dilluns, 2 de juliol de 2012

Un rebost per Barcelona



La gent gran de Sants, fins no fa gaires anys, quan volien anar cap al centre de la ciutat ho expressaven dient "me'n vaig a Barcelona", una frase que no era exclusiva del nostre barri, també es podia escoltar a tots els altres barris que havien estat municipis independents: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Horta i Vallvidrera. 

Antics pobles que podien tenir més o menys terrenys, però que en general pel que fa a la població no eren més que petits nuclis habitats al voltant de L'església i un reguitzell de masies repartides per tot el terme municipal. A algun d'aquests municipis, com Sant Martí o Sants, l'arribada de les fàbriques, que ja no cabien a Barcelona, va fer que la població es multipliqués per molt, però tot i això encara es va mantenir fortament arrelat el sentiment de pertinença a un lloc que era una cosa diferent a Barcelona, fins i tot després de l'agregació.

Sense ser sociòleg estic convençut que la pervivència d'un teixit social previ ric en costums, com per exemple les festes majors, és un factor que va influir. En general s'ha parlat molt de les fàbriques que van fer créixer el barri, però, què hi havia a Sants abans dels grans vapors?

Per respondre a aquesta pregunta ens hem d'imaginar un territori ple de masies, ben comunicat amb Barcelona per carretera que es va començar a construir l'any 1764, la futura carretera de Sants. Era un municipi ple de camps deconreu que havien funcionat, com a mínim des de l'Edat Mitjana. Conreus de secà, majoritariament cereals, arbres fruiters i algunes vinyes. Un escenari que només es veia modificat als voltants de les grans masies, que tenien petits horts. A la Marina de Sants, una zona on proliferaven els aiguamolls era més freqüent el cànem i les pastures.

L'any 1819, però va acabar una gegantina construcció que modificaria tot aquest espai, el Canal de la Infanta. Dissenyat pel mestre d'obres Jaume Soler Faneca el canal portava aigua des de Molins de Rei cap a Hospitalet i Sants, permetent que les terres compreses entre la sèquia i el mar es poguessin regar. Les masies properes al canal, per exemple a la Bordeta, van poder substituir els cultius de secà per hortalisses, molt més rendibles. D'aquesta manera Sants es va convertir en un important rebost de la ciutat de Barcelona.

Malauradament avui en dia hem perdut la majoria d'aquestes masies i l’estat de les que ens han arribat, com Cal Bruixa, a tocar de Can Batlló, o la Petita Maria, al triangle de Sants ens ofereix dubtes sobre el seu futur.

3 comentaris:

fernando ha dit...

No, déiem :"Baixo a Barcelona" i encara o faig.

Agus Giralt ha dit...

Jo encara ho dic, però la veritat és que cada cop som menys.

Marcel ha dit...

Encara està dempeus Cal Bruixa ? si és així, saps l'adreça d'on està ?