Deixar de ser extraradi - 2

La ciutat nova

A mitjans del segle XIX Barcelona, que havia estat tancada dins les muralles, bullia com una olla a pressió. Per una banda per la densitat demogràfica insostenible de la ciutat però també per la quantitat d’especuladors immobiliaris que veien davant seu la possibilitat de fer-se immensament rics. De cop 1.100 hectàrees (11.00000 km²) que fins llavors només havien servit per tenir horts i petites barraques, es convertien en terrenys edificables. Una pressió que, en gran part, acabaria desvirtuant el Pla Cerdà, i molt especialment les idees higienistes que el guiaven. Es va acabar multiplicant el terreny edificable a cada illa i tancant així els interiors que haurien generat espais oberts i de socialització.

Pla original d'Eixample de Cerdà, 1859
Fons: MUHBA

El 14 de setembre de 1860 Isabel II col·locava la primera pedra de l’Eixample a l’actual plaça de Catalunya i es donava així l’inici de les obres. Però les dimensions del terreny de l’Eixample eren enormes i Barcelona estava mancada d’infraestructures, dos fets que van alentir el procés de construcció. Deu anys més tard però, per causes alienes a la ciutat, les condicions van canviar. Per una banda per un petit insecte originari d’Amèrica del Nord, la fil·loxera que l’any 1863 va fer acte d’aparició a Pujaut, un municipi occità. Començaven així els maldecaps per a molts pagesos que veien amb desesperació com aquest petit insecte ataca les arrels de les vinyes, matant-les.

La plaga de la fil·loxera es va estendre per l’estat francès, esdevenint un autèntic desastre per al negoci del vi. Un desastre que, al sud dels Pirineus, durant uns anys es va convertir en una oportunitat. Els productors de vi van començar a exportar com mai ho havien fet fins al moment. D’aquesta manera es va començar a generar una enorme bombolla a l’economia catalana i de retruc es van multiplicar les inversions a la indústria i també en el negoci immobiliari. A la festa barcelonina s’afegien alguns dels indians, que amb les seves grans fortunes tornaven d’una Cuba convulsa. Barcelona entrava en el període que Narcís Oller descriuria a La febre d’or.

La revolució urbanística que s’havia estat gestant a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX, com les peces d’un enorme domino, ja havia caigut sobre els diversos pobles del pla. Les decisions que es prenien a la plaça de Sant Jaume transformaven els pobles social i econòmicament. Això ja havia quedat clar l’any 1846 quan l’ajuntament barceloní va prohibir fer més vapors a l’interior de la ciutat i els pobles del pla es van omplir de xemeneies i amb aquestes milers d’obrers i obreres. 

Però és que fins i tot la pressió barcelonina va ocasionar canvis físics en els termes municipals dels diversos municipis. El primer, i sobre el que ja hem parlat en aquest bloc, va ser el pas, l’any 1839, del terreny que acabaria formant el barri d’Hostafrancs de Sants a Barcelona. Era l’inici d’un expansionisme barceloní que va seguir, poc a poc, durant unes dècades. Barcelona, en funció de les seves necessitats, va anar fagocitant terrenys de tots els pobles veïns. A Sant Martí de Provençals Barcelona va arrabassar un terreny per edificar el cementiri de Poblenou l’any 1849 i el sector del Fort Pius l’any 1894 per construir el col·lector del Bogatell. A Gràcia es va treure un sector l’any 1872 per fixar la frontera al carrer de Provença i un altre sector l’any 1889 per edificar l’Hospital Clínic Provincial. 

Sant Andreu, Horta i Sant Martí també es van veure amenaçats l’any 1881 amb el projecte de construcció d’un nou cementiri que hauria d’ampliar els serveis de la ciutat i que faria perdre terrenys als municipis. Però la forta oposició dels tres pobles va aconseguir que el projecte es traslladés a la muntanya de Montjuïc. Realitzats o no, tots aquests projectes denotaven una tònica que seguirira en endavant i que s’accentuaria a partir de l’annexió. Barcelona centrifugava tots aquells equipaments i infraestructures que resultaven molestos o que estaven mancats d’espai al centre de la ciutat cap als pobles, que en endavant serien vistos quasi en exclusiva com a proveïdors de terreny per a les necessitats barcelonines.

La Model acabada de construir, maig de 1904
Fons: Arquitectura y Construcción. Wikimedia Commons

Aquesta mateixa tònica és la que seguirien l’any 1887 l’inici de les obres de dos projectes monumentals de la ciutat: per una banda la Model, que venia a substituir la insalubre presó vella, la de Reina Amàlia, on des de l’any 1839 s’hi havien vist tancades dones, homes, infants i vells i que a partir de l’obertura de la nova presó va quedar reservada per a les dones; i per d’altra l’Institut Mental de la Santa Creu, un enorme complex de dotze pavellons que es va aixecar a Sant Andreu, a tocar d’Horta, segons les indicacions del doctor Pi i Molist.

Institut Mental de la Santa Creu

De fet una tònica que, com ja hem vist, havia començat anys enrere. Des de mitjans de segle moltes fàbriques havien marxat de Barcelona a pobles del pla com Sants, Sant Andreu o Sant Martí. En alguns casos marxaven les fàbriques però es mantenien les seus socials, de manera que seguien pagant els impostos a Barcelona, però en d’altres no va ser així. Per això per al consistori barceloní agregar els pobles, que cada cop estaven més a prop gràcies a l’Eixample, significava una oportunitat per multiplicar els ingressos. 

L’any 1874 l’ajuntament que presidia Rius i Taulet va instruir un expedient per aconseguir la fusió. En aquells anys Madrid també estava creixent desmesuradament i l’any 1876 es va modificar la llei municipal per permetre les annexions de la capital estatal, un fet que Rius i Taulet va aprofitar per incloure una esmena que fes possible també el creixement barceloní. La ciutat comtal va començar així una forta campanya annexionista que va trobar grans oposicions entre els veïns dels pobles del pla. Per a la majoria passar a ser barcelonins, principalment, significava un increment d’impostos i un allunyament del espais de decisió. 

Enmig d’aquest gran debat va fer acte d’aparició, de nou, la natura, posant en crisi la supèrbia humana. Les fortunes que podien edificar una ciutat nova no podien aturar la fil·loxera, que entre els anys 1878 i 1879 va acabar arribant també al sud dels Pirineus, fent aparició a l’Empordà. En els anys successius la plaga es va anar estenent  per les diverses regions vitícoles i la bombolla especulativa es va punxar de cop.

Centralitzar el poder a la plaça de Sant Jaume podia tenir una doble lectura. Els defensors de l’agregació defensarien que seria una manera de mancomunar recursos per donar millor serveis a la ciutadania de tots aquests pobles més petits. Així les publicacions que defensaven l’agregació es van omplir d’articles i vinyetes que, per exemple, desprestigiaven serveis dels pobles del pla com els bombers. Per als contraris a l’agregació el fet que el poder es centralitzes a Barcelona significava un allunyament de la defensa dels interessos de cada territori. 

Per defensar la seva autonomia els pobles del pla van jugar una carta que difícilment podria fallar, contraposar el centralisme barceloní amb el centralisme madrileny. L’any 1879 van escriure al govern assenyalant que Barcelona volia “disputar a la capital de la Monarquia la supremacia que en diversos órdenes y muy en particular en población tiene sin disputa sobre Barcelona.” El govern central va aturar llavors l’intent annexionista barceloní. Si hi havia fusió entre els municipis hauria de ser per mutu acord. 

La primera agregació com a tal es va produir justament a Sants l’any 1883. El 9 d’abril, per iniciativa dels propietaris i industrials, l’ajuntament santsenc, tot i la forta oposició veïnal, va aprovar l’agregació a Barcelona. Però la unió només va durar uns mesos, ja que un any més tard el Govern va decretar la segregació per deficiències en els tràmits. Sants recuperava així l’autonomia municipal. Però l'ànsia annexionista de Barcelona no va minvar i com a conseqüència els pobles, aglutinats en la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, van començar a organitzar-se. Les manifestacions foren abundants, arribant a congregar 40.000 veïns i veïnes dels pobles del pla manifestant-se enfront del Govern Civil el 7 d’abril de 1889.

L'Alcalde Rius i Taulet envoltat dels pendons d'una manifestació antiagregacionista.
La Tramontana 12/04/1889
Fons: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues.

Malgrat tot, sense tenir en compte l’opinió ni dels ciutadans ni tampoc dels consistoris dels pobles el 20 d’abril de 1897, per un reial decret signat per la reina regent, Maria Cristina, es va autoritzar a Barcelona annexionar les viles de Gràcia i Sants i els municipis de Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. Però que va fer canviar el criteri sobre l’agregació dels pobles del pla a les altes esferes del poder a Madrid? 

Per poder-ho entendre hauríem d’allunyar-nos de nou del pla quasi 8.000 quilòmetres, fins a Cuba, on el 24 de febrer de 1895 s’havia produït un alçament independentista, el Grito de Oriente o de Baire, a 35 localitats. Cuba tornava a estar en peu de guerra per la seva independència. El darrer conflicte s’havia allargat al llarg de tota una dècada, del 1868 al 1878. Si al llarg de la seva història Cuba havia sigut el gran negoci de les elits espanyoles en aquells moments s’estava convertint en una sagnia de l’estat. Mantenir el gran negoci de la burgesia implicava per a l’estat reclamar, per una banda, la contribució de sang de les classes populars i per d’altra la recaptació d’impostos per mantenir la guerra.

Per omplir les arques estatals i finançar la guerra l’estat va reclamar a la ciutat de Barcelona una enorme quantitat de diners. Però els representants de la ciutat que van acudir l’1 d’abril de 1897 a Madrid per negociar aquesta petició van saber jugar aquesta carta a favor dels seus interessos. Van comunicar que Barcelona no podria fer front a aquests diners, però que si que podria amb l’annexió dels pobles del pla. El debat que havia durat més de dues dècades es va resoldre, per decret, en una setmana. Calia mantenir el domini de Cuba a tota costa i defensar així les fortunes de les elits encara que per fer-ho Madrid hagués d’acceptar les peticions de Barcelona. El dia 8 es va autoritzar l’annexió i el dia 20 es va signar el Reial Decret.

Embarcament al port de Barcelona de soldats destinats a la Guerra de Cuba, 1898
Foto: Ramon Faraudo Ortells Fons: AFB

Les protestes i la lluita en contra de l'agregació va seguir, sent especialment forta a Sant Andreu, un municipi que al·legava que s'havia incomplert una de les condicions bàsiques que la llei que permetia les agregacions exigia. I és que Sant Andreu no feia frontera directament amb Barcelona. El mateix 1897 Sant Andreu va iniciar un procés per aconseguir la desagregació del poble. Una lluita que van mantenir fins al 1902 quan el fet va ser desestimat.

Però tot i les protestes, els consistoris dels pobles agregats es van dissoldre. També ho va fer l’ajuntament de Barcelona que va passar de tenir 136 regidors a 50. El nou ajuntament es va constituir el dia de Sant Jordi. Aquell mateix dia Pi i Margall publicava un article a La Autonomia denunciant les irregularitats de tot el procés i fent algunes reflexions. El que, amb la perspectiva que ens donen 123 anys de distància, gairebé podem afirmar que van esdevenir profètiques. 

(...) Aseguran muchos que hoy la agregación sería no menos ventajosa para los pueblos que para Barcelona. No lo negamos ni lo afirmamos; decimos resueltamente que esto toca apreciarlo á los pueblos y no á gentes extrañas, incapaces de conocer y pesar los beneficios y los perjuicios.

Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Entre las colectividades políticas, el municipio es sin duda la más natural, y por consecuencia la más refractaria á confundirse con otras, máxime si éstas otras pueden absorberlo sin dejar ni rastros de su pasada existencia. (...)

El veterà polític defensava així, en els darrers anys de la seva vida, amb un cas concret, el principi sobre el que havia basat gran part del seu pensament polític, el que Proudhon, havia definit com el principi federatiu. Els homes s’havien d’unir de forma lliure i voluntària de baix cap a dalt, de petites comunes cap a federacions i confederacions més àmplies, per evitar el centralisme i el poder jeràrquic.

Els pobles del pla convidats per Barcelona a entrar a la ciutat
L'Esquella de la Torratxa

La nova Barcelona però es va construir en sentit invers, no com una federació de pobles que haurien pogut mantenir el poder de decisió proper als seus habitants i als seus interessos, sinó des d’una òptica centralista, amb un melic, un centre que s’engalanaria per vendre la ciutat al món, encara que fos a costa d’enderrocar la ciutat antiga i d'expulsar als seus veïns i veïnes, per fer-ne una nova ciutat de postal i un extraradi al servei d’aquest model de ciutat i de les classes que el defensaven, suburbis plens de misèria que a partir d’aquell moment esdevindrien el calaix de mals endreços de la gran capital.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram