La Taverna del Manco - 1

Hostafrancs, dissabte 25 de novembre de 1919

Les sirenes de l’Espanya Industrial criden que són les 18h de la tarda i en pocs minuts la Creu Coberta es converteix en una riuada de gent. Les filadores i teixidores que, un cop acabat el seu torn a l’Espanya Industrial, tornen cansades cap a casa a començar una segona jornada laboral, es creuen amb els obrers de la construcció que, després d’hores treballant a les obres de Montjuïc, tornen cap a Sants, Santa Eulàlia o la Torrassa per poder descansar. 

Les passes lentes, les mirades a terra, les converses apagades… tot traspua cansament. No són només les interminables jornades a les fàbriques tèxtils, ni el soroll eixordador de les màquines que no s'aturen mai, ni les extenuants feines al metro o a l'exposició, el cansament també es fa sentir pels mesos de lluita i mobilització de la Vaga de la Canadenca. Molts encara senten ressonar les paraules del Noi del Sucre, al míting a la plaça de Braus de les Arenes, una victòria obrera que els patrons encara es resisteixen a acceptar.

Allà, enmig d’aquell anar i venir de catalans i murcianos, un home camina per la carretera, en direcció a Sants. S’ajusta la gorra i la jaqueta, i es porta la mà esquerra a la butxaca, on hi porta la setmanada. Mentre amb els dits conta els diners, intentant que els ulls no el delatin, aspira de la cigarreta, que aguanta sols amb els llavis i  llença un bafarada de fum.

L'home treu la mà esquerra de la butxaca, pren la burilla que sustentava als llavis i la llença sobre les llambordes de la carretera. Mentre fa tot això la màniga dreta es  balanceja endavant i endarrere. L'home és manco. Va perdre la mà dreta quan tot just era un nen, en un accident amb les contínues de l'Espanya Industrial. A l'empresa el van fer signar una declaració exonerant de l'accident a l'empresa de tota responsabilitat. Perdre la mà dreta no li va fer perdre la feina, ja que a la fàbrica li van buscar una nova feina que pogués realitzar amb una sola mà, però encara ara, tot i que han passat uns quants anys, sent viu el mal a aquella extremitat que ja no hi és.

Potser això és el que el va acabar portant a les tavernes. El Joan, o com tothom l'anomena, el Manco, és un vell conegut a l'ocàs com el Tupinet, un niu d'art on, a ritme de piano la es desenvolupen les històries d'una bohèmia de barri on es barregen paios i gitanos, anarquistes i confidents al so de joves promeses d'artistes i d'altres de fracassats. Però avui el Manco no al Tupinet, té d'altres plans.

Camina per la vorera muntanya de la carretera de Sants fins arribar al carrer de Premià. L’home mira a esquerra i a dreta, deixa passar un tramvia i creua la carretera per encaminar-se cap al carrer de Guadiana. Creua també el carrer de Sant Crist i segueix fins a la taverna que es troba a la cantonada de Guadiana amb Rei Martí. Des del carrer s’escolta el rebombori. A la façana es llegeix “Cerveza”. Aquella bodega ja té els seus anys.

Edificis del carrer de Sant Crist entre Guadiana i Cros l'any 1932
Fons: AMDS (UEC)

En quant entra per la porta el cambrer, que asseca un got rere el taulell, saluda amb un petit gest de cap.

-Et serveixo alguna cosa?

-Posa'm una barreja.

L’home obre l’ampolla d'anís amb l’esforç que la beguda ensucrada acostuma a necessitar i l’aire s’omple de la dolça flaire del licor. Col·loca el got i hi buida el moscatell i l’anís. El manco es pren la copa d’un glop.

-Dins? -pregunta Joan.

-Dins.

I entra a la sala de fons, on al voltant d’una taula s’apleguen sis persones. Sobre la taula cartes de la baralla espanyola i unes quantes copes. Una densa capa de fum dibuixa la resta del quadre.

-T’hi sumes Manco? Amb tu som 7 i no caldrà que les cartes dormin -espeta un home vell des de l’altra banda de la taula.

-A això he vingut, al julepe.

-Va, doncs seu que reparteixo. Quant per començar?

-Cinquanta cèntims?

El vell riu i la taula s’afegeix a la rialla.

-Vas fort eh! Té, aquí els meus cinquanta

L’home posa les monedes al centre i segueixen la resta posant les seves. El vell remena les cartes i les comença a repartir, una a una, fins a cinc a cadascú. Tots les miren atents a l'expectativa de la carta final, la que marcarà el pal per començar el joc. Quan tothom té les seves l’home gira la següent.

-El tres d’oros!

-Casum l'os pedrer! -renega en Quimet.

-Comencem bé -mussita el Manco

La nit serà llarga.

Continuarà.