20 de juliol de 1936, carrer de Dalmau
Probablement, el carrer de Dalmau, o com molta gent el coneix, el carrer de les Bruixes, és el carrer més tranquil i més desconegut de Sants. No són més de 85 metres entre els carrers d’Altafulla, on es troba la Cooperativa Obrera La Lleialtat Santsenca, la que encara molts anomenen la “cumparativa” del Camp i el carrer d’Ibèria, l’epicentre al voltant del qual va començar a créixer el poble de Sants, però, tot i això, Dalmau té alguna cosa d’especial. Potser és l’aire de Montpeller que els Cros, industrials químics occitans que es van establir a Sants durant el primer terç del segle XIX, van imprimir als edificis que, per encàrrec, va projectar el mestre d’obres Enric Figueras i Ribas al carrer a inicis del segle XX.
L’empremta dels Cros a Sants, i més concretament al carrer Dalmau, va ser enorme, però de fet encara podria haver anat més enllà, ja que van intentar batejar aquell carrer com a Santa Magdalena, un d’aquells típics casos en què el nomenclàtor lligat a noms de santes o sants amagava, en realitat, homenatges a propietaris dels terrenys o a membres de la família. La proposta dels Cros no va acabar prosperant, però, tot i això, el Cros van fer situar una imatge de Maria Magdalena a una fornícula sobre la porta del número 11. Segons la tradició Maria Magdalena, el seu germà Llàtzer de Betània i d’altres deixebles de Crist van acabar els seus dies a la Provença fugint de les persecucions religioses i, de fet, atribuïen a la santa la conversió de tot el territori. Com no s’havien d’identificar els Cros amb Maria Magdalena amb aquella vinculació amb la Provença i sent, com ells, algú que havia hagut de deixar la seva terra per culpa d’una persecució? De fet… no era la mateixa fornícula una al·legoria de la Santa Bauma on representa que Magdalena es va retirar a fer una vida de penitència?
Fos com fos, aquella era una simbologia que escapava a la comprensió profunda de molts d’aquells santsencs i santsenques, entre els quals cada cop abundaven més els agnòstics i els ateus. Però, tot i això… per als que el coneixien, el carrer continuava tenint quelcom d’especial. Vicenç Pinén n’era plenament conscient i valorava aquell silenci i aquella calma que, fora del carrer de Dalmau, no podia trobar enlloc del barri. A petita escala Dalmau aportava una tranquil·litat que, sovint Vicenç, havia de buscar a la muntanya, quan, carregat amb la seva càmera recorria els camins amb els companys de la UEC, una entitat que s’havia format tan sols 4 anys enrere, fruit de la fusió del Club Excursionista de Sants; del Montgrony i de l’Alpinenc.
La proliferació de clubs excursionistes a barris obrers com Sants, més enllà de ser una activitat de lleure que permet fugir d’una ciutat densa i fortament contaminada, és una oportunitat perfecta per descobrir el país: els seus paisatges, els canvis subtils que, només quan et mous a peu, et permeten entendre que has canviat d’una comarca a una altra; la cultura popular que cada racó ha produït; el ric patrimoni romànic de les valls pirenaiques, els poblets blancs amb cases de pescadors de la costa… travessar els territoris, caminant és una forma d’amor, ja que no es pot estimar res que no es coneix realment. El Vicenç guarda aquell amor als paisatges a les seves instantànies. És per això que casa i a l’arxiu que ha començat a emmagatzemar a la UEC s’acumulen fotografies de muntanyes d’arreu de Catalunya. Alguns dels companys es pregunten: “què se’n farà de totes aquestes fotos el dia de demà?”; però en Vinceç té clar que, en un món que està canviant tan de pressa, tenir aquelles imatges poden ser testimonis únics d’un moment determinat, el que els ha tocat viure.
Tot i ser ebenista, pel fet de tenir una càmera, el material per revelar i, sobretot, els coneixements per fer-ho, els veïns del barri van començar a fer encàrrecs al Vicenç, qui, a casa seva, al número 13, a la casa on ja vivia la seva àvia paterna, sota l’escala, es va muntar un petit laboratori amb una ampliadora de fusta que, gràcies als seus coneixements fent mobles, s’havia fet ell mateix. Per les tardes, un cop finalitzada la seva jornada laboral, es dedica a la seva passió fent revelat de fotos. Molts veïns li deixen els rodets els dilluns i els divendres ell ja té les fotos llestes per entregar. Amb aquests petits ingressos extres el Vicenç es paga els seus petits vicis: el tabac de picadura, el paper; el líquid de revelat per a les seves pròpies fotos i també les despeses de les seves sortides.
Sí, habitualment el carrer de Dalmau deu ser el més tranquil de Sants, però aquell matí aquella premissa no es compleix. Barcelona bull enmig d’un combat contra el feixisme que comença a transformar-se en revolució social i la plaça Màlaga, a tocar de Dalmau, és sens dubte l’epicentre d’aquell terratrèmol que fa trontollar el barri. Després de la jornada de combats a la la Creu Coberta la nit ha sigut tensa a la Màlaga, la plaça que molts anomenen “la de les bombes” per la gran quantitat de fets violents que com a mínim des de la revolució de la Gloriosa, l’any 1868, ha viscut. Segons comenten els veïns, a Santa Maria s’han fet forts un grup de carlistes que, armats, des del capdamunt del campanar intenten evitar que els milicians s’hi acostin.
Un cop fort i sec desperta a en Vicenç, que salta del llit enmig de les preguntes i advertències que la Carmeta li llença. Es vesteix ràpidament i, en obrir la porta de Dalmau, es veu sorprès per una imatge. Lligada a una corda la imatge de Santa Magdalena reposa a terra, el cap separat del cos i a la fornícula un seguit de ferros retorçats; i també el grup d’anarquistes que, pistola en mà, marxen pel carrer Dalmau, permet reconstruir l’escena. El grup d’homes va arribar al carrer, va lligar l’escultura amb la corda i van tibar fins a aconseguir fer-la caure. Segurament la Santa per terra seria material per bones fotografies, però… dedicar-se a fer fotos d’homes que estan encesos i van armats potser tampoc és la millor idea. Abocat al carrer per la curiositat, seguint aquells homes i els crits que se senten de les places properes, en Vicenç es descuida la càmera a casa. El brogit que arriba de la plaça d’Ibèria indica que estan passant més coses.
Des de Dalmau la pudor a cendra ja és prou significativa, però, a mesura que s’acosta pel carrer en direcció a la plaça d’Ibèria cada cop és més intensa. Estarà cremant l’església? Una fumarada ascendeix cap al cel mentre una gentada contempla l’escena des de la plaça. No, l'església no crema, encara, ja que, des del campanar un grup de carlistes mantenen a ratlla als milicians que, des de fa hores, els assetgen, però alguns agosarats s’han acostat prou per a llançar artefactes incendiaris contra les portes, que tot i estar socarrades resisteixen. En Vicenç coneix bé aquell edifici i, més concretament, el seu campanar. Des d’aquella talaia que ara els carlistes fan servir com a punt defensa, no molt temps enrere, ell va poder fer algunes de les imatges més espectaculars que conserva del barri.
Els presents es veuen arrossegats per un fervor revolucionari que es veu atiat pels trets que els defensors del temple llencen des del capdamunt del campanar. Més d’un afirma haver vist, de la plaça estant, a mossèn Puig I Moliner disparant des del campanar. Però realment l’han vist? O més aviat és el desig del que els hauria agradat veure? Als 72 anys potser no és la persona més en forma per enfilar-se fins als 70 metres que feia el cloquer… Però en qualsevol cas el que era segur és que algú havia obert la porta a aquells franctiradors i això encén encara més els ànims dels presents.
Mossèn Puig i Moliner havia arribat a la Parròquia de Santa Maria de Sants l’any 31 i, en tan sols 5 anys, les havia vist de tots colors: L’arribada de la Segona República, els intents insurreccionalistes, el retorn de les dretes, el Front Popular… però no eren només el que el Puig i Moliner descriuria com "esgarrapacristos” els que estaven donant maldecaps a la vellesa del mossèn; el mateix bisbat també n’hi va generar alguns dividint la seva parròquia. Sants no havia parat de créixer des de mitjan segle XIX i arribats als anys trenta ja comptava amb 60.000 habitants. Per aquesta raó el bisbe Irurita havia decidit seccionar part de la jurisdicció de Santa Maria per crear una nova parròquia, la Mare de Déu dels Dolors, que controlaria el territori entre el carrer de Sant Medir i la Riera Blanca i entre el carrer de París i les vies de tren, una decisió que no va agradar gens a Puig i Moliner. De fet, la Parròquia de Santa Maria de Sants ja havia sigut segmentada en diverses ocasions al llarg de la seva història recent, la darrera l’any 1930, abans de l’arribada de Puig i Moliner, quan l’antiga capella de la Mercè, que l’any 1920 havia esdevingut Tinença Parroquial sota l’advocació de Sant Ramon Nonat, va esdevenir parròquia independent. En aquell moment 22.000 feligresos van passar a la nova parròquia.
En Vicenç mira a tot arreu i no pot deixar de veure possibles fotografies. S’imagina, enquadres i veu instantànies impactants enmig d’aquella situació dantesca i amb tots aquells protagonistes que viuen aquell moment amb una intensitat que no han viscut abans en cap situació de les seves vides. Fins i tot les situacions més quotidianes, quan succeeixen a l’abast d’un franctirador, esdevenen èpiques. I, de cop, se n’adona. Com es pot haver descuidat la càmera en aquell moment que sembla que ho ha de canviar tot? Sense la seva Leica, se sent despullat i corre cap a casa a buscar la càmera i un rodet.
Mentre això passa, quan aproximadament són les 7h, una nova remor ensordidora s’afegeix als molts sorolls que es poden sentir a la plaça. Just quan en Vicenç, esquiva la figura de Santa Magdalena i obre les portes de casa… Són rodes allò que se sent? Sí, sembla el rodar d’alguna cosa gran. Des de la Carretera de Sants, pujant la pendent que porta a la Màlaga, fa aparició una furgoneta Ford model AA que ve carregada de milicians i que arrossega un canó de campanya Schneider 75/28 que va rodolant lentament sobre les seves dues grans rodes. En la seva formació normal la peça aniria arrossegada per 6 cavalls, però aquell canó és una peça confiscada pels obrers a l'exèrcit colpista, així que l’han fet arribar com han pogut, amb menys pompa però més practicitat. Enmig dels milicians, donant indicacions, l’Artiller. El soroll del rodar del canó es barreja amb els crits dels homes i les ovacions dels presents. El canó travessa la Màlaga a batzegades, protegit per un camió que el flanqueja per la banda esquerra, sota el xiulet d’alguna bala que els amenaça.
La fama d’aquell canó i de l’Artiller ha precedit la seva arribada a la plaça. Per a molts tant l’home com l’arma han acabat esdevenint autèntics herois de la jornada. Seguint les indicacions del Manuel el canó s’allunya de l'església Rossend Arús enllà, uns dos-cents metres. Els homes que van a la furgoneta salten a les llambordes del carrer i, mentre l’Artiller es dedica a buscar la ubicació exacta per disparar sobre el campanar, es dediquen a descarregar els projectils que encara carretegen en un solar proper. Un dels milicians baixa les potes de la curenya mentre la resta es van passant la munició de mà en mà, són projectils metàl·lics curts i gruixuts.
L’Artiller s’agenolla darrere del canó; mou les manetes de punteria i el tub puja lentament. Després intenta girar-lo. No pot gaire. Per canviar-lo de direcció han de fer força sobre tota la peça i arrossegar-la uns centímetres. El carregador obre la culata. Fa girar la palanca i el bloc metàl·lic s’obre amb un cop sec. Introdueix un dels cartutxos sencers dins la recambra i torna a tancar. Ara tots esperen. L’Artiller s'avança uns metres i quan fa un gest amb la mà un dels altres milicians dispara el canó.
L’eixordador soroll que escup l’Schneider a Rossend Arús arriba a la Màlaga on la majoria dels milicians es tapen les orelles… massa tard. Durant un instant sembla que tota la peça hagi de sortir disparada cap enrere: el tub recula lliscant violentament sobre els mecanismes que absorbeixen el retrocés. Però la curenya, la peça que sosté el canó, gairebé no es mou. De cop un núvol de fum envolta els homes i abans que aquest no s’hagi esvaït, el tub torna a la seva posició. El carregador ja és damunt la culata; l’obre, la beina buida surt expulsada i cau a terra sobre les llambordes amb un dring metàl·lic.
Tot i ser la primera canonada, que en un tret com aquell acostumaria a servir per acabar de calibrar; sent l’objectiu relativament petit, en Manuel un operari amateur i les primeres llums del dia encara febles… la veritat és que el primer tret ja és un encert. El projectil colpeja el campanar, del qual cauen moltes pedres. Els carlistes que en ell es refugien senten com aquest tremola i comencen a entendre que ha arribat el final. A terra els milicians es passen de mà en mà el següent projectil per tornar a iniciar l’operació.
Quan en Vicenç torna a la plaça el segon projectil ja ha impactat al campanar, que en el mateix moment també es veu atacat per una metralladora que, amb prou feines permet que els defensors alcin un drap blanc des del capdamunt. Es rendeixen? En Vicenç busca llocs segurs des d’on de fer bones fotos, però sense haver-se de jugar la vida… s’amaga a Rossend Arús a un portal per estudiar la jugada. Davant tot el que està passant el Vicenç decideix prendre distància de la realitat, del fet que és el seu barri el que està immortalitzant, els seus paisatges quotidians. La casualitat ha volgut que sigui ell la memòria d’aquell moment. Podria no haver estat a casa seva just en aquell moment o no haver tingut la càmera a punt, o no disposar de rodets, però hi és, així que assumeix aquella responsabilitat que li ha tocat sense ser-ne plenament conscient.
 |
Crema de Santa Maria de Sants des de la plaça Ibèria al juliol del 1936. Autor: Vicenç Pinén Gil. Fons: AMDS-UEC |
En Vicenç se situa al començament del carrer de Rossend Arús, davant seu un grup de curiosos i, més enllà, l'església enmig d’un núvol de fum. Ara sí, per fi, pot treure la Leica de la funda i comprovar que té la pel·lícula carregada. De forma mecànica ajusta el diafragma i la velocitat de l’obturador segons la llum. Mira pel petit visor del telèmetre i gira l’anell de l’objectiu fins que les dues imatges coincideixen, deixant l’escena enfocada. Mentre enquadra a través del visor i espera el moment precís se sent com si ell mateix fos l’Artiller apuntant al campanar..
Quan prem el disparador: l’obturador s’obre durant una fracció de segon i impressiona el fotograma amb l'església, el fum i el contorn de tot aquell grup de veïns i veïnes del barri. Però més enllà d’estampar les imatges també ha fixat un record. Mentre el foc va mutant, creixent i minvant en funció del combustible que va trobant i dels canvis del vent en Vicenç navega entre aquella curiosa barreja de curiosos i revolucionaris. Fa estona que no se senten trets des del campanar però la majoria no gosen acostar-se a la parròquia. S’hauran quedat sense armes els defensors? Hauran fugit per algun dels túnels que connecten Santa Maria amb els edificis propers, dels que tot el barri parla, però sobre els quals ningú ha pogut constatar l’existència? O estaran ferits pel tiroteig creuat?
 |
Crema de Santa Maria de Sants al juliol del 1936. Autor: Vicenç Pinén Gil. Fons: AMDS-UEC |
Amb la rendició els milicians es llencen contra les portes de Santa Maria de Sants, entren i en poc temps, ara sí, sense por i a consciència, hi calen foc. Veient el foc devorar l'església en Vicenç, en el seu interior, sent vives moltes contradiccions. Com a catalanista, antifeixista i cooperativista sent eufòria per com el feixisme està sent derrotat a mans del poble organitzat. Ell que, amb molts altres companys i companyes del barri van aportar els pocs ingressos que tenien per aconseguir que la Lleialtat, justament al final del carrer on viuen, pogués tenir una seu pròpia, que no podrien fer a partir d’ara, enmig d’una revolució social? Però, d’altra banda… com a persona curiosa, que estima el patrimoni i el paisatge del seu barri no pot evitar estremir-se veient desaparèixer un edifici com el de Santa Maria. Era necessari?
Mentre procura assimilar tot el que està passant al seu voltant, en un descans entre instantània i instantània, en Vicenç treu la seva petaca de cuir, on guarda el tabac de picadura; n’agafa una mica i l’escampa sobre un paper; el caragola amb els dits i llepa la vora del paper per tancar-lo. La cigarreta comença a fumejar, tal com ho fa l'Església. Sigui com sigui, res tornarà a ser igual.
 |
Santa Maria de Sants en estat de runa a principis del 1937 |
Per saber-ne més:
Fitxa de Manuel Lecha Aparisi al Banc de la Memòria Democràtica
GIRALT ANALES, Agus, La destil·leria, l’esglesia i la fotografia. Al bloc Memòria de Sants (2011)
RIGOLA, Oriol. Manuel Lecha Aparisi, el artillero. Al bloc Antiquari. (2026)
VILA, Eloi, Cartes des del front, Ara Llibres (2012)
Sobre el capítol 14:
Sigui per obra de la casualitat o de la causalitat, quan mires alguna història familiar amb la perspectiva que dona una certa memòria pots arribar a trobar certs patrons que semblarien reflectir que en aquella família, tot i que de forma subtil, hi ha hagut un objectiu, una finalitat última que, com un testimoni en una cursa de relleus, s’ha anat passant de generació en generació. A la família del Vicenç Pinent semblaria que aquest testimoni hagi estat esdevenir la memòria viva del barri.
Aquell reportatge que del 19 de juliol del 36 a Sants en Vicenç va fer, no només va permetre que les coses que van passar aquell dia no desapareguessin, com diria el replicant Roy Natty a Blade Runner, com a llàgrimes a la pluja, sinó que també mostra com els protagonistes de les imatges no eren personatges plans, eren persones reals. Al grup de veïnes i veïns que s’arrepleguen a la plaça Ibèria contemplant com l’església crema s’hi capta com la situació els aclapara, però també curiositat i fins i tot el morbo; de la mateixa manera que els rostres de la parella que posen enmig dels efectes del combat a la plaça s’hi veu el triomf de la revolució social, aquella utopia sobre la qual tots i totes havien sentit a parlar tantes vegades als ateneus, a les cooperatives, als mítings dels sindicats… allà la tenen, ja no és un horitzó llunyà. La memòria d’aquell moment històric, com la del Sants que poc temps abans en Vicenç havia fotografiat des del mateix campanar i que just en aquell moment va desaparèixer, va ser un regal que en Vicenç va guardar per a les diverses generacions de santsenques i santsencs que hem vingut darrere.
L’episodi en si és una imatge pixelada que, en la distància es pot entendre com a conjunt, però tan bon punt t’apropes t’adones que tot es descompon i algunes coses no acaben de quadrar. Per exemple: Sembla que l’ordre lògic dels esdeveniments és, primer, les canonades de l’Schneider, la rendició dels defensors i finalment l’assalt i la crema de l'església, però quan veus fotos alguns elements et fan dubtar, com per exemple que en algunes fotos es veu l’església en runes i el campanar intacte i en d’altres, que s’entenen posteriors, presenten el cimbori ensorrat. També la pròpia ubicació del canó. En els articles publicats tant a la Soli com a Barcelona, con el puño en alto, que veuen que la mateixa font, s’explica que el canó se situa al carrer de Galileu, però per a algú que sigui santsenc se li fa difícil entendre aquella posició, més quan els testimonis orals et parlen d’un atac des de Rossend Arús, fet que quadra molt més i que, de fet, coincideix amb un fet que em reservo per al final. Tampoc s'entén com, ja que el canó sembla haver tingut un pes tan fonamental… per què no apareix en cap foto?
Però el Sants del segle XXI encara ens guarda secrets, escenes que com les fotos del Vicenç, van quedar immortalitzades i que, permeteu-me l’obvietat… són reveladores. Fa pocs anys, a l’actual hortet de la Farga s’acumulaven ferros del magatzem que hi havia hagut allà, però quina va ser sorpresa quan entre aquelles andròmines van començar a aparèixer explosius de la Guerra Civil? Només amb fragments de la història es faria molt difícil fer la recomposició de l’escena, però recuperant els testimonis orals que parlen d’un canoneig des de Rossend Arús, encaixa que algun dels explosius es quedessin allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada