La casa de l’anarquista

Ens trobem davant el número 7 del carrer de Castillejos, un carrer que avui rep el nom de Salou. Encara no són ni les vuit del matí, avui és la festa de la Mercè de 1893 , un dia assenyalat en què la ciutat de Barcelona ha de viure una parada militar. La segona porta del primer pis s’obre mentre s’escolta un No m’esperis fins al vespre Angeleta. Uns segons més tard surt al carrer un home de 31 anys amb un bigoti a l’estil de finals del segle XIX. 

La seva indumentària ens permet fer-nos una idea del seu estrat social, porta una brusa blava de cotó i pantalons clars i al cap una gorra, se’ns dubte ha de ser un proletari. Però aquesta vestimenta no és gens estranya a Sants, ja que en els darrers cinquanta anys el territori s’ha omplert de grans vapors, i amb aquests també han arribat milers de nous veïns. El nostre protagonista ha après l’ofici d’impressor, tot i que per la seva significació política ha tingut dificultats tota la vida i en els darrers temps ha hagut de viure del que guanya cosint camises.

Camina pels carrers de Sants baixant a Barcelona mentre pel seu cap transcorren moltes idees fruït de lectures com La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, un llibre que s’havia publicat l’any 1888 li havia marcat profundament. Paulí, que és com es diu el nostre protagonista pensa que el bé o el mal només depèn de si les idees triomfen o no, un fet que condicionarà si en el futur ets un heroi o bé un traïdor. De camí cap a Barcelona Paulí creua el Pont de’n Rabassa, un lloc on només feia 23 anys que els santsencs s’havien revoltat contra les quintes i havien plantat cara a la cavalleria.

A la parada militar que havia de tindre lloc a Barcelona hi hauria el capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos. Una figura militar que el gener de 1874 s’enfrontà als republicans a Sarrià i finalment amb el seu pronunciament a Sagunt el 29 de desembre del mateix any va facilitar la fi de la primera república i del retorn al poder d’Alfons XII. Paulí també el té molt present i pensa que és una ofensa als catalans que aquest personatge hagi estat enviat a Catalunya. Un any abans que el nostre protagonista realitzes el seu pla, François Claudius Koënigstein, més conegut com a Ravachol, havia tingut la ciutat de París en alerta per uns atemptats que suposadament responien al seu ideari anarquista. Una alerta que el Ministeri de Governació espanyol no devia compartir, ja que el mateix any havia afirmat que allò no es produiria al país. Ravachol va ser guillotinat.

Paulí Pallàs

Tot i que la policia desconeixia totalment a Paulí Pallàs i Latorre, que era el nom sencer del nostre protagonista, la seva militància anarquista venia de llarg. Havia viatjat per Amèrica, primer per Argentina on havia conegut a Errico Malatesta, una de les personalitats reconegudes de l’anarquisme internacional i posteriorment a Brasil, on fins i tot hi ha la sospitat que havia estat el responsable del llançament d’una bomba al Teatre Alcántara de Rio de Janeiro l'1 de maig de 1891. Tornat a Catalunya Pallàs es va dedicar a l’edició de textos, participant en un col·lectiu anomenat Benvenuto Salud, que segons sembla es reunia a una cerveseria del carrer Diputació 185, un grup on també participaren Manuel Archs i Solanelles i Pere Marbá i Collet.

Amb totes aquestes idees al cap Pallàs va caminar fins a la ronda de Sant Antoni, on van esmorzar a una taverna. Després es va apropar fins a un racó amagat de la muntanya de Montjuïc on va començar a cavar. De seguida va trobar dos artefactes rodons amb moltes xemeneies, es tractava de dues bombes Orsini, i estaven ja carregades de dinamita. Amb cura Pallàs s’amaga les bombes a la brusa i es dirigeix cap a la cruïlla de la Gran Via amb Muntaner, on hi ha una gentada per veure l’espectacle. Paulí Pallàs s’obre pas i quan té Martínez Campos a tir llança la primera bomba. L’artefacte esclata i en un instant l’ordre de la desfilada militar es converteix en un terrible caos: ferits, espectadors fugint, cavalls embogits i Martínez Campos a terra, caigut del seu cavall. Però lluny de fugir Paulí Pallàs es queda dret, convençut que la mort d’uns quants no ha de frenar unes idees que seran bones per al bé comú. Es treu la gorra i crida: Visca l’anarquia!

Gravat de l'atemptat de Paulí Pallàs

Martínez Campos no va morir a l’atemptat, que si que va ocasionar la mort del guàrdia civil d’infanteria, Jaume Tous i Siré i que va deixar setze ferits més. Paulí Pallàs, va ser detingut al mateix escenari de l’atemptat, portat a les Drassanes i incomunicat. La policia es va dirigir a Sants per escorcollar la casa de Pallàs. Una aparició policial que va espantar l’Angeleta, segons els diaris de l’època, desconeixedora de l’acte del seu marit. A la casa trobaren poc més que diaris i llibres anarquistes, una litografia dels màrtirs de Chicago, i una capsa amb càpsules de revòlver. Amb Paulí Pallàs a la presó la integritat de les seves idees va generar una fascinació pel personatge que va quedar plasmada als diaris. Finalment Pallàs va ser afusellat al Castell de Montjuïc el 6 d’octubre de 1893 i el seu darrer crit seria premonitori: La venjança serà terrible!