dilluns, 30 d’agost del 2021

De la ferum a la flaire

Ens trobem a Sants, al carrer de Badal, són les 10 del vespre del 24 d’agost de 1946, un dissabte. Comença a sonar la música i algunes parelles s’animen a ballar mentre l’ambient s’omple d’una flaire intensa i és que s’està celebrant un lucido baile perfumado un esdeveniment sovint patrocinat per perfumeries del barri que va arribar a ser força freqüent a la programació dels carrers i entitats de Sants.

Programa de Festa Major de Sants de l'any 1946
Fons: AMDS 

Fins i tot en els temps grisos arriba l’estiu i amb ell la Festa Major de Sants, un moment importantíssim sense el qual, com hem anat veient al llarg dels darrers articles, no podríem entendre ni el tarannà dels santsencs i les santsenques ni tampoc les seves xarxes barrials de sociabilitat. En aquell ambient perfumat, assegut a una cadira un home fulleja el programa de festes. En portada un escut barceloní i un engranatge que ens recorda el passat industrial del poble i que, de fet, també podem trobar sobre la porta d’entrada a l’alcaldia i un “Sans 1946”.  Un programa on ha desaparegut el català i on els noms de carrers i entitats han sigut castellanitzats.

A l’interior, després d’un anunci de La Casa de las Lámparas un article sobre el Sans retrospectivo signat pel folklorista Aureli Capmany, pare de Maria Aurèlia Capmany, on es recullen els grans fets de la història santsenca que, encara a dia d’avui els historiadors seguim repetint. Un petit canvi prou significatiu si pensem  en que pocs anys enrere des d'aquell espai s'honorava a la División Azul. A continuació es presenta la Comisión Oficial de la Fiesta Mayor i la programació impulsada per aquesta, on figuren els concursos i les festes religioses sobre les quals ja vaig parlar a l’anterior article.

Segueix l’activitat de les entitats socioculturals santsenques: El Teatro de Sans, l’antic Círcol de Sants; on, entre d’altres, es celebren un seguit de balls temàtics: el perfumado, el de elección de la reina de la belleza, el infantil, el del concurso de peinados, el castizo, el de gala o el de despedida; el Orfeón de Sans, que programa música, danses populars, teatre i una exposició d’art; el Centro Catolico, que a més a més de la programació ja present a la resta d’espais aporta també projecció de cinema i curses ciclistes o el Mercado de Sans, on destaca el Baile Ochocentista, a càrrec de la Unión Artística de Granollers, interpretant valsos, polques i masurques.  

També hi figura tota la programació esportiva, molt present a les festes. Començant per la Unión Deportiva de Sans que presenta un programa de competicions esportives que inclouen fútbol: amb dos partits del Sants contra el Múrcia i un partit contra el Barça que servirà per recaptar fons per refer la tribuna del Camp d’Esports, tennis taula, on la secció de l’entitat jugarà contra l’equip d’Arenys de Mar i bàsquet on la secció masculina s’enfrontarà a la selecció catalana i la femenina a l’equip Gacía Vives. De fet aquest segon club, el Grupo Deportivo García Vives, era un club creat per la pròpia secció femenina del Sants davant les dificultats per seguir competint federativament. El nou equip competiria a les competicions de Educación y Descanso.

També trobem programació esportiva a les instal·lacions de la Parròquia dels Dolors, al carrer de Begur, on el Centro Catequístico Parroquial de Nuestra Señora de los Dolores programa competicions d’escacs, tir, tennis taula, ciclisme o bàsquet. Els esports de piscina venen de la mà del Club Deportivo Mediterraneo, que, als antics dipòsits d’aigua del Vapor Vell, disputarà competicions de natació, “polo acuatico” i salts i que inclourà a la programació el Trofeo Ciudad de Barcelona, on participaran els grans clubs de la ciutat: Atlètic, Barcelona, Barceloneta, Catalunya, Mediterrani, Montjuïc i Poble Nou. La importància del ciclisme a Sants es pot veure amb la gran quantitat de campionats que diverses entitats organitzen, però potser el més popular serà el que impulsa el Centro Excursionista de Sans, que celebra la XII Carrera Ciclista de Fiesta Mayor.

Però si esperem uns segons a que el veí del carrer de Badal vagi passant pàgines fins arribar al final del programa, trobarem el moll de l’os de la festa major santsenca, l’organització popular per carrers. Els veïns i les veïnes d’un mateix carrer organitzats per celebrar activitats d’esbarjo i culturals i transformar els espais quotidians per uns dies, engalanant-los. Una acció que pot semblar simple però que porta implícita un rerefons empoderador enorme. Només amb una dada podem entendre com era de fort el teixit santsenc. Tot i que el context els hi posava tot en contra: mancances econòmiques i de materials, control social, repressió, fam o interminables jornades laborals per part de la gent que organitzava les festes... l’any 1946 s’organitzaven fins a 35 comissions a diversos carrers del barri. Encara que a alguns espais les activitats eren mínimes qui més qui menys va fer una programació entre els dies 24 i 31, en que no van faltar els balls amb orquestra, les sardanes o els discos escogidos, el que ara en diríem disco-mòbil, o festivals infantils. 

Guarnit del carrer del Vallespir amb les Torres Venecianes de la plaça d'Espanya, 1946
Fons: AMDS (UEC)


Pels que hem viscut unes quantes festes majors, en el meu cas més de 40, i que coneixem bé els carrers referents ens sorprendrà que, per exemple, a Alcolea no existien dues comissions, sinó fins a quatre. Es feia una festa al tram entre Carretera i Sant Antoni, una segona entre Sant Antoni i Valladolid, una tercera entre Valladolid i Miquel Àngel i una quarta entre Santa Cecilia i Melcior de Palau. Un fet que també es repetia a Galileu on hi havia 3 espais de festa diferents: un entre Valladolid i Violant d'Hongria; un segon entre Violant d'Hongria i Saleta i un tercer entre Caballero i Can Bruixa, al que avui en dia seria el districte de Les Corts. Vallespir, com en l’actualitat, ja tenia dos espais de festa: el primer entre Melcior de Palau i Puiggarí i el segón entre Melcior de Palau i la plaça del Centre.

També hi havia més d’una comissió a carrers que des de fa uns anys han perdut la festa, com en el cas de Tenor Massini, on es celebrava una festa entre la Carretera i Cerdanyola i una segona entre Cerdanyola i Violant d’Hongria; a carrers com Santa Caterina, on es celebrava festa entre Badalona i Melcior de Palau i també entre Melcior de Palau i Violant d’Hongria; o carrers com que han passat a celebrar la seva festa en el context de la Festa Major de la Bordeta, com Jocs Florals, on també hi havia 3 espais festius: el primer a l’entrada del carrer a tocar de Can Vies; el segon entre Sagunt i Manzanares i el darrer entre Manzanares i Constitució.

Guarnit del carrer de Santa Cecília, 1944
Foto: Carlos Pérez de Rozas Fons: AFB

De segur que ens sobta veure que la festa es celebrava a carrers tan allunyats del que a dia d’avui és el nucli central de la festa, com el carrers Arizala, Portbou, Jaume Roig, Constitució, entre Badal i Riera Blanca, Torns, Sant Baltasar o fins i tot a Magòria, no confondre a l’estació, la referència és a les Corts, a tocar de l’actual Avinguda Tarradellas. La llista es completava amb alguns dels carrers ja clàssics de la festa major i amb alguns carrers que s’han perdut com espais de festa major, com són els carrers: Badal, Eusebi Planas, Finlàndia, Gayarre, Iberia, Pavia, Premià, Robreño, Roses, Sagunt, Salou o Valladolid. 

Guarnit del carrer de Valladolid, 1944
Fons: AMDS (UEC)

Després d’uns anys d’intent de control de la festa per part de les autoritats franquistes, la iniciativa popular, organitzant sopars de carrer, activitats infantils o balls, començava a recuperar el paper protagonista que sempre havia tingut a la Festa Major de Sants. La flaire de la festa popular  semblava començar a esvair la ferum del feixisme. Però encara quedaven molts anys de dictadura per davant. Uns anys en que les activitats dels carrers serien invisibilitzades als programes de Festa Major en benefici del "Programa oficial", amb les activitats impulsades des del Districte, però això ja donarà per d'altres articles en el futur.


Per saber-ne més:

Programa de Festa Major de 1946


dilluns, 23 d’agost del 2021

La festa de l'any de la derrota

Carretera de Sants durant la Festa Major de 1939
Fons: AMDS (UEC)

Ens trobem a Sants, a la plaça Màlaga, són les 10 del matí del 24 d’agost de 1939, un dijous. El calendari litúrgic indica que és Sant Bartomeu. Fa poc més de mig any que Barcelona ha caigut en mans del feixisme i només 145 dies del moment en que Franco, a Burgos estant, havia agafat l’estilogràfica per signar el darrer comunicat de guerra, aquell que deia: En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. 

En aquest precís moment, a d’altres parts de la ciutat, del país i del món passen fets que seran transcendentals a les vides de milions de persones, entre les quals molts santsencs i santsenques. A Argelers, el lloc que el fotògraf Robert Capa va definir com un infern sobre la sorra, més de 100.000 republicans i republicanes viuen i moren oblidats al camp. A la Model, una presó projectada per 1.000 reclusos, se n'amunteguen uns 13.000 i a la presó de Les Corts, administrada per les monges de l’ordre de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, 2.000 dones amb quasi mig centenar de criatures, sobreviuen privades de llibertat. Davant del mar, al Camp de la Bota, un grup de persones veuen per darrera vegada la llum del sol abans de caure assassinades per les bales d’un escamot d’execució, en els propers mesos, allà mateix, hi moriran més de 1.700. 

Si marxem molt lluny podem descobrir que en aquell mateix moment a les portes de Polònia milers de soldats nazis i soviètics, es preparen una invasió que, una setmana més tard, canviarà el destí del món. Però no cal sortir de Sants per seguir descobrint d’altres moments tràgics. Als carrers, en gran part intransitables per les destrosses dels darrers anys de guerra i per les muntanyes de terra que es van treure per fer els refugis antiaeris, grups d’homes treballen enterrant a l’oblit la memòria d’un fet que les autoritats franquistes no reconeixeran mai, que només uns mesos enrere ells mateixos, amb el suport de feixistes italians i dels nazis alemanys, anihilaven a la població civil des de l’aire. El treball per tapar els refugis es farà amb tanta pressa que al barri un camió d’obres, al carrer d’Alcolea, atropellarà una dona que anava amb el seu fill, acabant amb les seves vides.

En aquest mateix moment, entre la tristesa pels desapareguts i exiliats, la repressió, la fam i l’estraperlo… comença la Festa Major de Sants. La salutació del programa d’actes és prou explícita. Un text molt breu en que ja apareix gran part de l’argumentari que, al llarg de dècades, el franquisme explotarà fins a la sacietat: la redempció per la sang als camps de batalla, las hordas de la anti-España, los auténticos Españoles… Us adjunto el text íntegre.

Han transcurrido siete meses de la liberación de Barcelona, de nuestra liberación. Este corto espacio de tiempo ha variado por completo el aspecto de nuestra barriada. Lo que antes era malhumor y tristeza se ha convertido en sana alegría, de la que es exponente esta Fiesta Mayor que celebramos. Y el milagro se ha operado merced al esfuerzo de nuestro Caudillo y al heroismo de nuestro Glorioso Ejército Nacional. De ese Ejército que para redimirnos no dudó en regar con su sangre los campos de batalla, de esos hermanos nuestros, auténticos españoles, que cuando padecíamos hambre vinieron a compartir su pan con nosotros; de los Gobernantes, que con su árdua labor, van restañando las heridas que dejaron a su paso la hordas de la anti-España. Por este motivo, al restablecerse las Fiestas tradicionales de Sans, que por llevarse a cabo en el Año de la Victoria han de tener el máximo esplendor, dediquemos un sentido recuerdo a los caídos por Dios y por España y hagamos público nuestro agradecimiento al Generalísimo Franco y al invicto Ejército que acaudilla, gracias a los que podemos celebrar esta Fiesta Mayor, que ha de hermanar aún más, a todos los buenos españoles que quieren la España Una, Grande y Libre

¡VIVA FRANCO!

¡ARRIBA ESPAÑA!

La Comisión

Detall del programa de Festa Major de Sants de 1939
Fons: AMDS (UEC)

En una societat on res era normal, amb milers de morts, presoners i exiliats, a un país on, per posar un exemple, el racionament encara seguiria 13 anys més, el nou règim necessitava amb urgència vendre l’aparença de normalitat i res més útil per aconseguir-ho que celebrar la Festa Major de Sants. Una celebració que es passaria pel sedàs del Franquisme per eliminar, per exemple, la llengua catalana, que fins aquell moment havia sigut la que es feia servir als programes.

Llengua i continguts a banda potser el principal canvi que es van realitzar a les Festes de Sants durant el Franquisme, si comparem a les festes que s'havien realitzat durant la República, és la consagració de la Comissió Organitzadora, format per industrials, comercials, eclesiàstics , falangistes i representants de l'administració. D'aquesta manera podríem parlar de dues festes en una, l'oficial, organitzada per aquest comissió i fortament carregada de contingut ideològic, feixista, és clar; i les festes dels carrers. La concepció d'aquesta festa ja ens explica el rerefons de l'organització social i ens permet fer una pregunta: De qui és la festa? Si a la República la festa era la suma dels carrers, amb un evident rerefons d'organització federal, a partir de l'any 39 el règim intentarà implantar una festa centralitzada i controlada.

Les festes d’aquell any de derrota van començar amb una Misa solemne en la Parròquia de Santa Maria on es va interpretar la missa Hoc est corpus meum de Perosi. Cal a dir que, tot i la pompa del redactat, la parròquia de Santa Maria en aquells moments no era més que un descampat al capdamunt de les escales de la plaça Màlaga. Després de la crema de l’antic temple, el 19 de juliol del 1936, i del posterior enderroc del campanar i les restes que havien resistit dempeus, les obres per l’edificació de l’actual església no van començar fins a l'11 de febrer de 1940, quan es va fer l’acte per beneir la primera pedra. Durant aquest temps van proliferar misses de campanya, on abundaven les camises blaves, fins que es va habilitar una parròquia temporal, la nova no es va finalitzar fins al 1952.

Acte de benedicció de la primera pedra de Santa Maria de Sants, 11/02/1940
Fons: AMDS (UEC)

Les misses foren una part significativa de la programació de les festes d’aquell 1939. A banda de la missa el dia del patró, Sant Bartomeu, es va celebrar una segona el dia 25, probablement al Círcol de Sants, dedicada als caiguts de la Parròquia, entre els quals mossèn Puig i Moliner, i una tercera el dia 27 dedicada al caiguts del Districte. Començava una llarga etapa on Església, Exèrcit i Falange es farien omnipresents a la societat i, la Festa Major de Sants, no seria una excepció.

De fet es detecta una intenció clara d’apropiació de la Festa Major de Sants, fins llavors un acte bàsicament popular, com un element d’adoctrinament al servei del nou règim. Un fet que es va fer especialment evident en els primers anys després de la derrota republicana i a les activitats impulsades dins del programa oficial, és a dir, programades per a ja citada Comissió organitzadora. 

Tot i la pompa del redactat del programa, la Festa Major de 1939 deuria ser petita en comparació amb el que era habitual fins al moment i amb les festes que la seguiren. Al programa oficial trobem una zarzuela, El rey que rabió, que es va convertir en un clàssic de les festes majors santsenques de la Postguerra; un festival infantil amb clowns i putxinel·lis i diversos balls a la terrassa del Círcol de Sants amenitzats per Jaime Planas y sus discos vivientes i l’orquestra Martin de la Rosa, anteriorment coneguda com a Crazy Boys, segurament un nom massa agosarat per als nous temps. El 27 d’agost es va acabar la festa amb uns focs artificials a les 22h i un ball a les 23h. Podem imaginar el que passaria pel cap de molts veïns i veïnes, que havien patit mesos de bombardejos aeris, en escoltar les explosions dels coets al cel. 

Aquell any l’eix que formen la Creu Coberta i la Carretera de Sants es va omplir d’enormes banderes espanyoles que anaven acompanyades de pancartes amb el lema: Fiesta mayor de Sans - 1939. Año de la victoria. I és que durant els primers anys de la dictadura aquest eslògan propagandístic, que contava els anys des de la victòria feixista, es va repetir fins a la sacietat a tots els mitjans oficials. Franco en realitat copiava la idea de Mussolini que havia començat a contar els anys des de la Marxa sobre Roma.

Detall del programa de Festa Major de 1940 amb un poema dedicat a Jose Antonio Primo de Rivera
Fons: AMDS

A partir d’aquell moment i en els anys següents els programes i fins i tot la decoració d’alguns carrers s’ompliran de simbologia falangista i tradicionalista. Així ens trobem representacions del jou i les fletxes, que el falangisme va agafar de l’escut dels reis catòlics; o de l’àliga, un altre símbol que la dictadura també va manllevar de la mateixa època. L’au de rapinya que havia incorporat Isabel la Catòlica al seu escut, és una representació de Sant Joan Evangelista. També es freqüent trobar la creu de Borgonya, que en realitat és una representació de la creu en forma de X, on va ser martiritzat Sant Andreu. Aquesta havia esdevingut un símbol del carlisme. També fa acte d’aparició l’omnipresent lema: Una, grande y libre, que segons algunes fonts hauria popularitzat Onésimo Redondo, un dels fundadors de les JONS.

Portalada del carrer d'Alcolea per la Festa Major de Sants amb símbols falangistes i carlistes, 1941.
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Seguint amb el repàs d’aquests primers anys de la dictadura també cal destacar un altre moment, l’any 1941. En un context en que Alemanya havia anat ocupant Europa sense aturador i semblava llançada a guanyar la guerra, el franquisme no dissimulava que les seves simpaties estiguessin de la banda dels seus aliats nazis i feixistes, que li havien facilitat guanyar la guerra. Així al juliol del 1941 els franquistes van enviar la División Azul, 18.000 homes, a lluitar contra la Unió Soviètica. 

Portalada del carrer d'Eusebi Planas amb una bandera amb la creu de Borgonya, símbol carlista, 1941
Fons: AMDS (UEC)

Per això no és d’estranyar que, només un mes més tard, la simbologia es va fer especialment present a tot arreu, començant pel guarnit dels carrers, on trobem exemples com Alcolea de Baix, engalanat amb el jou i les fletxes; la bandera espanyola i la creu de Borgonya o el carrer Eusebi Planas, on també es va penjar la bandera carlista, i arribant al programa oficial de festa major, on es va dedicar la salutació a la División Azul amb aquestes paraules:

Ya suenan los claros clarines, que anuncian la Fiesta Mayor de 1941. Este año, agravada la situación internacional, al tomar más extensión la cruenta guerra en que se debate Europa, nos encontramos delante de circunstancias de orden moral y patriótico. Quizás parecerá excesivamente frívolo celebrar fiestas mayores mientras algunos de nuestros hermanos -los mejores- vuelven a empuñar las armas en las tierras áridas y lejanas de Rusia.

Por lo que es tan tradicional, tan nuestro, además de las finalidades que persiguen, consideramos que es justo celebremos la Fiesta Mayor de Sans, pero al mismo tiempo no podemos menos que volver nuestros ojos llenos de admiración y respeto sobre estas legiones de voluntarios de la “División Azul” que van a ofrecer su sangre generosa en esta sublime Cruzada para el total exterminio de la “fiera” bolchevique (...)

De fet les preferències del règim, i també de la família Muntadas, eren ben clares per tothom i per si quedava algun dubte un parell de mesos més tard, en el context del la festa del Pilar, al matí de l’11 d’octubre es va celebrar un festival de les Joventuts Hitlerianes, de gira per l’estat, a l’Espanya Industrial. Sota l’atenta mirada del governador civil, el falangista Antonio de Correa y Veglison, i d’altres càrrecs locals de la dictadura, a l’ombra d’una enorme esvàstica, van rebre als joves i les joves hitlerianes que van fer una exhibició de gimnàstica rítmica i patinatge. 

Les joventuts hitlerianes a l’Espanya Industrial, 11/10/1941
Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Article a la Vanguardia del 14/10/1941

Veglison seguiria tenint un gran pes a Catalunya fins a la fi dels seus dies, quan ocupant el càrrec de vicepresident de la Caja de Crédito Popular de Cataluña, i en fer fallida l’entitat, va ser processat per estafa.

El fracàs alemany a l’Operació Barba-roja i el progressiu canvi d’equilibris europeus va fer que el suport franquista als nazis s'anés fent cada cop més subtil, un fet que també es pot veure a elements tan locals com els programes de festa major, on referències com les de l’any 1941 ja no es van tornar a repetir. Però l’intent d’adoctrinament a través de la Festa Major de Sants si que va seguir. 

Al llarg de tota aquesta dècada, des de la comissió oficial, que era sempre ocupada per industrials, comerciants i càrrecs del règim i de l'església es van engegar tot d’activitats amb un fort contingut ideològic, afins al nacionalcatolicisme regnant, i que reforçaven els estereotips dels laboriosos sansenses i del amos com a pares protectors que en tenien cura. Potser el més cridaner va ser l’arrencada de premis i concursos. Durant la dècada dels quaranta els concursos van proliferar i se’n van fer molts i a àmbits molt diversos. De fet el concurs de carrers guarnits va néixer en aquell moment, l'any 1943.

Així als tradicionals concursos de bellesa, que ja s’havien celebrat molt abans de la Dictadura, es van afegir, per exemple, premis a la natalitat. Com recull el programa de 1941, un premi al Matrimonio con más hijos educados correctamente. En un país on la població jove havia estat delmada, es volien fomentar els naixements, especialment entre les classes treballadores, ja que calien mans per moure les fàbriques. Les fotografies ens mostren eclesiàstics i falangistes fent entrega del títols que acreditaven als pares que havien tingut molts fills. De fet, més enllà de les festes majors, aquest tipus de concursos van arribar a esdevenir premis a nivell estatal, als quals, com veurem, la salut i la figura de les dones, no tenia més importància que en la seva qualitat de procreadores. 

Entrega dels premis a la natalitat de la Festa Major de Sants, 1943
Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Entrega dels premis a la natalitat de la Festa Major de Sants, 1943
Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Esgarrifa descobrir, per exemple, que en aquests concursos nacionals existia la categoria de no vivos on, els que anys més tard s’autoproclamarien provida, comptabilitzaven també les criatures nascudes mortes. A mode d’exemple, sortint del context de la festa, la Vanguardia del 28 de març de 1944 ens destaca que la colomenca Carmen Fructuoso Martínez, havia guanyat el Premio Nacional de Natalidad en la categoria de no vius i que el rebria de mans del Caudillo. Amb 46 anys d’edat i casada des dels 15 havia tingut 22 fills. Una evident agressió sobre el cos de la dona que, en nom de les necessitats de l'estat, tenia premi..

Però tornant a la Festa Major de Sants podem destacar d’altres premis, com per exemple els que es van iniciar l’any 1940. Dins de la gran categoria Premio a la Virtud Moral y el Trabajo, es va celebrar, per exemple, el Concurso de Premios a la Constancia en el Trabajo, que tenia com a objectiu, literalment i tal i com recull el programa de festa major de 1946: (...) estimular, si cabe, las virtudes de las clases productoras de la barriada (...). Un concurs que premiava els anys treballats a una mateixa empresa i pel qual els aspirants havien de presentar certificats de les empreses contractants. Un premi a la fidelitat laboral que, en un acte de paternalisme, era dotat pels propis empresaris. Es substituïa la justícia social per la caritat, sempre a canvi de la gratitud als propietaris.

En una societat on el salari mitjà a la industria era de 12,27 pessetes al dia, el cert és que guanyar un d’aquests premis a la “fidelitat”, que l’any 1946 anaven de les 500 a les 250 pessetes, podia significar una ajuda important. Com he dit els propis premis venien de la butxaca dels mateixos prohoms. Com exemple, l’any 1946 l’alcalde, que llavors era Josep Maria Albert i Despujol, director de l’Espanya Industrial, aportava 500 pessetes; i el grup format per Octavi Saltor, que era vicepresident de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País; l’ecònom de la parròquia; Pablo Fornt, president de la comissió oficial de Festa Major i l’associació de Industriales y comerciales de Sants y Hostafrancs, 250 pessetes respectivament. Premis que s’entregaven a l’Alcaldia. L’any 1943 s’afegiria un nou premi, el Concurso de Aprendizaje, per a aprenents d’oficis entre 14 i 17 anys, que presentessin obres fetes a alguna de les següents 4 categories: Metal·lúrgia, Fusta, Vidre i Labors i Confecció. 

Exposició al Casino de Sants durant l'exposició del concurs d'aprenentatge de 1943
Fons: AMDS

Exposició al Casino de Sants durant l'exposició del concurs d'aprenentatge de 1943
Foto: Vicenç Pinén. Fons: AMDS

Si a Barcelona el control social seguia caient com una llosa sobre les classes populars a Sants potser les baules d’aquesta cadena es feien més evidents pel fet, gens casual, que des de l’any 1945 Josep Maria Albert i Despujol, baró de Terrades, compte de Santa Maria de Sants, com a marit de Maria del Carmen Muntadas, director general de l’Espanya Industrial, i president del Foment del Treball Nacional, ha afegit un càrrec més al seu currículum, el d’Alcalde de Barcelona. Les cròniques ens recorden com foren els treballadors de l'Espanya Industrial els que van fer entrega al flamant nou alcalde del Bastón de mando. 

Josep Maria Albert i Despujol

Repassant els Comitès d’Honor de la Comissió Oficial dels anys quaranta veurem que van apareixent representades successivament el que podriem definir com les forces vives del barri. Com exemple el de l’any 1946 era format per Josep Maria Albert i Despujol, l’alcalde; Lorenzo García Tornel-Caparrós, el tinent d’alcalde del Districte VII; Arcadio Pallé Serrapiñana, conseller delegat del Districte VII; Francisco Eyré Fernández, cap de Falange Española Tradicionalista y de las JONS del Districte VII i Jaime Guixá, l’ecònom de la parròquia de Santa Maria de Sants. 

Un altre fet a destacar és la forta militarització de la societat de la primera Postguerra, una constant que també queda reflectida als programes de festa. Així doncs podem descobrir com alguns carrers de van arribar a substituir les tradicionals traques per arrencar la festa per tocs de diana militars, com les que realitzaren les Esquadres de la Creu Roja l’any 1944 a carrers com Portbou, Valladolid o Vallespir o a la Carretera de Sants, on encara es va anar més enllà fent Diana y morterazos. Si bé aquesta pràctica ja es pot trobar en algun carrer durant la República, donar el tret de sortida a la festa d’aquesta manera es va fer habitual, tal i com llegim al programa de l'any següent: Diana por una Banda, Disparo de Morteretes y Pasacalle. Resulta tètric pensar que només 5 anys enrere, el 19 de juliol del 39, les canonades dels facciosos a la plaça d’Espanya havien ocasionat una gran mortaldat a la Carretera de Sants, gravant una imatge en la memòria col·lectiva santsenca, la catenària del cable del tramvia amb intestins penjant.

La militarització de la societat i el component d’adoctrinament feixista també queda molt clar quan veiem que l’any 1944 el Frente de Juventudes, que tenia la seva seu al Cuartel Asturias, al número 9 del carrer de Galileu, es va incorporar al programa de festes amb una setmana esportiva. L’any 1945 les competicions es van tornar a repetir incloent esports com: atletisme, ciclisme, boxa, bàsquet, handbol i natació. Proves on o bé competien amb d’altres clubs esportius del barri, com el BIM o el Mediterrani o bé ho feien amb equips formats per les Falanges Juveniles de Franco. Entre les diverses proves també es van incloure, per exemple, Marcha por Esquadras.

Activitats del Frente de Juventudes al programa oficial de 1941
Fons: AMDS

Però si repassem els programes de festa major també veiem com, de forma progressiva, tot i els intents d’utilització de la festa per part del règim, ben present a la comissió oficial, poc a poc el component popular van anar recuperant l’espai que havia tingut abans de la dictadura. A mesura que es van anar reconstruint els llaços socials els espais de festa popular, amb comissions autoorganitzades, decorant i omplint de programació cultural els carrers, van agafar de nou tot el pes de la festa major. Així descobrim com l’any 1946 es va arribar a una autèntica eclosió amb l’organització d’activitats a 35 carrers diferents dels nostres barris. Espais on la festa va ser una excusa més pel realment important, fer barri i estrènyer els llaços entre veïns i veïnes. Però això ja donarà per a un nou article.

Programa oficial de Festa Major de Sants, 1946

Per saber-ne més:



dimecres, 18 d’agost del 2021

Document: Estatuts Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

Comparteixo amb vosaltres un document d'una de les entitats històriques de Sants que he pogut recuperar i digitalitzar, els Estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. Una entitat fonamental per entendre els Sants dels anys 30.



dilluns, 16 d’agost del 2021

Festes que protegeixen

Ens trobem a Sants, al carrer Galileu, són les 6h del matí del 24 d’agost de 1935, un dissabte. De cop el silenci regnant d’aquelles primeres hores del dia es trenca pel so d’una corneta que desvetlla la son dels veïns i veïnes que encara no s’han llevat. Tot i l’ensurt d’alguns dels veïns, que encara tenen ben present la guerra al Marroc i que inevitablement evoquen les odiades guerres, aquesta tonada militar que toca la Banda del Regiment d’Artilleria de Muntanya número 1 no anuncia noves batalles, anuncia l’inici de la Festa Major de Sants.

Programa de la Festa Major de Sants de 1935
Fons: AMDS (UEC)

En aquest moment festiu ni els veïns ni les veïnes que comencen així la Festa Major, ni els soldats del Regiment d’Artilleria en són conscients, però el destí els té preparada una nova cita per al següent estiu, a banda i banda de les barricades, ja que aquell mateix regiment, que era aquarterat a la Nova Icària, el 19 de juliol de 1936 rebrà l’ordre de controlar la plaça d’Espanya. Un xoc però, que no es va arribar a produir, ja que aquest regiment no va arribar mai a la seva destinació. Segons sembla les peces d’artilleria van ser capturades pels milicians i alguns soldats, sentint-se enganyats pels seus oficials, van passar a engreixar les files d’aquests.

Detall de la programació del carrer Galileu de 1935
Fons: AMDS (UEC)

Però deixant a banda aquesta petita broma del destí, si tornem a aquest Sants de l’any 1935, podem descobrir que aquelles darreres festes abans del cop feixista eren unes festes ben vives on participaven 16 comissions. Com encara passa a dia d’avui, alguns carrers tenien més d’una comissió organitzadora. Així podíem trobar tres comissions diferents a Alcolea, on s’organitzava una festa en el tram de la Carretera al Pont del Tren, una segona entre Valladolid i Santa Cecilia i la darrera entre Santa Cecilia i Melcior de Palau; dos comissions a Santa Caterina, on s’organitzava una festa entre els números 13 i 29 i una segona entre els números del 31 al 6, dos comissions més al carrer del Vallespir, la primera entre Puiggarí i Melcior de Palau i la segona entre Melcior de Palau i la santsenca plaça d’Ernest Ventós, l’actual (esgarrada i dividida) plaça del Centre o dues comissions diferents al carrer de Premià, on es feia una festa al tram entre Sants i Autonomia i una segona al tram entre Autonomia i la desapareguda plaça del Carril. També feien festa carrers com Badalona, Robrenyo, Santa Caterina, Comtes de Bell-lloc, Gayarre, Miquel Àngel o el ja citat Galileu.

Guarnit del carrer de Valladolid amb temàtica al·legòrica a Les Autonomies, 1934
Fons: AMDS (UEC) 

Unes festes de carrer a les que caldria sumar entitats santsenques de tots els colors que participaven de la festa programant balls, concerts i d’altres activitats culturals. Aquell any 1935 es podia trobar programació a les seus de les que llavors eren les grans entitats de referència, com l’Orfeó, el Centre Catòlic o el Círcol de Sants, on es celebraven alguns dels balls més sonats, com el ball de deu, on les filles de les famílies benestants del barri cada any anaven a lluir vestits nous. Si no també es podia anar a la Sala Joventut on, entre d’altres actuava The Xirinola Band i Els Centaures, una sala que era al carrer Sant Medir. 

Les cooperatives i els ateneus també participaven fent programació especial per a la festa. Entre les primeres la Model del Segle XX, la Lleialtat Santsenca o la Fraternitat Republicana Radical Sansense, entre els segons l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que, de fet, coincidint amb la Festa Major arribava al seu segon aniversari. El toc esportiu de la festa, venia de la mà de La Unió Esportiva de Sants i el més culte l’aportava la celebració dels Jocs Florals de Sants.

Si comparem les festes dels anys de la Segona República amb les festes que tindran lloc durant el Franquisme podem descobrir fets que ens ajuden a entendre millor les societats que van organitzar unes i les altres. Llegint amb atenció els programes de les festes dels anys 30 ens adonem que trasllueix un federalisme molt lligat al propi moment republicà. La festa eren els carrers els carrers organitzats. Per contra, amb la dictadura, tot i que els carrers seguiran presents i els guarnits seguiran sent el principal fet diferencial de la Festa Major de Sants, si fem el mateix exercici i llegim els programes sentim una ferum de control i de centralisme. 

Cursa al carrer de Galileu, 1934
Fons: AMDS (UEC)

La llibertat dels anys 30 es veuria coartada amb la creació d’un comitè organitzador format per industrials i comerciants afins al règim, eclesiàstics de Santa Maria de Sants, càrrecs de l’ajuntament i membres de Falange. Aquest comitè seria l’encarregat de programar els actes oficials. Si fins aquell moment la festa eren, quasi en exclusiva, grups de veïns autoorganitzats a partir d’aquell moment la festa major s’intentarà controlar i convertir en un element més d’adoctrinament al servei del règim. Un tema sobre el qual properament parlaré amb més detall.

Però tornant als anys trenta caldria dir que aquelles festes eren un element més, entre molts d’altres, dels que havien servit per anar construint la ciutat popular. I és que més enllà del fet d’engalanar els carrers, un fet que ja s’hauria de valorar com un element de la nostra cultura popular, o de crear cultura de base, potser el més important va ser la xarxa veïnal que la festa major va ajudar a crear. Una xarxa que seria fonamental durant la guerra.

Quan el 13 de febrer de 1937 el feixisme va atacar la ciutat de Barcelona des del creuer Eugenio di Savoia es donava inici a un dels episodis més durs de la història de la ciutat. El bombardeig marítim, al llarg dels següents mesos, continuaria amb multitud d’atacs aeris. La dificultat de protegir la ciutat mitjançant la defensa activa va fer que gran part del pes recaigués en la defensa passiva, la construcció de refugis. A Barcelona es van construir al voltant de 1400 refugis antiaeris, la majoria construïts directament pels veïns i veïnes. Només a Sants, Hostafrancs i la Bordeta es van arribar a fer més de 120 refugis, una quantitat molt elevada que no s’entendria sense tenir en compte la gran força de l’associacionisme santsenc, entre el qual les comissions de festa major, amb una vinculació molt  directa als propis carrers, segur que van tenir un pes important. Si fins l’any 1936 veïns i veïnes es bolcaven al carrer per engalanar-lo a partir del 36, moltes d’aquestes persones ho farien per foradar-lo.

Revisant els carrers que havien anat celebrant festes els darrers anys abans del cop feixista trobem uns quants on es van construir refugis, com per exemple Badalona, on es va fer el refugi 464; Alcolea, on consta el 1351; Comtes de Bell-lloc on podíem trobar els refugis 844 i 1221;  Gayarre, on hi havia el 239; Miquel Àngel on hi consten el 671 i el 771 o Vallespir on hi consten el refugi 76 i el 1307. Refugis als que encara caldria sumar els que creuaven aquests carrers o els que es van bastir a carrers paral·lels i en els que, segurament, van participar els mateixos veïns i veïnes organitzats. I es que, tal i com ens ha tornat a recordar la pandèmia, quan les coses van mal dades a un barri veritablement fort les xarxes veïnals preexistents esdevenen xarxes de solidaritat. 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

dilluns, 9 d’agost del 2021

Quan el carrer s'engalana

Tot i que avui ens podria semblar que engalanar els carrers només és una tradició de Gràcia, Sants o Poblenou, on encara hi ha carrers com el passatge Cantí o Marià Aguiló que es guarneixen per la Festa Major, el cert és que va arribar a ser una tradició estesa per molts dels antics pobles i dels barris de la ciutat, entre d’altres La Sagrera, el Clot, la Barceloneta, Sant Gervasi, Sarrià o el Poble-sec.

Engalanar l’espai urbà amb lluminàries o decorats ja era habitual durant grans esdeveniments a la ciutat, com l’arribada de personatges importants. També era molt comú fer enramades per decorar els temples en motiu de les festes litúrgiques. Però tal i com descriu l’historiador Agustí Duran i Sanpere: Les festes de carrer eren, el segle XVIII, una mena de desdoblament popular de les cerimònies litúrgiques amb les quals les parròquies i els convents celebraven les festivitats més destacades. Els carrers amb els seus ornaments i il·luminacions emulaven els temples.

Durant el segle XIX els canvis a les mentalitats i el pas dels pobles del pla de petits nuclis rurals a viles industrials, amb població abundant, va incidir en aquestes dinàmiques a les Festes Majors, que poc a poc van anar passant de ser estrictament religioses a esdevenir festes populars. Així uns veïns i veïnes que sobrevivien a condicions de vida i de treball duríssimes, durant la festa, s’apoderaven dels carrers per fer-los seus.

Sants l’any 1830, abans de l’arribada dels grans vapors, tenia 1.482 habitants. Si ho comparem amb la població del 1887, veiem que aquesta havia arribat als 19.105 habitants. En mig segle la població s’havia multiplicat per 12. Més que créixer hauríem de dir que havia sorgit un nou poble. Els milers de treballadors i treballadores que es van establir en aquest Sants nou van fer-se seves les tradicions de l’antic Sants, com la Festa Major. Però, més enllà de les celebracions religioses, la van convertir en una festa popular que els va ajudar a arrelar-se i fer xarxa entre ells. 

Festa Major a la plaça d'Iberia, 1925
Fons: AMDS

Si fins al moment s’engalanava l’església, poc a poc, es van començar a estendre pels carrers. I és que aquell era un poble, on els veïns i veïnes, més enllà de ser de Sants sobretot eren dels carrers on vivien. Així, aquesta enorme vinculació al carrer, un espai on es treballava, on es jugava i on es compartien estones amb els veïns i les veïnes que baixaven les seves cadires al carrer, es va reflectir en l’aparició de molts espais de festa. Si el principal escenari de la Festa Major havia sigut la plaça de l'Església, la que posteriorment va passar a anomenar-se plaça de Màlaga, amb el creixement del Sants obrer la festa va arrelar tan a l’entorn de la plaça d’Osca, com molt especialment als carrers de l’altra banda de les vies. La referència més antiga de la que es té constància d'un carrer engalanat a Sants ens port al carrer Colón, l'actual Vallespir, al 1905.

Guarnit al carrer Tenor Massini amb enramades, 1928

Amb elements vegetals, com branques de palmera, pi, murtra, boix o bruc, canyes i flors es van començar a fer enramades als carrer. Amb aquestes es feien portalades, garlandes per cobrir els sostres i es decoraven també façanes o balcons. Els avenços a la industria paperera va facilitar que aquest material fos cada cop més econòmic i assequible. La diversitat de textures i els colors va fer que el paper anés completant, o bé substituint els elements vegetals. Tot i això les enramades, als guarnits santsencs, van seguir sent omnipresents als anys vint.

Guarnit del carrer de Premià amb temàtica egípcia, 1934
Fons: AMDS (UEC)

La incorporació de tots aquests elements lligada a l’experiència professional d’un veïnat on, entre d’altres, proliferaven filadores, teixidores, fusters, paletes o guixaires va permetre que dels decorats geomètrics vegetals es passes a la creació d’escenaris de fantasia. A mitjans dels anys trenta, a Sants, les enramades van deixar lloc a decoracions d’inspiració oriental, com temples hindús i egipcis, o a d’altres referents romàntics, com per exemple els castells medievals. 

Guarnit del carrer Galileu, amb temàtica hindú, 1935
Fons: AMDS

Així doncs el primer gran moment dels guarnits dels carrers va arribar amb la Segona República, quan s’engalanaven entre 15 i 17 carrers diferents, entre els quals trobem ja alguns dels noms tradicionals, com: Badalona, Robrenyo, Premià, Alcolea, Premià, Massini, Santa Caterina, Eusebi Planes, Comtes de Bell-lloch, Santa Cecília, Vallespir, Victòria Republicana (l’actual Maria Victòria), Galileu, Gayarre, Miquel Angel o Valladolid. Una progressió que es va veure aturada pel cop d’estat feixista, però això és una altra història que narraré més endavant.

Guarnit del carrer de Robrenyo amt temàtica medieval, 1934
Fons: AMDS (UEC)

I aquí la reflexió final... L'any 2001 la UNESCO aprovava la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural, un document on s'afirma que aquesta era tan necessària per al gènere humà com la biodiversitat per als éssers vius. Dos anys més tard s'aprovava la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial. Un document que vol servir per aconseguir el reconeixement i la defensa del patrimoni viu. Quin patrimoni immaterial més viu als nostres barris que les Festes de Sants, una tradició popular d'autoorganització que es manté tot i totes les dificultats que presenta una ciutat que tot ho transforma en consum. No seria hora de, entre tots i totes, defensar-la i protegir-la com el que és? El nostre patrimoni immaterial.

Per saber-ne més:

Espai i festa, exposició realitzada per la coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Institut Ramón Muntaner i els Grups de Recerca Local de Barcelona.

Un barri ben guarnit, article publicat a Festes.org

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram