A l’ombra de la Barcelona de postal, de la metropoli, de l’Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments : de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrès Eucarístic, de les Olimpiades i del Fòrum ha existit una altra ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.
El fenomen del barraquisme es va iniciar a la década de 1880. La construcció de l’Eixample i l’exposició de 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.
Aquesta mesura va portar a centenars de families immigrants, vingudes de pagès, a construir barraques properes a les canteres. S’estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distancies. Cap a l’any 1914 ja s’hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers tortuosos i costeruts.
Sí l’Exposició del 1888 va potenciar l’aparició d’aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la decada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s’edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el Parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construien a Montjuïc els pavellons de l’Exposició, l’Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.
Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d’obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d’aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.
A punt de començar l’Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metrópoli. No es volia mostrar a la resta d’Europa l’important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte firal. Els propietaris d’aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d’altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d’un lloc a un altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l’Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.
El fenomen del barraquisme es va iniciar a la década de 1880. La construcció de l’Eixample i l’exposició de 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.
Aquesta mesura va portar a centenars de families immigrants, vingudes de pagès, a construir barraques properes a les canteres. S’estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distancies. Cap a l’any 1914 ja s’hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers tortuosos i costeruts.
Sí l’Exposició del 1888 va potenciar l’aparició d’aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la decada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s’edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el Parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construien a Montjuïc els pavellons de l’Exposició, l’Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.
Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d’obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d’aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.
A punt de començar l’Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metrópoli. No es volia mostrar a la resta d’Europa l’important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte firal. Els propietaris d’aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d’altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d’un lloc a un altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l’Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.
Després de Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratories, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l’origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.
El 1957 es va celebrar la “Semana del suburbio” i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van contar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.
En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l’escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l’any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.
Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l’aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l’any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones); ni connexió amb el clavegueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o de funicular molt allunyades.
Als anys seixanta a aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d’una escola i d’un dispensari a Can Valero.
Però l’any 1964 la situació encara és va agreujar més quan l’ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard el Somorrostro desapareixia. quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veies la degradació de la ciutat. A l’Estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l’Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.
Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l’espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generava freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.
A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d’atraccions Maricel Park, l’Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els antics barraquistes
Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.
Abandonat durant el franquisme l’estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s’havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpiades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.
Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.
El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l’enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l’any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.
Si voleu més informació sobre aquest tema us recomano que consulteu aquest bloc, d'on he extret gran part de l'informació:
I l'exposició que va realitzar el MUHBA:
Relacionat amb aquest tema us recomano que llegiu l'article d'aquest mateix bloc:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada