La font del Xato

L’any 1802 el rei Carles IV visitava la ciutat de Barcelona per un doble casament. Ferran, el príncep d’Astúries, es casava amb la princesa napolitana Maria Antònia; i el germà d’aquesta i hereu del tron de Nàpols, Francesc Genari, amb la infanta espanyola Maria Isabel, germana de Ferran. La doble boda va convertir Barcelona, durant un mes i mig, en la cort i aquest fet va tindre una enorme repercussió, ja que es van fer grans projectes per embellir-la. Tal era la previsió de les obres que es volien fer que l’ajuntament va demanar que acudissin a Barcelona mestres d’obra de fora de la ciutat, un fet al qual els gremis barcelonins es negaren rotundament.

Entre les innombrables obres que es realitzaren a Barcelona s’hi trobava un abeurador a la Rambla, al Pla del Teatre. Aquest element anava decorat amb la figura d'un faune amb un gerro a la mà. Potser per la precipitació per embellir la ciutat abans de rebre la visita reial el material escollit per fer aquesta escultura va ser el guix, i en poc temps l’estat de conservació de la mateixa deixava molt que desitjar. Així doncs l’any 1817 l’abeurador va ser enderrocat per fer-hi un nou projecte.

L’obra es va encarregar a l’arquitecte Pere Serra i Bosch, qui va pensar un pedestal en forma de piràmide truncada sobre el que es situava una escultura que representava a la deessa romana Minerva abillada amb casc i llança. La deessa, obra de Salvador Gurri, també portava un escut amb les armes de Barcelona, de manera que podria ser una al·legoria de la ciutat. A la base del pedestal hi havia d’haver quatre fornícules amb representacions al·legòriques que mostraven els principals subministres d'aigua de la ciutat: el riu Llobregat, el Rec Comtal, el canal d'Urgell i el port.

Aquestes escultures van ser encarregades a Damià Campeny, un dels principals escultors catalans del Neoclassicisme i que havia treballat a Roma durant divuit anys, als tallers del Vaticà. Però Campeny només va completar la primera d'aquestes al·legories, en forma d'un vell barbut mig nu ajagut sobre unes roques i amb uns fruits a la mà dreta, mentre que l'esquerra es recolza sobre un gerro del qual cau aigua. Sovint el vell ha sigut identificat amb Neptú però cal destacar que no porta els atributs d’aquest deu. Podria ser que Campeny prengués com a inspiració alguna al·legoria de Roma com l'Al·legoria del Nil o la Font dels Quatre Rius de la Piazza Navonade Bernini.

El vell Llobregat, fotografia de Carme Illa

 

L’any 1877 aquest monument fou enderrocat, i tan sols es van conservar les estàtues que van començar un periple per la ciutat: l’escultura de Minerva va anar a parar primer al Parc de la Ciutadella i posteriorment al Museu Marítim. Actualment es conserva en un magatzem municipal a la Via Favència. La figura del vell Llobregat també va ser emplaçada al Parc de la Ciutadella, al costat de la cascada, fins que el 1975 es va instal·lar a la Plaça de Sants, on fou inaugurada per l'alcalde Enric Masó l'1 de febrer d'aquell any. Però segons expliquen el trasllat de la Plaça del Teatre al Parc de la Ciutadella fou força accidentat i l’estàtua del Vell es va colpejar perdent part del nas i adquirint per sempre el malnom del Xato. Des de llavors el Xato s’ha convertit en un dels símbols més representatius de Sants.