Pastes Alimentàries Frederic Buatell

Tot i que en època andalusí la pasta havia estat molt present a les nostres terres, posteriorment va desaparèixer. No seria fins al segle XVIII, quan entre les famílies burgeses es va popularitzar la incorporació de cuiners italians, que la pasta va retornar als receptaris. El renovat gust per la pasta aniria de la mà del desenvolupament d’una indústria alimentària mecanitzada.

Al número 17 de la carretera de Sants, Frederic Buatell va establir, probablement a inicis del segle XX, una fàbrica de pastes alimentàries. Un negoci que també va tenir un espai al carrer paral·lel, al número 22 de Sant Crist. Després de la mort de Frederic la seva dona, Carme Costa, va seguir amb el negoci sota el nom de Vídua de Frederic Buatell i posteriorment els seus fills Francesc i Carme, sota la denominació de Buatell Germans. 

El catàleg dels Buatell incloïa fideus, però també galets, macarrons, llacets, lletres i el que llavors denominaven fideus llargs, el que ara anomenaríem espaguetis. Entre les marques que van començar a produir els Buatell s’hi trobava la pasta per a canelons Pavo Real. Un nom que imitava a un dels seus competidors, les Pastes Alimenticies Ramón Flo, qui des del seu taller del carrer Borrell, va ser pioner en l’elaboració a l’estat de la pasta per a canelons, que va registrar sota la marca El Pavo. L’elaboració d’aquesta pasta de forma industrial va convertir els canelons, que fins llavors havien sigut una recepta refinada, en un plat del popular.

Catàleg de Pastes Alimentàries Buatell
Imatge de la web de col·leccionisme Todo Colección. 

La dels Buatell no va ser l'única fàbrica de pastes de sopa de Sants, ja que al número 24 del carrer de Càceres s’hi va trobar la fàbrica Ferri i companyia.

Xocolates Jaume Boix

Fundada l’any 1754, l’empresa Xocolates Jaume Boix va construir la seva fàbrica als terrenys, encara poc urbanitzats, del carrer de Sugranyes. L’empresa era dedicada a la producció i comercialització de xocolata i era una de les tres importants empreses xocolateres barcelonines, conjuntament amb la Juncosa o l’Ametller. A banda de la fàbrica del carrer de Sugranyes, que fins i va ser representada a les capses d’alguns dels seus productes, l’empresa va tenir despatx i la botiga, al carrer de l’Hospital 46.

Ubicació de la fàbrica Xocolates Jaume Boix

Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890, aprobado por el Excmo. Ayuntamiento / trazado por D. J.M. Serra

Fons: Cartoteca digital de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Xocolates Boix va ser una empresa pionera en molts aspectes. Per una banda en l’oferta de nous productes, com la xocolata en pols soluble. Però la creació de marques també els va ocasionar problemes. Boix comercialitzava la marca Colonial, un fet l’any 1892 li va costar una denuncia de la Companyia Colonial de Cuba, obligant a Xocolates Boix a renunciar a la marca. Però també van ser pioners en la seva política comercial. A principis del segle XX Boix va incorporar al seus productes cromos de les temàtiques més diverses, del fútbol a les curses de braus, passant pels vestits regionals, les estrelles de cinema, les aventures de Júli Verne, l’Àfrica Salvatge o la Gran Guerra.

Capsa de Xocolates Boix amb gravat de la fàbrica
AMDS Fons UEC

A la fàbrica el treball femení era molt important, tal i com es constata pel fet que l’any 1917 les treballadores es van declarar en vaga davant el canvi en les condicions laborals i l’augment de mitja hora diària. Un conflicte en que intervindria el governador civil.

Les grans dimensions de la fàbrica, que va arribar a ser elogiada per les seves instal·lacions d’inspiració àrab, i per la flaire que desprenia va fer que durant molts anys el veïnat conegués popularment el carrer de Sugranyes com el carrer de la Xocolata. La fàbrica del carrer de Sugranyes va seguir en actiu, fins a finals dels anys cinquanta.

Portal de la Fàbrica de Xocolates Boix, 1957
AMDS Fons de la UEC, Jaume Perís i Xancó

Balances Arisó

Originalment, Arisó fou una marca catalana de bàscules, balances i caixes fortes, així com també una exitosa empresa familiar que abastà més de tres generacions i tenia botigues repartides per tot el mapa de la península. Fundada per Antoni Arisó i Milà, un ferrer de Gràcia, la fàbrica funcionà ininterrompudament des de 1860 fins 1983, quan va fer suspensió de pagaments. 

Projecte d'obres de Balances Arisó. Façana Muntadas, Masnou, 1916
AMCB

L'any 1906, quan el fundador morí, esclataren tensions internes entre els seus tres fills, que dividiren l'empresa en tres parts amb noms diferents. Des d'aquell moment, en el carrer Muntadas 26 hi estigué ubicada Arisó Moix S.A, dirigida per Gabriel Arisó i Riqué, i especialitzada en la fabricació de balances. Durant la Guerra Civil, va ser una de les moltes fàbriques i tallers col·lectivitzats per la CNT. Segons el testimoni dels treballadors al final de la comtessa, quan el propietari va recuperar el control de l’empresa, aquest va manifestar que tot es trobava en perfecte estat.  

Botiga Arisó a la carretera de Sants, 1970
AMDS Fons de la UEC, Jaume Peris i Xancó

Marques com la SAA o la Regia sorgiren d'aquesta factoria. Encara avui, al mercat de la Boqueria, s’hi pot veure un gran bàscula Bagués de 1’70 m que va ser fabricada l’any 1948. 

Text de Marta Sánchez Natera

Companyia Fabril d’Olis Vegetals

La història de Sants està fortament lligada amb la d’Igualada. Al llarg del segle XIX i XX moltes persones es traslladaren des de la capital de l’Anoia fins a Sants. Alguns ho varen fer per invertir, com els germans Muntadas, que acabarien impulsant una gran empresa com l’Espanya Industrial, d’altres persones van seguir aquests empresaris buscant llocs on treballar. Uns d’aquests emprenedors igualadins foren els germans Jaume i Artur Garcia Fossas, que eren propietaris d’una empresa de naips a Igualada. 

Artur, el germà més jove, va aprendre sobre l’ús d’olis vegetals per produir sabó a Filipines i de retorn a Catalunya els dos germans van decidir tancar la fàbrica de naips i invertir en la creació d’una empresa on produir olis vegetals i sabó. Els Garcia Fossas van instal·lar la fàbrica a la Bordeta, a l’entorn de l’actual plaça de la Farga, tot i que com era habitual la seu social era a l’Eixample, en aquest cas a l'avinguda Diagonal 460. La fàbrica seria coneguda popularment com la fàbrica del coco, ja que aquest era un dels productes emprats en la fabricació d’olis vegetals i sabons.

Estand de la fàbrica de Aceites Vegetales a la Fira de mostres de Barcelona, 1929
ANC, Branguli

La fàbrica va deixar uns enormes beneficis que, en gran part, els germans van destinar a obra social a Igualada, on, entre d’altres, van patrocinar la construcció del Conservatori i del Palau Escolar de l'Ateneu Igualadí, així com una escola d’ensenyament primari. Per donar continuïtat a aquesta tasca l’any 1935 Artur va crear el Patronat Garcia Fossas amb l’objectiu de fer un orfenat a Igualada. Amb la mort d’Artur, l’any 1944, el seu testament va deixar una gran quantitat de diners a l’Hospital d’Igualada, a la reconstrucció de l'església de Santa Maria i al Patronat. 

 Façana de la Compañía Fabril de Aceites Vegetales, l'any 1987_
AMDS, Fons de la UEC

D’aquesta forma va seguir en funcionament la Fundació Garcia Fossas per atendre la formació i facilitar el menjador escolar als fills dels operaris de la fàbrica de sabó, i per tenir cura de la seva pinacoteca, ubicada a l’actual escola Proa. Als anys cinquanta la projecció de la plaça de la Farga va afectar part dels terrenys de l’antiga fàbrica.

Compañía Fabril de Aceites Vegetales, 1987
AMDS, Fons UEC

Rajoles Hidràuliques d'Isidro Torres

L’aparició  de la rajola hidràulica va estar molt lligada a la generalització del ciment. Gràcies a la importació de maquinaria provinent de França, les primeres fàbriques s'establiren a Catalunya cap a la dècada de 1860-1870.

La seva consolidació i popularització s'estengué fins a la meitat del segle XX. Era un negoci rendible i versàtil, la demanda creixent i els costos de producció assumibles van facilitar la proliferació de tallers arreu del territori. El marcat caràcter industrial de Sants i el continu creixement urbanístic arran de l’arribada de les fàbriques, explicaria que entre 1913 i 1940 cohabitessin diversos tallers i empreses relacionades amb la producció d’aquests mosaics. 

Al carrer de Blanco 52 es localitzà el taller d'Isidro Torres. Un taller que l'any 1926 era conegut com Hija de Isidro Torres i a partir del 1928 i fins al 1940 a J. (Jaime) Ral Escofet, tal i com ens ha detallat l'estudiós del paviment de mosaic hidràulic Jordi Griset. D'aquest taller es conserven catàlegs de mostres datats entre 1912 i 1926. 

Amb una producció relativament senzilla, s'aconseguiren uns resultats de qualitat. La millora de la tècnica i dels seus acabats van permetre que fos valorat, no només per les seves qualitats tècniques, sinó també per les estètiques.

Article de Marta Sánchez Natera

Per saber-ne més us recomanem aquest magnífic documental de Jordi Griset:

Hierros y Aceros Moldeados SA, l'Hamsa

Hierros y Aceros Moldeados SA va ser el nom de la fàbrica que va existir en aquesta plaça dura del barri d'Hostafrancs. Aquesta factoria la fundaren els industrials Leonard Leprevost i Alexandre Escorsa i Sòria a principis del segle XX. Ambdós llinatges resulten importants per entendre la història de les elits fabrils: sense anar més lluny Alexandre Escorsa fou fill de Dionís Escorsa i Cruells, que el 1876 havia establert a Barcelona la que fou la segona foneria de ferro mòlt de l'estat espanyol. 

Estand de l'Hamsa a la Fira de mostres de 1947
ANC, Gabriel Casas Galobardes

D'altra banda, durant la Guerra Civil, l'HAMSA va ser un dels espais de l'anomenada Indústria de Guerra de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. S'hi fabricaren peces de fusell i, segons alguns testimonis, també torpedes antisubmarins. Després, el control de la producció fou recuperat per la família Leprevost, que tenia clars lligams amb el règim franquista. 

Fàbrica Hamsa des del carrer Callao
AMDS Fons UEC, Joan Planas Llorenç, 1970

La fàbrica tancà portes el 1992 i, quatre anys després, l'HAMSA passà a ser un dels edificis més emblemàtics del moviment d'okupació, amb una trajectòria que anà des de 1996 fins 2004, essent enderrocat poc temps després del seu desallotjament. Així, el seu itinerari és similar al d'espais com Can Batlló, determinats ambdós per quatre fases: 1. apogeu industrial durant el segle XX; 2. col·lectivització; 3. desindustrialització; i 4. autogestió.

Article de Joan Miquel Gual

Ferreria Sant Josep

El nom de la plaça de la Farga ens recorda que aquest espai, a meitat del S.XIX, va estar ocupat per una indústria metal·lúrgica. La història d’una empresa que va estar molt lligada a les mines de Gavà, una localitat que va estar lligada a la mineria des d’època neolítica. 

L’any 1857 va arrencar l’activitat industrial de la primera ferreria santsenca, la ferreria de Francesc Castanys, que seria coneguda popularment com la ferreria Sant Josep. Una industria que treballava en gran part amb ferro extret de les mines de Gavà. La ferreria tenia entrada pel carrer de la Bordeta. Aquesta empresa comptava amb una màquina de vapor de 102 cavalls, un alt forn i uns 6 forns de pudelació, procés pel qual es convertia la fossa de l’alt forn en ferro o acer sometent-la a una temperatura elevada i a agitació, i quatre d’afinament que es destinaven per a la producció de fosa de ferro.  L’any 1860 la ferreria va tancar. Segons sembla el mineral obtingut a Gavà no era suficientment ric i el combustible resultava massa car per donar beneficis.

L’any 1875 la Ferreria Marqués Alegret i Cia, que es trobava a Vilanova, es va traslladar a Sants per instal·lar-se a l’antiga fàbrica de Josep Castanys. Un trasllat lligat a dos motius: el primer, amb la descoberta a les mines de Gavà, d’una veta d’hematites de millor qualitat que l’anteriorment explotada; el segon la importància del mercat barceloní. Amb les mines de Gavà reobertes i aprofitant les instal·lacions de l’anterior ferreria, l’impuls de la producció es centrà en biguetes i ferradures per al bestiar.

Ubicació de la Ferreria Sant Josep
Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890, aprobado por el Excmo. Ayuntamiento / trazado por D. J.M. Serra
Fons: Cartoteca digital de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

L’empresa, que acabà convertint-se en la segona més important de Catalunya, entrà en davallada quan el seu únic titular, Ignasi Marquès i Bolet, morí. L’explosió d’una caldera i l’ensorrament de l’edifici, l’any 1888, és una de les darreres notícies de la ferreria de Sants, que només va poder seguir en funcionament fins al 1889. Segons sembla la maquinària va ser venuda a la Farga de l’Hospitalet.