La meva mare i el meu avi va arribar a Catalunya el mes de març de l’any 1963. Venien de Fuente Palmera, un poble de Còrdova. Bé, de fet ells no vivien ni tan sols al poble. No tenien terres, eren jornalers. Llavors, i encara ara, la gran part de les terres del camp andalús eren dels señoritos que vivien a les capitals o bé a Madrid.
Va marxar deixant mare i germans per ajudar a son pare amb les tasques que llavors, i en molts casos encara ara, no feien els homes. Van venir en una furgoneta, una DKW ,que sortia cada setmana buidant el poble per portar a tots aquells que fugien de la misèria a la que els condemnaven els terratinents andalusos.
La meva mare, que fins llavors havia tingut com a mitjans de comunicació el caminar a peu, la bicicleta o la somera, i no havia arribat gaire més enllà de Écija, va fer més de mil quilòmetres dins una furgoneta atrotinada. Va estar vomitant de Còrdova a València on va descobrir el mar sense gaire temps per a la poesia.
Ja a Barcelona van passar la primera nit a Sant Andreu, a uns hotelets que li van recomanar al meu avi i que van resultar ser una mena de meuble. En res es van activar les solidaritats entre la gent del poble i es van instal·lar a casa d’uns veïns. El meu avi va trobar feina de peó a l’obra i la meva mare a la Fabra i Coats.
Per a tots els migrants com ells no va ser fàcil l’arribada. Els va rebre la Barcelona de Porcioles. Una ciutat que creixia sense projecte i sense mesura per encabir més i més gent amb l’únic objectiu d’omplir les butxaques dels promotors immobiliaris afins al règim. Era la Barcelona que va permetre a la família Sanahuja edificar el Turó de la Peira amb ciment aluminós, la Barcelona que va permetre a Samaranch projectar la Ciutat Meridiana a plena serra de Collserola, en una zona que s’havia desestimat fins i tot per a la construcció d’un cementiri, la Barcelona que va tallar barris com Sants per edificar una ronda, que només es podia cobrir o desviar als barris de sobre la Diagonal, la Barcelona de les casetes de paper del Verdum.
Una ciutat sense nom on el seu veïnat va haver d’omplir els enormes deserts que deixava l’administració. A Roquetes els veïns i veïnes, després de dures setmanes de treball, dedicaven els diumenges a urbanitzar el barri edificant-se les clavegueres que ningú havia projectat. Això és el que els va reservar Espanya, tant a la seva terra com a la nostra, la misèria i l’oblit. Ells van ser Los Nadie de Galeano,
(...)
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos
(...)
Van ser ells els que es van construir la seva ciutat i el seu futur amb les seves mans. On era Espanya quan els nens de les Roquetes arrossegaven les peces de les clavegueres muntanya amunt? On era Espanya quan els pisos del Turó de la Peira van començar a caure?
 |
| Nens de les Roquetes treballant en la urbanització del barri. Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris |
Després de lluitar i de fer-se un país amb les seves mans fa mal escoltar com alguns dels fills dels andalusos que es van quedar, qui sap si els nostres oncles o cosins, encoratgen a la Guàrdia Civil al crit de A por ellos! a reprimir les nostres llibertats. Ens han expulsat del nosaltres i ens han convertit en un ellos amb veda lliure a l’odi.
Avui ma mare fa sonar la cassola cada nit amb orgull, però no són cops d’odi, és sols dignitat.
