dilluns, 22 de desembre de 2014

Model de presó

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans una presó és el lloc on hom està pres o detingut. Definir l’espai pot ser fàcil si coneixem el nostre context social, però si buidem el nostre cap de prejudicis, la idea de presó és perversa. Un espai on una majoria social té tancada i estigmatitzada a una minoria de la seva població.

Actualment la presó ens pot semblar una institució inherent a les societats humanes però això no ha estat sempre així, ja que els castics s’han anat adaptant, al llarg de la història, a l’ètica les societats. Un exemple clar el trobem en època romana, un període eminentment pràctic. Dintre del cap dels romans no hi entrava la idea de per què calia mantenir a uns individus tancats sense que fossin productius per la societat. Per als romans la presó era només l’espai on els reclusos eren custodiats de forma temporal fins a ser jutjats.

Al llarg de la història de la presó també s’ha debatut molt sobre la funció d’aquesta i sobre el model que aquesta havia d’aplicar. La mentalitat puritana dels quàquers va fer aparèixer el sistema cel·lular, que propugnava l’aïllament dels presos per evitar l’aspecte corruptor de la presó i per forçar la meditació i el penediment. S’evitaven els castics corporals i la pena de mort, però les presons creaven individus febles i ressentits que no s’adaptaven a la societat. Com a evolució d’aquest model va aparèixer a Nova York el sistema Auburn, que defensava el treball diari en comú i la reclusió nocturna.

A cavall dels segles XVIII i XIX el filòsof angles Jeremy Bentham va idear un format de presó que introduïa l’observació i el control absolut, el que es coneixeria com a panòptic. Després de la mort del filòsof el mètode Bentham va fer furor i arreu es van començar a construir presons que s’hi inspiraren.

A Barcelona el 9 de juny de 1904 es va inaugurar la Model, una presó que també seguia les idees de Bentham. Obra de Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domenech Estapà, l’arquitecte de l’Estació de Magoria, la Model substituiria a la Presó d’Amàlia. L’antiga presó, temuda per la seva duresa, havia estat pensada per 287 presos i preses, però en poc temps va arribar a multiplicar per cinc la seva capacitat. Amb la Model l’antiga presó, on s’hi havien reclòs nens, homes i dones va ser destinada només a les dones.

Però aviat, el disseny original de la Model, que preveia 620 cel·les amb finestres orientades tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici, es va veure augmentat amb 200 cel·les addicionals i el que havia de ser un model d’una suposada reforma penitenciaria va acabar esdevenint el símbol de la repressió del segle XX.

L’any 1904 es va inaugurar la Model, en un espai que llavors es trobava als afores de la ciutat, en un espai ocupat fins al moment en exclusiva per camps de conreu. Les obres havien començat vuit anys endarrera. Amb la seva panòptica la Model havia estat pensada com una màquina de control perfecta, com el Gran Germà de la novel·la d’Orwell. 

El seu disseny havia d’impedir la saturació de les presons barcelonines, però de la mateixa manera que el projecte de l’Eixample es va corrompre del plans a la realitat, i els metres construïbles es van multiplicar, a la Model en poc temps es van afegir 200 cel·les no previstes. De tal manera que al control i la repressió en poc temps s’hi va afegir la saturació, una constant en la història d’aquest edifici.

La Model es va convertir en un dels tristos escenaris de la repressió del convuls segle XX, un espai on amagar i eliminar la dissidència política. Dins del seu murs van ser executades fins a 40 persones amb el mètode del garrot vil. El primer de tots Joan Rull, el coix de Sants, personatge complex, vinculat a l’anarquisme però confident de la policia, qui es mereixeria un acurat estudi per si sol. Rull va ser executat el vuit d’agost de 1908 després d’un procès gens clar. El darrer executat un nom il·lustre, Salvador Puig Antich, mort el 2 de març de 1974, quan tenia 25 anys.

Si és cert que la Model va ser una terrible eina de repressió contra els dirigents del moviment obrer, com Salvador Seguí, Francesc Layret o Garcia Oliver, entre d’altres, també va ser la Universitat dels pobres on durant algunes de les seves llargues estades molts sindicalistes aprofitaren per formar-se de forma autodidacta o compartint coneixements els uns amb els altres.

Durant la Guerra Civil i el Franquisme la Model es va convertir en un espai encara més massificat, només la visió de les imatges que ens han arribat de l’època esgarrifen. I amb la dictadura la presó va ser l’avantsala del Camp de la Bota. Centenars de presoners sortiren de la Model per ser executats vilment davant del mar.

Presó Model l'any 1939


Sembla ser que en poc temps la Model passarà a la història. Serà més fàcil enderrocar la Model que acabar amb la repressió, això està clar. Per això mateix, ara, abans que tècnics municipals i urbanistes comencin a repensar l’espai amb la lent de la Marca Barcelona, cal que els historiadors, els lluitadors que l’han patit i la gent del barri reclamem que es pensi en els murs d’aquesta presó com un símbol que hauria de mantenir-se visible per tal que no se’n perdi la memòria.