Privat, públic, privat, la història no explicada del Park Güell

Si feu un llistat pensant en les icones més reconegudes a tot el món com a Marca Barcelona segur que entre els primers espais que us venen al cap hi és el Park Güell. No cal que em detingui molt en explicar el seu origen, ja que tots els que tenim curiositat per la història i el patrimoni de la ciutat ho hem escoltat centenars de vegades. El Park Güell, començat a construir l’any 1900, va ser planejat com una urbanització per a les famílies burgeses de la ciutat de Barcelona. Un somni compartit per Eusebi Güell i per Antoni Gaudí en el qual es preveia vendre unes 60 parcel·les a rics propietaris. Tot estava pensat: la xarxa de camins, els viaductes, les escales, l’abastiment d’aigua o el mercat.

Però el que la ment críptica de Gaudí i Güell no van copsar és que aquells burgesos de la Barcelona de principis del segle XX no volien viure aïllats a la Muntanya Pelada, incomunicats, sense transport, lluny de les seves fàbriques i del rovell de l’ou de la vida barcelonina, el Passeig de Gràcia. A més el projecte de Gaudí també definia de forma estricta quin espai podien ocupar les cases construïdes o com havien de ser els tancaments entre unes i altres. I, com queda clar si contemplem la lluita d’egos que es va desfermar al Passeig de Gràcia, si hi ha una cosa que no els agrada als rics és no poder-se diferenciar dels altres i que els hi diguin com han de fer les coses.

Així doncs com a urbanització el Park Güell va ser un fracàs. De la seixantena de parcel·les els Güell només en van vendre un parell l’any 1902 i a la mateixa persona, un amic dels Güell. L’advocat Martí Trias i Domènech i la seva dona Ana Maxenchs van encarregar una casa, a la part alta del parc, a l’arquitecte Juli Batllevell. A banda d’aquesta, com a promoció immobiliària que era, també es va edificar una casa-mostra, projectada per Francesc Berenguer. Les esperades vendes no van arribar i finalment Gaudí es va traslladar a la casa mostra l’any 1906 amb el seu pare i la seva neboda. Un any més tard Eusebi Güell convertia la Casa Larrard, que ja existia quan es van comprar els terrenys, en la seva residència.

La realitat va superar els somnis de Güell i Gaudí l’any 1914 i les obres finalment es van abandonar. Però en paral·lel al fracàs de la promoció el Park Güell s’havia anat fent popular com a parc privat. Eusebi Güell hi permetia la celebració de grans actes i aviat va començar a aparèixer a les incipients guies turístiques. Fins i tot l’any 1912 es va filmar una pel·lícula per promocionar la ciutat, Barcelona, perla del Mediterraneo, on el Park Güell tenia força protagonisme. I va ser així fins que Eusebi Güell va morir a la seva casa del Park Güell l'any 1918.

Tot això que us he explicat fins ara ho podeu trobar fàcilment arreu. A partir d’aquí comença una història que, de forma inexplicable, no trobareu enlloc. S’ha dit tot del Park Güell. S’ha especulat sobre la simbologia dels elements que el componen i sobre les seves referències maçòniques: la forma triangular de les parcel·les, la pedra filosofal de la font, la sargantana… També s’ha parlat del catalanisme de Güell i Gaudí. S’ha estudiat la sala hipòstila i el fantàstic sistema de filtratge d’aigua, les construccions prefabricades, l’ús revolucionari del ciment…

Postal de la Sala Hipòstila del Park Güell

Però de debò ningú ha explicat amb deteniment com una promoció privada es va convertir en un parc públic? Feu la prova i busqueu per Internet, aquest capítol ha quedat obviat rere un l’any 1922 l’Ajuntament va comprar el Park Güell per convertir-lo en parc públic. Però encara més, si rebaixeu el vostre nivell intel·lectual i passeu a llegir guies turístiques de Barcelona s’arriba a afirmar una gran mentida: l’any 1922 la família Güell va cedir el Park Güell a l’Ajuntament de Barcelona. Pàgines i pàgines parlant sobre el Park Güell i resulta que la majoria són refregits de refregits i que tothom es contenta amb alguna d’aquestes dues afirmacions?

Retornem uns quants anys enrere, abans de la construcció del Park Güell. Corria l’any 1860 quan a Barcelona es va començar a desplegar el projecte d’eixample d’Ildefons Cerdà. Un projecte que anava més enllà del previst, sortint-se dels límits de la ciutat i projectant la característica quadricula pels municipis veïns, imaginant una gran metròpolis. Però el pla Cerdà es va trobar frens i dificultats infranquejables. Uns anys enrere, quan l’enderroc de les muralles es va convertir en una qüestió de temps, molts especuladors immobiliaris es van dedicar a comprar terrenys de conreu esperant que aviat podrien fer profitoses promocions d’habitatges. Aquests foren els principals enemics del pla de Cerdà, ja que aquest només els permetia edificar en dues de les quatre cares de cada illa.

L’Eixample va anar creixent durant gairebé cent anys i en tot aquest temps les idees urbanístiques de Cerdà es van anar pervertint. El projecte metropolità de l’urbanista, per exemple, preveia convertir Sant Adrià de Besòs en un gran bosc urbà on desemboqués la Diagonal. De fet des del segle XIX ja era una zona d’esbarjo dels barcelonins, que acudien a la Mina, una font natural d'aigua, a esbargir-se.

I així arribem al 1922 quan l’Ajuntament de Barcelona, va comprar el Park Güell. L’assumpte, que s’havia anat ajornant durant vuit mesos de l’ordre del dia dels plens, va retornar a primer pla a la darrera sessió de l’ajuntament que dirigia Antoni Martínez i Domingo, de la Lliga Regionalista. L’alcalde havia estat ferit de gravetat en un atemptat el 18 de juny de 1921, i després de recuperar-se de les ferides deixava el càrrec. Però abans de marxar segurament volia deixar l’assumpte ben lligat que un assumpte tant important es decidís en la darrera sessió d’un equip de govern va ser considerat molt polèmic.

La compra del Park Güell, que es va concretar sota l’alcaldia de Ferran Fabra i Puig, del Partit Liberal Fusionista, va resultar molt polèmica, especialment pel preu que es va pagar. L’Ajuntament de Barcelona va comprar el Park Güell, rescabalant als Güell de la fallida promoció immobiliària, per 3.200.000 pessetes. Era una quantitat gran o petita aquesta? Per poder-ho valorar us aporto un parell de dades que potser serviran de referència. La mitjana del que cobrava un treballador en una hora era 1’25 pessetes si era home o 0’41 pessetes si era dona. Els Güell van cobrar una quantitat quasi equivalent a dues vegades el premi gros de la loteria de Nadal.

Entre els principals arguments que s’esgrimien en contra de la compra del parc el fet que el projecte original de Cerdà ja preveia Sant Adrià de Besòs com un gran parc urbà i que la compra dels terrenys dels Güell en comparació es disparava. Per comprar el Park Güell, que fa 14 hectàrees, es van gastar 3.200.000 pessetes mentre que per 3.400.000 pessetes al Besós es podien adquirir 200 hectàrees. Els opositors consideraven ridícul el peritatge que s’havia efectuat, ja que una hectàrea al Park Güell costava 180.000 pessetes mentre que a la riba de Besòs una hectàrea costava 17.000 pessetes. A més la compra dels terrenys al Besòs també permetia adquirir drets sobre les aigües potables que baixaven pel Rec Comtal, un fet gens menyspreable en una ciutat que no parava de créixer.

El Baró de Viver, Darius Rumeu i Freixa, representant de la Unión Monárquica Nacional, defensava que pel preu que costaria el manteniment del parc al final els propietaris s’haurien vist obligats a cedir els terrenys. Els lerrouxistes, que van arribar a afirmar que la compra del Park Güell representava una declaració de guerra per part de la Lliga, i els tradicionalistes defensaven les seves postures, contraries a la compra, fent servir un informe del director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, que no era altre que Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

El cèlebre arquitecte, dissenyador de jardins i urbanista menorquí defensava que el preu pagat pel parc era excessiu i que per tal que aquest tingues bona visibilitat a l’ajuntament li caldria millorar els accessos des del Carmel, des de la Travessera de Dalt o de Vallcarca i l’ajuntament encara hauria d’expropiar més finques. Encara avui en dia la connectivitat segueix sent el gran problema del Park Güell. De fet, fins i tot abans que la compra fos un fet, a principis de febrer, l’ajuntament ja havia començat a acondicionar el carrer de Larrad des de la Travessera de Dalt fins a l’entrada del parc. El 30 de desembre de 1924 també s’inaugurava el primer tram de la línia del Gran Metro de Barcelona entre Catalunya i Lesseps. L’informe de Rubió i Tudurí també posava de relleu el mal estat en què es trobava la vegetació del parc, fet que segons ell requeriria una inversió de 20.000 pessetes i que mantenir el Park Güell significaria una inversió de 200.000 pessetes anuals a l’ajuntament. A banda destacava la manca d’aigua a la zona.

Per contra els membres de La Lliga, partidaris de la compra, destacaven que els governs anteriors no havien comprat terrenys a l’eixample per fer parcs quan el preu del sol encara era barat. Però segurament el gran argument dels regionalistes per defensar la compra del parc era que els propietaris estaven disposats a enderrocar-lo i que no es podia permetre la desaparició d’un dels llocs preferits dels barcelonins. Realment haurien enderrocat els Güell el parc o aquesta afirmació va ser una forma de forçar la negociació?

Finalment la compra es va fer efectiva. Tot i que els Güells en un principi no ho contemplaven, després de la negociació al final també es va incloure els edificis construïts dins del recinte. D’aquesta manera tornem a una part de la història que si ha estat molt explicada. L'any 1926 el Park Güell es va obrir com a parc municipal, la casa dels Güell quedà reservada per fer-hi una escola pública i també es va destinar un espai a viver de flors de l’ajuntament. L’any 1963 l’associació d'Amics de Gaudí va comprar la casa-mostra per convertir-la en la Casa Museu Gaudí. L’any 1969 va ser reconegut com a monument artístic i l’any 1984 va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.

Per mèrit propi el Park Güell s’ha convertit en una de les icones de Barcelona. Gaudí va saber crear espais realment màgics que encara avui en dia segueixen fascinant als visitants. Segur que l’any 1926 l’ajuntament va fer el més correcte convertint l’espai en parc públic, però això no impedeix que tota aquesta història generi encara algunes preguntes i em permeti llançar alguna especulació.

El 8 de juliol de 1918, quan va morir Eusebi Güell Bacigalupi, el seu cos va ser traslladat del Park Güell al Palau Güell, des d’on va sortir el seguici de l’enterrament. El fèretre, portat per treballadors de la Colònia Güell i Asland, era cobert per la bandera de la Lliga Regionalista que també havia cobert els fèretres de Prat de la Riba, el doctor Robert i mossèn Cinto Verdaguer. I és que Eusebi Güell havia sigut un reconegut militant de la Lliga i fins i tot havia estat regidor de Barcelona l’any 1875. La relació dels Güell amb la Lliga va ser molt intensa. De fet el fill d’Eusebi Güell Bacigalupi, Joan Güell López, també de la Lliga, va ser el primer alcalde de Barcelona després de la Dictadura de Primo de Rivera. I probablement el gir curiós final es va produir el 29 de març de 1931 quan, com a Alcalde de Barcelona, Joan Güell López inaugurava els grups escolars que amb la Dictadura havien quedat aturats, entre aquests l’escola Badiri i Reixach, ubicada a la que durant uns quants anys va ser la casa familiar, al Park Güell.

Ja que l’ajuntament que va negociar i promoure la compra del Park Güell va ser un ajuntament de la Lliga, la pregunta és evident. Més enllà dels interessos de la ciutat o de l’art, va promoure el govern municipal la compra del Park Güell per beneficiar a un dels seus? Ens pot fer sospitar el fet que la decisió es va prendre a l’últim plenari de l’ajuntament o que personatges com Rubió i Tudurí afirmessin que el preu pagat era car. Segurament és una pregunta que no podrem contestar mai però que ens retorna al cap ara que el Park Güell ja no és un espai públic de lliure accés.

Protesta veïnal en contra del tancament del Park Güell. Fotografia de La Directa.