dijous, 17 de març de 2022

Celebrar la Commune a Sants

Som al 1885. L’any en que l’inventor LaMarcus Adna Thompson acaba de patentar la primera muntanya russa. El mateix any en que, mentre alguns nord americans somien en donar emoció a les seves vides pujant i baixant sobre vagons mecànics, els dirigents de les potències mundials, a Berlin, donen per finalitzat el repartiment de l’Àfrica, el tret d’inici, per exemple, de genocidis com el del Congo, territori personal del monarca de Bèlgica, on van ser assassinades entre 10 i 15 milions de persones.

Si posem el focus a la península descobrirem com, a finals d’any, després de la mort per tuberculosis d’Alfons XII, comença la regència María Cristina d’Habsburg-Lorena, la reina que, uns anys més tard, signarà el decret que canviarà la vida de Sants i de la resta de pobles del pla, l'agregació. És el mateix any en que s'expandeix per la península una plaga de còlera que també tindrà impacte al nostre poble.

Un any que veu tancar les portes de l’hostal de Joan Corrades, l’antic carreter del poble d’Hostafrancs de Sió que va donar nom a tot un barri, i en el que també plega l’antiga ferreria Marqués Alegret i Cia, un negoci que havia generat una gran fortuna però que després de la mort del seu propietari era en davallada. Però si bé uns projectes acaben, en el mateix moment n’arrenquen de nous. 

Els obrers, que ja fa una generació, que han esdevingut un dels perfils majoritaris al poble de Sants, han anat prenen força i poc a poc estan començant a crear les seves pròpies institucions. El 7 de març, un grup d’obrers, en un modest magatzem del carrer Duran, l’actual Valladolid, funda la cooperativa obrera de consum, la Formiga Obrera, un projecte que en poc temps creixerà i buscarà nova seu al carrer del Nord 40, l’actual Galileu. El model farà fortuna i aviat s’hi sumaran noves cooperatives, com la Lleialtat Santsenca, del 1891; la Model del Segle XX, del 1901, o l’Empar Obrer del 1905.

Quedem-nos al barri i al març, només 11 dies més tard de la inauguració de la Formiga Obrera, al dia 18, un dimecres. A Sants, com a molts altres pobles de tot l’estat, els obrers estan de celebració. No es tracta d’una festa religiosa marcada pel calendari litúrgic, que diu que aquell dia està dedicat a sant Salvador d’Horta, és una data que filadores, teixidores o treballadors del ram de l’aigua es senten molt pròpia. Estan commemorant la proclamació de la Comuna de París

L'Hôtel de Ville de Paris durant la Comuna.
Gravat aparegut a L'Illustration del 15 d'abril de 1871
(Font: Wikimedia Commons)


A la memòria de tots aquests obrers i obreres circulen figures que són populars com la de l’escriptora i mestra Louis Michel, que va defensar la Comuna i que va pagar amb un desterrament de 7 anys a Nova Caledònia i amb la mort del seu company. Al seu judici Michelle va reclamar: Ja que, segons sembla, tot cor que lluita per la llibertat només té dret a una mica de plom, exigeixo la meva part. 

Mentre obrers i obreres s’organitzen per celebrar el 14è aniversari de la Comuna, Michel segueix lluitant i pagant-ho, de nou es troba a la presó. A pobles i ciutats de l’estat com Gràcia, les Corts, Alcoi, A Coruña, o Madrid es fan vetllades on es llegeixen proclames o es fan sopars. Als tots aquests pobles i ciutats la Comuna és molt present. Un bon exemple és Alcoi on el 1873, només dos anys més tard de la proclamació de la Comuna, va tenir lloc la coneguda Revolució del petroli, que seguiria moltes de les pautes d’aquesta. 

El 18 de març encara és la gran data del moviment obrer a tot el món. Encara falta un any per tal que, als Estats Units i al Canadà, arrenqui, l’1 de maig, la vaga dels obrers per assolir la jornada laboral de 8 hores. Una protesta que va acabar el 4 de maig a Chicago amb la coneguda Revolta de Haymarket, quan després d’un acte i davant l’imminent càrrega policial algun desconegut va llançar una bomba entre els policies que va matar a un oficial. La repressió va ser instantània amb la policia obrint foc sobre una multitud de 20.000 persones. 

Es va decretar l’estat de setge i el toc de queda i començaren les detencions arbitràries, les tortures i la fabricació de proves falses, enmig d’una bogeria alimentada des de les columnes dels diaris. Finalment 8 anarquistes foren processats en un judici sense cap garantia. 5 d’ells: Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, Hessois Auguste Spies i Louis Linng foren condemnats a morir a la forca i altres 3: Samuel Fielden, Oscar Neebe i Michael Swabb a pena de presó. 

El dia de l’execució van ser enforcats 4 dels 5 homes, ja que Linng, el més jove, es va suïcidar abans. Entre els espectadors d’aquell sinistre espectacle hi havia, com a corresponsal, José Martí, qui seria l’heroi de la independència cubana, qui va recollir les darreres paraules de Spies, que esdevindrien gairebé profètiques:  la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara. Només tres anys més tard el congrés obrer de París de 1889 va escollir la data del 1 de maig, per homenatjar als Màrtirs de Chicago, com a dia internacional de protesta obrera.

Però bé, tornem al 1885. Els 8 de Chicago encara no eren Màrtirs i la data més significativa del moviment obrer era el 18 de març. A Sants, per commemorar aquell 14è aniversari, els actes comencen ben aviat i d’una manera que ens pot sorprendre, amb un concurs a l’escola laica on els alumnes competeixen fent exàmens en assignatures com aritmètica, gramàtica i geometria. Un fet que potser costar d’interpretar des de la nostra visió actual, però el fet que aquells nanos s’estiguessin educant, en una societat on l’escolarització encara era mínima, i que ho estiguessin fent en escoles laiques, en una societat on l’església tenia un control sobre pràcticament tot, i especialment l’escola, era tota una fita.

Per la tarda la festa a Sants va continuar amb un acte que deuria ser força concorregut ja que van participar comissions vingudes de Barcelona, Les Corts, Sant Martí de Provençals i d’altres pobles del pla, on es van realitzar diversos parlaments. Crida l’atenció que, pel que es recull el 5 d'abril a Bandera Social, un setmanari anarco-col·lectivista publicat a Madrid que s'havia llançat només 2 mesos enrere, una de les idees que es destaca és que commemorar el 18 de març no implica la conformitat amb els principis comunistes, sinó que la lluita de classes dels obrers contra la burgesia i tot el malvat i injust que existeix ha de ser un fi comú. També s’incideix en la idea que la diversitat de principis i aspiracions econòmiques no implicava divisions entre el proletariat, sinó que eren signe de vigor i vitalitat idea que es remarcava amb una florida metàfora: són los campos estériles los que no se distinguen por la abundancia de flores.

Sense perdre'ns gaire en noves excursions per les pàgines de la història si que caldria posar en context aquesta previsió dels anarquistes santsencs envers del comunisme i també d’aquest elogi de la diversitat ideològica que, amb la trampa que ens dóna saber com va anar la història i els posteriors enfrontaments dins del propi moviment obrer, ens podria semblar innocent. Ens trobem al 1885 i des de la derrota i repressió de la Comuna de París en el si de la Primera Internacional, s’ha anat obrint una escletxa que ha fragmentat la unió del moviment obrer en dos gran blocs. Les diferències entre les idees marxistes i anarquistes, personificades principalment per Marx i Bakunin s’han anat convertint en agres discussions des del Congrés de Londres del 1871, passant per l’intent dels comunistes d’expulsar a Bakunin al Congrés de la Haia de 1872.

Les pàgines de Bandera Social segueix explicant que: Los anarquistas de Sans dedican un caluroso recuerdo a los martires de la Commune y un saludo fraternal a todos los compañeros que sufren persecuciones por defender la gran causa de la revolución social. Després dels parlaments l’acte va seguir amb la part més festiva, on joves anarquistes van amenitzar la vetllada cantant acompanyats per guitarres i d’altres instruments.

Per saber-ne més:

Podcast:

La comuna de París, a càrrec de Roberto Ceamanos a La Linterna de Diogenes

Louise Michel y la comuna de París, a càrrec de Dolors Marín Silvestre, a La Linterna de Diogenes

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram