Vigilant Barcelona

Elevada sobre la ciutat de Barcelona i a tocar del mar, la muntanya de Montjuïc és una atalaia natural des de la qual al llarg dels anys s’ha defensat, controlat i fins i tot atacat la ciutat. A l’edat mitjana un farell servia per informar els vaixells que s’apropaven a Barcelona. Però va ser durant la guerra dels segadors que es va veure la necessitat de fer una fortificació a la muntanya per defensar la capital catalana. Un simple quadrat de terra revestit de pedra i fang que es va construir en trenta dies però que va servir per rebutjar les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641.

L’any 1694 aquell fortí es va ampliar, amb tres baluards que miraven cap a terra i una línia de merlets a la banda marina, convertint-se d’aquesta manera en un veritable castell. Durant la Guerra de Successió la fortalesa va jugar un paper fonamental i va ser controlat de forma alternativa pels catalans, pels castellans i de nou pels catalans que en van mantenir el control fins un dia després de la capitulació de la ciutat, el 12 de setembre de 1714. L’any 1751, l'enginyer militar Juan Martín Cermeño va fer enderrocar l'antic fortí i va reformar el castell per dotar-lo de serveis i cisternes, i aixecar el fossat. Millores defensives que seguien les teories del marquès de Vauban. Fins al segle XIX les reformes i ampliacions van seguir per permetre que acollís més tropes.

Castell de Montjuïc. Fons: Viquipèdia

Però després del setge de Barcelona de 1714 el castell es va fer tristament popular no per ser un element defensiu, sinó per ser una eina de control i repressió de la ciutat. L’any 1842 el Castell va servir a Espartero per esclafar un aixecament revolucionari bombardejant Barcelona. Fins a 1014 bombes es van llançar sobre Barcelona, alguna de les quals incendiàries, un atac que va derruir més de 400 edificis. Només un any més tard, durant la revolta de la Jamància, el general Prim va bombardejar de nou la ciutat, de nou des del castell. La repressió política i social va seguir durant el segle XIX i XX i el Castell es va convertir en el terrible escenari de tortures, empresonaments i afusellaments. Primer durant el Procés de Montjuïc, un episodi que tingué repercussió a escala mundial. Després dels atemptats anarquistes de la dècada de 1890, i de forma molt especial de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, un atemptat de dubtosa autoria. Les autoritats van desfermar una cacera de bruixes totalment indiscriminada contra l’anarquisme i el moviment obrer en la qual fins a 400 persones foren detingudes. Tomas Ascheri, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas i Joan Alsina foren executats sense garanties judicials i basant-se en una confessió feta sota tortures. De la resta de presoners fins a 19 foren condemnats a llargues penes de presó i els 63 que varen ser absolts foren desterrats.

El Castell fou la presó dels empresonats durant la Setmana Tràgica i on s’executà a Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, i durant la Vaga de la Canadenca, l’any 1919, fins a 3.000 obrers hi foren reclosos. Amb la Guerra Civil el Castell va seguir sent una presó, primer en mans republicanes i amb la caiguda de la ciutat en mans feixistes. El 15 d'octubre de 1940 hi va ser executat el president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover al fossar de Santa Eulàlia. Però després de la Postguerra el Castell encara va seguir fent la funció de presó militar fins a l’any 1960, quan va ser parcialment cedit a la ciutat. Tres anys més tard l’espai es va condicionar com a Museu de l'Exèrcit, un museu que va funcionar fins a l’any 2009.