, encara sense nom, va ser realitzada per Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i continuada per Antoni Darder i Marsàdes l’any 1926.

En paral·lel, el record que es tenia de l’Exposició Universal de 1888 va fer que Puig i Cadafalch l’any 1905 comences a treballar en el projecte d’una nova exposició dedicada a les Industries Elèctriques. A banda de servir d’aparador als industrials barcelonins també es pretenia utilitzar-la per impulsar el pla Jaussely, que organitzava els enllaços viaris entre els barris de la ciutat. Inicialment projectada al Besòs finalment l’any 1913 el projecte es va traslladar a Montjuïc. A partir d’aquí els problemes es succeïren i l’exposició es va anar postergant. L’any 1917 va començar la urbanització de la muntanya però la Primera Guerra Mundial no va permetre la celebració de l’exposició aquell any. Així les obres es van anar retardant fins al 1923 quan va ser la dictadura de Primo de Rivera qui va decidir que aquesta es celebraria el 1929 per fer-la coincidir amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla.

Primo de Rivera va relegar Puig i Cadafalch per les seves idees catalanistes i va aprofitar l’exposició com un aparador nacionalista espanyol. En aquell moment les quatre columnes de Puig i Cadafalch van ser enderrocades; es va donar nom al Poble Espanyol, que originalment s’havia de dir Iberona en homenatge als Ibers i fins i tot es va donar el nom a la plaça d’Espanya. El colofó de tot plegat havia de ser un Monumento a la Raza Hispana que havia d’ocupar el centre de la plaça.

Font dels Tres Mars. Font: Viquipèdia
Finalment el centre de la plaça el va ocupar una obra de Josep Maria Jujol, la Font dels Tres Mars, una al·legoria d’Espanya, que es representada pels mars que envolten la península Ibèrica. Les escultures, obra de Miquel Blay, s’agrupen en tres grups. El primer, orientat cap a l’Avinguda del Paral·lel representa el Mediterrani. Un jove atlètic nu que porta un mocador aragonès al cap representa l’Ebre. Aquest personatge és acompanyat per dos joves que sostenen uns vasos que vessen aigua, que són els seus afluents, i per una dona, que és símbol de la Terra, que recull l'aigua en un cistell fent fructificar el corn de l'abundància que sosté el jove.

Orientat cap al sud trobem el grup que representa el vessant atlàntic, simbolitzat pel Tajo i el Guadalquivir. El primer representat per un home madur amb barba, que està assegut sobre una pedra i sosté una gran gerra al braç dret; el segon és un home més jove que es troba dempeus, amb una gran petxina amb la qual recull l'aigua que li vessa un nen que personifica un afluent seu, el Gualimar. Un segon nen es troba de genolls sota la gran petxina, representa el Guadiana.

I mirant cap al carrer Tarragona trobem el grup que representa el Cantàbric. Un grup de nens i adolescents, símbols dels rius curts i ràpids del nord peninsular. A la part superior, un nen, que simbolitza el Nerbion, vessa aigua sobre una gran petxina que sosté un adolescent, que representa la gran ria de Bilbao. A la dreta una noia i dos nens subjecten diverses gerres sobre les seves espatlles, en al·lusió a la font que nodreix els rius Nalón i Narcea. I la part inferior una dona recull totes aquestes aigües que flueixen a ella, és el Mar Cantàbric.

La simbologia però no es limita als mars i els rius de la península. Les tres grans columnes, que tenien inscripcions, representen la Religió, les Arts i l'Heroisme. La religió es representada per una creu amb Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; l’Heroïsme amb una espasa amb Pelai I, Jaume I i Isabel la Catòlica i finalment les Arts amb un llibre on hi ha Ausiàs March i Miguel de Cervantes. També hi iconografia a les cantonades on apareixen les personificacions de la Navegació, la Salut Pública i l'Abundància, que son obra dels germans Miquel i Llucià Oslé. 

Segurament el símbol que més s’adequava a la idea inicial de Monumento a la Raza Hispana és el remat final de la font, on trobem el peveter. Un element que segons Jujol representava el sacrifici d’Espanya per defensar la civilització i que es envoltat per tres Victòries fetes en bronze per l’escultor Frederic Llobet. 

Finalment el 19 de maig de 1929 es va inaugurar l’exposició amb la presència del rei Alfons XIII i del dictador Miguel Primo de Rivera, però curiosament la font va ser un dels elements que no estaven finalitzats.

Un drac a Sants

L’any 1969 els propietaris de l’Espanya Industrial ultimaven el pla parcial de La España Industrial per poder edificar pisos dins del recinte de la fàbrica. Tres anys més tard l’empresa es traslladava a Mollet i tot feia indicar que finalment l’antiga fàbrica tèxtil es convertiria en una zona d’alta densitat. Però en aquell moment el veïnat de Sants va començar una llarga campanya reclamant equipaments i espais verds.

Finalment l’any 1980 l’ajuntament va comprar els terrenys de la fàbrica. Es mantindrien alguns edificis, com la Casa del Mig, el Casinet i la Casa Bressol i la resta d’espai es dedicaria a parc. El Parc, obra dels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola i Monserrat Ruiz finalment va ser inaugurat l’any 1985.

Per decorar l’espai l’ajuntament va situar unes quantes escultures d’autors i èpoques diferents. Però la que s’ha convertit en l’obra més popular, especialment entre les generacions de petits santsencs, és se’ns dubte el Drac, que es troba a tocar de l’estació de Sants. Projectat per l'artista basc Andrés Nagel va ser inaugurat l'any 1987.

El Drac. Font: Viquipèdia
L’obra, que va ser pensada de forma interactiva, està realitzada amb plaques d'acer, retallades amb perfils abstractes. El drac, immens i amb les ales ben obertes i la cua que cau cap a l'estany és en realitat un espai lúdic pels nens. De la boca d’aquest drac surt un tobogan. De fet en origen els infants podien entrar també a l’interior del drac i baixar per la cua, però els actes incívics van fer que es tanqués. L’escultura fa 7 metres i pesa unes 150 tones. El drac ha esdevingut una icona de Sants, convertint-se en el símbol, entre d’altres, de l’Open Internacional d’Escacs de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

Industrialitzar Espanya

L’any 1847 set germans igualadins, propietaris de petites filatures de cotó, decideixen emprendre una aventura empresarial que té com a un dels principals objectius la industrialització de l’estat espanyol, més enllà de la ja industriosa Catalunya. Aquests germans són els Muntadas i aquest serà l’inici d’un dels grans imperis tèxtils del país. El nom de la fàbrica La España Industrial, ja ens denota la intenció dels Muntadas, així com el fet que aquesta es constituís a Madrid.

Un parell dels noms que figuren a la primera junta de govern ens demostren l’embranzida del projecte: Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Però l’any 1848 Madrid es veurà immersa en una crisi financera on fins i tot un dels socis del projecte el director del Banco Español de San Fernando, una entitat pública, va fugir deixant un desfalc al banc i finalment els Muntadas renunciaran al projecte inicial, traslladant el domicili a Barcelona, i l’any 1849 inauguraren la fàbrica de Sants.

A Sants feia uns quants anys que funcionava una altra fàbrica tèxtil, la dels Güell a la que tothom coneixia popularment amb el nom de Vapor Vell, de manera que quan s’instal·laren els Muntadas la seva fàbrica es va convertir en el Vapor Nou. La España Industrial es va convertir en la principal fàbrica cotonera de l’estat. Dins les seves portes es realitzava el cicle complert del cotó: filatura, tissatge, acabats i estampats i l’any 1880 ja comptava amb 2.500 treballadors.

Al llarg dels anys dues constants es mantindran en la direcció de la fàbrica. Per una banda un fort paternalisme que farà que molts dels treballadors tinguin la sensació de tenir millors condicions laborals que els companys d’altres vapors. Entre algunes de les mesures el fet que l’any 1865, durant una forta epidèmia de còlera que va assotar Barcelona els Muntadas instal·lessin dos hospitals al recinte de la fàbrica. Els treballadors de la fàbrica, a diferència dels d’altres fàbriques, van arribar a tenir dues pagues extraordinàries o servei mèdic, jubilacions i cobertura de malalties, així com servei de guarderia (l'edifici que queda entrant a l'esquerra), camps d’esports, economat o casino-menjador (avui reconvertit en centre cívic).

Unes millors condicions laborals que no es poden deslligar tampoc de les importants lluites obreres de l’època i que tampoc ens han d’amagar la política de control. Al centre de l’actual parc encara es pot veure la coneguda Casa del Mig. La identificació dels Muntadas amb la fàbrica era tal que hi tenien la seva llar a l’interior. De fet cada cop que els obrers i les obreres entraven als seus llocs de treball ho feien a través de la gran porta que encara s’hi pot veure, per sota del despatx del propietari.
L’altra pota de la política de direcció de la fàbrica era la bona relació amb el poder. De tal manera que, d’alguna manera el que passava a la fàbrica es va convertir en fets de la jurisdicció exclusiva del director. Això ens ho demostra que el 1877 la direcció sol·licites al rei el perdó per tres obrers implicats en temes socials, o que després de la Guerra Civil, moment en què la fàbrica va ser col·lectivitzada, en recuperar el control la família Muntadas no realitzés depuracions. De fet La España Industrial es va convertir en visita obligada dels caps d’estat i de govern que visitaven Barcelona, entre ells: Isabel II, Emilio Castelar, Estanislau Figueras, Alfons XII, Alfons XIII o Franco. Aquesta estreta relació amb el poder farà que alguns dels membres de la família ostentin càrrecs importants com el baró de Terrades qui va ser alcalde de Barcelona.

Recepció d'Alfons XIII a l'Espanya Industrial. Fons ANC

Els anys seixanta del segle XX van significar el declivi progressiu d’aquest gran imperi. Successives reestructuracions van fer disminuir els treballadors fins als 150 i de fet l’any 1972 l’empresa es traslladà a Mollet, un darrer intent que fracassaria a principis dels vuitanta. Amb la fi de la España Industrial va començar la lluita del veïnat de Sants que va aconseguir que l’any 1985 s’inaugurés l’actual Parc.

Una fàbrica contra el foc

Corrien els primers anys del segle XX quan la fàbrica tèxtil que l’industrial  vigatà Casimir Casaramona i Puigcercós tenia al Raval es va cremar. Llavors el propietari aquest va decidir edificar-ne una nova que estigués preparada per evitar un accident semblant i la nova fàbrica, on es fabricarien mantes i tovalloles es trobaria a la falda de Montjuïc i l’encarregat d’aquest projecte modèlic no va ser un altre que Josep Puig i Cadafalch.

Puig i Cadafalch va pensar en una fàbrica que era formada per un conjunt de naus d’una sola planta comunicades per un seguit de carrers interiors. D’aquesta manera es facilitava el trasllat de mercaderies i a la vegada s’allunyaven els perills del foc que tants problemes havia creat a Casaramona, ja que aquests carrers podien fer de tallafocs. Per si això no era suficient dues torres, que en realitat eren dipòsits d’aigua, eren preparades en cas d’incendi. 

La fàbrica va ser construïda entre 1909 i 1912 seguint el sistema tradicional català, amb maó vist. Els remats de les façanes, així com els elements de ferro forjat, la pedra i la ceràmica embellien l’edifici. A més Puig i Cadafalch va tenir molt cura en incorporar les novetats del moment, com el fet que la fàbrica funcionés amb energia elèctrica, un fet que encara no s’havia generalitzat. Els grans finestrals i els sostres alts aconseguien que els llocs de treball fossin molt il·luminats amb llum natural i espais ventilats.

Fàbrica Casaramona, fotografiada poc després de la seva inauguració.
El futur de la fàbrica es deuria pronosticar prosper ja que l’any en que es va inaugurar, 1913, l’edifici va guanyar el Concurs anual d’edificis artístics. Però aquell mateix any moria el seu propietari, Casimir Casaramona i Puigcercós, i pocs anys més tard,  la vaga general que va arrencar arrel del conflicte de La Canadenca del 1919, va enfonsar el negoci, que va tancar el 1920. 

A partir d’aquest moment la Casaramona va tenir uns usos molt variats. Durant l’exposició del 1929 va servir com a magatzems i del 1940 fins al 1992 va ser les Cavallerisses de la Policia Nacional. Tot i que l’any 1976 l’edifici va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l’edifici es va anar degradant fins que l’any 2002, després d’una profunda reforma i adaptació s’hi va instal·lar CaixaForum.

Fàbrica Casaramona. Fons: Viquipèdia

Vigilant Barcelona

Elevada sobre la ciutat de Barcelona i a tocar del mar, la muntanya de Montjuïc és una atalaia natural des de la qual al llarg dels anys s’ha defensat, controlat i fins i tot atacat la ciutat. A l’edat mitjana un farell servia per informar els vaixells que s’apropaven a Barcelona. Però va ser durant la guerra dels segadors que es va veure la necessitat de fer una fortificació a la muntanya per defensar la capital catalana. Un simple quadrat de terra revestit de pedra i fang que es va construir en trenta dies però que va servir per rebutjar les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641.

L’any 1694 aquell fortí es va ampliar, amb tres baluards que miraven cap a terra i una línia de merlets a la banda marina, convertint-se d’aquesta manera en un veritable castell. Durant la Guerra de Successió la fortalesa va jugar un paper fonamental i va ser controlat de forma alternativa pels catalans, pels castellans i de nou pels catalans que en van mantenir el control fins un dia després de la capitulació de la ciutat, el 12 de setembre de 1714. L’any 1751, l'enginyer militar Juan Martín Cermeño va fer enderrocar l'antic fortí i va reformar el castell per dotar-lo de serveis i cisternes, i aixecar el fossat. Millores defensives que seguien les teories del marquès de Vauban. Fins al segle XIX les reformes i ampliacions van seguir per permetre que acollís més tropes.

Castell de Montjuïc. Fons: Viquipèdia


Però després del setge de Barcelona de 1714 el castell es va fer tristament popular no per ser un element defensiu, sinó per ser una eina de control i repressió de la ciutat. L’any 1842 el Castell va servir a Espartero per esclafar un aixecament revolucionari bombardejant Barcelona. Fins a 1014 bombes es van llançar sobre Barcelona, alguna de les quals incendiàries, un atac que va derruir més de 400 edificis. Només un any més tard, durant la revolta de la Jamància, el general Prim va bombardejar de nou la ciutat, de nou des del castell. La repressió política i social va seguir durant el segle XIX i XX i el Castell es va convertir en el terrible escenari de tortures, empresonaments i afusellaments. Primer durant el Procés de Montjuïc, un episodi que tingué repercussió a escala mundial. Després dels atemptats anarquistes de la dècada de 1890, i de forma molt especial de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, un atemptat de dubtosa autoria. Les autoritats van desfermar una cacera de bruixes totalment indiscriminada contra l’anarquisme i el moviment obrer en la qual fins a 400 persones foren detingudes. Tomas Ascheri, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas i Joan Alsina foren executats sense garanties judicials i basant-se en una confessió feta sota tortures. De la resta de presoners fins a 19 foren condemnats a llargues penes de presó i els 63 que varen ser absolts foren desterrats.

El Castell fou la presó dels empresonats durant la Setmana Tràgica i on s’executà a Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, i durant la Vaga de la Canadenca, l’any 1919, fins a 3.000 obrers hi foren reclosos. Amb la Guerra Civil el Castell va seguir sent una presó, primer en mans republicanes i amb la caiguda de la ciutat en mans feixistes. El 15 d'octubre de 1940 hi va ser executat el president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover al fossar de Santa Eulàlia. Però després de la Postguerra el Castell encara va seguir fent la funció de presó militar fins a l’any 1960, quan va ser parcialment cedit a la ciutat. Tres anys més tard l’espai es va condicionar com a Museu de l'Exèrcit, un museu que va funcionar fins a l’any 2009.

Un misteri rere la paret

Situeu-vos a la plaça Bonet i Muixí i mireu cap a l’esglèsia de Santa Maria de Sants. A l’esquerra veureu cotxeres, al mig la llarga escala que porta fins la parròquia i a la dreta un simple mur sota la rectoria i el pas que porta a la plaça contigua, la plaça Iberia. Doncs aquest simple pas ens amaga un secret que pocs coneixen. Apropeu-vos fins a la paret, just a la dreta de les escales. Segurament us cridarà l’atenció una placa que està dedicada al Xavi Alcaraz, un jove membre dels Castellers de Sants que va morir en un tràgic accident el juliol de 1996 a la Pica d’Estats, quan obrint camí a tres companys dins una espessa boira es va precipitar per les arestes de Sotllo. Però no és aquesta la història de la que us vull parlar avui.

La nostra història passa molt subtil. Si mireu sota la placa veureu que entre les clapes on l’arrebossat de la paret ha anat saltant pel pas del temps es pot veure un mur de pedra. Però si us fixeu bé us adonareu que no tot son pedres, algun dels espais està cobert per maons, com si algú ens hagués tapat una porta. Quin misteri estan amagant aquests simples maons? Doncs l’accés a un refugi antiaeri de la Guerra Civil, el refugi 819.

Antiga entrada al refugi antiaeri, fotografia de Carme Illa

El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura, davant d’ella hi havia Mallorca, una illa que controlaven els feixistes italians i que farien servir com a base per atacar Barcelona. La Defensa Especial Contra Aeronaus va organitzar la defensa activa de la ciutat, situant antiaeris, metralladores i reflectors. Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar als avions feixistes. Per protegir la població calia també la defensa passiva, els refugis antiaeris. Però es partia d’un desconeixement absolut i amb evidents mancances a les arques municipals. L’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos publicant opuscles i fent conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.

Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va autoorganitzar per construir més de 1.500 refugis. Sants, no va ser dels barris que va patir més els bombardejos, però en tractar-se d’un barri amb una forta xarxa social si que va ser dels espais on més refugis es van construir. Els veïns de Sants, Hostafrancs i la Bordeta va edificar més de 120 refugis gràcies al treball d’homes, dones i nens.

A la plaça Bonet i Muixí, que llavors es deia plaça Màlaga, els fets que van prosseguir l’alçament feixista van deixar un panorama desolador i a l’espai on hi havia hagut l’església no va quedar més que un descampat ple de runa. Quan els bombardejos es van convertir en un perill les pedres de l’antic de l’edifici van ser aprofitades pels veïns en la construcció de refugis. El veïnat de l’entorn de la plaça va decidir aprofitar l’elevació del terreny sobre la que s’havia construït la parròquia per començar a fer un refugi que els protegís.

Com marcaven les recomanacions de la Junta de Defensa Passiva els refugis havien de tenir com a mínim dues entrades per evitar el perill que amb les bombes una de les portes quedes saturada i la gent no pogués escapar. A la plaça Màlaga la solució semblava molt fàcil, una sortida seria per la plaça i l’altra per la plaça contigua, la plaça Iberia. Així uns veïns començaren a picar per una banda i els altres per l’altra esperant trobar-se. Però el que semblava molt fàcil no succeïa i els veïns no es trobaven. Així doncs decidiren cridar al senyor Fabregues, a qui tota la barriada coneixia com l’enginyer. De fet el senyor Fabregues no era enginyer, però tenia alguns coneixements per haver fet el Servei Militar al cos d’enginyers. Amb els seus coneixements l’enginyer es va construir un teodolit casolà, la màquina que fan servir els topògrafs, que va servir per enllestir el refugi.

I de fet aquell refugi quasi segur que va fer el seu servei per què el 25 de juliol de 1937 una bomba va caure a la plaça Màlaga. Amb l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona la història dels bombardejos dels feixistes sobre la ciutat es va amagar i els refugis van ser tapats, quedant amagats en un oblit de quaranta anys.

Moltes lluites i una rambla

Sí la carretera és un exemple del Sants comercial, segurament la Rambla de Badal és un reflex del Sants combatiu. Al segle XV les terres que envoltaven aquest espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat i una torre, la Torre de'n Llull. El terreny va anar passant de mans per herència entre els membres de la mateixa família i posteriorment als marquesos de Barberà i de la Manresana fins que el 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell.

El segle XIX va portar grans canvis a Sants. Trobar-se als afores de Barcelona va fer que la revolució industrial que havia començat dins les muralles es va anar estenent com una gota d’oli i els pobles del pla van quedar incorporats dins la trama d’aquesta nova metròpolis. Xemeneies i enormes edificis fets de maó i ferro van anar substituint els camps de conreeu i l’any 1854 van començar les obres de la via fèrria que portaria el tren de Barcelona a Martorell. Unes vies que servien per comunicar però que a la vegada aïllaven els barris.

Quan Rafael Sabadell va morir els germans Badal van ser els seus hereus. I com a nous propietaris d’aquest nou terreny que s’anava poblant molt ràpidament els Badal van decidir urbanitzar part de la finca. L’any 1885 s’obria el carrer de Badal, en record dels propietaris, fins a les vies del tren. Una obra que va finalitzar l’ajuntament de Barcelona l'any 1914, fent arribar el carrer de Badal fins a la Carretera de Sants.

Badal prometia convertir-se en un carrer important del barri, fins i tot com comentaven a l’època, la Rambla de Sants. El carrer es creuava amb la carretera i arribava a la Plaça de Víctor Balaguer, on hi havia hagut l’antic ajuntament de Sants. A més feia un any que el Mercat Nou, molt proper a Badal, estava en funcionament, convertint-se en un pol d’atracció per a molts veïns. Però molts anys més endavant, de nou, les grans infraestructures de la ciutat van entrar com una piconadora a la vida del carrer de Badal.

Per entendre-ho millor tornaré uns anys enrere. Quan es va construir l’Eixample es va comprovar que aquest tenia un defecte, les comunicacions entre els antics pobles no quedava ben solucionada. Per aquest motiu, l’any 1901, l’ajuntament va convocar un concurs per al “Plan de Enlaces de Barcelona y Municipios Circunvecinos”. Un concurs que va guanyar l’arquitecte Léon Jaussely, qui va pensar un sistema de vies de circumval·lació. Aquest pla no es van arribar a realitzar però que va influir als futurs projectes de la ciutat. A finals dels seixanta, en ple desarrollismo l’ajuntament de l’alcalde Porcioles va recuperar la idea de Jaussely, però ara reconvertida ara en una autopista urbana. Una ferida que des de la Zona Franca cap a Les Corts es va obrir aixecant un mur entre barris.

La ronda es va obrir pas pel mig de Sants sense respectar ni el veïnat, ni el patrimoni ni la xarxa urbana preexistent. Les obres van emportar-se per davant la plaça de Victor Balaguer, i Badal va passar de 30 a 50 metres d’amplada, un fet que afectava fins a 800 habitatges que haurien d’anar a terra. Per això els edificis de Badal encara tenen alineacions diferents.

La lluita del veïnat per salvar les vivendes es va concretar amb la creació de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, que després d’una intensa lluita va aconseguir salvar el tram entre Pavia i la Carretera de Sants. Una victòria important però a mitges, ja que el cinturó, sumat a les vies del tren que havien seguit creixent, significaven un greu problema tant de comunicació com de fums i sorolls per al veïnat de Badal. Per això als anys noranta la lluita va començar de nou fins a aconseguir la cobertura de la ronda al seu pas per Sants i Les Corts. El veïnat del barri també va reclamar la cobertura de les vies, però finalment el projecte realitzat va ser un calaix que cobreix les vies del tren. Després d’anys de lluites per fi el veïnat de Sants pot gaudir d’una autèntica rambla.

Celebració de la victòria veïnal al carrer Badal


La fàbrica Serra i Balet

L’any 1899 l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia començava a treballar en un nou projecte al barri de Sants. No era la primera vegada que l’arquitecte treballava a Sants, de fet algunes de les seves obres més reconegudes ja les havia realitzat a Sants, com la Seu del Districte o el Cementiri. El nou repte era projectar una fàbrica tèxtil. Una fàbrica més que s’unia a les que ja feia més de cinquanta anys que havien començat a convertir Sants en un poble industrial. En aquell moment però, ja feia un parell d’anys Sants no era un municipi independent, s’havia convertit en un barri més de la ciutat de Barcelona.

L’edifici projectat per Gustà i Bondia seria la fàbrica Arañó, Ventajó i Cia, que l’any 1901 es va començar a edificar al carrer de Begur. L’obra que finalitzaria l’any 1903 si bé és cert que mantenia molts punts en comú amb la primera tongada de fàbriques tèxtils santsenques, com les façanes d’obra vista o l’ús del ferro, també presentava algunes novetats com el fet que les façanes estiguessin alineades al carrer i que aquestes naus es dediquessin a les oficines o a aquelles tasques on l’ús energètic no era necessari. L’edifici, que tenia una planta en forma de U reservava l’interior als processos de fabricació, com la caldera, la xemeneia, els bullidors i els raspalls.

Però pocs veïns coneixen aquest edifici com a fàbrica Arañó i Ventajó, i és pel fet que el 1913 l’edifici canvià de mans. Aquell any Jacinto Serra i els germans Josep i Francesc Serra i Roca es van associar a l’empresa de Jaime Balet i Viñas per crear la societat JJF Serra i Balet, una empresa que es dedicaria a fabricar filatures de cotó i especialment panes. Un sector que, sense que els propietaris en fossin conscients, era a punt de generar-los grans beneficis per un esdeveniment d’abast mundial.

Catalunya va ser una potència tèxtil ben peculiar, ja que ni tenia la matèria primera, el cotó, ni era rica en el combustible que feia anar les màquines, el carbó, per això gran part del seu mercat sempre havia estat l’interior. Però el 28 de juliol de 1914 esclatava la Primera Guerra Mundial i l’economia europea es va trastocar. Per una banda els esforços dels països bel·ligerants es van centrar en la guerra i d'altra el consum de la pana, el teixit amb què es feien els uniformes, es va disparar. Un fet que portaria ingents beneficis sobtats als industrials catalans. Una bombolla però, que no es va saber gestionar un cop finalitzada la guerra i que va arrossegar a una època de crisi i enormes tensions socials.

Treballadors de la fabrica Serra i Balet, 1923, Arxiu Històric de Sants-Montjuïc.
L’any 1918 Francesc Serra va abandonar l’empresa i el 1922 aquesta es va reconvertir en Manufactures Serra-Balet SA. Col·lectivitzada durant la Guerra Civil la fàbrica va seguir funcionant normalment fins als anys 70 quan es va veure afectada per la crisi del tèxtil. Entre 1973 i 1977 els accionistes van realitzar una ampliació de capital amb la finalitat de modernitzar la maquinària i la producció de l'empresa però l’intent no va poder salvar l’empresa que va fer suspensió de pagaments el 20 d’abril de 1982.

En paral·lel, des dels anys setanta, les associacions de veïns de Sants lluitaven per dignificar uns barris que eren mancats dels equipaments bàsics. Quan les fàbriques anaren tancant o marxant fora de Barcelona el veïnat va veure com a l’interior d’uns barris molt densos de cop es generaven espais que es podien reconvertir en espais verds o equipaments. Però els veïns havien d’actuar amb rapidesa, ja que aquells espais buits també eren un bombó per les constructores, que planificaven fer-hi noves promocions d'habitatges.

Una de les mancances que patia Sants era la d’espais dedicats a la pràctica de l’esport. Per això quan Serra i Balet va abaixar la persiana el veïnat va començar una campanya per reconvertir l’espai en un poliesportiu. Després de tots els nous projectes que van portar els ajuntaments democràtics les arques municipals eren buides i calia trobar una alternativa per poder aconseguir l’edifici. La oportunitat va venir de la mà del Club Esportiu Mediterrani, que fins llavors tenia les seves úniques instal·lacions al carrer de Regent Mendieta.

Els veïns van fer campanya per tal que el club augmentes el nombre de socis i aquest va presentar-se a la subhasta de l’edifici de Serra i Balet, avançant-se a les immobiliàries el Mediterrani va comprar l’edifici i el va reconvertir en un poliesportiu que va ser inaugurat el 1987. Des de les piscines del Mediterrani encara es pot veure la gran xemeneia de 32 metres d’alçada que formava part de la fàbrica i que ara forma part de la plaça de l’Olivereta.