dilluns, 25 d’abril de 2022

Deixar de ser extraradi - 4

Iconografia de la ciutat nova

Dins d’una mateixa ciutat hi ha infinites ciutats. I no només pel fet que sobre els mateixos carrers i places cadascuna de les persones que l’habiten, o fins i tot aquelles que només la transiten, hi aboquen la seva subjectivitat: les experiències, els records, les il·lusions, les pors… sinó perquè, a banda de la ciutat real, la que està bastida amb maons i pedres de Montjuïc, la que té una catifa de panots en forma de flors i gaudeix de l’ombra dels plataners, també hi ha ciutats fetes de paraules i de dibuixos. Ciutats projectades que no són reals però que són una capa sense la qual no podem entendre la ciutat que habitem. Barcelona també és una idea que, segons el moment històric o segons la persona que l’ha pensat, s’ajusta més o menys a la realitat. Una idea que necessita les seves representacions iconogràfiques. 

A mitjans del segle XIX, com si fos una llavor embolcallada per les muralles, es gestava una nova ciutat. Entre les elits barcelonines s’estava fixant la idea de la Gran Barcelona, una ciutat nova que donaria fruït estenent-se per tot el pla, de riu a riu, fagocitant els pobles i canviant els camps de conreu per terrenys on edificar. Però les idees, per molt que siguin idees, també tenen les seves arrels. Les d’aquesta gran Barcelona trobaven els seus orígens molts anys enrere, quan el Consell de Cent, abans de que la ciutat caigués en mans borbòniques l’any 1714, considerava l’enorme espai que anava de Montgat a Castelldefels, territori de Barcelona, un concepte amb la qual la institució s’intentava assegurar el sustent de la ciutat.

Ja tenien la idea, però calia un vent poderós que la fes córrer per l’aire enclotat dels estrets carrers de la ciutat per fer-la germinar als caparronets dels barcelonins i les barcelonines. I a mitjans del segle XIX, amb desenes de capçaleres, cap vent aconseguia fer circular les idees tan ràpidament com la premsa. A les pàgines dels diaris les idees s’expandien, creant-se corrents de pensament. I si la idea no trobava una contraria, que tingués la mateixa força i els mateixos mitjans, aquesta esdevenia dominant. 

Si la idea, a més a més, tenia una representació gràfica encara circulava amb més facilitat. I si un tipus de publicació gaudia de popularitat a la segona meitat del segle XIX era la premsa satírica. D’aquesta manera fins i tot la pròpia ciutat de Barcelona es va convertir en un personatge, una figura habitual de capçaleres com l’Esquella de la Torratxa. Una dona de mitjana edat, ricament vestida seguint una estètica modernista, amb ropatges quadribarrats o on potser apareix l’escut de la ciutat i que, en general, portava una corona amb un ratpenat. 

El ratpenat era un símbol heràldic present a moltes de les ciutats dels territoris de la Corona d’Aragó: València, Palma, Fraga, Barcelona... Una llegenda, inspirada en el Llibre dels fets, explica com, durant la campanya de Jaume I per prendre València, davant d’un atac nocturn sarraí, un ratpenat va entrar a la tenda reial, despertant al monarca i alertant del perill. Tot i que, segons sembla, l’origen aniria més lligat a l’evolució d’una víbria que coronava els escuts d’algunes d’aquestes ciutats. A les pàgines de l’Esquella de la Torratxa el ratpenat era tan vinculat a la ciutat que, fins i tot, podem trobar a Barcelona cavalcant-lo. Aquesta referència a Jaume, també ens recordava que el Conqueridor havia sigut l’impulsor de l’estructura de govern municipal, el Consell de Cent.


Barcelona cavalcant un ratpenat a l'Esquella de la Torratxa 03/01/1896
Fons: ARCA

Sovint, en situacions força delirants, Barcelona apareixia a les vinyetes interaccionant amb l’alcalde del moment o amb d’altres regidors. Entre aquests personatges que acompanyaven a Barcelona va destacar Francesc de Paula Rius i Taulet. I és que va ser un personatge fonamental per entendre la història barcelonina de finals del XIX. Rius i Taulet va ostentar el càrrec d’alcalde uns 10 anys, a 4 períodes entre 1872 i 1890, convertint-se en l’alcalde de l’Exposició Universal del 1888 i també en l’alcalde que va impulsar l’agregació, un fet que no arribaria veure, ja que va morir l’any 1890, set anys abans d’aquesta. 

Caricatura de Rius i Taulet realitzada per Manuel Moliné i Muns
Fons: Wikimedia Commons

El perfil del propi Rius i Taulet, amb les seves enormes i característiques barbes, sens dubte va ajudar al fet que d’alcalde saltés a les pàgines de la premsa satírica. El litògraf i dibuixant barceloní Manuel Moliné i Muns va ser un dels principals autors que van caricaturitzar Rius i Taulet, molt criticat a les pàgines de la premsa per les enormes despeses enormes de l’Exposició, com la ciutat de Barcelona.

A mesura que l’esforç barceloní per fagocitar els pobles va anar prenent força la batalla dels partidaris i dels detractors també es va fer present a les pàgines de les publicacions satíriques i així també acabarien fent acte de presència els pobles com a personatges, però amb plantejaments molt diferenciats segons la tendència. És interessant veure les vinyetes de La Tramontana, periodich polític vermell, periòdic que es va publicar de 1881 a 1896 i que, entre d'altres, va donar veu a llibertaris i federalistes i per tant critics amb un plantejament d’agregació com el que es plantejava. 

A les pàgines de La Tramontana trobem vinyetes com la que va aparèixer 12 d’abril de 1889, representant la manifestació que els pobles del pla van organitzar el 7 d’abril en contra de l’agregació i que va agregar unes 40.000 persones davant del govern civil. A la vinyeta un Rius i Taulet atabalat enmig de la manifestació contraria a l’agregació fins i tot perd la vara d’alcalde i la corona. A sota del dibuix la descripció és clara.

La Tramontana. 12/04/1889
Fons: CEDALL


Al veure tant pendó y bandera tanta

com los pobles ne posan en renou,

als de Ca la Ciutat la llaga ‘ls cou

y agafan una por que casi espanta.


Una altra vinyeta de La Tramontana ens torna a parlar de l’agregació en portada, en aquest cas amb un altre alcalde, llavors el liberal Manuel Porcar i Tió. Al dibuix el batlle de la ciutat, convertit en aranya, prepara una tela per fer caure les mosques, que són els pobles del pla.

La Tramontana. 03/06/1892
Fons: CEDALL


La aranya barcelonina

sas telas va preparant

per poguer cassarne prompte

totas las moscas del pla.


Finalment l’agregació dels pobles va arribar el 20 d’abril de 1897 per decret reial, coincidint amb la pasqua, un fet que també es va reflectir a les vinyetes. Com la que va aparèixer a l’Esquella de la Torratxa, amb el Ministre d’Hisenda, Juan Navarro Reverter, oferint a la ciutat una palma amb l’escrit “Aument de consums 1700,074 ptas” i és que l'aprovació de l’agregació va anar acompanyada d’un augment de la càrrega impositiva de Barcelona a través dels consums. 

L'Esquella de la Torratxa. 09/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura


En aquest mateix sentit a la portada del 30 d’abril del 1897, amb un dibuix també de Moliné, trobem a la ciutat de Barcelona portant una enorme bossa de diners cap a Madrid on hi diu “Aument del cupo de consums de Barcelona y pobles agregats”. A la llegenda les paraules de Barcelona també són molt clares.

L'Esquella de la Torratxa. 30/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura

Al fi hauré guanyat l’aposta

però noys, ¡qué cara ‘m costa!


Potser la representació més clàssica de l’agregació, també de Moliné a l’Esquella de la Torratxa, és la que ens presenta la ciutat de Barcelona, amb tots els atributs que ja hem comentat, convidant a entrar a la ciutat, a unes portes que ben bé podrien ser la de l’Exposició Universal del 1888, als pobles del pla, que són representats per burgesos, pagesos, menestrals o obrers, en funció de la imatge que des de ciutat tenien de cada poble.


L'Esquella de la Torratxa. 30/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura


Entréu, entréu bons companys

aquí seréu ben rebuts,

per tot trobaréu virtuts,

jamay sentiréu reganys,

passaréu horas felissas,

tindréu bonas carreteras

y fanals y clavegueras

y… (¡Ja us ho diran de missas!)


Com dic, potser ha sigut la més representada, tot i que no seria la més representativa, ja que l’agregació no va ser per res una invitació, va ser una decisió unilateral, un decret reial. Però la batalla iconogràfica no va acabar amb l’agregació, va seguir més enllà i, fins i tot, va saltar de les pàgines de les revistes a la pedra i al vidre.

Amb l’annexió dels pobles del pla a la ciutat Sants, conjuntament amb la Bordeta, Les Corts i Hostafrancs, que de fet ja era un barri de Barcelona, es van agrupar per formar el districte VII de la ciutat. Al llarg de les dues primeres dècades dels antics pobles com a barris de la ciutat l’ajuntament barceloní, va escometre alguns grans projectes. Per una banda la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, que s’havia de convertir en l’edifici de referència d’aquest nou territori polític, en substitució de l’antic Ajuntament de Sants, una obra que ja s’havia iniciat abans de l'agregació, l’any 1895.

L’Alcaldia, nom amb que tothom acabaria coneixent l’edifici, va acabar albergant tots els serveis necessaris per a l’administració i control del nou territori. Oficines municipals, escola, caserna de bombers i de policia, i fins i tot un calabós i, durant un curt període de temps, sembla ser que també un escorxador. Però potser l’obra que havia sigut més llargament esperada pels veïns i veïnes de Sants i que en aquells anys es va començar va ser la Mercat nou, un espectacular edifici obra de Pere Falqués, obra que es va inaugurar l’any 1913. El concorregut i, eternament provisional, mercat de la plaça d’Osca per fi disposava d’un edifici en condicions, la Catedral, com popularment el van batejar els paradistes.

Barcelona es reivindicava d’aquesta forma, en construccions, davant dels encara indecisos veïns i veïnes de Sants i ho feia amb una abundant iconografia al·legòrica a la ciutat. Recorrent l’Alcaldia hi trobem els antics emblemes dels pobles agregats, ara sota el paraigües d’un enorme escut de Barcelona i el símbol del ratpenat és present tant a l’Alcaldia com al Mercat. Però on trobem el millor exemple de la construcció iconogràfica de la ciutat nova és als vitralls de la Sala de Plens de l’actual Districte, obra de Francesc Labarta, on trobem una representació de Barcelona, adaptada ara a un gust més noucentista, dominant ja de riu a riu.

Vitralls de la Sala de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc

Però com havia pronosticat Pi i Margall uns anys enrere: Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Així doncs per dècades els veïns i veïnes es van seguir referint al centre de la ciutat, en exclusiva, com a Barcelona, fent-se popular la frase “baixar a Barcelona” per dir que s’anava al nucli antic de la ciutat.