Poc ens ha arribat de l'Egipte antic a banda de les monumentals piràmides, les tombes dels seus faraons, i els cossos momificats d'alguns d'aquests personatges. De l'època romana, més propera en el temps i fonamental en la història de la nostra cultura, en conservem més, però principalment grans monuments, grans edificis, escultures de grans personatges i vil•les, les llars senyorials. De l'edat mitjana especialment conservem catedrals castells i palaus. I així podríem seguir en el temps.
Poc ens queda de la forma de viure dels camperols que van moure els grans blocs de pedra per aixecar les piràmides, dels esclaus romans i de les insulas on vivien els ciutadans humils. En sabem molt de les gestes dels senyors feudals i dels reis de la Corona d'Aragó, però poc dels serfs que amb el seu treball van fer tots aquestes catedrals i edificis possibles.
De la mateixa manera que Eduardo Galeano al seu poema Los nadies parlava d'aquesta massa desconeguda amb un vers com Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Alguns encara creuen que los nadie no tenim el nostre propi patrimoni arquitectònic.
Dubto molt que algun polític o urbanista dels que fan bandera de la Marca Barcelona, l'eufemisme que s'han inventat per no dir Barcelona de postal o Barcelona d'aparador arribi a llegir mai aquest text publicat a un bloc d'història local d'un barri obrer. Però si arribés a passar encara dubto més que entenguin aquest text i el que vol transmetre. De fet, com nosaltres, els que ens hem educat en escoles públiques, no entenem termes buits com implementar i que ells utilitzen a dojo als seus informes per fer-se els interessants davant de tots els intel•lectuals modernillos i gafapastes llepaculs de la ciutat. Però no seguiré fent-me mala sang, ja que potser tot és una qüestió de perspectives. Imagino que els creadors de la Marca Barcelona no deuen veure la ciutat igual des de Sant Cugat que els que la patim dia a dia.
Els edificis dels nostres barris, tret d'algunes excepcions, no són modernistes, ja que no estaven pensats per fer-ne ostentació. Les cases dels obrers que al segle XIX es van instal•lar a Sants per treballar a les fàbriques de famílies com els Güell, els Muntades o els Batlló són humils com ho eren els seus propietaris. Les seus de les cooperatives, aixecades amb les aportacions dels seus membres a un projecte col•lectiu que creava alternatives al capitalisme de trepitjadors i trepitjats potser no són exuberants com ho pot ser un Palau de la Música. I els prop de 200 refugis antiaeris que van bastir els veïns i les veïnes del barri per protegir-se dels bombardejos feixistes potser no són obres mestre de l'enginyeria.
Però totes aquestes construccions ens parlen del que érem i del que seguim sent, un barri obrer. Ens parlen dels nostres avis i avies, de com eren explotats al Vapor Vell, a la Espanya Industrial i a Can Batlló, entre d'altres. Ens parlen del treball infantil, dels jornals sempre més reduïts de les dones, de les lluites i d'uns amos que mentre juraven i perjuraven que no tenien més beneficis es construïen urbanitzacions per a rics com el Park Güell o cases amb noms i cognoms al Passeig de Gràcia.
D'acord, el Modernisme és fantasia i a mi personalment m'agrada molt. Crec que cal valorar la feina de tots aquells arquitectes i artesans i està bé que s'expliqui i que es mostri. Tot i que a mi encara m'agradava més quan el Park Güell era un lloc màgic on jugàvem de petits, quan encara no era un Port Aventura per a guiris. I cal recordar que l'any 1926, quan l'intent urbanístic dels Güell ja feia molt que havia fracassat, el Park Güell va ser comprat a preu d'or i amb els diners de tots per l'ajuntament a la família Güell per fer un parc a un barri encara no en necessitat.
D'acord el Palau Güell, com la resta d'aquests edificis, és patrimoni, però cal que trèiem els nostres avantpassats de l'ombra de la casa dels Güell, per que va ser el seu treball el que va permetre a aquells burgesos aquells capricis.
Les cases dels obrers del carrer Premià, del carrer Roger, del carrer Roses o de la plaça Ibèria, entre moltes d'altres, han de ser doblement el nostre patrimoni, per que són patrimoni del nostre barri i per que són patrimoni de la nostra classe.
2 comentaris:
Sempre he pensat això quan, per exemple, un arquitecte d'elit afirmava que s'havia gairebé de destruir Bellvitge. Malauradament la memòria dels pobres és breu i fràgil i, encara més, no hem après a valorar-la. Reconstruir una part d'un barri de barraques a Montjuïc, per exemple, no se li acut a ningú... Aleshores la història es falseja patrimonialment amb gran alegria.
Hi ha alguna detallet, com ara el pis conservat a una colònia tèxtil, però poca cosa, ben mirat.
Quan algú d'origen humil em comenta que 'allò no valia res i han fet ben fet d'enderrocar-lo' torno a pensar en tot això i em preocupa la lectura del passat que acabem fent, piràmides i prou.
Sobre el modernisme, considero que hi ha també un 'modernisme pobre' o lumpen, molt visible,per exemple, al Poble-sec, i afortunadament revaloritzat -però, és clar, a partir de la revalorització del 'grandiós'-.
Pisos de cinquanta metres quadrats i pocs serveis amb detalls modernistes a façanes i balcons i sense ascensor n'hi ha uns quants als barris obrers però al Poble-sec, a causa de l'època de construcció del barri, n'hi ha un conjunt molt remarcable.
Publica un comentari a l'entrada