De petit, amb la familia, un dia a una de les sessions de cinema que organitzaven al Centre Catòlic, li vaig preguntar al meu pare si les butaques que hi havien als palcos eren per les persones importants. I el meu pare em va contestar amb una frase que en aquell moment no vaig acabar d’entendre del tot, però que amb el temps m’ha quedat gravada. Em va dir: “Totes les persones són importants.”
Cinc paraules: Totes les persones són importants. Que després d’anys fent entrevistes a la gent gran del barri, grans persones a les que s’escolta massa poc, a projectes com l’Enregistrem la memòria, a Sants 3, he omplert de contingut. En general, els veïns i veïnes a les que he tingut el privilegi de poder entrevistar sempre comencen dient-me el mateix. “No sé que vols que t’expliqui, si la meva vida ha sigut molt normal, no he fet res”.
Però poc a poc, a mesura que comencen a parlar es comencen a dibuixar uns escenaris on apareix la guerra, els bombardejos, els refugis antiaeris, el racionament, el treball a les fàbriques… un Sants que va ser molt dur, però que també vivia a un altre ritme, on els veïns i les veïnes, que es coneixien pel nom, petaven la xerrada asseguts a les cadires que havien tret al carrer. I, sense adonar-te, acabes assumint una responsabilitat enorme, preservar aquelles memòries que ja s’han fet teves.
Records com els del Joan escapant-se del refugi de la Màlaga amb el seu amic Pere per veure aquells avions que llançaven cosetes; la Manolita, al magatzem de proveïments de Magòria, després que l’exèrcit republicà abandonés la ciutat, arrossegant un sac de cigrons foradat que anava perdent la càrrega a mesura que s’apropava a casa; el Salvador, a Ca l’Isidro on el seu pare treballava de nit i la seva mare de dia per poder tenir el bar obert a totes hores pels carreters; la Rosa, amb les mares de la Bordeta, carregades amb els seus fills, ocupant un edifici per fer l’escola bressol que el barri necessitava… Memòries que potser són petites, però que són nostres i que, com les persones, també són imporants.
I és que, siguem conscients o no, darrera de les coses que fan dels nostres barris uns espais més humans per viure-hi, hi ha una lluita col·lectiva i la implicació de molta gent. Persones que després de treballar per pagar els lloguers d’una ciutat que ens ofega, encara troben temps per dedicar a un bé comú: fer del barri un espai millor.
Monitors i monitores que, a esplais i caus com Xiroia prenen la responsabilitat d’educar a la generació que ve darrera.
Veïns i veïnes que, a comissions de Festa Major com Papín, s’autoorganitzen omplint de màgia els espais quotidians, per recordar-nos a tots i totes que les ciutats no són només espais per treballar, que per sobre de tot han de ser espais per a la vida.
Persones, més de 150, que un cop l’any matinen un diumenge per tallar el trànsit o repartir xocolata desfeta, organitzant el Cros, una cursa que no es fa per competir, sinó fer barri
Gent que, com a Patrimonis Invisibles o Memòria en moviment, s’organitzen per posar en valor el patrimoni dels nostres barris, que és el nostre, el que explica el que som.
Teatreros i teatres, com els companys i companyes de Liada, que s’esforcen, per exemple, per portar paraules d’Orwell als barris, perquè creuen que la cultura és el que ens fa lliures i no un objecte de consum
Activistes que van somiar, van lluitar i que avui donen vida a espais on es fa comunitat com és la Lleialtat Santsenca, dedicant hores i hores fent assemblees on la gent s’escolta i col·labora en objectius comuns.
I tants i tants d’altres entitats, col·lectius i projectes que sempre són col·lectius.
Gràcies a totes les persones amb que he tingut la sort de compartir camí a la vida i en tots els projectes que he pogut anar fent al barri. Com us deia, poques coses he fet que no fossin col·lectives. Hi ha tanta gent a la que hauria de donar gràcies que no acabaria, així que, simplement gràcies a tots i totes.
I molt especialment gràcies a la Carme, per caminar amb mi i per ser-hi sempre; a la meva mare perquè ha sigut i és el pilar que ens ha sostingut a tots; als meus germans i a tota la familia, per ser com són; i a tots els amics i amigues i companys de feina, és un privilegi compartir la vida amb vosaltres..
Cinc paraules: Totes les persones són importants. Que després d’anys fent entrevistes a la gent gran del barri, grans persones a les que s’escolta massa poc, a projectes com l’Enregistrem la memòria, a Sants 3, he omplert de contingut. En general, els veïns i veïnes a les que he tingut el privilegi de poder entrevistar sempre comencen dient-me el mateix. “No sé que vols que t’expliqui, si la meva vida ha sigut molt normal, no he fet res”.
Però poc a poc, a mesura que comencen a parlar es comencen a dibuixar uns escenaris on apareix la guerra, els bombardejos, els refugis antiaeris, el racionament, el treball a les fàbriques… un Sants que va ser molt dur, però que també vivia a un altre ritme, on els veïns i les veïnes, que es coneixien pel nom, petaven la xerrada asseguts a les cadires que havien tret al carrer. I, sense adonar-te, acabes assumint una responsabilitat enorme, preservar aquelles memòries que ja s’han fet teves.
Records com els del Joan escapant-se del refugi de la Màlaga amb el seu amic Pere per veure aquells avions que llançaven cosetes; la Manolita, al magatzem de proveïments de Magòria, després que l’exèrcit republicà abandonés la ciutat, arrossegant un sac de cigrons foradat que anava perdent la càrrega a mesura que s’apropava a casa; el Salvador, a Ca l’Isidro on el seu pare treballava de nit i la seva mare de dia per poder tenir el bar obert a totes hores pels carreters; la Rosa, amb les mares de la Bordeta, carregades amb els seus fills, ocupant un edifici per fer l’escola bressol que el barri necessitava… Memòries que potser són petites, però que són nostres i que, com les persones, també són imporants.
I és que, siguem conscients o no, darrera de les coses que fan dels nostres barris uns espais més humans per viure-hi, hi ha una lluita col·lectiva i la implicació de molta gent. Persones que després de treballar per pagar els lloguers d’una ciutat que ens ofega, encara troben temps per dedicar a un bé comú: fer del barri un espai millor.
Monitors i monitores que, a esplais i caus com Xiroia prenen la responsabilitat d’educar a la generació que ve darrera.
Veïns i veïnes que, a comissions de Festa Major com Papín, s’autoorganitzen omplint de màgia els espais quotidians, per recordar-nos a tots i totes que les ciutats no són només espais per treballar, que per sobre de tot han de ser espais per a la vida.
Persones, més de 150, que un cop l’any matinen un diumenge per tallar el trànsit o repartir xocolata desfeta, organitzant el Cros, una cursa que no es fa per competir, sinó fer barri
Gent que, com a Patrimonis Invisibles o Memòria en moviment, s’organitzen per posar en valor el patrimoni dels nostres barris, que és el nostre, el que explica el que som.
Teatreros i teatres, com els companys i companyes de Liada, que s’esforcen, per exemple, per portar paraules d’Orwell als barris, perquè creuen que la cultura és el que ens fa lliures i no un objecte de consum
Activistes que van somiar, van lluitar i que avui donen vida a espais on es fa comunitat com és la Lleialtat Santsenca, dedicant hores i hores fent assemblees on la gent s’escolta i col·labora en objectius comuns.
I tants i tants d’altres entitats, col·lectius i projectes que sempre són col·lectius.
Gràcies a totes les persones amb que he tingut la sort de compartir camí a la vida i en tots els projectes que he pogut anar fent al barri. Com us deia, poques coses he fet que no fossin col·lectives. Hi ha tanta gent a la que hauria de donar gràcies que no acabaria, així que, simplement gràcies a tots i totes.
I molt especialment gràcies a la Carme, per caminar amb mi i per ser-hi sempre; a la meva mare perquè ha sigut i és el pilar que ens ha sostingut a tots; als meus germans i a tota la familia, per ser com són; i a tots els amics i amigues i companys de feina, és un privilegi compartir la vida amb vosaltres..
2 comentaris:
"Gallina de piel" que diría aquell! M'has fet venir al cap records que explicaven els meus avis (refugi, racionament, treball a Can Batlló, veïns...). I suposo que et refereixes a la escola bressol Guinbo, treballava la meva veïna i el meu pare la va ajudar a arreglar "coses" (balancins, algún llum) i jo amb 5 o 6 anys vaig pasar allà la tarde. No visc a Sants des d'els 8 anys però guardo una gran estimació.
Moltes gràcies!
Sí, efectivament la història de l'escola bressol és de Guinbo. Un dia en parlaré ;)
Publica un comentari a l'entrada