L'estació de Magòria

El tren entrà a la vida quotidiana de Sants l’any 1854 quan es va terminar el tram que anava de Barcelona a Molins de Rei. Dos fets van fer que aquest antic municipi independent fos travessat per nombroses línies fèrries, ser una porta natural d’entrada a Barcelona i la progressiva instal·lació de grans fàbriques als antics terrenys agraris de Sants, ja que molts d’aquests industrials finançaren l' arribada del tren a tocar de les seves fàbriques. Comunicar els centres productius resultava fonamental per als empresaris i per això les línies seguiren creixent.

En aquesta mateixa lògica es va impulsar una nova línia, la dels Ferrocarrils Catalans, llavors Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, que va enllaçar Barcelona amb Martorell. Per aquell temps la Bordeta i Hostafrancs ja eren nuclis industrials importants. Des del 1880 a la Bordeta ja funcionava la fàbrica tèxtil de Can Batlló i des del 1908 a la zona coneguda com Magòria també es podia trobar la gran industria del Foment d’Obres i Construccions, que explotava les pedreres de Montjuïc i recollia les escombraries de la ciutat.

El nom de Magòria, que avui en dia associa al barri que queda entre la Bordeta i la Font de la Guatlla, ens recorda l’antiga riera que baixava de Collserola travessant Les Corts, on encara es conserva a tocar de la Diagonal la placeta de la Creu de Magòria. El traçat de la riera a Sants es pot identificar als carrers de Miquel Bleach i de Joanot Martorell i passada la Gran Via als carrers de la Mineria i de la Mare de Déu de Port. De fet abans del sXIV la riera de Magòria tombava la muntanya de Montjuïc per la banda nord desembocant al Cagadell, a la Rambla, però amb l’ampliació de la ciutat i la muralla cap al Raval la riera va ser desviada per sanejar aquesta zona i les Hortes de Sant Beltran.

L’any 1912 s’inaugurava l’estació de Magòria. Un edifici que porta el nom del barri veí però que es troba a la banda de la Gran Via que és encara la Bordeta. El projecte va ser encarregat a un arquitecte molt popular al moment, Josep Domènech Estapà, qui va deixar la seva empremta, treballant sol o amb equip, a obres i reformes de molts edificis de la ciutat de Barcelona: l’esglèsia de Sant Andreu de Palomar; l’Acadèmia de Ciències; el Palau de Justicia; el Palau Ramon Montaner (l’actual Delegació del Govern), la Facultat de Medicina, l’Hospital Clínic, l’Observatori Fabra o la Presó Model entre molts d’altres.

El temps i el fet que l’Estació de Magòria sigui construïda fent servir el maó, que contingui vitralls, ceràmica vidrada o fins i tot trencadís ha fet que molts identifiquin aquest edifici com a modernista, però en realitat Doménec i Estapà a la seva època va ser un detractor públic d’aquest estil. Podem situar aquest edifici dins de la coneguda arquitectura historicista que tants exemples va deixar a Barcelona a finals del segle XIX i principis del segle XX. L’arquitecte va prendre com a inspiració per a l’edifici l’arquitectura neomudèjar. De fet ben aprop de l’estació tenim un altre exemple de construcció neomudèjar, la plaça de toros de Les Arenes d’August Font i Carreras. De fet l’element més característic de l’estació és la seva torre que està inspirada en els minarets de les mesquites.

Antiga Estació de Magòria, fons: Viquipèdia

L’any 1926 la inauguració de l’estació subterrània de la plaça d’Espanya va fer que l’Estació de Magòria quedés sense ús per als passatgers i sembla ser que durant la Guerra Civil el perill de bombardeig va fer que es desmuntés part de la torre, per tal de no facilitar referències als pilots italians. De fet no és gens estrany si pensem que durant el conflicte Magòria va ser magatzem de l’exercit republicà i que no gaire lluny es trobava la fàbrica d’explosius F2, a tocar de Can Batlló.

Després de la guerra però, l’estació encara es va fer servir com a estació de mercaderies fins al 1974. Després de molts anys abandonada l’any 2006 es va convertir en un Casal Cívic de la Generalitat i avui en dia l’edifici es considerat bé cultural d’interès local. Ara una nova estació soterrada n’ha mantingut el servei i el nom, Magòria - la Campana.