La Barcelona de mentida

Què passaria si Port Aventura tanqués avui? Com interpretaria la gent aquest parc temàtic dintre de 50 anys? Sembla impossible que algú pogués pensar que els decorats de la Polinèsia, de l'Oest, de la Xina o de l'Amazones van ser reals oi? Doncs Barcelona és plena de decorats d'atrezzo. Escenaris pels quals es passegen els turistes fotografiant una ciutat ideada per unes elits amb la intenció de poder-la vendre, sense que els importés gaire el rigor històric, un parc temàtic amb dos espais principals: la Barcino romana i la Barchinona medieval.

Quan Cerdà va projectar l'Eixample la ciutat antiga era la ciutat més densament poblada d'Europa, amb gran mortalitat per les deficiències sanitàries, empetitida per les polítiques de l'estat i tancada a les muralles. Això va fer que, a banda del conegut Eixample també es planegés un projecte de reforma que volia esponjar l'interior de la ciutat vella amb grans carrers. El primer, anterior a Cerdà, l'eix del carrer Ferran, Jaume I i Princesa. Un projecte fet amb fins militars, per connectar la Ciutadella militar amb el convuls barri industrial del Raval, amb la intenció d'esclafar amb facilitat les revoltes.

Però a aquest carrer es volien afegir alguns altres, l'Avinguda A (actual Via Laietana), l'eix de la Plaça Nova i Francesc Cambó i un carrer que creuava el Raval. Però construir l'Eixample a uns terrenys no edificats era més barat que reformar la ciutat antiga, ja que l'Ajuntament no tenia calers per pagar indemnitzacions.

Tot i això, com podeu veure, aquestes línies generals es van mantenir i algunes es van realitzar més endavant. El que va implicar un canvi més radical de tots carrers va ser l'Avinguda Laietana, que es va començar a construir l'any 1908 creuant l'antiga ciutat per la meitat de dalt a baix. L'enderroc va suposar obrir una bretxa de 80 metres d'amplada i uns 900 de llargada. Es van destruir 2.199 cases i molts palaus medievals, afectant unes 10.000 persones. Malgrat les protestes dels veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, es varen perdre llocs com el palau del marquès de Monistrol, el palau del marquès de Sentmenat o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem que guardava la tomba de Pau Claris. L'urbanisme de la ciutat medieval va quedar destramat i els edificis amagats rere enormes edificis pantalla, molts dels quals d'estil Chicago, sense que els burgesos tinguessin moltes manies, amb la intenció de comunicar-se ràpidament amb el port.

Aquestes destruccions de l'autèntic patrimoni barceloní van deixar al descobert part de l'antiga muralla romana, un fet que els intel·lectuals noucentistes van veure amb bons ulls, ja que implicava tornar a vincular la ciutat amb les seves arrels clàssiques. Per als de la corrent modernista en canvi l'important era vincular la ciutat al passat medieval. Es va iniciar així una aferrissada cursa per crear un barri històric, el que amb el temps va ser el barri gòtic.

L'any 1882, amb motiu de l'Exposició Universal es va iniciar la reforma de la façana de la Catedral, que la burgesia catalana no creia prou espectacular per aquesta Barcelona aparador. El banquer Manel Girona va promoure un concurs per la reforma. Un concurs que va acabar premiant un model neogòtic pensat per Josep Oriol Mestres que semblava molt medieval, però que poc té a veure amb l'autèntic gòtic català, molt més auster.

Antiga façana de la Catedral de Barcelona

Sense marxar gaire lluny trobem un altre element que actualment és un dels símbols de la ciutat de Barcelona, o com a mínim de la seva part antiga, el pont sobre el carrer del Bisbe. Un espai que deu aparèixer a milions de fotografies i que cada dia dotzenes de guies (no titulats) expliquen com a autèntic, amb llegendes sobre la calavera incloses, però que en realitat és un afegit incorporat als anys 20 previa Exposició Internacional de Barcelona. Sense conèixer la història autèntica pocs dubtarien de l'antiguitat del pont, però és curiós descobrir com fins i tot les revistes satíriques de l'època, com l'Esquella de la Torratxa, en feien mofa imaginant ciutadans del futur prenent el pont com a autèntic. Tampoc s'escapa un espai tan emblemàtic com la Plaça del Rei, on als anys trenta del segle XX es va decidir ubicar un dels pocs palaus gòtics salvats de la destrucció de la Via Laietana, la Casa Clariana Padellàs.

L'Esquella de la Torratxa 11/05/1928

L'Esquella de la Torratxa 25/05/1928

Però no només es va recrear l'època medieval. A la Plaça Nova, on comença el carrer del Bisbe i on hi havia una de les portes d'entrada a Barcino hi trobem una de les recreacions més sorprenents, una peça que molts turistes i ciutadans de Barcelona creuen autèntica, un tros d'aqüeducte, que de fet va ser construït als anys 50 del segle XX, a un dels espais que va quedar buits en obrir-se la plaça. Es cert que els aqüeductes de la ciutat romana arribaven a aquesta torre, però aquest no és més que una recreació. Com també és cert que a la Plaça de la Vila de Madrid es van trobar tombes romanes, però en cap cas tantes com les que es poden veure actualment, ja que moltes van ser traslladades d'altres punts de la ciutat.

Entrada al carrer del Bisbe sense l'aqüeducte recreat

Durant els darrers 100 anys una burgesia que no va tenir problemes per acabar amb el patrimoni de la ciutat s'ha anat construint una ciutat aparador feta a mida, on de fet el que menys interessa és la història. El fonamental és la fotografia, l'aparença, la ciutat apropiada per poder fer calers.