Passejades pel darrer trimestre de 2022

El darrer trimestre de l'any ve carregat de passejades. Aquí les que des de l'Associació Memòria en Moviment realitzarem dins la programació de la Lleialtat Santsenca.

29 d’octubre, 11h —NOVETAT! El Sants del Cooperativisme [entrades]

A mitjans del segle XIX Sants creixia per l’arribada dels grans vapors. Aviat aquells treballadors s’organitzarien per cobrir les seves necessitats més bàsiques amb estructures basades en el suport mutu i la cooperació; naixien les cooperatives de consum i treball. En aquesta visita descobrirem algunes de les cooperatives santsenques, com la Lleialtat o la Model del Segle XX.
Visita en llengua de signes catalana per l’associació Més Accés.
 

26 de novembre, 11h —El Sants Misteriós [entrades]

A tot arreu hi ha personatges llegendaris i Sants, Hostafrancs i La Bordeta no estan exempts d’història negra. Coneixeu la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabíeu que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Què diu la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobrirem tots aquests misteris i molts altres.
 

17 de desembre, 11h —NOVETAT! L’humor gràfic a Sants [entrades]

Els segles XIX i XX van estar marcats per l’eclosió de la impremta i l’aparició de centenars de capçaleres dedicades de totes les ideologies possibles. Entre tota aquestes publicacions es van fer especialment populars aquelles que feien lectures satíriques i humorístiques del dia a dia com: La Tramontana, L’Esquella de la Torratxa o El Bé Negre. Amb aquesta passejada descobrirem Sants a través de les vinyetes històriques i l’humor gràfic.

Passejada: Sota la mar salada

Mil i un projectes m'han tingut distanciat del bloc des de fa uns quants mesos, però avui us volia compartir una activitat que tindrà lloc dissabte vinent que em fa molta il·lusió. Una d'aquelles activitats en que es barreja més d'una disciplina, en aquest cas la literatura i la història, i que segurament serà un tastet d'un projecte més ampli que l'any vinent, des de Memòria en Moviment, volem llançar. 

Barris d'arrels obreres com el nostre, tot i que han sigut escenaris de moments apassionants, rarament s'han convertit en paisatges literaris. Durant molts anys Sants, Hostafrancs o la Bordeta han quedat exclosos de la literatura i, sovint, quan han aparegut ho han fet com espais força estereotipats. Des del seu classisme Josep Pla sentenciava que: La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

En els darrers anys però són diversos els escriptors i escriptores que han començat a publicar novel·les que tenen al nostre barri un dels seus paisatges. Un d'aquests darrers és Sota la mar salada, una novel·la d'un santsenc, el Sergi Caparrós. Dissabte vinent, 22 d'octubre podeu descobrir aquests paisatges de la mà del propi autor.

Viatge en el temps, a peu de carrer, on recorrerem els escenaris en els quals transcorren les peripècies dels protagonistes de la novel·la Sota la mar salada, tot coneixent com era el barri de Sants de fa cent anys. Viurem el thriller en pròpia pell i descobrirem antigues indústries, masies, hortes, rieres i moltes curiositats d'aquesta vila que l'any 1897 s'annexionà a Barcelona.

Sota la mar salada és una immersió dràstica cap a les profunditats d'una història familiar tèrbola, marcada per l'amor, la traïció i la venjança, i que està relacionada amb el tètric submon del tràfic d'antiguitats. A mesura que l'Andreu Molina i el seu pare s'hi endinsen, més foscos són els seus descobriments i més hostil és el medi amb què els toca bregar. A través del seu periple viurem crims espantosos, lluites de poder, corrupteles, i veurem què amaguen les aigües braves de l'Empordà, movent-nos per la ciutat de contrastos que era la Barcelona prerepublicana de 1929: passant de la sordidesa del Barri Xino a l'extrema riquesa dels voltants del passeig de Gràcia i recorrent barris populars com el de Sants, el Poble Sec o la Barceloneta. Una novel·la de suspens, amb grans girs argumentals, en la que l'ambigüitat moral dels seus protagonistes difumina fatalment el límit entre el bé i el mal, i on no tots els personatges són el que semblen, ni tots els accidents són fortuïts.

Us esperem dissabte a les11h a la Plaça de Bonet i Muixí

En la festa i en la lluita

Ha començat l’agost, la xafogor i els xàfecs imprevistos així ho constaten, però al carrer la gent que mira al cel no ho fa per cercar núvols, ho fan per identificar les siluetes dels bombarders italians, aquests estranys ocells que s’han convertit en habituals del cel barceloní. Quan els criminals feixistes fan acte de presència les alarmes comencen a sonar i els veïns i les veïnes, amb l’ordre que permet la por, dirigeixen les seves passes als refugis. És l’agost de 1937.

Rebut per la construcció del refugi de Sant Crist amb Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC

Un parell d’anys enrere els veïns del carrer de Sant Crist, a tocar de la riera de Magòria, s’esmerçaven penjant garlandes i enramades sobre el carrer, engalanant-lo per rebre la festa major, ara els grans piquen al carrer obrint forats i els petits pugen cabassos de terra des dels túnels que poc a poc es van obrint. L’ofici de manobres i peons, après a base  d’anys aixecant els pavellons de l’Exposició Internacional, el metro i aquella ciutat que creixia sense aturador ensenyorida en mans del capital, està ara al servei de la vida, el bé més preuat que el feixisme pren de forma arbitraria. Quan l’obra avanci petits i grans es protegiran sota aquella volta catalana.

Però hi ha una cosa que encara els protegeix amb més força que aquells maons, una xarxa que subtilment s’ha anat teixint des de fa prop de 90 anys, quan els seus avis i avies es van començar a instal·lar a aquell petit poble de pagesos per treballar a les fàbriques, la solidaritat. “Associació o mort” cridaven l’any 1855 durant la primera vaga general. Una solidaritat que, sense necessitar telers, s’ha teixit als vapors, fent front als abusos, lluitant del mateix costat.

Quan aquests nouvinguts van arribar a Sants ho van fer a ple centre del no-res. Estarien al servei d’uns amos que els explotaven per fer rutllar unes fàbriques que generarien grans fortunes per a la Barcelona burgesa; pagant lloguers a oportunistes i especuladors que havien vist com, en poc temps, camps de cereals es convertien en habitatges; comprant el necessari per viure a uns preus que els feien sentir estafats, ja que a ciutat al cost dels aliments calia sumar el benefici de tots els intermediaris; restarien a disposició de l’estat que reclamaria la seva sang per anar a guerres colonials a defensar uns interessos que no eren els seus i de l'església que difondria els arguments per justificar a tots els anteriors.

Treballarien per sostenir la Gran Barcelona sobre les seves espatlles. Obres magnífiques, com les que Eusebi Güell encarregaria a Antoni Gaudí es van poder edificar gràcies a la suor d’obrers i obreres del Vapor Vell, i sembla ser que la fortuna que va permetre l’inici de l’edificació de la Sagrada Família podria haver vingut, en gran part, de la Farga que la família Bolet tenia a Sants.

Davant de tot això obrers i obreres van crear grups de suport mutu per ajudar-se en la necessitat i sindicats per defensar, col·lectivament, el que de forma individual no haurien pogut. Front als lloguers abusius van orquestrar vagues de lloguers; front als preus que marcava el mercat aixecaren cooperatives de consum; front a les quintes alçaren barricades; front al control cremaren arxius per esborrar les dades que els feien peons de l’estat; front a l'església bastiren escoles racionalistes i ateneus, per apropar la cultura al poble i fer de dones i d’homes individus lliures. Aquelles persones que havien arribat al no-res en pocs anys havien impulsat entitats i institucions populars que els van fer forts i que els van convertir en una comunitat. Un nou espai de referència impregnat dels costums i tradicions de l’antic poble de Sants. Una identitat que es va anar teixint en la lluita però també en la festa.

En un poble on, fora de les moltes hores que obrers i obreres restaven lligats a telers i màquines de filar, no hi havia pràcticament res a fer, poc a poc van anar impulsant un lleure i una cultura popular no consumista, un lleure que els era propi. Va ser el temps en que proliferaren els cors, a l’estil del iniciats per Clavé, els balls a les cooperatives o el teatre popular. La gent que vivia a les barriades no eren potencials consumidors d’una cultura burgesa que els hi era aliena i que sovint es construïa en confrontació a ells mateixos, que els estereotipava o els hi pretenia donar lliçons de moralitat, a l’hora que els volia mesells i ignorants.

Amb un analfabetisme que pràcticament rondava el 50% de la població, molt més alt encara entre les dones, alguns no tenien la formació necessària que els permetés llegir les obres que elaborava la burgesia; amb jornades laborals de 12 o més hores molts no deurien tenir ni temps i d’altres segur que no es sentien representats per una literatura o per un teatre on les excepcions, com Victor Hugo, no eren la norma. Així doncs, com en tot, van construir la seva cultura, com sempre, des de baix, des de la base.

El Sants obrer va néixer a l’entorn d’un Sants rural que conservava les seves pròpies tradicions, com la festa major, dedicada a Sant Bartomeu, el patró, una festa que molt probablement troba els seus orígens a l’edat mitjana. Però si la festa del Sants rural contava únicament amb una missa, uns balls on els veïns representaven el martiri de Sant Bartomeu i un àpat, tot d’actes a l’entorn del centre del poble, a la parròquia de Santa Maria, el creixements del poble, a l’entorn de les noves fàbriques, i el creixement del veïnat també va eixamplar la festa. Les enramades florals, que eren comunes a moltes festes majors del pla, es van anar estenent pels carrers i esdevenint l'origen dels actuals guarnits.

Els nous santsencs i santsenques, que en molts casos s’havien establert amb veïns i familiars dels seus pobles d’origen als mateixos carrers, quan no a les mateixes cases, van començar a tenir un arrelament molt proper. Els carrers, en contraposició als actuals que sovint són només espai de circulació, van esdevenir escenaris on s’esedevenia gran part de les seves vides. Cada carrer era un petit barri, una senya d’identitat, com també ho eren les fàbriques on generacions de les mateixes famílies es donaven el relleu. També s'organitzaven per carrers les colles d’infants, ja fos buscant espais de joc o de vegades enfrontant-se a pedrades amb colles d'altres carrers.

Grup de veïns al carrer Sant Crist, a tocar de la Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC.

No és d'estranyar que veïns i veïnes comencessin a col·laborar a tots els carrers per guarnir uns espais que els hi eren propis, que eren extensions de les seves cases. La festa es va estendre pels carrer amb multitud d’actes comuns, com balls, dinars i sopar, per que de fet aquella gent ja vivien les seves vides als carrers. I d’aquesta manera, ja fos engalanant carrers o aixecant-t’hi barricades es va anar teixint la xarxa que va configurar el barri, en la festa i en la lluita. 

Per saber-ne més:

Llibres: 

EALHAM, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1888-1937. Alianza ensayo

OYÓN, Jose Luís. La quiebra de la ciudad popular. espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936. Ediciones del Serval

Podcast:

El cemento barrial en la Barcelona de entreguerras, a càrrec de Jose Luís Oyon, a La Linterna de Diógenes

Articles:

Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular. Article d'Agus Giralt al bloc Memòria de Sants

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Model de festa, model de ciutat

Poques coses són més representatives del model organitzatiu d’un territori que les seves festes. Aquest fet assenyalat en el calendari, on la quotidianitat, i fins i tot l’espai públic, es transforma, ens explica molt bé com és la societat que impulsa i manté aquella festa. Per una banda pel sentiment. 

Gran part de les identitats de pobles, barris i ciutats es fonamenten sovint en aquestes festes, més quan aquestes contenen un fet que les fa diferents, especials. De ben segur que si graciencs o santsencs no engalanéssim els nostres carrers la identitat dels nostres barris, i amb aquesta el sentiment de pertinença als mateixos, seria menor, potser més una curiositat del passat, però és a la festa major quan aquesta identitat s’expressa en la seva totalitat.

Activitat infantil a la Festa Major de Sants del 1949, al carrer Cros.
Fons: AMDS (UEC)

Però no és només la festa el que ens parla de com és el territori, sinó el com està feta aquesta festa. Hi ha pobles, barris i ciutats que tenen festes majors organitzades per l’ajuntament de torn. A un despatx un tècnic rep l’encàrrec d’interpretar el sentir d’un territori i programa segons el seu criteri i segons la major o menor capacitat d’escolta. I els ciutadans esdevenen simples usuaris.

Així, per exemple, tot i que suposadament sigui de tots, una festa com la Mercè a Barcelona, acaba no sent de ningú, just pel fet que els rol dels veïnat no passa del de pur espectador. Com dic, els tipus de festa ens explica el tipus de ciutadania. O formada per veïns i veïnes que es fan seva la ciutat, organitzant-se, participant i decidint o formada per veïns i veïnes que només baden davant els focs d’artifici d’un piromusical. 

Quin és el model cultural que volem? Una cultura de grans festivals on l’únic benefici, econòmic, acaba en unes poques butxaques, privades, o una cultura de base on el principal benefici siguin les xarxes barrials que es creen?

La pandèmia va evidenciar les preferències de les administracions. Mentre milers de persones s’apilonaven al juny a uns macro festivals que van donar el tret de sortida a la cinquena onada, als barris, uns quants veïns i veïnes feien uns esforços enormes per tirar endavant unes festes populars que no és fan per fer diners, es fan per fer barri.

Les festes són més que les activitats que es veuen, són totes les coses que succeeixen al llarg de l’any, invisibles, que permeten que la festa s’esdevingui.

Per saber-ne més:

Quan el carrer s'engalana - Article sobre els orígens de la tradició d'engalanar carrers.

Festes que protegeixen - Article sobre la festa major de Sants durant la Segona República.

La Festa de l'Any de la Derrota - Article sobre la represa de la festa major de Sants durant els primers anys de la dictadura franquista.

De la ferum a la flaire - Article sobre la festa major de Sants durant els anys 40.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Passejades de Festa Major 2022

Un any més, per Festa Major, amb l'associació Memòria en Moviment i Patrimonis Invisibles estaré fent passejades històriques amb entitats diverses, caminant per diversos espais del barri explicant algunes de les seves diverses facetes. 

Us en faig un resum per si voleu participar:

Passejada de la Lleialtat Santsenca

Temàtica: Recorrerem els carrers del barri descobrint antics espais de la festa major i parlarem dels guarniments i moltes altres tradicions.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia al formulari de la Lleialtat

Punt de sortida: La Lleialtat Santsenca

Passejada històrica: La Festa Major de Sants

- Dissabte 20 d’agost, a les 11h

Passejades de Districte

Temàtica: Descobrirem la història de l'antic poble de Sants.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia als formularis.

Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, al carrer de la Creu Coberta 104.

- Dimecres 24 d'agost a les 18h

- Dijous 25 d'agost a les 18h, visita amb Llengua de Signes Catalana

- Divendres 26 d'agost a les 18h

Passejada del Carrer de Papin

Temàtica: Descobrirem el Sants Modernista

Inscripció: És gratuïta.

Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.

- Dimecres 24 d'agost a les 10'30h

El refugi 522, al carrer Sagunt

L'any 1998, en motiu de les obres al carrer de Sagunt, el refugi antiaeri existent al carrer es va fer visible. Molt probablement es tracta del refugi que va ser registrat amb el número 522, tot i que podria ser un altre, ja que a l'entorn del carrer es van construir uns quants mes. 

En aquell moment els veïns del carrer van poder baixar al refugi i visitar-lo, realitzant un enregistrament. Aquí una petita mostra de la visita al refugi. Es poden veure els passadissos, les sales d'espera, les comunes i el pou que hi havia dins del propi refugi, així com els objectes personals que van restar al seu interior durant dècades: llaunes, sabates...

Moltes gràcies per l'enregistrament i per fer-me arribar el vídeo Llorenç.

Gràcies!

 

 

 

De petit, amb la familia, un dia a una de les sessions de cinema que organitzaven al Centre Catòlic, li vaig preguntar al meu pare si les butaques que hi havien als palcos eren per les persones importants. I el meu pare em va contestar amb una frase que en aquell moment no vaig acabar d’entendre del tot, però que amb el temps m’ha quedat gravada. Em va dir: “Totes les persones són importants.”

Cinc paraules: Totes les persones són importants. Que després d’anys fent entrevistes a la gent gran del barri, grans persones a les que s’escolta massa poc, a projectes com l’Enregistrem la memòria, a Sants 3, he omplert de contingut. En general, els veïns i veïnes a les que he tingut el privilegi de poder entrevistar sempre comencen dient-me el mateix. “No sé que vols que t’expliqui, si la meva vida ha sigut molt normal, no he fet res”.

Però poc a poc, a mesura que comencen a parlar es comencen a dibuixar uns escenaris on apareix la guerra, els bombardejos, els refugis antiaeris, el racionament, el treball a les fàbriques… un Sants que va ser molt dur, però que també vivia a un altre ritme, on els veïns i les veïnes, que es coneixien pel nom, petaven la xerrada asseguts a les cadires que havien tret al carrer. I, sense adonar-te, acabes assumint una responsabilitat enorme, preservar aquelles memòries que ja s’han fet teves.

Records com els del Joan escapant-se del refugi de la Màlaga amb el seu amic Pere per veure aquells avions que llançaven cosetes; la Manolita, al magatzem de proveïments de Magòria, després que l’exèrcit republicà abandonés la ciutat, arrossegant un sac de cigrons foradat que anava perdent la càrrega a mesura que s’apropava a casa; el Salvador, a Ca l’Isidro on el seu pare treballava de nit i la seva mare de dia per poder tenir el bar obert a totes hores pels carreters; la Rosa, amb les mares de la Bordeta, carregades amb els seus fills, ocupant un edifici per fer l’escola bressol que el barri necessitava… Memòries que potser són petites, però que són nostres i que, com les persones, també són imporants.

I és que, siguem conscients o no, darrera de les coses que fan dels nostres barris uns espais més humans per viure-hi, hi ha una lluita col·lectiva i la implicació de molta gent. Persones que després de treballar per pagar els lloguers d’una ciutat que ens ofega, encara troben temps per dedicar a un bé comú: fer del barri un espai millor.

Monitors i monitores que, a esplais i caus com Xiroia prenen la responsabilitat d’educar a la generació que ve darrera.

Veïns i veïnes que, a comissions de Festa Major com Papín, s’autoorganitzen omplint de màgia els espais quotidians, per recordar-nos a tots i totes que les ciutats no són només espais per treballar, que per sobre de tot han de ser espais per a la vida.

Persones, més de 150, que un cop l’any matinen un diumenge per tallar el trànsit o repartir xocolata desfeta, organitzant el Cros, una cursa que no es fa per competir, sinó fer barri

Gent que, com a Patrimonis Invisibles o Memòria en moviment, s’organitzen per posar en valor el patrimoni dels nostres barris, que és el nostre, el que explica el que som.

Teatreros i teatres, com els companys i companyes de Liada, que s’esforcen, per exemple, per portar paraules d’Orwell als barris, perquè creuen que la cultura és el que ens fa lliures i no un objecte de consum

Activistes que van somiar, van lluitar i que avui donen vida a espais on es fa comunitat com és la Lleialtat Santsenca, dedicant hores i hores fent assemblees on la gent s’escolta i col·labora en objectius comuns.

I tants i tants d’altres entitats, col·lectius i projectes que sempre són col·lectius.

Gràcies a totes les persones amb que he tingut la sort de compartir camí a la vida i en tots els projectes que he pogut anar fent al barri. Com us deia, poques coses he fet que no fossin col·lectives. Hi ha tanta gent a la que hauria de donar gràcies que no acabaria, així que, simplement gràcies a tots i totes.

I molt especialment gràcies a la Carme, per caminar amb mi i per ser-hi sempre; a la meva mare perquè ha sigut i és el pilar que ens ha sostingut a tots; als meus germans i a tota la familia, per ser com són; i a tots els amics i amigues i companys de feina, és un privilegi compartir la vida amb vosaltres..