Industrialitzar Espanya

L’any 1847 set germans igualadins, propietaris de petites filatures de cotó, decideixen emprendre una aventura empresarial que té com a un dels principals objectius la industrialització de l’estat espanyol, més enllà de la ja industriosa Catalunya. Aquests germans són els Muntadas i aquest serà l’inici d’un dels grans imperis tèxtils del país. El nom de la fàbrica La España Industrial, ja ens denota la intenció dels Muntadas, així com el fet que aquesta es constituís a Madrid.

Un parell dels noms que figuren a la primera junta de govern ens demostren l’embranzida del projecte: Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Però l’any 1848 Madrid es veurà immersa en una crisi financera on fins i tot un dels socis del projecte el director del Banco Español de San Fernando, una entitat pública, va fugir deixant un desfalc al banc i finalment els Muntadas renunciaran al projecte inicial, traslladant el domicili a Barcelona, i l’any 1849 inauguraren la fàbrica de Sants.

A Sants feia uns quants anys que funcionava una altra fàbrica tèxtil, la dels Güell a la que tothom coneixia popularment amb el nom de Vapor Vell, de manera que quan s’instal·laren els Muntadas la seva fàbrica es va convertir en el Vapor Nou. La España Industrial es va convertir en la principal fàbrica cotonera de l’estat. Dins les seves portes es realitzava el cicle complert del cotó: filatura, tissatge, acabats i estampats i l’any 1880 ja comptava amb 2.500 treballadors.

Al llarg dels anys dues constants es mantindran en la direcció de la fàbrica. Per una banda un fort paternalisme que farà que molts dels treballadors tinguin la sensació de tenir millors condicions laborals que els companys d’altres vapors. Entre algunes de les mesures el fet que l’any 1865, durant una forta epidèmia de còlera que va assotar Barcelona els Muntadas instal·lessin dos hospitals al recinte de la fàbrica. Els treballadors de la fàbrica, a diferència dels d’altres fàbriques, van arribar a tenir dues pagues extraordinàries o servei mèdic, jubilacions i cobertura de malalties, així com servei de guarderia (l'edifici que queda entrant a l'esquerra), camps d’esports, economat o casino-menjador (avui reconvertit en centre cívic).

Unes millors condicions laborals que no es poden deslligar tampoc de les importants lluites obreres de l’època i que tampoc ens han d’amagar la política de control. Al centre de l’actual parc encara es pot veure la coneguda Casa del Mig. La identificació dels Muntadas amb la fàbrica era tal que hi tenien la seva llar a l’interior. De fet cada cop que els obrers i les obreres entraven als seus llocs de treball ho feien a través de la gran porta que encara s’hi pot veure, per sota del despatx del propietari.

L’altra pota de la política de direcció de la fàbrica era la bona relació amb el poder. De tal manera que, d’alguna manera el que passava a la fàbrica es va convertir en fets de la jurisdicció exclusiva del director. Això ens ho demostra que el 1877 la direcció sol·licites al rei el perdó per tres obrers implicats en temes socials, o que després de la Guerra Civil, moment en què la fàbrica va ser col·lectivitzada, en recuperar el control la família Muntadas no realitzés depuracions. De fet La España Industrial es va convertir en visita obligada dels caps d’estat i de govern que visitaven Barcelona, entre ells: Isabel II, Emilio Castelar, Estanislau Figueras, Alfons XII, Alfons XIII o Franco. Aquesta estreta relació amb el poder farà que alguns dels membres de la família ostentin càrrecs importants com el baró de Terrades qui va ser alcalde de Barcelona.

Recepció d'Alfons XIII a l'Espanya Industrial. Fons ANC

Els anys seixanta del segle XX van significar el declivi progressiu d’aquest gran imperi. Successives reestructuracions van fer disminuir els treballadors fins als 150 i de fet l’any 1972 l’empresa es traslladà a Mollet, un darrer intent que fracassaria a principis dels vuitanta. Amb la fi de la España Industrial va començar la lluita del veïnat de Sants que va aconseguir que l’any 1985 s’inaugurés l’actual Parc.