Can Batlló

L’any 1825, provinents d’Olot, arribaven a Barcelona quatre dels set germans Batlló: Domènec, Joan, Jacint i Feliu. Després de diverses aventures empresarials en el camp del tèxtil els germans Batlló tancaren les fàbriques que tenien per obrir, l’any 1870, una de nova al terme municipal de les Corts de Sarrià, l’edifici on avui en dia hi ha l’Escola Industrial. Sis anys més tard Joan abandonà aquest projecte per crear una fàbrica pròpia. L’any 1878 va comprar uns terrenys a la Bordeta a l’advocat Fèlix Vives i Amat, on hi havia la finca de Can Mangala, a tocar amb el Canal de la Infanta, i dos anys més tard la fàbrica entrava en funcionament.

La nova fàbrica va anar creixent de manera que l’any en què a Barcelona es celebrava l’Exposició Universal, el 1888, Can Batlló comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. Can Batlló va començar elaborant i blanquejant teixits de cotó, però amb l’objectiu de dur a terme dins la fàbrica tots els processos de la cadena de producció, per competir-se en un gran competidor de l’altra gran fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial. La fàbrica de la Bordeta no va estar exempta dels importants conflictes laborals de l’època, però potser no al nivell del can batlló original, l'actual Escola Industrial. L’any 1882 Ermengol Porta, director de la secció de teixits, va ser assassinat com a represàlia per un acomiadament massiu i el 1883 es va produir un incendi, probablement provocat, als magatzems de cotó. La primera fàbrica dels Batlló, on la demanda anava baixant, no funcionava bé i l'atemptat que el 1889 matà a un treballador a les oficines de la rambla de Catalunya va fer prendre a Enric Batlló la decisió definitiva, tancaria la fàbrica. L'any 1908 aquesta va ser adquirida per la Diputació de Barcelona i reconvertida en l'Escola del Treball.

Quadra de nuadores de Can Batlló, 1896, Arxiu Històric de Sants-Montjuïc.

Després de la mort de Joan Batlló els seus nebots es van fer càrrec de la fàbrica que va seguir funcionant de la mateixa manera fins a la Guerra Civil. Amb la revolució social que a Barcelona va procedir la derrota del feixisme el juliol de 1936 Can Batlló va ser col·lectivitzada i va passar a ser controlada pels obrers. Però després d’aquest parèntesi autogestionari la instauració del franquisme va significar una oportunitat a personatges arribistes. Els germans Álvaro i Julio Muñoz Ramonet, dos antics dependents dels magatzems el Barato, aprofitant-se dels seus contactes i de pràctiques fraudulentes, van arribar a controlar un imperi que contava, entre moltes altres coses, amb un total de quaranta empreses tèxtils. I la joia de la corona de l’imperi dels Muñoz Ramonet va ser Can Batlló.

Un autèntic temple del treball al qual els germans Muñoz van incorporar, de manera molt simbòlica, unes grans columnes d’inspiració clàssica a l’edifici principal. L’època daurada dels Muñoz va entrar en una progressiva decadència a partir de la meitat dels anys seixanta. L’any 1964 es va tancar la producció tèxtil a Can Batlló, fet que els Muñoz van aprofitar per reconvertir la fàbrica en una mena de polígon industrial. Una situació alegal que permetia a propietaris de petites empreses i tallers instal·lar-se ràpidament sense gaires tràmits.

L’any 1976 el terreny de Can Batlló va ser requalificat al Pla General Metropolità com a equipaments i zones verdes, dos elements de què estava mancada la Bordeta. Va començar d’aquesta manera un llarg període de lluites. Per una banda dels treballadors de les empreses i tallers de Can Batlló per aconseguir garantir els seus llocs de treball i d'altra del veïnat de la Bordeta per aconseguir fer d’aquesta promesa una realitat. L’onze de juny de 2011, quan es va aconseguir la cessió del Bloc 11, el veïnat de la Bordeta va entrar al recinte de la fàbrica per autogestionar l’ús d’aquest equipament.