Palau de la Música Catalana, 18 de juliol
El cor esclata en una sola veu:
No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l’únic mot que ens escau
és un crit d’alegria i de pau.
Fora enveges, fora noses!
Afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.
Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits, els nostres passos!
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!
Força i vida, primavera,
ritme, gràcia, esforç i voluntat,
tots hem triat
en l’esclat del combat
perquè ens facin de bandera!
Pel més àgil, pel més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!
Contra els baixos crits innobles,
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles.
Assaig de l'Orquestra de Pau casals al Palau de la Música Catalana, 27/04/1934 Fons: AFB |
Són les veus del cantaires de l’Orfeó Gracienc, que estan assajant l’himne olímpic que per a l’ocasió ha escrit Josep Maria de Sagarra i que l’endemà, dins dels actes d’inauguració, ha de sonar al concert previst al Teatre Grec. La música és del compositor alemany Hanns Eisler. Que sigui ell l’escollit és molt significatiu, ja que és un d’aquells alemanys que ja ha patit el nazisme en la pròpia pell. Comunista, col·laborador estret de Bertolt Brecht i amb part de les arrels d’origen jueu, Eisler, com el propi Brecht, havien patit la censura, fet que els va fer optar per marxar a Nova York, exiliats, l’any 1933. El compromís de Eisler amb la pau era profund i, fins i tot, l’havia arribat a posar en problemes. Obligat a anar al front durant la Primera Guerra Mundial, Eisler va escriure i composar temes antibel·licistes.
L’altra gran actuació ha de ser la de Pau Casals qui, amb la seva orquestra, ha d’interpretar la 9a Sinfonía de Beethoven, com a símbol universalista. Aquella tarda, l’Orfeó Gracienc, conjuntament amb l’orquestra de Pau Casals, també ha d’assajar el conegut Himne a l’Alegria. Després d’uns primers moviments dramàtics Beethoven arriba a la pau al quart moviment, on on la veu humana es fa sentir cantant alguns versos del poema “An die Freunde” de Friedrich Schiller, que és tot un cant a la germandat.
Deine Zauber binden wieder,
Was die Mode streng geteilt;
Alle Menschen werden Brüder,
Wo dein sanfter Flügel weilt.
Trobar-se allà no ha estat fàcil per a ningú i menys per a Casals. Pel matí va sortir de la seva finca a Sant Salvador, el barri de pescadors del Vendrell. Carles Casals i Robes, el pare del famós violoncel·lista, havia arribat amb vint anys al Vendrell des del seu Sants natal, per ocupar la plaça d’organista a l'església parroquial, vila on l’any 1876 havia nascut Pau, el seu fill més il·lustre, motiu pel qual la vinculació familiar amb la població.
De camí cap a Barcelona Pau de seguida va veure que les coses anaven mal dades. A la carretera hi havia elements armats i la circulació de trens es trobava tallada. Tant és així que van arribar a contactar amb Joan Balcells, director del Cor Gracienc, per comunicar que Casals no arribaria. Però posteriorment ho van fer de nou per avisar que, finalment, estava de camí. Balcells havia comunicat de nou amb els orfeonistas que l’assaig tindria lloc, així que tots els que van poder, van dirigir-se cap allà.
En aquell matí de trucades el director del Cor Gracienc també va rebre la de Ventura Gassol, llavors conseller de Cultura de la Generalitat.
-Joan, la situació és molt greu, les forces del Marroc s’han alçat i no sabem com evolucionaran les coses. Preventivament hem decidit suspendre l’assaig del Teatre Grec.
Per tot això no es trobaven aquell vespre al Teatre Grec, sinó al Palau de la Música Catalana. Mentre tots es preparen Casals observa les divuit muses d’Eusebi Arnau i no pot evitar pensar en la darrera vegada que havia dirigit la novena sinfonía de Beethoven a Montjuïc, cinc anys abans, per celebrar la proclamació de la República. En aquell moment el cor comença a pujar a l’escenari i el mestre s’intenta concentrar. Però un cop de porta els passa a tots en alerta. Un home entra pel passadís central corrent amb un sobre a la mà. S’atansa al mestre i, quasi sense alè, li fa entrega mentre diu:
-Del conseller Gassol…
Pau Casals obre el sobre i, sense més llegeix la carta en veu alta:
-En qualsevol moment s’espera un alçament a la ciutat… -Casals no pot seguir llegint, tampoc cal que ho faci, una suor freda recorre més d’una espinada- Estimats amics -segueix Casals- No sé quan tornarem a estar junts de nou. A mode d’adèu de cadascú als altres… Podem tocar el final?
La resposta del cor és unànime:
-Sí, toquem el final!
La música comença a sonar amb els sentiments a flor de pell. Quan la solista, Conxita Badia, la veu preferida de Casals canta “Alle Menschen werden Brüder”, totes les persones esdevenen germanes, molts ploren i segueixen interpretant de memòria, ja que les llàgrimes no els hi deixen veure les notes de les partitures.
Mai el quart moviment de la novena simfonia de Beethoven ha sonat amb tanta veritat com aquell vespre.
Per saber-ne més:
ROS, Elianne. El concierto mas largo de la historia. Article a la Vanguardia (17/07/2016)
Sobre el capítol 8:
Tal i com recull a les seves memòries Pau Casals, la nit del 18 de juliol, quan tornava cap a la seva finca a Sant Salvador, es va prometre que, en quant la concordia retornes, dirigiria de nou la Novena tant a Madrid com a Barcelona. Però s’havia anat massa lluny per a una concòrdia que ja no va tornar i Pau Casals no va tornar mai a interpretar la Novena a l’estat espanyol.
El devenir de Casals va anar lligat al de la República. Amb la caiguda de Barcelona va emprendre el camí de París, d’on també va haver de fugir de nou amb l’entrada de les tropes alemanyes. Conxita Badia també va marxar a França, però ho va fer abans, després que el seu amic i protector Manel Clausells fos assassinat, l’any 1937. A França va fer d’ambaixadora cultural de la Generalitat, realitzant concerts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada