Nous camins al Pla
A l’edat mitjana, en els extrems dels mapes dels navegants europeus, als espais que eren terra ignota, sovint es dibuixaven els monstres. La visió que de l’extraradi es tenia des del centre, era mediatitzada per mites i llegendes, marcada per l’exotisme d’allò desconegut i també per estereotips sovint preconcebuts. Portant aquesta tendència universal a allò local, i fent un salt al segle XIX, veiem que dinàmiques similars també es repetiran al pla de Barcelona. Monstres i sirenes, però, es veuen transformades en figures maltractades i estereotipades a la premsa com: l’anarquista de Terrassa o la xinxa de teler de Sants.
La historiografia de la ciutat de Barcelona des de mitjans del segle XIX fins a l’actualitat ha deixat poc marge a tot el que no fos el relat oficial de la ciutat. Una visió centralista i sovint també classista, construïda sobre la mirada que des de la plaça de Sant Jaume s’ha tingut de les perifèries de la ciutat, i amb una mentalitat poc crítica amb el progrés econòmic, tecnològic i urbanístic de la ciutat. D’aquesta manera ha entrat en el subconscient col·lectiu dels barcelonins i les barcelonines una història d’èxit, amb poques fissures.
És el relat d’una ciutat que, tot i castigada per la desfeta del 1714, va refer-se convertint-se en una prospera ciutat industrial; que va enderrocar les muralles i va aconseguir créixer d’una manera racional amb l’Eixample; que es va vendre al món amb l’exposició del 1888 urbanitzant tot l’entorn de l’antiga Ciutadella militar; que l’any 1897 va agregar els pobles de l’entorn multiplicant per tres les seves dimensions; que el 1929 va organitzar una nova exposició, aquest cop internacional, amb que va conquerir la muntanya de Montjuïc; que el 1992 es va tornar a convertir en centre d’atenció mundial organitzant uns Jocs Olímpics que li van permetre, aquest cop, obrir-se al mar i que ha arribat al segle XXI convertida en una marca de prestigi.
Per sort, al llarg de tota aquesta història també hi ha hagut veus que, sovint des de la militància, han fet una lectura crítica de molts d’aquests episodis. Veus que han parlat de la construcció de la ciutat popular, de la història de les dones, de les xarxes de solidaritat obreres, de la Barcelona de les barraques, de la ciutat lluitada dels anys 70 o del moviment okupa que va despertar la ciutat de la son postolímpica. Veus que de vegades ha aconseguit el que semblava impossible, fer-se sentir i posar en dubte algun dels discursos oficials.
Us proposo canviar l’òptica, mirar la història i la construcció de la nostra ciutat no des del centre sinó des de l’extraradi. Des dels suburbis que Josep Pla, el juny de 1919, poc després que la Rosa de Foc fes tremolar a la Barcelona benpensant durant la Vaga de la Canadenca, va jutjar i condemnar afirmant que: La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant. Una mirada diferent que hauria de ser complementaria, i potser també contradictòria, amb la que tenim al cap.
Per fer-ho us convido un viatge al passat, per mirar-nos la ciutat des d’un extraradi que és geogràfic però també econòmic i social, un viatge en que ens anirem apropant a l’actualitat. L’estació de partida d’aquest trajecte ens porta a un moment en que mig Sants està potes enlaire. Sota el sol i regant el terra amb la seva suor, quadrilles de treballadors, armats amb pics i pales, aixequen terrosos, obrint una rasa que creix com una ferida. Som al juliol de l’any 1854. Els camins que comuniquen la zona central de Santa Maria de Sants amb la Bordeta, com per exemple el carrer de Sant Josep, l’actual Jocs Florals, s’han vist tallats. Ha passat el mateix amb els camins que porten al poble veí, Les Corts, com per exemple a l’actual carrer del Vallespir. A banda i banda de la rasa un talús, on es va acumulant la terra, creix cap al cel.
 |
| Arribada de les vies del tren a Sants Foto: Joaquim Saltor. Fons: AMDS (UEC) |
Les vies del ferrocarril s’estan obrint pas des de Barcelona en direcció cap a Molins, creuant Sants per la meitat. Al final del carrer de Riego, a tocar de l’Espanya Industrial, també es treballa, s’està aixecant la que serà la primera estació del poble. El tren donarà servei a les grans fàbriques tèxtils que s’han començat a edificar a tot el terme municipal. El Sants de les masies i de les cases de planta i pis aviat quedarà a l’ombra de les enormes xemeneies que ara floreixen pel pla i que en pocs anys bombardejaran sutge fins tenyir el cel del poble i els pulmons de la seva gent.
Aquelles vies que ara tallen els camins, i les xemeneies que ho embruten tot, són el progrés, la bandera que agiten els amos. Però no és només el vapor el que mou les fàbriques. Sense la suor dels milers d'infants, dones i homes que sobreviuen entre màquines de filar i telers, treballant més de 12 hores diàries, res no es mouria. Però el que per a uns és fum, suor i misèria per a d’altres serà luxe i ostentació.
L’any 1844 Joan Güell comprava una parcel·la a Josep Santomà, el gran terratinent de Sants, per aixecar el Vapor Güell i Ramis, una inversió que de ben segur li va resultar molt productiva, ja que 18 anys més tard els Güell eren una de les grans famílies de la burgesia catalana, una família que faria grans inversions immobiliàries. L’any 1862 els Güell comprarien les finques de Can Feliu i Can Cuiàs a Les Corts, 30.000 metres quadrats on van aixecar un palauet d’estil caribeny. L’any 1871 l’hereu de la família, Eusebi, es va enllaçar amb Isabel López, filla d’Antonio López, el Marquès de Comillas, el navilier que havia fet una enorme fortuna a Cuba gràcies al tràfic d’esclaus.
Quan l’any 1878 Eusebi Güell, va descobrir a l’exposició universal de París de 1878 una vitrina per exposar guants dissenyada per un jove Gaudí va començar una relació que deixaria alguns dels grans exemples del modernisme català, com el Pavellons Güell, el Palau Güell, la Colònia Güell, el Park Güell o el Xalet de Catllaràs. Meravelles de l’arquitectura i de les arts aplicades aixecades gràcies a l’esforç de les treballadores i treballadors de Sants.
Amb els Güells en una projecció sense aturador, a negocis com la Companyia General d'Asfalts i Portland, Asland, i amb càrrecs a les empreses del seu sogre, com el Banc Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines o la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya van decidir fer un pas més, ennoblint-se, comprant el títol de Comte de Güell, que Alfons XIII otorgaria l’any 1908. Deu anys més tard els Güell van acabar regalant la finca de les Corts, amb el palau caribeny inclòs, a la corona, convertint-se en el Palau Reial.
Però abandonem les altes esferes, on les famílies es poden regalar un palau a canvi d’un títol nobiliari fictici, per retornar a Sants, on els fills moren per veure’s obligats a anar a les colònies a defensar els interessos dels López, Güell i companyia per no poder pagar les 2.000 pessetes que costa redimir els serveis. I tornem a l’any 1854. Els mateixos santsencs i santsenques que veuen amb astorament com les vies de tren avancen inexorables pel mig del poble també han viscut a la pròpia pell com, just una dècada enrere, l’any 1844 va fer acte d’aparició a la fàbrica de Joan Güell la selfactina, una màquina de filar que amb un únic operari podia filar molts fils a la vegada.
En els darrers 10 anys les selfactines s’han anat estenent per les fàbriques catalanes. Però l’augment de la producció no ha significat millores pels obrers, ans al contrari. Una persona treballant sola amb una màquina que fila molts fils, per força, es troba lligada a la pròpia màquina, de manera que la seva tasca esdevé més inhumana. Pels obrers i obreres les noves màquines significaven més gent sense feina.
Així que no és estrany que els santsencs i santsenques que es miren les obres del tren maleeixin les màquines. De fet aquell mateix juliol de 1854 arrencarà el conflicte de les selfactines i al Vapor Vell o a l’Espanya Industrial hi haurà intents per cremar les màquines. Al llarg d’aquesta dècada també es produiran sabotatges contra les vies de tren i les línies de telègraf, fins al punt que la Capitania General va arribar a amenaçar a tancar als membres del consistori santsenc al Vapor Europa, un vaixell-presó que estava al port de Barcelona, si no aturaven els sabotatges.
Amb amenaces com aquestes sembla normal que el Vapor Europa, conegut popularment amb el nom de Lo Ponton, es convertís en un símbol de la repressió a Barcelona, i que el 29 de setembre de 1868, durant la revolució de la Gloriosa, i mentre la junta revolucionaria de la ciutat decretava l’enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d’esquadra i l’abolició de les quintes i dels consums el vaixell acabes incendiat per la ciutadania. La crema del Ponton es va convertir en una icona de la lluita contra la repressió a la ciutat. I així la Campana de Gràcia va acabar popularitzant una cançó sobre el vaixell en que, entre moltes altres coses, repetia: Chiton, chiton o et tanquen al Ponton.
De fet, com ja hem explicat en aquest bloc, en el context de la repressió desfermada després de la revolta de Quintes de 1870 el periodista republicà Jose Roca i Roca, el 15 de maig d’aquell mateix any va llançar un diari satíric anomenat Lo Ponton, periodich més cuhent que un vitxo. Una publicació que s’encapçalava amb un gravat del vaixell-presó en flames i que, en el seu primer número, arrencava amb un Quina flama mes encesa que feya’l Ponton de’n Cheste quan lo poble va calarhi foch ab una guspira de son entusiasme. Alló era un gust!
 |
| Capçalera de Lo Ponton del 15/05/1870 Fons: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues |
Però reprenem el fil per tornar de nou al 1854. L'eufòria luddita d’inicis de juliol va acabar en quan el capità general Ramón de la Rocha va publicar un ban que amenaçava a passar per les armes a tots els que atemptessin contra la propietat o contra la seguretat de les persones. Però filadors i teixidors van seguir en vaga, aconseguint que el 25 de juliol, després de les negociacions de Josep Barceló, es signes un ban prohibint l’ús de les selfactines. Una prohibició que mai es va arribar a fer efectiva. A l’octubre, quan el conflicte havia acabat, el constructor va entregar la línia de tren acabada entre Barcelona i Molins.
 |
| Primera estació de Sants Fons: AMDS (UEC) |
A partir d’aquest moment l’urbanisme de Sants va restar lligat a les vies del tren i amb aquestes a les necessitats de les fàbriques i als beneficis dels industrials. Mig Sants quedaria condemnat a estar tallat per una enorme rasa i l’altre mig per un mur. L’ajuntament, encara independent de Sants, es va veure obligat a invertir en infraestructures per reduir l'aïllament dels diversos sectors del barri. Inversions que van significar un forat a les arques municipals. Es van fer ponts al carrer del Nord, l’actual Galileu, al carrer d’Alcolea i també a tocar de l’actual plaça de Sants, un pont d’ús privat per a la família de Can Catà. Durant anys la premsa santsenca es va omplir de queixes: accidents en creuar les vies, robatoris als racons inhòspits, talls del trànsit dels carruatges…
Si us ha agradat aquest article:
Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram
1 comentari:
Bon article Agus. Et felicito.
Publica un comentari a l'entrada