La guerra sota la sorra (4)

8 de juny de 1936 -  Seu del CADCI

El Serafí camina per la Rambla de Santa Mònica. Quan mira al front, en la llunyania encara, distingeix la silueta de la Torre de Jaume I, la construcció que, amb els seus 107 metres serveix per al Transbordador aeri entre el Port i Montjuïc. Està arribant a la Seu del CADCI i és la fi d’una llarga caminada. En condicions normals hauria agafat el tramvia 33 des de Sants fins a la Rambla, però des del març la vaga del transport a Barcelona és molt forta, així que ha decidit anar caminant, ell, que és jove i atleta, s’ho ha pres com un entrenament, i només ha arribat cinc minuts tard.

No recorda gaire èpoques en que a Barcelona hi hagi calma: entre vagues, locauts i atemptats… la Rosa de Foc sembla haver-se guanyat el seu apel·latiu merescudament, però el cert és que en els darrers temps la tensió es palpa a l’ambient i pel carrer han començat a actuar grupuscles d’ultradreta. Després de la victòria del Front Popular l’estratègia dels grups feixistes s’ha centrat en buscar el conflicte. Bé, tot i que sí s’hi para a pensar… buscar el conflicte és l’únic que sap fer el feixisme. Davant del desordre alguna gent, els quatre que tenen alguna cosa a perdre, acaben veient amb bons ulls una resposta repressiva.

Però l’aposta del Sempre Avant, l’ateneu del qual el Serafí és soci, sempre ha sigut per la cultura. Bé, i en aquest cas, per l’esport. L’ateneu s’havia implicat en la celebració d’uns Jocs Olímpics Obrers a Barcelona a l’agost del 1935 però el context no era el propici per fer-ho. De totes formes van seguir treballant en la idea i ara, un any més tard, però amb un context polític totalment diferent, la cosa sembla tirar endavant.

La victòria del Front Popular, al febrer del 1936, havia servit com un revulsiu per posar fil a l’agulla a la idea. En aquell moment van confluir inercies diverses. Per una banda per la geopolítica internacional. A l’URSS es deixava de banda la confrontació amb els partits socialistes d’arreu del món per fomentar la creació de fronts populars que servissin de fre al feixisme. En l'àmbit esportiu això volia dir que de la competició entre la Confederació Esportiva Socialista i la Internacional Esportiva Roja quedava en un segon pla.

D’altra banda, a Catalunya, també es donava una confluència entre sectors catalanistes i forces obreristes. El catalanisme, des de feia temps, reivindicava el reconeixement nacional en l’àmbit esportiu. Així l’any 1913 ja es va crear un Comité Olímpic de Catalunya, una iniciativa que va tenir continuïtat amb la Confederació Esportiva de Catalunya, del 1922, i la Unió de Federacions Esportives, del 1933. Que les Olimpíades del 36 no fossin a Barcelona i recaiguessin en un país que havia caigut en les mans del feixisme facilitava que tots el que eren antifeixistes s’unissin en una mateixa idea.

Per tots aquests factors al març es va acabar creant el Comitè Català Pro Esport Popular, impulsat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, la Secció esportiva del CADCI, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení d’Esports (CFE), i a les quals ben aviat es van sumar una àmplia xarxa d’associacions, ateneus i clubs esportius, entitats entre les quals també hi figurava el Sempre Avant. L’objectiu d’aquest Comité va ser el de desenvolupar i fomentar l’esport entre els treballadors i com a gran acte va recuperar la feina feta per l’Olimpiada Obrera que, amb aquesta nova situació de govern del Front Popular, va canviar l’adjectiu Obrera pel de Popular.

Abans d’organitzar un esdeveniment de la magnitud d’unes Olimpiades, des del Comitè Català Pro Esport Popular, van decidir posar a prova la seva capacitat organitzativa. Per fer-ho van crear la Copa Thälmann, un festival esportiu que va tenir lloc durant el mes d’abril del 1936 i que, en paral·lel, va servir per homenatjar a Ernst Thälmann en el seu cinquantè aniversari, el dirigent comunista alemany que, després de cridar per enderrocar el règim de Hitler, havia sigut empresonat l’any 1933. La Copa Thälmann, que va contar amb competicions d’atletisme, futbol, natació, boxa, lluita i gimnàstica va ser tot un éxit i va acabar de convèncer als escèptics.

Si bé la situació política se’ls havia posat de cara i la capacitat organitzativa havia quedat confirmada, el temps els corria en contra, ja que l’inici de l’Olimpiada de Berlin tenia data, l’1 d’agost d’aquell mateix any. Així doncs, pocs dies enrere, es va constituir el Comité Organitzador de l'Olimpíada Popular.

El càrrec honorífic del comité es va donar al president Lluís Companys, però qui realment tenia pes era Josep Antoni Trabal i Sans, qui havia estat secretari del president i, des de 1933, a dues legislatures consecutives, havia estat escollit diputat a Corts representant a ERC. Des del seu càrrec va intentar evitar que el Govern espanyol subvencionés l'anada d'atletes als Jocs Olímpics de Berlín del 1936. Aquest periodista esportiu, a banda de militar a ERC, també estava vinculat al CADCI. Entre els seus mèrits esportius es trobaven haver impulsat una cursa com la Jean Bouin, un club com el Català Club Atlètic i arribar a ser president de la Federació Catalana d’Atletisme.

Estand de l'Olimpiada Popular instal·lat a la Plaça de Catalunya

Quan el Serafí arriba a la porta del CADCI s’impressiona. Només un parell d’anys enrere, durant l’octubre del 34, en aquell punt els militants del Partit Català Proletari: Jaume Compte i Manuel González Alba, i el militant del Partit Comunista de Catalunya, Amadeu Bardina van ser morts. Després que un grupet de d’uns 20 militants mal armats impedissin que l’exèrcit puges per la Rambla, els militars, per acabar amb la resistència, directament van canonejar la seu, que després van assaltar i clausurar. La façana encara guarda la memòria d’aquell atac.

El noi entra al CADCI on l’esperen un grup de representants de les diverses entitats que han integrat el Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular. Que el temps apreta es nota en el fet que la reunió ha començat puntual. El primer punt de l’ordre del dia són els suports internacionals a la idea. Just en aquell moment pren la paraula l’Aminda Valls i Sabaté, la primera dona en ser membre del Comitè Català pro Esport Popular. A les seves espatlles, aquella gimnasta de trenta-un anys porta el pes d’haver sigut una de les impulsores del Club Femení d’Esport de Barcelona i una de les introductores del Bàsquet femení a Catalunya. Tal i com expressa l’Aminda els presents són optimistes sobre la participació internacional. Cada dia són més els esportistes que s’hi sumen i els suports d’entitats i clubs de tot el món es multiplica.

Haurien volgut que els estats fossin més valents i optessin pel boicot a aquella olimpiada nazi, però tot i el rebombori internacional no se’n van ensortir. De fet als Estats Units, el país que més atletes aportava normalment als Jocs Olímpics, aquesta postura va estat a punt de tenir èxit, però finalment van triomfar els que afirmaven coses com que: “no s’ha de barrejar esport i política” o “els atletes estatunidencs no haurien d’involucrar-se a l’actual altercat jueu-nazi” fins i tot es van emetre comunicats per part del COI afirmant que els atletes jueus estaven ben tractats, en fi…

Tot i que la postura oficial va ser una altra sí que hi van haver esportistes reconeguts que van decidir no participar als Jocs, especialment entre els que eren jueus. Una decisió molt difícil ja que comportava sancions molt fortes. Als Estats Units alguns dels més destacats foren Milton Green i Norman Cahners, corredors universitaris de Harvard que es van classificar per a les proves de 110 metres tanques però que es van negar a participar, així com Herman Neugass, un corredor especialista en proves de velocitat que havia arribat a tenir el record mundial en sprint i que, per les seves marques, també podia entrar a la selecció però va decidir no fer-ho.

Especialment sonat havia sigut el cas de les nedadores austriaques. Tres d’elles, Judith Deutsch-Haspel, Ruth Langer i  Lucie Goldner pertanyien al Hakoah Vienna Swimming Club, un club que s’havia fundat el 1909 i, més enllà de l’esport, havia servit als jueus de Viena per reforçar els llaços de la comunitat i fer front a l’antisemitisme creixent. Totes tres nedadores, tot i ser les millors del país, van ser castigades per participar del boicot sense poder tornar a participar de competicions oficials i expulsades de la Federació austríaca. El càstig a Judith Deutsch-Haspel, qui sens dubte era la nedadora estrella d'Àustria, va voler ser exemplar. La nedadora vienesa, a banda dels diversos campionats austriacs, havia arribat a aconseguir fins a 12 records nacionals en estil lliure en distàncies com 100, 400 i 500 metres. Participar del boicot, a banda de no poder competir mai més, va significar que li retiressin els records aconseguits.

Un altre dels esportistes destacats en participar del boicot va ser Sammy Luftspring, boxejador en categoria welter que era el millor de Canadà. Luftspring va anunciar que no participaria i, a més a més, va fer pública una carta al Toronto Globe on deia coses com que: el govern alemany tracta els seus germans i germanes jueus pitjor que gossos o que exterminaria els jueus si en tingués l'oportunitat. Amb un altre boxejador canadenc, Norman “Baby” Yack s’havien decidit a participar a les Olimpiades de Barcelona.

Els boicots no foren majoritaris i sempre assumits pels esportistes directament, a risc de ser sancionats per les seves federacions. L’URSS no participaria als Jocs però, de fet, tampoc era cap novetat, ja que fins llavors no hi havia participat per considerar-los un esdeveniment burgès. No només havien de participar la majoria de països sinó que l’Olimpiada de Berlin semblava que havia de batre rècords de delegacions i d’esportistes. Les campanyes en pro del boicot es van donar a països com els Estats Units, Gran Bretanya, França, Suècia, Txecoslovàquia, Bèlgica o els Països Baixos, però sense gaire èxit.

A aquelles alçades del mes de juny l’esperança dels membres del Comitè es troba a la decisió que puguin prendre els governs espanyol i francès. A tots dos estats governen Fronts Populars, però és que, a més, en el cas de França, des de fa menys d’un mes és primer ministre Léon Blum, que és jueu. El secretari d'estat d'esport, Léo Lagrange, fortament compromès amb l’esport popular, ha defensat que les Olimpiades de Barcelona poden ser el contrapunt antifeixista perfecte a l’intent de manipulació nazi dels Jocs Olímpics, així que França, sembla ser que optarà per una participació oficial als jocs barcelonins. De fet ja han convocat dates per a les proves de qualificació, començaran el 4 de juliol al Pershing, l’estadi ubicat al bosc de Bois de Vincennes de Paris.

En l’aspecte econòmic, expliquen els companys que han estat treballant en aquesta comissió, sembla ser que França també està disposada a participar, però encara no s’ha concretat cap xifra. La Generalitat també hi participarà. ERC està al govern i molts dels implicats en el Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular tenen una doble militància, entre el partit i algunes de les altres entitats participants, entre les quals hi ha molts lligams: el CADCI, el Foment Republicà de Sants, el Centre d’Esquerra d'Hostafrancs… Pel que fa a l’estat, amb l’actual govern segur que també s’arribarà a un acord, tot i que encara s’està negociant.

Després de discutir sobre el tema econòmic el següent tema a tractar és el del programa. Tots tenen clar que les disciplines tradicionals dels Jocs Olímpics oficials han de ser-hi presents, si volen ser una alternativa a Berlin, això és important. Així doncs, com és habitual als Jocs, hi haurà competició d’atletisme, natació, waterpolo, futbol, bàsquet, boxa, lluita, esgrima, ciclisme en pista i en carretera, gimnàstica, rem, piragüisme, tennis, halterofilia, pilota basca o hoquei herba. Significativament queien algunes disciplines històriques de l’olimpisme que es practicaven entre les classes burgeses, com l’equitació o el tir.

D’altres disciplines, com el Handbol, s’estrenaven tant a Barcelona com a Berlin. Aquesta disciplina havia anat evolucionant a partir de jocs tradicionals de pilota de Txèquia i Alemanya fins que al 1917 se’n van definir unes regles formals. En aquells moments l’Handbol, era un esport poc conegut a gran part d’Europa i es practicava en camps oberts en equips d’11. També estava previst que hi hagués competició de Rugbi, una disciplina, que en modalitat de 15 jugadors, havia estat oficial en algunes olimpiades fins a París 1924 però que després havia caigut del programa. També hi haurà competició de Pilota Basca, una disciplina que, curiosament, no havia tornat a ser oficial en uns Jocs Olímpics des de Paris l’any 1900, quan l’estat espanyol va aconseguir un or.

Un esport que s’estrenava a uns Jocs Olímpics era el Béisbol. A Catalunya la seva pràctica havia arribat a principis de segle gràcies a mariners i residents nord-americans i en la dècada dels trenta ja havien anat apareixent clubs i seccions esportives. I una altra competició que tindria lloc a Barcelona i que no havia sigut olímpica era la dels escacs.

Per a la majoria dels presents és molt important que el caràcter popular de l’Olimpiada quedi reflectit en moltes altres pràctiques esportives potser no tant normativitzades i, no elitistes. En Serafí és dels que més fermament defensa aquestes postures, al Sempre Avant ho tenen molt clar. Poder incorporar curses populars, com ells mateixos tenen la seva, el Gran Premi de Sants, a un programa olímpic ha de facilitar que l’esport arribi a tothom i que, més enllà de la competició, la pràctica és l’important. Però també d’altres pràctiques o jocs populars com les bitlles catalanes, estirar la corda, les curses de sacs o proves de força hi seran presents.

L'avinentesa entre sectors obreristes i catalanistes d’esquerres fa que, l’Olimpiada Popular, sigui una oportunitat única per posar en valor els fets culturals de les diverses nacions que hi participen, així que la cultura popular també hi serà present al llarg dels molts actes paral·lels que s’han de produir: gegants, capgrossos, moixiganguers, castellers, balls tradicionals… No seran un complement, seran un dels eixos principals de l'Olimpíada, que no oblidem que porta per adjectiu Popular.

El federalisme i antifeixisme dels membres del comitè queda reflectit en el fet que nacions sense estat, regions i ciutat i fins i tot territoris controlats per les metròpolis europees com a colònies, també hi són presents, de manera que els Jocs seran un altaveu de la llibertat dels pobles i del dret a l’autodeterminació. Així, al costat de les delegacions que tradicionalment haurien participat d’uns Jocs Olímpics, com: França, Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Noruega, Dinamarca, Suecia, Txecoslovàquia, Hongria, Grècia o Portugal; també s’hi trobaran d’altres com: Catalunya, Euskadi, Galicia, Mallorca, el País Valencià, el Roselló, Aragó, Andalusia, Alsàcia i Lorena.

També està previst que hi participin delegacions que, només el fet que hi siguin presents ja implica una postura anticolonial important: Algèria, el Protectorat del Marroc, Palestina, una delegació formada per esportistes jueus antifeixistes o una delegació formada per jueus que havien estat desplaçats d’Europa. Per tancar la llista també hi participaran vinculades a regions o fins i tot ciutat, com: Bordeus, Tolosa de Llenguadoc, Orà, Alger, Badajoz o Tenerife.

El CADCI clausurat amb motiu de la vaga del 14 de novembre de 1933

Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Després d’estar parlant sobre les diverses delegacions, una de les dones demana la paraula per remarcar que cal reforçar la participació femenina a les Olimpiades, fins a aquell moment als Jocs oficials la participació femenina ha sigut més aviat anecdòtica. Han de fer una Olimpiada que sigui com el món al qual volen arribar. Qui parla és la Mercé Núñez Targa. Com moltes de les persones presents la Mercè té una trajectòria apassionant i  una militància múltiple. La Mercè, que treballa com a secretària del Consul xilè, un escriptor anomenat Pablo Neruda, és sòcia de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on participa al grup Amics del Sol, entitat pionera del naturisme, a més a més, ella és la tresorera del Club Femení d’Esports. Sí, no només és que estigui implicada en l’organització de l’Olimpiada Popular, sinó que ella mateixa hi ha de participar, representant a l’equip de rem.

Acaba la reunió amb un entusiasme generalitzat però, a la vegada, tots surten a la Rambla amb una llarga llista de noves trobades, contactes per fer, decisions per validar als respectius espais…

Per saber-ne més:

MORAN, Neus. El CADCI en guerra. Article a la revista El Temps

PERNAS, Juli. La Copa Thaelmann. Article al bloc de la Fundació Barcelona Olímpica.