 |
| De Memòria de Sants |
Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l’estat espanyol s’havia beneficiat del fet que les grans potencies europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l’exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l’exportació. A l’horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.
Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emigrar cap a Amèrica, marxant des del port d’Aguilas sense cap típus de documentació. Però aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven en tren pagaven més però podien arribar més ràpid.
Però se’ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca, van arribar en automnibùs, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L’any 1927 uns germans murcians del poble d’Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava el transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir quinze vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d’obra barata.
El periodista Carles Sentís va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca “Vint-i-vuit hores en transmiserià”, on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bacteria que encara avui és la principal causant de ceguera, o fent descripcions d’aquests com si es tractès d’una cultura primitiva.
Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emigrar cap a Amèrica, marxant des del port d’Aguilas sense cap típus de documentació. Però aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven en tren pagaven més però podien arribar més ràpid.
Però se’ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca, van arribar en automnibùs, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L’any 1927 uns germans murcians del poble d’Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava el transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir quinze vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d’obra barata.
El periodista Carles Sentís va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca “Vint-i-vuit hores en transmiserià”, on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bacteria que encara avui és la principal causant de ceguera, o fent descripcions d’aquests com si es tractès d’una cultura primitiva.
Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d’analfabets, però l’explicació d’aquest fet l’hauriem de buscar en la pésima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessaries a les escoles.
Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista mirador els podeu descarregar als següents enllaços:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada