L’Empar Obrer

L’origen de les cooperatives santsenques sovint és comú. Un petit grup de coneguts crea una cooperativa, en un inici amb l’objectiu de fer compres de forma col·lectiva. Però amb el temps les cooperatives comencen a créixer en nombre d’associats i cada cop necessiten espais més grans. Així mateix va passar amb l’Empar Obrer, la cooperativa que va ocupar l’edifici que teniu al davant. Una història que el Marc Dalmau i l’Ivan Miró van recuperar magistralment al llibre Les cooperatives obreres de Sants i que si desconeixeu, us vull fer arribar.

L’any 1905 nou socis van fundar l’Empar Obrer, una cooperativa que a mesura que creixia va anar passant per diversos locals, pel carrer de la Llibertat número 5, l’actual carrer Autonomia, pel carrer de Masnou 27 i pel carrer de Premià.

L'Empar Obrer

L’any 1908 la cooperativa havia crescut tant que es va necessitar un nou local i per aquest motiu van comprar un nou local, també al carrer de Premià. L’any 1911 la cooperativa es va fer col·lectivista, és a dir, els beneficis de la Cooperativa no es repartien i es destinaven al fons comú. El 50% es destinava al fons col·lectiu, el 30% al fons de resistència i el 20% al fons d’instrucció. La cooperativa va crear serveis per millorar les condicions de vida dels obrers, com la creació d’una Caixa Comercial, que serviria als obrers en casos de dificultats, com una Mutualitat, com una Secció de Beneficència o com convenis amb escoles del barri.

L’Empar Obrer creixia de forma imparable, de tal manera que va obrir una sucursal a Gràcia i van plantejar-se comprar l’edifici. Però l’any 1920 va requerir tot l’esforç de la cooperativa. Els dos mesos de vaga pel conflicte de la Canadenca i els quatres mesos de locaut que van imposar els empresaris van posar a les cooperatives a prova, ja que van haver de dedicar tots els seus fons per permetre el sosteniment dels obrers que es trobaven sense feina. Durant els anys del pistolerisme la cooperativa també va patir la repressió contra el moviment obrer, ja que la seu de l’Empar Obrer va ser assaltada i diversos sindicalistes foren detinguts.

Però tot i aquestes situacions adverses l’any 1924 l’Empar Obrer va poder inaugurar el nou edifici. Aquell nou edifici significava una nova oportunitat per a la cooperativa, com la inauguració d’una escola que seguiria una pedagogia moderna. Una escola que el curs 1926-27 ja tenia prop de cent alumnes. La Secció de Cultura també va organitzar activitats molt diverses, des de classes d’ido, una variant de l’esperanto, fins a sortides a la natura.

Durant la guerra les cooperatives es van veure fusionades a la Unió de Cooperadors de Barcelona, passant a convertir-se en la sucursal número 28. La dictadura va buidar de contingut ideològic les cooperatives que van sobreviure i l’Empar Obrer no va ser una excepció. Va ser absorbida per la Flor de Maig i el seu nom va canviar pel de La Popular Sansense. Tot i que l’administració franquista va dilapidar el patrimoni cooperatiu l’Empar Obrer va aconseguir resistir fins als anys 80. Però el que havia sigut la seu de l’Empar Obrer encara avui és un centre cooperatista, ja que, entre moltes d’altres entitats acull la Confederació de Cooperatives de Catalunya.

Cronologia històrica de Sants, segle XX

Any	Esdeveniment
1907	Atemptat contra Cambó a Consell de Cent amb Carretera. Es presenta el Pla Jaussely, un projecte per adaptar l’eixample al traçat dels antics pobles del pla de Barcelona. Finalment quedarà aturat.
1908	Inauguració del Velodrom de la Farga. El 15 d’octubre la Comissió de l'Eixample de l'Ajuntament de Barcelona la construcció d'un nou edifici per a instal·lar-hi l'alcaldia del districte.
1909	Es funda al carrer Premià la Cooperativa L’Empar Obrer. Del 26 de Juliol al 2 d’Agost té lloc la Setmana Tràgica. Maria Llopis Berges, “La Quaranta centims”, serà detinguda i condemnada a mort pels piquets que organitzà. Finalment es va poder salvar de la condemna sent exiliada a perpetuitat.
1912	Detinguda Enriqueta Martí, “La Vampira de Barcelona” Antiga veïna del carrer dels Jocs Florals
1913	S’inaugura el Mercat de Sants, projecte de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí.
1914	S’inicien les obres per realitzar l’Exposició Universal.
1918	Té lloc el “Congrés de Sants”, on es reorganitza la CNT.
1919	Entre febrer i març es produeix la Vaga de la Canadenca.
1922	Fruït de la fussió dels clubs: l’Internacional FC, Centre de Sports de Sants, el Club Ciclista del Nou Velòdrom de Sants i el Velo Sport neix la Unió Esportiva de Sants.
1923	Les mobilitzacions ciutadanes aconsegueixen que les vies del tren a l’arribada a Sants siguin, en part, soterrades. Tot i que posteriorment les obres s’eternitzen.
1924	Barcelona anexiona a la riba del Llobregat terrenys de l’Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l’origen de la Zona Franca.
1927	S’edifica al carrer Roses “La casa Gran”, el primer bloc de pisos modern per a obrers del barri de Sants. Obra de Modest Feu.
1929	Exposició Universal i urbanització del Paral·lel.
1931	Es funda Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ateneu Republicà del carrer Cros
1933	Es crea l’Agrupació Femenina de l’Empar Obrer.
1936	S’inaugura part de la nova estació, tot i que les obres no finalitzaren fins al 1944. Juliol – Es preparen les Olimpiades Populars i diversos ateneus i entitats de Sants en participen: Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, Foment Republicà de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, USC, Joventut Unificada, PCC, Centre d’Esquerra d'Hostafrancs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, Partit Esquerra de l’Eixample 19 de Juliol – Amb l’aixecament feixista s’inicia la revolució. A Sants es crema Santa Maria de Sants, Can Santomà i Can Catà
1937	Maig - En el context del Fets de Maig a Sants seran capturats un grup de guàrdies d’assalt que seran tancats a l’Espanya Industrial.
1939	26 de Gener - Caiguda de la ciutat de Barcelona en mans feixistes. A la Bordeta la gent assaltarà els magatzems de menjar de Magòria. L’Empar Obrer és absorbida com a sucursal de La Flor de Maig.
1941	Festival de les Joventuts Hitlerianes a l’Espanya Industrial.
1942	Júlia Muñoz Ramonet adquireix Can Batlló.
1947	Un bon grup de persones lligades al mercat de Sants i veïns del carrer Sant Jordi funden La Societat Esportiva Mercat Nou. La cooperativa L’Empar Obrer passa a denominar-se La Popular Sansense.
1951	Vaga dels tramvies. Josep Maria D’Albert i Despujol, amo de l’Espanya Industrial i alcalde la ciutat dimiteix del seu càrrec.
1953	Recuperant la idea del Pla Jaussely es planteja el projecte del cinturó de ronda.
1964	20 de novembre A la Parròquia de Sant Medir neix Comissions Obreres de Catalunya en una assemblea en què van participar uns 300 treballadors de diversos sectors productius.
1966	El Pla Comarcal incorpora l’obertura del Cinturó de Ronda, obrint una autovia pel mig del traçat urbà de Sants.
1969	S’inicien les obres de la nova estació de Sants.
1970	En oposició al projecte del Cinturó de Ronda neix la Asociación de Vecions de Badal, Brasil i Adyacentes l'any 1970
1971	El Centre Social de Sants rep el permís per inscriure’s al registre d’associacions
1972	El Centre Social de Sants es legalitzat. 14 d’octubre - Una explosió de gas al carrer Rajolers (llavors Ladrilleros) destrueix quatre immobles, matant 14 persones.
1973	Des el Centre Social de Sants s’inicia la campanya Cop d’Ull a Sants
1974	Arrenca la campanya Salvem Sants dia a dia, ni pas elevat ni museu del tramvia. Els veïns exigeixen a l'Ajuntament que no faci el pas elevat i que urbanitzi la plaça de Sants El 29 de març s’aprova el Pla General Metropolità de Barcelona.
1975	S’urbanitza la plaça de Sants
1976	El mes de febrer es refunda la CNT al Teatre de l'Església de Sant Medir.
1977	El 2 de juliol la CNT celebra el míting de Montjuïc amb la presencia de 150.000 persones.
1979	Les reivindicacions populars aconsegueixen que espais com L’Espanya Industrial, Cotxeres, el Casinet (a Sants i Hostafrancs) i Can Sabaté, Can Farrero i La Bàscula (a La Zona Franca) passin a ser públics per esdevenir equipaments o parcs. - 30 d’octubre – S’inaugura la nova estació de Sants.
1982	El Papa visita Barcelona. La visita desencadena protestes per part del feminisme. Tot finalitza amb un procès obert contra una dona de Sants.
1984	Es crea la nova divisió de la ciutat, configurant-se Sants-Montjuïc. La frontera entre els antics municipis de Sants i Les Corts passa d’estar entre l’eix Travessera de les Corts, Marqués de Setmenat a l’avinguda de Madrid. S’inauguren les Cotxeres de Sants com a centre cívic
1985	Es construeix el Parc de l’Espanya Industrial, obra dels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola i Monserrat Ruiz
1994	S’inaugura el passeig de Sant Antoni. Comença la cobertura de la Ronda del Mig
1996	Al mes de març s’okupa l’HAMSA
1997	El 10 de maig, després d’una cercavila reivindicativa, s’okupa Can Vies
1998	El Vapor Vell es declarat Bé Cultural d'Interès
1999	El 12 d’octubre es produeixen disturbis al barri en protesta pel permís de l’acte d’ultradreta a la plaça del Països Catalans.

Deixar de ser extraradi - 3

La ciutat a l’ombra

A l’ombra de la Barcelona burgesa, a mitjans del segle XIX, havia començat a créixer una altra ciutat, una ciutat popular, feta a mida dels seus ciutadans. A alguns dels pobles del pla que havien esdevingut industrials, com Sant Martí, Sant Andreu o Sants, com als barris populars de l’antiga Barcelona, a mesura que els milers de treballadors i treballadores que s’hi havien anat instal·lant van començar a establir xarxes de solidaritat es va anar fonamentant una ciutat nova. Una ciutat feta d’ateneus i cooperatives, on les classes populars van començar a donar resposta a les seves necessitats associant-se i cooperant.

El fenomen de l'ateneisme, nascut amb la voluntat d’apropar la cultura al poble, havia començat a arrelar a Catalunya amb molta força a mitjans del segle XIX. Molts pobles i ciutats van veure aparèixer entitats amb voluntat de dinamització cultural. Així cada poble i cada barri va veure florir, com a mínim, un ateneu o un casino. Un model que va fer especialment fortuna entre les classes treballadores. A Barcelona l’any 1861 un grup de liberals progressistes van impulsar l’Ateneu Català de la Classe Obrera, una entitat que a partir de la revolució de 1868 va anar girant cada cop més cap a l’esquerra, esdevenint una de les portes d’entrada de les idees de Bakunin a la ciutat. Tancat l’any 1874, en el context del cop d’estat de general Pavía, l’Ateneu no tornaria a ressorgir fins al 1881 sota el nom d’Ateneu Obrer de Barcelona.

Però tot i que la vida de les entitats obreres al segle XIX va ser terriblement complicada, ja que van haver d’alternar moments de prohibició, persecució i muntatges policials amb, pocs, moments de relativa tolerancia, la llavor ja era sembrada. A Sants el fenomen de l’ateneisme va fer acte de presència l’any 1865 amb la creació de l’Ateneu de Sants, una entitat on es barrejaven persones d’estractes socials diversos amb una fi comuna, crear una cultura popular, a l’abast de la gent de Sants.

Ateneu de Sants, al carrer de Cros
AMDS, fons de la UEC

 

L’any 1903, a Barcelona, inspirat en el seu precedent, l’Ateneu Català de la Classe Obrera, es va crear una entitat que resultaria cabdal al moviment obrer, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, per on van passar algunes de les grans figures del moviment obrer i del món de la cultura. Només el fet que en aquesta primera època aquest Ateneu arribes a tenir 25.000 socis ja ens explica la importància i el pes que entitats com aquesta van tenir en el seu moment. 

Tornant a Sants, cal dir que, si bé en un inici tota la vida social i cultural santsenca girava a l’entorn d’un sol ateneu, a mesura que el poble va anar creixent els ateneus es van anar multiplicant agrupant a la gent en funció d’interessos comuns, marcats per la classe social o els posicionaments ideològics. Projectes diversos però que compartien punts comuns, com el fet de generar biblioteques populars, escoles d’adults o cafès. 

Així, al llarg de les primeres dècades del segle XX van arrencar experiències diverses entre els que destacaré, entre mols d’altres, l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, reconegut espai de tertúlia d’algunes de les principals figures de l’anarquisme català, seu de l’escola Luz i espai que acolliria l’any 1918 un congrés tan fonamental per a la història del nostre país com el de Sants, que sentaria les bases del modern sindicalisme; o l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que nascut l’any 1933 del fruït d’un grup excursionista, ateneu que acabaria ubicat a la cantonada del carrer de Riego amb la Carretera de Sants, impulsant gran nombre de comissions i acollint figures destacades tant del moviment obrer català com del món de la cultura i la ciència. 

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, al carrer de Riego 2, any 1933
AMDS, fons de la UEC

També cal destacar l’obra de les cooperatives de consum i de treball que els santsencs, amb la idea de la cooperació i el suport mutu, van bastir. Algunes d’aquestes cooperatives, més enllà de donar resposta a les necessitats alimentàries bàsiques, també acabarien impulsant seus pròpies on es donava resposta a moltes altres necessitats també bàsiques, com l'accés a la cultura. Així, tal i com feren els ateneu les cooperatives també van arrencar biblioteques o escoles. Entre les diverses cooperatives que van funcionar als nostres barris podriem destacar La Formiga Obrera, del 1885; La Lleialtat Santsenca del 1891; La Model del Segle XX, del 1901 o L’Empar Obrer del 1905.

En paral·lel a la pròpia activitat cultural o econòmica dels ateneus i les cooperatives podem afirmar que la simple existència d’aquestes entitats tenia un efecte empoderador dels veïns dels barris obrers. Per primer cop molts eren conscients que la ciutat no només la projectaven industrials i polítics al servei dels seus interessos, sinó que, gràcies a l’associació, la cooperació i la sindicació les classes populars podien fer una ciutat que els era pròpia i que responia a les seves necessitats. 

No era la ciutat burgesa que, tot i ser ells mateixos els que l’havien bastit amb les seves mans, els arraconava i oblidava quan ja no resultaven útils, era la ciutat en que les aportacions a les cooperatives de consum es veien compensades amb productes a preus justos, en serveis als socis i en caixes de resistència que permetien mantenir les lluites en moments de vagues i tancaments patronals. I d’aquesta manera, a l’ombra, amagada i estigmatitzada per la burgesia, va créixer una nova ciutat, popular.

Per saber-ne més:

AISA, Ferran. L'Ateneisme a Catalunya

DALMAU TORVÀ, Marc i  MIRÓ ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Celebrar la Commune a Sants

Som al 1885. L’any en que l’inventor LaMarcus Adna Thompson acaba de patentar la primera muntanya russa. El mateix any en que, mentre alguns nord americans somien en donar emoció a les seves vides pujant i baixant sobre vagons mecànics, els dirigents de les potències mundials, a Berlin, donen per finalitzat el repartiment de l’Àfrica, el tret d’inici, per exemple, de genocidis com el del Congo, territori personal del monarca de Bèlgica, on van ser assassinades entre 10 i 15 milions de persones.

Si posem el focus a la península descobrirem com, a finals d’any, després de la mort per tuberculosis d’Alfons XII, comença la regència María Cristina d’Habsburg-Lorena, la reina que, uns anys més tard, signarà el decret que canviarà la vida de Sants i de la resta de pobles del pla, l'agregació. És el mateix any en que s'expandeix per la península una plaga de còlera que també tindrà impacte al nostre poble.

Un any que veu tancar les portes de l’hostal de Joan Corrades, l’antic carreter del poble d’Hostafrancs de Sió que va donar nom a tot un barri, i en el que també plega l’antiga ferreria Marqués Alegret i Cia, un negoci que havia generat una gran fortuna però que després de la mort del seu propietari era en davallada. Però si bé uns projectes acaben, en el mateix moment n’arrenquen de nous. 

Els obrers, que ja fa una generació, que han esdevingut un dels perfils majoritaris al poble de Sants, han anat prenen força i poc a poc estan començant a crear les seves pròpies institucions. El 7 de març, un grup d’obrers, en un modest magatzem del carrer Duran, l’actual Valladolid, funda la cooperativa obrera de consum, la Formiga Obrera, un projecte que en poc temps creixerà i buscarà nova seu al carrer del Nord 40, l’actual Galileu. El model farà fortuna i aviat s’hi sumaran noves cooperatives, com la Lleialtat Santsenca, del 1891; la Model del Segle XX, del 1901, o l’Empar Obrer del 1905.

Quedem-nos al barri i al març, només 11 dies més tard de la inauguració de la Formiga Obrera, al dia 18, un dimecres. A Sants, com a molts altres pobles de tot l’estat, els obrers estan de celebració. No es tracta d’una festa religiosa marcada pel calendari litúrgic, que diu que aquell dia està dedicat a sant Salvador d’Horta, és una data que filadores, teixidores o treballadors del ram de l’aigua es senten molt pròpia. Estan commemorant la proclamació de la Comuna de París. 

L'Hôtel de Ville de Paris durant la Comuna.
Gravat aparegut a L'Illustration del 15 d'abril de 1871
(Font: Wikimedia Commons)

A la memòria de tots aquests obrers i obreres circulen figures que són populars com la de l’escriptora i mestra Louis Michel, que va defensar la Comuna i que va pagar amb un desterrament de 7 anys a Nova Caledònia i amb la mort del seu company. Al seu judici Michelle va reclamar: Ja que, segons sembla, tot cor que lluita per la llibertat només té dret a una mica de plom, exigeixo la meva part. 

Mentre obrers i obreres s’organitzen per celebrar el 14è aniversari de la Comuna, Michel segueix lluitant i pagant-ho, de nou es troba a la presó. A pobles i ciutats de l’estat com Gràcia, les Corts, Alcoi, A Coruña, o Madrid es fan vetllades on es llegeixen proclames o es fan sopars. Als tots aquests pobles i ciutats la Comuna és molt present. Un bon exemple és Alcoi on el 1873, només dos anys més tard de la proclamació de la Comuna, va tenir lloc la coneguda Revolució del petroli, que seguiria moltes de les pautes d’aquesta. 

El 18 de març encara és la gran data del moviment obrer a tot el món. Encara falta un any per tal que, als Estats Units i al Canadà, arrenqui, l’1 de maig, la vaga dels obrers per assolir la jornada laboral de 8 hores. Una protesta que va acabar el 4 de maig a Chicago amb la coneguda Revolta de Haymarket, quan després d’un acte i davant l’imminent càrrega policial algun desconegut va llançar una bomba entre els policies que va matar a un oficial. La repressió va ser instantània amb la policia obrint foc sobre una multitud de 20.000 persones. 

Es va decretar l’estat de setge i el toc de queda i començaren les detencions arbitràries, les tortures i la fabricació de proves falses, enmig d’una bogeria alimentada des de les columnes dels diaris. Finalment 8 anarquistes foren processats en un judici sense cap garantia. 5 d’ells: Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, Hessois Auguste Spies i Louis Linng foren condemnats a morir a la forca i altres 3: Samuel Fielden, Oscar Neebe i Michael Swabb a pena de presó. 

El dia de l’execució van ser enforcats 4 dels 5 homes, ja que Linng, el més jove, es va suïcidar abans. Entre els espectadors d’aquell sinistre espectacle hi havia, com a corresponsal, José Martí, qui seria l’heroi de la independència cubana, qui va recollir les darreres paraules de Spies, que esdevindrien gairebé profètiques:  la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara. Només tres anys més tard el congrés obrer de París de 1889 va escollir la data del 1 de maig, per homenatjar als Màrtirs de Chicago, com a dia internacional de protesta obrera.

Però bé, tornem al 1885. Els 8 de Chicago encara no eren Màrtirs i la data més significativa del moviment obrer era el 18 de març. A Sants, per commemorar aquell 14è aniversari, els actes comencen ben aviat i d’una manera que ens pot sorprendre, amb un concurs a l’escola laica on els alumnes competeixen fent exàmens en assignatures com aritmètica, gramàtica i geometria. Un fet que potser costar d’interpretar des de la nostra visió actual, però el fet que aquells nanos s’estiguessin educant, en una societat on l’escolarització encara era mínima, i que ho estiguessin fent en escoles laiques, en una societat on l’església tenia un control sobre pràcticament tot, i especialment l’escola, era tota una fita.

Per la tarda la festa a Sants va continuar amb un acte que deuria ser força concorregut ja que van participar comissions vingudes de Barcelona, Les Corts, Sant Martí de Provençals i d’altres pobles del pla, on es van realitzar diversos parlaments. Crida l’atenció que, pel que es recull el 5 d'abril a Bandera Social, un setmanari anarco-col·lectivista publicat a Madrid que s'havia llançat només 2 mesos enrere, una de les idees que es destaca és que commemorar el 18 de març no implica la conformitat amb els principis comunistes, sinó que la lluita de classes dels obrers contra la burgesia i tot el malvat i injust que existeix ha de ser un fi comú. També s’incideix en la idea que la diversitat de principis i aspiracions econòmiques no implicava divisions entre el proletariat, sinó que eren signe de vigor i vitalitat idea que es remarcava amb una florida metàfora: són los campos estériles los que no se distinguen por la abundancia de flores.

Sense perdre'ns gaire en noves excursions per les pàgines de la història si que caldria posar en context aquesta previsió dels anarquistes santsencs envers del comunisme i també d’aquest elogi de la diversitat ideològica que, amb la trampa que ens dóna saber com va anar la història i els posteriors enfrontaments dins del propi moviment obrer, ens podria semblar innocent. Ens trobem al 1885 i des de la derrota i repressió de la Comuna de París en el si de la Primera Internacional, s’ha anat obrint una escletxa que ha fragmentat la unió del moviment obrer en dos gran blocs. Les diferències entre les idees marxistes i anarquistes, personificades principalment per Marx i Bakunin s’han anat convertint en agres discussions des del Congrés de Londres del 1871, passant per l’intent dels comunistes d’expulsar a Bakunin al Congrés de la Haia de 1872.

Les pàgines de Bandera Social segueix explicant que: Los anarquistas de Sans dedican un caluroso recuerdo a los martires de la Commune y un saludo fraternal a todos los compañeros que sufren persecuciones por defender la gran causa de la revolución social. Després dels parlaments l’acte va seguir amb la part més festiva, on joves anarquistes van amenitzar la vetllada cantant acompanyats per guitarres i d’altres instruments.

Per saber-ne més:

Podcast:

La comuna de París, a càrrec de Roberto Ceamanos a La Linterna de Diogenes

Louise Michel y la comuna de París, a càrrec de Dolors Marín Silvestre, a La Linterna de Diogenes

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Esperantistes a Sants

La societat de principis del segle vint, influïda per nous corrents de pensament, com l’anarquisme o el comunisme, prometia canvis radicals. Del passat no en deixarem cap rastre augurava la lletra de la Internacional. Uns canvis que volien alliberar la humanitat de tot allò preestablert que els encadenava. Una revolució que va arribar a tots els àmbits, fins i tot el filològic.

Un dels projectes més destacats va ser l’intent d’aconseguir crear una llengua comuna que permetés als homes i a les dones de tot el món relacionar-se amb un idioma en situació d’igualtat. El projecte més conegut, sens dubte, va ser el de l'oftalmòleg polonès Ludwik Lejzer Zamenhof. Aquest va desenvolupar l'esperanto a la darreria de la dècada de 1870 i el començament de la de 1880. Després de deu anys de treball, en que va traduir literatura a l'esperanto i escriure versos originals, Zamenhof va publicar la primera gramàtica el juliol del 1887, en un llibre anomenat Lingvo Internacia.

En pocs anys el fenomen va arribar a Barcelona on l’any 1909 es va organitzar un dels primers congressos internacionals d'esperanto. El furor era tal que fins i tot es van arribar a crear uns Jocs Florals en Esperanto, imitant els que es desenvolupaven en català. Des de molt aviat la nova llengua aniria lligada a l’obrerisme i als moviments llibertaris, que n’afavoririen la difusió. 

Cartell del Congrés d'Esperanto a Barcelona

El que pocs saben és que l’esperanto no va ser l’únic projecte de llengua internacional que es va crear. En paral•lel a l’esperanto el capellà alemany Johann Martin Schleyer crearia el volapük l’any 1879. I anys més tard, la negativa a introduir canvis en l'esperanto va portar a Louis Couturat a impulsar una nova llengua a principis del segle XX, l’ido.

A Sants tant l’esperanto com l’ido va tenir molta importància. Al carrer de Premià, número 35, s’hi va instal•lar la Sociedad Idista Española, que oferia cursos presencials i també per correspondència. També algunes cooperatives oferien cursos per aprendre aquesta llengua o conferències per divulgar-ne l’ús, com va fer l’Empar Obrer. Sense sortir del barri també podíem trobar la seu de l’Acadèmia Laborista Esperantista, entitat que es va encarregar de difondre i ensenyar aquesta llengua.

Ni l’esperanto ni l’ido han aconseguit el seu objectiu d’esdevenir llengües universals i apropar així als homes i les dones, fossin dels origens que fossin. L’actual imperi ens ha impossat l’anglès, com fa 2.000 anys un altre imperi va impossar el llatí, però encara uns quants milers de persones a tot el món utilitzen l’esperanto, i alguns el segueixen ensenyant i aprenent fins i tot a Sants.

Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular

Corre l’any 494 aC, ens trobem a la Roma republicana, una societat dividida en dues grans classes socials, els patricis, que gaudeixen de grans privilegis, i els plebeus que resten exclosos dels càrrecs de poder i dels espais d’influència política. Per sota de tots ells els esclaus que són considerats instrumentum uocale, literalment instruments amb veu. Però ara Roma mira als plebeus amb uns ulls diferents. Dos pobles itàlics, els eques i els volscs disputen la supremacía romana a la península, per això Roma vol organitzar un exèrcit i necessita els plebeus. 

Però els plebeus també pateixen la seva pròpia crisi, en aquest cas econòmica. Molts estan endeutats i, en conseqüència, en perill de convertir-se en esclaus dels seus acreedors, segons la llei romana. Per això es neguen a entrar a l'exèrcit mentre això no es modifiqui. Els patricis accepten però finalment no compleixen la seva paraula i així doncs els plebeus prenen una decisió amb determinació, abandonaran la ciutat.

Marxen en direcció al Mont Sagrat per fundar una societat paral·lela. Una acció col·lectiva emancipadora que farà claudicar als patricis. A partir d’aquest moment ja no es perdria la llibertat per culpa dels deutes i els plebeus aconseguirien la creació de dos magistrats nous, els tribuns de la plebs, amb dret de veto a les actuacions del Senat que afectessin als plebeus i la creació d’una assemblea plebea. Enfilats al capdamunt de la seva piràmide social els patricis havien vist amb terror com si l’escalafó inferior desapareixia ells, i els seus privilegis, caurien. 

Però saltem 2.400 anys cap al futur per situar-nos a l’estat espanyol del darrer terç del segle XIX. Als mars les galeres han sigut substituïdes per vaixells de vapor, que naveguen en direcció a Cuba. La majoria són vaixells de la Compañía Trasatlántica Española, l’empresa d’Antonio López, o com el coneixen popularment a Barcelona, el Negro Domingo, per la seva relació amb el tràfic d’esclaus. Els instruments amb veu, segueixen sent un negoci rentable, ara planten canya de sucre, tabac o cacao. Alguns d’aquests vaixells faran el viatge de retorn a Europa carregats d’aquestes mercaderies. De vegades però les naus naveguen cap a les amèriques carregades de joves catalans. Els porten a l’escorxador, a unes guerres, on faran la seva contribució de sang envers la pàtria, defensant uns interessos que els hi són aliens.

A les planes, al voltant de les ciutats, s’alcen les xemeneies i els cels han vist desaparèixer els blaus per transformar-se en grisos, en núvols de sutge. No ho veuen, però milers d’obrers i obreres també han tenyit els seus pulmons respirant aquell gris. És el progrès, una paraula que uns quants privilegiats han convertit en bandera. I mentre aquests pocs l’agiten, omplint les seves butxaques, milers de persones s’han vist arrossegades del camp a la ciutat a treballar a l’enorme engranatge de les fàbriques tèxtils. 

Però aparquem les metàfores i la poesia per unes línies. Als afores de Barcelona pobles com Sants, Sant Martí o Sant Andreu es transformen a un ritme vertiginós. Nous veïns i veïnes vinguts de comarques s’hi instal·len per treballar a les fàbriques. A Sants, per exemple, seran molts els migrants provinents de l’Anoia, seguint les passes dels Muntadas. Els propietaris de terres ara planten pisos als camps on abans hi plantaven cereals, arbres fruiters o vinyes. Totes aquestes persones nouvingudes aviat es veuen lligades a un sistema que només compta amb elles com a mà d’obra, on tenen menys valor que el carbó que escalfa l’aigua per fer-ne vapor, ja que, com a recurs, són més abundants. 

I així dones, homes i criatures comencen a treballar extenuants jornades de 12 hores a fàbriques que no s’aturen ni de nit ni de dia. Sovint treballen a preu fet, sense més contracte que un acord verbal. Viuen temorosos de les noves màquines de noms impronunciables que arriben de l’estranger i que a la seva vida es tradueixen en comiats i fam. Encadenats a una inèrcia que els arrossega dels telers i les màquines de filar al llit i del jaç de nou als tallers i les fàbriques, quasi sense temps per pensar ni per organitzar-se. Sempre sota l’atenta mirada d’amos, de guàrdies civils i eclesiàstics. 

Però després de totes aquestes hores de treball esgotador obreres i obrers veuen com, els pocs diners que guanyen, cada cop arriben amb més dificultat per comprar uns aliments que s’encareixen de forma desproporcionada. Tampoc tenen gaires oportunitats per millorar. Amb sort els nois joves que entren a treballar a la fàbrica poden escalar alguna posició a mesura que aprenen l’ofici, les noies ni tan sols això. La gent que viu a aquestes barriades, que s’escampen com una taca d’oli desdibuixant les fronteres dels antics municipis, tampoc tenen accés a l’educació. La gran majoria no saben ni llegir ni escriure i difícilment n’aprendran. Han de dedicar tota la seva energia i temps a la feina als vapors, però encara que poguessin les escoles a les barriades obreres no són suficients i la majoria estan controlades per l’església.

Sovint, quan la humiliació ja és massa gran, l’explotació i la repressió en que viuen aquests homes i dones fa que s’encengui en flames la ciutat i que s’alcin barricades per defensar la seva dignitat. Les excuses que encenen la Rosa de Foc de vegades poden semblar peregrines, com uns braus mansos a una cursa. Però això seria com mirar una gran onada des de la superfície, veient l’escuma però sense entendre les corrents marines que impulsen aquesta massa d’aigua.

Les barricades són més que les proteccions espontànies que la gent de la ciutat forma aixecant les llambordes, omplint sacs de sorra o creuant els carros, a Barcelona i a tots els pobles del pla les barricades formen part d’una geografia invisible que, tanmateix, està ben present en les ments dels obrers i les obreres. Les xarxes de suport dels barris s’organitzen a l’entorn de les barricades i tots i totes saben, arribat el moment, quina barricada han d’anar a aixecar i defensar. Així als carrers durant els esclats revolucionaris s’alcen les barricades com quan durant les festes majors s’engalanen els carrers. 

No es d’estranyar que Engels, l’any 1873, afirmés que cap ciutat del món, com Barcelona, havia viscut tantes lluites a les barricades. La seva construcció dificultava el control militar de les revoltes obreres. A més, per arribar al Raval, el barri on s’havien instal·lat les primeres fàbriques i que per tant eren el principal nucli de conflictes dins de la ciutat, les tropes aquarterades a la Ciutadella es veien abocades a carrers laberíntics i estrets on eren sotmeses a una pluja d’objectes contundents i aigua bullent. 

Per aquest motiu es va planificar una reforma urbanística de l’interior de la ciutat. S’obriria un eix recte i ample que aniria de la Ciutadella al Raval. Un eix que va començar amb l’obertura del carrer Ferran l’any 1826. L’any 1840 el carrer va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l'Àngel. L’any 1852 el projecte va seguir amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Pel mateix motiu, a Madrid, també es va veure amb bons ulls el projecte d’eixample de Cerdà. Els traçats rectilinis facilitaven els desplaçaments de tropes i els xaflans dificultaven la construcció de barricades.

Però potser hi ha una cosa que als amos fa més por que les barricades i que els esclats de ràbia. Una por potser més subtil. És el mateix terror que, segles enrere, havia fet tremolar als patricis romans en veure que si els plebeus marxaven de la ciutat, sota dels seus peus no hi hauria més que un abisme. Un pànic que inunda els despatxos dels amos i que ressona com un bram als espais del luxe a la ciutat cada cop que a una protesta o una manifestació obrera es crida: Associació o mort! És la seva capacitat d’unir-se. Els proletaris junts poden arribar a ser molt forts. Per això al llarg de tot el segle XIX la gran lluita del moviment obrer serà pel dret a l’associació i per això mateix l’estat, sempre al servei de les elits, farà tot el possible per evitar-ho.

Inicialment els obrers es van anar organitzant en associacions d’ajuda mútua, sovint reminiscències de l’organització gremial dels artesans. Amb aquestes entitats els treballadors s’ajuden els uns als altres en cas de malaltia o atur, però aviat també comencen a servir en situacions de vaga, ja que permeten als obrers fer caixes de resistència que els permetran mantenir la lluita. L’Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, creada l’any 1840, serà un dels primers precedents, tot i que patirà una història de prohibicions i canvis de nom. 

El que els propietaris de les fàbriques no estan disposats a acceptar de cap de les maneres són entitats obreres fortes que s’asseguin a fer negociacions col·lectives. Per això aquesta serà la gran lluita d’aquest moviment obrer embrionari. I un dels seus moments àlgids la Vaga General de 1855, la primera a l’estat, una lluita pel dret a l’associació obrera que va ser la continuació per la lluita en contra de les selfactines, que va tenir lloc un any abans. Aquesta vaga va desconcertar a la burgesia per l’enorme capacitat de mobilització del proletariat, que van aturar les fàbriques als principals nuclis industrials de Catalunya, mobilitzant a prop de 40.000 persones. A Sants la por dels amos va esdevenir pànic quan el primer dia del conflicte els treballadors van assassinar al director del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, qui llavors era president de l'Institut Industrial de Catalunya, entitat que amb el temps seria precedent del Foment del Treball Nacional.

A l’ombra de les revoltes que omplen les pàgines dels diaris burgesos, descrivint les flames però sense explicar que el veritable combustible que les encén són les desigualtats socials, a la majoria de barris ha començat una tasca lenta però contínua. Potser sense ser-ne conscients, els obrers i les obreres, estan emulant als plebeus de Roma. No, no han marxat de la ciutat, però d’alguna manera han començat a construir la seva pròpia ciutat dins d’aquesta. 

Una tasca emancipadora que poc a poc va omplint tots els àmbits de les seves vides. Aviat s’escampa el moviment ateneista pels barris i pobles. Arreu van començar a florir ateneus, portant la idea a uns carrers on fins llavors només hi tenia cabuda un treball explotador. Amb els ateneus el poble van començar a tenir una cultura pròpia, popular. Als ateneus s’obren escenaris al teatre i a la música. També els llibres arriben a les barriades i amb ells idees diferents de les que fins llavors s’escoltaven des dels púlpits. Qui pot, llegeix a Proudhon, a Kropotkin, a Bakunin o a Marx, d’altres, potser la majoria, devoren les obres de Victor Hugo, que fa furor en els ambients populars. D’ateneus n’hi haurà de molts tipus. Alguns més generalistes, d’altres de marcada tendència ideològica. 

A Sants el pioner va ser l’Ateneu de Sants, fundat a l’entorn dels anys 1864 i 1865 al Café de Casa López a la Carretera. Una entitat que a mesura que va anar creixent va anar canviant de seu. L’any 1877 es va traslladar a la Casa Farigola, a la cantonada de Sants amb Riego i finalment l’any 1894 el terrissaire Francesc Batllori va encarregar una nova seu al mestre d’obres Enric Figueras, també soci de l’ateneu s’establiria a la seva seu definitiva al carrer Cros, un edifici que ja va entrar en funcionament a inicis del segle XX. Aquest era un projecte força interclassista, ja que si mirem alguns dels que n’eren socis trobem figures destacades a Sants com el metge Josep Saltor, Josep Grañé, qui seria alcalde de Sants del 1891 al 1893 o Agustí Cuyàs, propietari agrícola; però també treballadors de l’Espanya Industrial, com Juan Orriols, que n’era maquinista o Juan Vilalta que era un dels encarregats de la fàbrica; o d’altres amb feines tan diverses com Pere Roig, carnisser o Josep Olivella, mestre paleta.

La proliferació d’ateneus seguiria a Sants, Hostafrancs i la Bordeta fins a la guerra civil. Unes dècades més endavant l’ateneisme santsenc arribarà a una de les seves fites quan als anys 30 del segle XX, els socis de l'Agrupació excursionista Sempre Avant farien un pas més creant l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat que va establir la seva seu a la cantonada del carrer de Riego amb la carretera de Sants, i que va ser iniciadora de multitud d’iniciatives, socials, culturals i esportives al barri. Els projectes van ser molts i lligats a ideologies i lluites diverses. Sense deixar els anys trenta hem de destacar com el feminisme també va ser present a Sants amb Mujeres Libres, una entitat que, conjuntament amb el Ateneo Libertario de Sans crearia una biblioteca popular al número 45 de la carretera de Sants. 

Biblioteca popular de les Joventuts Llibertàries i de Mujeres Libres a Sants, 1936.IISG. Desconegut

Enfront als abusos que queden a l’empara del mercat als barris es comencen a crear cooperatives de consum. Inicialment grups d’amics i coneguts que s’uneixen per aconseguir preus més justos pels productes de primera necessitat, com les verdures, les llegums, la carn, la fruita o el vi, però que ben aviat esdevindran projectes col·lectius molt més ambiciosos. S’impulsen escoles i espais de cultura lligats a les cooperatives, serveis mèdics per a les persones associades i caixes de resistència sense les quals no es podria entendre l’enorme resiliència de les classes treballadores a les llarguíssimes i duríssimes vagues que aniran millorant les seves condicions de vida i treball al llarg. Moltes de les cooperatives fins i tot arribaran a encunyar moneda pròpia que servirà per a les compres de les persones associades.

Només els noms de moltes d’aquestes cooperatives que s’impulsaran als barris ja ens deixen clara aquesta voluntat de transformació social: la Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX o l’Empar Obrer, entre moltes d’altres. També es començaran a organitzar cooperatives de producció on els treballadors s’organitzaran de forma horitzontal. Entre les més conegudes la Redemptora, una bòbila o la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, però n’hi van haver en molts sectors productius, com una cooperativa de cadiraires, una de fabricació de baules, una de cartrons, una de xocolata i fins i tot un farmàcia cooperativa.  

També s’obren els cafès on les tertúlies, fins llavors reservades als ambients elitistes, es fan populars. A l’Ateneu de Sants, convertit en el Foment Republicà de Sants, funcionarà el Cafè de la Perla Brasilenya. També són els anys dels Cors Clavé, que es multipliquen pel territori. A la Bordeta l’any 1878 un grup de treballadors del cànem creen la Societat Coral La Floresta. També són els anys on arrenca l’esport popular, on el principal objectiu no és competir o fer exhibició, sinó fer salut i crear llaços fraternals. Volen crear homes i dones nous i ho volen fer en tots els àmbits.

L’educació també és un dels àmbits on està tot per fer. Sota una pancarta on hi diu “El poble té dret a la cultura, vetllem per l’educació dels nostres fills” unes 2000 persones, agrupades per moltes de les associacions, entitats i cooperatives santsenques, es manifestaran fins a la plaça de Sant Jaume reclamant la construcció d’escoles a Sants. Tot i que l’any 1918 s’aprovà la construcció de l’escola Lluís Vives, aquesta no es va fer efectiva fins més d’una dècada endavant, amb l’arribada de la Segona República. Però les escoles públiques no foren els únics projectes als barris obrers, des dels ambients llibertaris també es van impulsar escoles racionalistes, com l’escola Luz, impulsada pel mestre Joan Roigé. 

Però no només s’està construint una ciutat nova feta d’edificis i entitats obreres. Les mentalitats es transformen fins a tal punt que, front a les llengües que han esdevingut eines del colonialisme, s’alça una llengua franca que vol servir d’unió per a tots els pobles sense que ningú perdi la seva, l’esperanto. Als ateneus i a les cooperatives es s’estudia la llengua i fins i tot s’organitzen congresos internacionals.

El sorgiment d’aquesta ciutat paral·lela, popular i autogestionada pels seus veïns i veïnes arribarà al seu màxim exponent amb la revolució social del juliol de 1936, quan els treballadors es faran amb el control del mitjans de producció i les fàbriques i els negocis siguin col·lectivitzats. Una experiència única al món que va posar en entredit a la vegada tant les tesis del capitalisme com les del comunisme estalinista i que, per tant, va ser atacada pels dos corrents.

La victòria del feixisme, que es va produir gràcies al suport feixista i capitalista internacional i a que les potències “democràtiques” europees van mirar cap a un altre costat va esborrar fins a la mínima resta d’aquesta ciutat popular que obrers i obreres van alçar als barris de la ciutat de Barcelona, però com resa la frase que en els darrers anys ha esdevingut en icona del graffiti reivindicatiu: Volgueren enterrar-nos però no sabien que érem llavor. I així, poc a poc i des de fa anys, la ciutat popular es va alçant de nou. 

Mural de Roc Blackblock a Can Batlló

Per saber-ne més:

CHRIS EALHAM. Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial.

DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.

GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil,  n 1 Riera de Magòria, 2012.

Buxaweb: El moviment obrer espanyol i català (1840-1931)

Cronologia industrial a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Any	Esdeveniment
1754	Es funda l’empresa Xocolates Jaume Boix que s’ubicarà al carrer de Sugranyes.
1786	A Sants hi ha 17 prats d’indianes, on hi treballen 171 jornalers.
1787	Erasme de Gònima, propietari de Ca l’Erasme, el principal prat d’indianes de Sants, rep concessió reial per fer servir una mina d’aigua pel blanqueig.
1791	A Sants hi ha 15 prats d’indianes, on hi treballen 212 jornalers.
1793	La familia Batllori estableix la seva terrisseria a la carretera de Sants.
1812	Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.
1817	La família Cros s’instal·la a Sants. Provenen de Montpeller i molt probablement fugen de França durant els anys posteriors de la caiguda de Napoleó per la seva proximitat a les idees revolucionàries. François Cros i Dupuy havia sigut un dels pioners en la introducció de les càmeres de plom en la producció d’àcid sulfúric.
1818	Joan Güell s’instal·la a Cuba on comença treballant com a dependent.
1819	Es construeix el Canal de la Infanta.
1822	Entre els anys 1822 i 1828 François Cros i Marius Barthelemy creen l’empresa Francesc Cros i Companyia. Comencen l’activitat a dos espais, un a tocar de l’actual carrer Cros amb Sant Crist i un segon al mateix carrer Sant Crist entre Almeria i Rossend Arús.
1825	Arribaven a Barcelona, provinents d’Olot, quatre dels set germans Batlló: Domènec, Joan, Jacint i Feliu.
1828	Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó).
1830	Després de viatjar per Estats Units i Europa Joan Güell torna a Barcelona.
1831	Joan Cros i Possel transforma la societat del seu pare, incorporant nous productes químics com l’àcid acètic o el sabó de resina, que es feia servir en el blanqueig de cotó, però també nitrat de coure líquid, clorur d’estany, cianur de potasi, oli de llinosa i sosa càustica.
1838	Joan Güell, conjuntament amb més socis, funda La Barcelonesa, empresa dedicada a la fossa de ferro i a la producció de maquinària pel tèxtil.
1839	Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.
1842	Els Muntadas compren un solar a Sants.
1843	Durant els aldarulls de la Jamància els Muntadas traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.
1844	Joan Güell compra a Josep Santomà una parcel·la per edificar una fàbrica de panes i velluts.
1845	Bartomeu Pons instal·la al número 10 del carrer Padilla, l’actual carrer Alpens, una fàbrica química especialitzada en el crémor tàrtar.
1846	L’ajuntament de Barcelona prohibeix edificar nous vapors a l’interior de la ciutat. Joan Güell es fa càrrec del negoci del seu cunyat, orientant-lo cap a la producció de panes i estofes. Un home anomenat Drapeiron, probablement francès, estableix al barri de la Bordeta la primera fàbrica de porcellana a Catalunya
1847	25 de gener Es constitueix a Madrid La España Industrial. En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell. El projecte està impulsat pels set germans Muntadas: Joan, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Joan Antoni, Joan Güell s’associa amb Domènec Ramis, mecànic, que tenia privilegis reials per fabricar panes a la francesa durant 5 anys.
1848	Es crea la societat Güell, Ramis i Companyia. S’estrena la primera línia de tren a la península: Barcelona - Mataró
1849	Güell funda el Instituto Industrial de Cataluña, precursor del Fomento del Trabajo Nacional.
1850	L’enginyer anglès afincat a Barcelona Michael de Bergue aconsegueix la concessió per fer la línia Barcelona–Molins –Martorell, una línia que segueix parcialment el traçat del camí ral. Es crea l’empresa Sociedad Camino de Hierro del Centro per explotar aquesta línia. A meitat de la dècada Joan Molas impulsa la societat Molas, Castanys i Companyia, conjuntament amb Francesc Castanys i Masoliver, qui havia fundat la primera ferreria de Sants. L'empresa es dedicarà a la fabricació de maons refractaris. L’empresa va crear una petita fàbrica a Sants i posteriorment a Poblenou.
1851	Es traslladen el domicili social de la España Industrial de Madrid a Barcelona. La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta. A la Marina de Sants encara funcionen 4 prats d’indianes: Prat Vermell (40 obrers), Can Nata (20 obrers), Prat de l’Ase (10 obrers) i Ca l’Erasme (5 obrers)
1854	15 de juliol En ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre de la fàbrica dels Muntadas del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs. Hi ha intent de crema del Vapor Vell i de l’Espanya Industrial. El Vapor Güell tancarà durant 2 mesos. La línia de tren Barcelona-Molins-Martorell ja arriba a Molins. Al seu pas per Sants es construeixen un talús i ponts per superar les rieres.
1855	Primera estació de tren de Sants al final del carrer de Riego. Té un edifici d’estil anglès amb dipòsits d’aigua pel vapor. Estació de tren a la Bordeta a tocar de la Riera Blanca, a prop de La Aprestadora Española. 2-11 de juliol Primera vaga general a Catalunya El 2 de juliol Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell i president de l’Institut Industrial de Catalunya es assassinat a trets a la fàbrica de Sants. Davant els conflictes laborals Güell delega el funcionament del Vapor Vell en l’enginyer Mariano Parellada Rivas. Parellada havia treballat en obres públiques com la instal·lació de telègraf o el tren. Detencions a la España Industrial. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica. Es funda La Maquinista Terrestre y Marítima agrupant d’altres empreses del camp del metall. Joan Güell serà un dels fundadors.
1856	La línia de tren que passa per sants ja arriba fins al terme municipal de Martorell. La societat Molas, Castanys i Companyia, dedicada a la fabricació de maons refractaris, es transforma en Molas i Companyia i tanca la fàbrica de Sants, mantenint només la de Poblenou.
1857	Arrenca l’activitat industrial de la primera ferreria santsenca, la ferreria de Josep Castanys, que seria coneguda popularment com la ferreria Sant Josep.
1860	Isabel II visita La España Industrial. Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials. Josep Valls impulsa la societat La Porcellana SA. Tanca la ferreria de Josep Castanys. Antoni Arisó i Milà, un ferrer de Gràcia, funda Balances Arisó al carrer Muntadas 26.
1861	La línia de tren ja arriba a Tarragona. El creixement del tren comença a ser conflictiu pel talls del barri en dues meitats. El Capità General avisa de que si es destrueixen vies els causants seran enviats al vapor-presó Europa.
1865	Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins La España Industrial. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció. La societat La Porcellana SA es dissol.
1867	El cremor tàrtar produït per Bartomeu Pons es reconegut a l’exposició de París.
1868	Martorell i companyia es van fer amb les restes de l’antiga societat La Porcellana, una empresa que havia impulsat Josep Valls i que havia estat ubicada a la Bordeta. Els nous amos van traslladar la producció a Hostafrancs. Però ben aviat l’empresa van canviar de mans, passant a Florensa Germans, que van mantenir el nom comercial La Porcellana.
1870	Els germans Batlló tanquen les fàbriques que tenien per obrir una de nova al terme municipal de les Corts de Sarrià.
1872	29 de novembre Mor Joan Güell i Ferrer.
1873	Visiten La España Industrial els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras. El cremor tàrtar produït per Bartomeu Pons es reconegut a l’exposició de Viena.
1875	La Ferreria Marqués Alegret i Cia, que era a Vilanova, es va trasllada a Sants per instal·lar-se a l’antiga fàbrica de Josep Castanys.
1876	Joan Batlló abandona l’empresa dels seus germans. Es fusionen les companyies Barcelona–França i la Tarragona–Martorell-Barcelona per crear la Tarragona-Barcelona-França (TBF). Les dues línies s’unifiquen pel carrer Aragó.
1877	Alfons XII visita La España Industrial. El rei perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció. De març a agost. Enfrontaments continus a La España Industrial per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys. Les famílies Cros i Batllori fan una permuta de terrenys pel pla d’obertura del carrer Cros. La terrisseria llavors tenia botiga a carretera i un taller cobert a la banda del darrera. L’any 1877 Amadeu Cros, net del fundador de l’empresa, Francesc Cros, trasllada la producció a Badalona.
1878	Joan Batlló compra uns terrenys a la Bordeta a l’advocat Fèlix Vives i Amat, on hi havia la finca de Can Mangala, a tocar amb el Canal de la Infanta. L’enginyer Juan Antonio Molinero signa el projecte de construcció de la fàbrica de Can Batlló.
1880	Can Batlló entra en funcionament. Amadeu Cros i Mariano Batllori concreten la permuta de terrenys.
1881	Per superar les vies de tren l’Ajuntament de Sants aixeca un pont a Alcolea i un al carrer Galileu. Es farà una subscripció veïnal per pagar-ho.
1882	Es fa una línia entre Vilanova i Barcelona per la costa. La societat que la fa farà fallida i serà absorbida per la TBF. Es forma el 8 ferroviari català. La TBF serà absorbida per la Madrid-Zaragoza-Alicante.
1883	Sants es annexionat a Barcelona. S’inclou el departament d’estampació a la fàbrica de Can Batlló. Fins aleshores s’elaboraven i blanquejaven filats i teixits de cotó. Març Protestes obreres. Al Vapor Vell i a l’Espanya Industrial només es treballen de 3 a 4 dies per setmana. A Can Batlló també hi haurà acomiadaments. 18 de maig Arrenca a Sabadell la Vaga de les Set Setmanes reclamant les 10 hores, conservant el mateix salari. Una protesta que s’acabarà estenent.
1884	Sants recupera la seva independència municipal.
1885	Tanca la Ferreria Marqués Alegret i Cia, que després de la mort del seu propietari era en davallada. Es fundada la Formiga Obrera, una cooperativa de consum que s’establirà al carrer Galileu 40. Un local que disposava de: magatzem, botiga, forn de pa, cafè, oficines i una gran sala.
1887	De febrer a maig Vaga a l’Espanya Industrial. La protesta s’inicia quan Macià Muntadas decideix deixar de pagar els festius.
1888	Can Batlló obté la medalla de plata de Perfección y Baratura de Géneros Blancos a l’Exposició Universal. Can Batlló comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A La España Industrial es reforma la maquinària. Això anirà lligat a acomiadaments. La Porcellana és una de les empreses reconegudes a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. A Hostafrancs treballaven uns 200 treballadors.
1889	Tancament de la fàbrica Batlló i Batlló, la futura Escola Industrial. Gran premi per a La España Industrial a l'Exposició de París pels seus estampats. Els germans igualadins Artur i Jaume Garcia Fossas tenen una fàbrica de naips a Igualada. Amb el temps vendran la fàbrica de naips d'Igualada i creen una d'olis vegetals i sabons al barri de la Bordeta de Barcelona. La raó social era “Compañia Fabril de Aceites Vegetales, Sucesora de A.García y Cía”.
1890	Primer primer de maig. La España Industrial roman una setmana en atur. Ferran Alsina, director del Vapor Vell projecta enviar la fàbrica al Baix Llobregat.
1891	Eusebi Güell, hereu del negoci, trasllada la producció a Santa Coloma de Cervelló, a la Colònia Güell.
1892	Mor Joan Batlló i els seus nebots Romà i Domènec es fan càrrec de la fàbrica.
1894	Quinze santsencs, amb la intenció d’evitar els abusos i els fraus d’alguns establiments, es van associar per fundar La Lleialtat Santsenca, una cooperativa de consum. Jaume Balet i Viñas, Josep Vendrell i Sala i Engràcia Viñas i Güell constituïen la societat regular col·lectiva Balet, Vendrell i Companyia, amb l’objectiu de fabricar teixits de cotó. Per fer-ho van encarregar la construcció d’una fàbrica al carrer de Badal. Francesc Batllori i Munné, fill de Mariano, encarregà al mestre d’obres Enric Figueras Ribas un nou edifici al carrer Cros que acolliria la terrisseria però també d’altres usos, com l’Ateneu de Sants. La Porcellana s’especialitza en la producció de porcellana electrotècnica ocupant a uns cinc-cents treballadors.
1895	Entra en funcionament la fàbrica tèxtil Balet i Vendrell al carrer de Badal.
1897	20 d’abril Per decret de la reina Maria Cristina es produeix l’annexió de: Les Corts de Sarrià, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Santa Maria de Sants Festes del cinqüentenari de La España Industrial. Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.
1899	L’’arquitecte Jaume Gustà i Bondia comença a treballar en un nou projecte, la fàbrica Arañó, Ventajó i Cia, al carrer de Begur.
1901	Es fundada la cooperativa de consum La Model del Segle XX. 7 de maig Diverses societats obreres inicien una vaga en solidaritat dels tramviaires, que estan en vaga des del 28 d’abril. A Sants s’assalta la fàbrica de sabons Bonnefoy, a l’actual Rambla de Brasil amb Avinguda Madrid, es crema el mobiliari i la documentació. També es cremen els burots.
1902	La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes a La España Industrial, que serà molt afamada. Es fa la segona estació de Sants. En realitat és una adaptació de la primera, amb la construcció de 4 edificis annexos i la urbanització de l’Espanya Industrial com a estació de mercaderies.
1903	Finalitza la construcció de la fàbrica Arañó, Ventajó i Cia.
1904	17 d'abril Alfons XIII visita l'Espanya Industrial. Es funda a Hostafrancs la cooperativa obrera de consum L’Economia Social.
1905	Es crea la Sociedad Cooperativa Colectiva de Consumo, Producción y Crédito: el Amparo del Obrero de Sans-Barcelona, tal i com ho recullen els seus estatuts
1906	Mor Antoni Arisó i Milà, propietari de Balances Arisó i els seus fills divideixen l'empresa en tres parts. Al carrer Muntadas 26 hi estigué ubicada Arisó Moix S.A, dirigida per Gabriel Arisó i Riqué. Es crea a Hostafrancs la cooperativa obrera de consum la Balança Econòmica.
1908	Reconversió de la fàbrica Batlló i Batlló en Escola Industrial Alfonso XIII visita la España Industrial.
1909	Matias Muntadas i Rovira, director de l’España Industrial, és nomenat comte de Santa Maria de Sants. 26 de Juliol al 2 d’Agost. Té lloc la Setmana Tràgica.
1911	L'Empar Obrer es torna col·lectiva.
1912	S’inaugura la línia del ferrocarril Barcelona-Martorell, amb inici del recorregut a l’estació de Magòria, obra de Josep Domènech i Estapá. Trobem el Taller Hija de Isidro Torres al carrer de Blanco 52, tot i que pot ser més antic. Lluís Berenguer en companyia compra La Porcellana.
1913	La fàbrica Arañó, Ventajó i Cia. canvià de mans quan Jacint Serra i els germans Josep i Francesc Serra i Roca es van associar a Jaume Balet i Viñas, qui tenia la fàbrica Balet i Vendrell al carrer Badal, per crear la societat JJF Serra i Balet. L’empresa es va dedicar a fabricar filatures de cotó i especialment panes.
1914	Josep Vendrell demana el permís per substituir els generadors de vapor per vuit electromotors. Es crea la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet. La España Industrial, Can Batlló, Balet i Vendrell i Can Trinxet formaran el nucli d’aquesta associació.
1916	3 de març Comença una vaga de la Federació de Construcció, que el 6 esdevindrà general i amb gran incidència a Sants i Hostafrancs. Es projecta una nova seu de la Model del Segle XX. De Juny a Agost Es produeix una vaga general del tèxtil. Les empreses de la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet impulsaran la substitució de vaguistes per esquirols. La España Industrial contracta esquirols amb postures antisindicalistes vinculats a bandes, com Epifani Casas o Frederic Roige, que, supossadament, formaven part de la Banda de Martorell. Les tensions entre vaguistes i treballadors seran molt grans. Alejandro Miró Ferrer, contramestre esquirol de Can Batlló serà agredit. Els sindicalistes denuncien els actes violents dels esquirols a fàbriques santsenques. A Balet i Vendrell on en una baralla van treure armes blanques i de foc Es crea la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet. La España Industrial, Can Batlló, Balet i Vendrell i Can Trinxet formaran el nucli d’aquesta associació. Un dels esquirols a Can Batlló és un tal Sot que en una ocasió agredeix a una de les treballadores. Acomiadat de Can Batlló Sot es contractat per la España Industrial, per on circula armat amb una navalla.
1917	25 de febrer El cap dels esquirols, Epifani Casas es tirotejat. 3 de març Federic Roigé dirigeix un grup d’esquirols que es dedica a intimidar vaguistes. Fereixen de gravetat Joan Bosch Hi ha protestes a la España Industrial i són ferits 2 esquirols. 31 de maig Federic Roigé, qui sembla ser confident de la policia, es assassinat a la porta de la seva casa a Bogatell. Finals de Juliol Atemptats contra un contramestre de l’Espanya Industrial i contra el contramestre de Balet i Vendrell, Josep Ollé Oliveras. 30 de novembre Atemptat al carrer Portugalete amb Aguila contra el fabricant Antonio Trinxet. Mor el seu cotxer, Miguel Esquirol. 27 de desembre Assassinat al carrer d’Olzinelles Juan Llopis, treballador de la fàbrica Trinxet. Les treballadores de Xocolates Jaume Boix es declaren en vaga davant el canvi en les condicions laborals i l’augment de mitja hora diària. S’inaugura la nova seu de La Model del Segle XX, al carrer de Violant d'Hongria Reina d'Aragó, 151 El nou edifici consta de planta baixa i pis. Amb magatzem, botiga, despensa i forn de pa. A la primera planta s’ubicava una gran sala diafana amb un escenari. A les empreses del ram de l’aigua els cilindradors van enfortint la seva estructura sindical, introduïnt-se a fàbriques com Bertrand Serra o a la España Industrial. També treballaran en l’organització de la mà d’obra femenina.
1918	Març S’intenta cremar la España Industrial enmig d'una forta tensió social. Del 28 de juny a l'1 de juliol del 1918 A l’Ateneu Racionalista de Sants es celebra el Congrés de Sants. La principal fita d’aquesta trobada serà l’establiment dels Sindicats Únics que donaran unitat i força a les reivindicacions obreres. La Formiga Obrera es absorvida per la Flor de Maig.
1919	4 de febrer 8 treballadors del departament de facturació de l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca, són acomiadats per negar-se a la rebaixa del seu sou a canvi de ser incorporats a la plantilla. 5 febrer Els companys de despatx comencen una vaga. L’empresa respondrà acomiadant als vaguistes i enviant a la policia. Els treballadors s’organitzen al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT. 8 de febrer Tota l’empresa es suma a la vaga. També se solidaritzen els obrers de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya. 12 de febrer L’únic treballador que no participava de la vaga és assassinat. 17 de febrer El ram del tèxtil s’afegeix a la vaga. 21 de febrer Barcelona es queda sense subministrament elèctric, a la foscor i amb el servei de tramvies aturat. 22 de febrer L’empresa es incautada pel govern. El govern tracta, infructuosament, de fer funcionar la fàbrica substituint els treballadors en vaga per soldats. 27 de febrer Els tranviaires i els treballadors de l’aigua i del gas es sumen a la vaga. El president del govern, Romanones, dimiteix i es suspenen les sessions a les Corts. 1 de març El govern incauta el servei d’aigua. Les empreses amenacen d’acomiadar als treballadors i treballadores que el 6 de març no hagin tornat al treball. 6 de març L’amenaça de la patronal no té èxit i la vaga continua. 7 de març El Sindicat Únic d’Arts Gràfiques de la CNT decreta la censura roja, negant-se a publicar qualsevol nota que sigui contraria als interessos obrers. Els ferroviaires del Tren de Sarrià i dels Ferrocarrils de Catalunya s’afegeixen a la vaga. El Capità General ordena la militarització dels serveis d’aigua, gas i electricitat. 12 de març Els serveis públics es troben totalment paralitzats. Al Castell de Montjuïc ja hi ha més de 3.000 obrers empresonats. 13 de març Es declara l’estat de guerra a Barcelona. 16 de març Es deixen de publicar diaris. 17 de març L’empresa cedeix i accepta les reivindicacions obreres. Augment de salaris, jornada de 8 hores, readmissió de les persones acomiadades, el pagament de la meitat dels jornals dels dies que va durar la vaga i l’alliberament de les persones empresonades per motius socials. 19 de març Es celebra un gran míting a la plaça de Les Arenes, amb 20.000 persones assistents, per ratificar la vaga. S’arriba a l’acord de finalitzar la vaga sempre que es compleixin els compromisos. 24 de març Encara queden presos que no han estat alliberats. Els sindicats tornen a convocar la vaga general, la resposta patronal serà amb l’inici del pistolerisme. 3 de novembre Es decreta el locaut, que serà parcial fins al 30 de novembre i total del 1 de desembre fins al 26 de gener. Entre 150.000 i 300.000 obrers es queden sense feina, molts en situació de misèria. Ignasi Vidal i Montserrat Arderiu creen un taller dedicat a la producció de torrons, Viar.
1920	Es comença a construir l’estació de Sants i un seguit d’obres per solventar els problemes de nivells i pas. Però les obres s’eternitzaran. La societat Balet i Vendrell es transforma en una societat anònima: Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA
1921	Moren assassinats el subcap de filatures de La España Industrial, Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas. La Porcellana passa a ser Manufactures Ceràmiques.
1922	L’Economia Social es reorganitza.
1923	10 de març Mor assassinat per pistolers el líder anarcosindicalista Salvador Seguí i Francesc Comas, jove sindicalista de la Bordeta. Els mitjans anarquistes culpen a la família Muntadas d’estar darrere del fet. La complicada situació econòmica de la Balança Econòmica fa que es fusioni amb la Cooperativa el Model del Segle XX.
1924	La España Industrial abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil. Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona. La Lleialtat Santsenca adquirireix uns terrenys al carrer d’Olzinelles per edificar una nova seu.
1925	Es construeix la fàbrica Germans Climent, iniciativa d’Enrique Climent Laborda i Alberto Climent Laborda al carrer Comtes de Bell-lloch, 76. Un edifici obra de l’arquitecte Modest Feu. Tanca la cooperativa obrera de consum L’Economia Social.
1926	Can Batlló es constitueix en societat anònima sota la denominació Sobrinos de Juan Batlló SA. S’inaugura l’estació subterrània de la plaça d’Espanya i la de Magòria queda relegada a estació de mercaderies.
1927	Mor Matias Muntadas i el seu gendre, Esteve Albert, baró de Terradas, assumeix la direcció de La España Industrial.
1928	Es constitueix l’empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández, que es va instal·lar a la carretera de la Bordeta, 57 i 59. Els seus productes eren refrescos gasosos, com la coneguda gasosa Gigante. S’inaugura la nova seu de la Lleialtat Santsenca, obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé. El nou edifici disposava de botiga de queviures, magatzem i forn de pa a la planta baixa, i cafè, sala de juntes, teatre, secretaria, gimnàs i biblioteca a la planta principal.
1929	S'inaugura l'Obra Social de La España Industrial: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers. Jaume Balet, Josep Vendrell i els seus fills Andreu i Jacint compartiran la gerència de Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA. Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA.demana permís per fer un canal fins al Canal de la Infanta.
1930	21 de maig Alfons XIII torna a visitar l'Espanya Industrial.
1931	La España Industrial absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.
1932	Es crea la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, que es trobarà al carrer de Gayarre, 59 (La Bordeta).
1933	14 de maig de 1933 Llancen una bomba incendiària a la sala de transformadors de la fàbrica Tints i Aprestos, S. A. Minguell.
1934	Comença una campanya on participen industrials, comerciants i veïns de Sants reclamant les obres de la rasa de les vies, la nova estació i d’altres millores. (Es començarà a parlar de l’electrificació). 3 d’agost El propietari de l’empresa, Tints i Aprestos, S.A. Minguell, Joan Minguell Calix, i un obrer, Horacio Llansana Giralt son tirotejats quan es dirigeixen en cotxe a la fàbrica i eren al carrer Ternor Massini amb Miquel Àngel. El propietari morirà.
1935	Per donar continuïtat a l’obra social dels Garcia Fossas Artur crea el Patronat Garcia Fossas
1936	Es demoleix l’estació de Sants i només es conserven andanes semisoterrades cobertes per voladissos. Les taquilles eren barraques amb sostre d’uralita situades a Riego, Sant Antoni i Vallespir. Juliol Col·lectivització de les fàbriques amb motiu de la Guerra Civil. La España Industrial no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans. A Can Batlló es constitueix un comité obrer a Can Batlló. Policarp Prats, peó de Can Batlló, serà escollit director de la fàbrica. 9 d’Agost 48 cooperatives de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià es fusionen en la Unió de Cooperadors de Barcelona. A la Bordeta la fàbrica química Hermanos Cascante, que era entre els números 1 i 22 del carrer de Parcerisa, va ser reconvertida en la F2, una fàbrica on es va produir natamina, un explosiu quasi tan potent com la dinamita, però més fàcil d'obtenir. Posteriorment, a l'inici de l'any 1937, s'hi instal·là també una línea de fabricació de pólvores i càrregues per a cartutxos, granades de mà i metxes.
1937	La fàbrica d’aprestos químics, Hermanos Cascante, a tocar de Can Batlló, es reconvertida en la fàbrica F2 d’armament.
1939	La familia Batlló recupera la propietat de Can Batlló. Amb la guerra les empreses ferroviàries fan fallida. La cooperativa l’Empar Obrer s’incorpora a La Popular Sansense.
1940	La España Industrial rep importants comandes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.
1941	L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica de La España Industrial. S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi. Les empreses són intervingudes per l’estat que crea RENFE.
1943	Julio Muñoz Ramonet compra Can Batlló per 28 milions de pessetes i l’incorpora al grup tèxtil Unión Textil Industrial. (UNITESA) Després de liquidada la Unió de Cooperadors la Model del Segle XX s’uneix a la Flor de Maig.
1944	Es comunica l’estació de Sants amb la Plaça de Catalunya. Obra dins del Plan de enlaces ferroviarios. Amb aquest nou enllaç Sants es converteix en una de les parades més importants de Catalunya. Les mercaderies comencen a ser un problema. Hi ha queixes per la descàrrega de bestiar cap a l’escorxador. Els antics dipòsits es convertiren en les piscines del Club Esportiu Mediterrani. Serà la seu del club fins al 1978. Amb la mort d’Artur Garcia Fossas el seu testament va deixar una gran quantitat de diners a l’Hospital d’Igualada, a la reconstrucció de l'església de Santa Maria i al Patronat.
1945	El baró de Terrades, amo de La España Industrial, és anomenat alcalde de Barcelona.
1946	A La España Industrial s'inaugura el camp de futbol i el casinet. Torrons Viar s’instal·la a l’antic economat de la Lleialtat Santsenca.
1947	Centenari de la España Industrial. Hi ha 1892 obrers. La Flor de Maig fa fallida i la Model del Segle XX, que s’hi havia unificat passa a integrar-se a La Popular Santsenca.
1948	Primera línia electrificada Barcelona-Mataró, just cent anys després de la inauguració de la primera línia de tren. L’electrificació, sense els fums del vapor, permet que els combois passin per túnels més llargs, permetent els soterraments. S’inaugura la nova estació de Sants. Un edifici neoclàssic que aviat quedarà antiquada ja que amb els nous trens elèctrics les obertures no són necessàries.
1951	Març Té lloc la Vaga dels tramvies. Josep Maria d’Albert i Despujol, amo de l’Espanya Industrial, i alcalde de Barcelona dimiteix.
1952	Gasoses Gigante comença a produir llimonada.
1953	S’amplia el recinte de Can Batlló.
1957	Gasoses Gigante comença a produir gasosa de litre i mig.
1960	Al llarg dels anys 60 s’anirà cobrint l’Avinguda Roma. A Sants es trigarà més i les obres aniran lligades al desmantellament de l’Espanya Industrial. Es separen els usos. A Can Tunis-Morrot hi van les mercaderies i Sants es converteix en estació terminal de passatgers. Gasoses Gigante e absorbida pel grup LICSA (Indústria Carbònica S.A)
1962	La España Industrial pateix la primera reestructuració de les set hagudes. Les altres tindran lloc en 1965, 1969, 1972, 1972, 1977, 1979 i 1980 (quan ja només queden 150 treballadors)
1964	Inici del procés de partició del recinte de Can Batlló en gairebé set-cents locals pel tancament de la producció tèxtil. Es fa un projecte nou d’estació de Sants. 20 de novembre A la parròquia de Sant Medir neix Comissions Obreres de Catalunya en una assemblea en què van participar uns 300 treballadors de diversos sectors productius
1965	Manufactures Ceràmiques trasllada la fàbrica de vaixella a Martorell.
1969	Comencen les obres de l’estació nova. Mentre duren funciona una estació d’una sola planta a Sant Antoni amb Vallespir.
1970	Al llarg d’aquesta dècada les obres de la Ronda del Mig fan que s’enderroqui Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA al carrer Badal.
1971	Fundació del Centre Social de Sants.
1972	La España Industrial es trasllada a Mollet. Comencen les obres per reurbanitzar plaça de Sants i Sant Antoni.
1973	El Centre Social de Sants inaugura l’Exposició “Cop d’Ull a Sants”, on es donava a conèixer la situació en què es trobava el Districte i les reivindicacions plantejades per l’entitat. S'ensorra la nova factoria de La España Industrial a Mollet per deficiències de construcció.
1974	L’estació de mercaderies de la Magòria queda en desús. El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector de La España Industrial com edificable.
1975	La fàbrica de Manufactures Ceràmiques d’Hostafrancs rep denúncies veïnals pels fums
1976	UNITESA, propietaria de Can Batlló fa fallida. Accedeix a la propietat Immobiliària Vernet. Els grans magatzems El Águila, societat anònima participada per Muñoz Ramonet entra en fallida. Galerias Preciados adquireix gran part del terreny del Vapor Vell per fer uns grans magatzems. El Pla Comarcal manté la qualificació d’edificable a La España Industrial, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.
1978	Immobiliària Vernet ven Can Batlló a Immobiliària Carvill per trenta milions de pessetes. Immobiliària Carvill torna a vendre el recinte a Immobiliària Lles. Totes tres immobiliàries són de Muñoz Ramonet. El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España Industrial.
1979	Març. L'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial. Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas. El 30 d’octubre s’inaugura la nova estació de Sants, que fa 20.000 m². L’estació incorpora també una parada de la L5.
1980	El darrer expedient presentat per La España Industrial proposa la liquidació honrosa de l'empresa.
1981	Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial.
1982	20 d’abril Manufactures Serra i Balet tanca portes.
1983	S’expropia el grup Rumasa, propietari de Galerias Preciados i el recinte pasa a Patrimoni de l’Estat. S’inauguren les places de Joan Peiró i Països Catalans. Les aprovacions oficials de Nomenclator encara trigaran anys. Fins que aquesta aprovació es faci oficial, fruït de les peticions veïnals es barallaran d’altres opcions. Joan Peiró podria haver esdevingut la Plaça de l’Assemblea de Catalunya i la Plaça dels Països Catalans, la Plaça de l’Onze de Setembre. L’estació de Sants, que havia de dir-se Barcelona Central, finalment mantindrà el nom de Barcelona-Sants. L’empresa Arisó Moix S.A fa suspensió de pagaments.
1984	Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac. S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel La plaça dels Països Catalans, dissenyada per Helio Piñon i Albert Vilaplana rebrà un premi FAD.
1985	Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc de l’Espanya Industrial.
1986	S’esfondra la Compañia Internacional de Seguros, deixant un forat financer de tres mil milions de pessetes Julio Muñoz Ramonet fuig a Suïssa. L’ajuntament aprova la conservació de la nau central i la xemeneia del Vapor Vell.
1987	S’inaugura la seu del Club Esportiu Mediterrani a l’antiga fàbrica Serra i Balet. Manufactures Ceràmiques es trasllada a Martorell després de les mobilitzacions veïnals pels fums.
1990	5 de gener. Incendi a la nau central de Can Batlló
1991	Mor Muñoz Ramonet. Can Batlló és heretat per les filles, Grupo Gaudir.
1992	Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia. Tanca la fàbrica Hamsa (Hierros y Aceros Moldeados SA) al carrer d’Ermengarda. Tanca la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera.
1993	Estació de Sants es converteix amb l'estació amb més viatgers i més facturació de l’estat.
1994	Inauguració del passeig de Sant Antoni. El talús va tallar els carrers del triangle.
1997	Es crea la Comissió de veïns de Can Batlló.
1998	Es decideix l’ús del Vapor Vell com a biblioteca i escola.
1999	Constitució de l’Associació d’Industrials de Can Batlló. A L’Espanya Industrial es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai. Es crea el Punt Multimedia.
2000	S’inaugura la Biblioteca de Vapor Vell i la nova seu de l’escola Barrufet.
2002	17 d’abril. Manifestació de l’Associació d’Industrials de Can Batlló davant el Parlament de Catalunya.
2003	Comencen les obres a Estació de Sants per adaptar l’estació a l’arribada de l’AVE. A Sants molts veïns comencen a organitzar-se per aconseguir el Soterrament de les Vies i per frenar el Pla de l’Estació.
2004	Espai Alliberat per la Cultura okupa la Lleialtat Santsenca.
2005	3, 4 i 5 de juny. Tancada a l’església de Sant Medir. “Salvem Sants tots els dies, Can Batlló, l’estació i les vies.” La Plataforma pel Soterrament de les Vies i Contra el Pla de l’Estació inicia la campanya RIP per Sants, denunciant l’especulació immobiliària que anirà lligada al pla de l’estació i reivindicant el soterrament total de les vies.
2006	El taller de Torrons Viar va baixar definitivament les portes del carrer d’Olzinelles, tot i això la marca encara existeix, integrada dins del grup Torrons Vicens.
2008	Arribada de l’AVE a Sants. L’estació té 14 vies, 6 d'ample internacional i 8 d'ample ibèric.
2009	17 de març. A la Comissió de Seguiment, repte del veïnat als polítics fixant la data de l’1 de juny de 2011 per entrar al recinte de Can Batlló. Reactivació de la plataforma Can Batlló és per al Barri. 17 d’abril. Inauguració del nou Bar Batlló, al carrer dels Motors de la Zona Franca. Comença la reclamació veïnal per recuperar la Lleialtat Santsenca com espai per al barri.
2010	Inici del compte enrere en el marc de la campanya. Tic-tac, Can Batlló.
2011	11 de juny. Ocupació veïnal de Can Batlló. Es recupera el Bloc Onze.