La venjança d'un poble (article a l'Esquella de la Torratxa)

Com ja he explicat moltes vegades la història de Sants està plena de moments violents. Un dels més coneguts és l'atemptat d'Hostafrancs, que l'any 1907 va patir Cambó quan es dirigia a un míting de Solidaritat Catalana a Sants, un moviment que contava amb l'oposició del Lerrouxisme, molt important a Hostafrancs en aquells anys. Un fet sobre el que es va escriure molt i del que vull compartir un text publicat a l'Esquella de la Torratxa, una narració en primera persona des de l'interior del carruatge atacat.

La venjança d'un poble

El lloc que l'amic Cambó va ocupar en el carruatge que ens havia de conduir a Sants, em corresponia a mi. Hi pujàrem per aquest ordre: senyor Salmerón,  que s'assegué al fons, part dreta; senyor Corominas, al fons, part esquerra; en Cambó, que s'instal·là  al costat del senyor Corominas, deixant-me lliure a mi, que darrera d'ell hi vaig muntar, el lloc al costat de don Nicolau. No sé si deliberadament, o si per impuls instintiu d'afectuositat i delicadesa, el meu bon company de glòries i fatigues en la junta de la Solidaritat, em féu aquell gran favor. Si ell seguint el ritme natural de la col·locació, s'hagués assegut  al costat d'en Salmerón, com sembla que devia la bala traïdora que l'ha portat al dintell de la mort, l'hauria arreplegada jo.

Recordo que , quan arribàrem a les immediacions de les Arenes, jo li mostrava a don Nicolau els sinistres montículs i la paret on es parapetava la cabila el dia del míting dels catòlics, contant-li breument aquella salvatjada. Pocs minuts després, es feia amb nosaltres el mateix que s'havia fet amb ells. Se'ns escollí per víctimes d'una emboscada traïdora i nocturna quan sense que ningú pogués dir que l'haviem provocat, ens dirigíem tranquil·lament, confiadament, a fer ús dels nostres drets.

Entre la fosca, al pas del carruatge, vaig entrellucar la turba de vailets i dones que s'agitava; quan vaig sentir els xiulets i crits de "Ara ve, ara ve!", i vaig veure brillar les primeres fogonades, seguides en breu per un tiroteig continu, al llarg de la voravia, prop de l'embocadura d'un carrer mig fosc en el qual els agressors fiaven la fugida. I, ho confesso, més que pels trets que petaven, jo, que en casos de gran perill i per un do especial de la natura, estic serè sense que el cor em doni un esbatec de més, em preocupava pel pobre Cambó que, des dels primers moments digué: "M'han tocat, estic ferit!", cosa que jo llavors, no entenia com pogués ésser, perquè els vidres del carruatge estaven sencers*, i em preocupava també per don Nicolau, pel noble, pel sant, per l'impàvid que, sense amidar el perill, cridava al cotxer que parés, disposat a baixar del carruatge, a la vista mateix dels assassins, per tal de prestar a l'infortunat company, els auxilis deguts.

No es pogué complir tan ràpidament com ell hauria volgut l'ordre que donava i, mentrestant el pobre Cambó, encorbat, lívid, relliscava del coixí i s'emparava en els meus braços.

Pocs instants després, ja traslladat a la farmàcia de'n Sisó, quan el despullaven de les robes per reconèixer-li la ferida, en veure-li la semítica cara afinada i els ulls envidriats, jo el donava per mort... i sentia dintre de la meva consciència com un remordiment... ¿Per què s'havia hagut d'asseure ell en el lloc que em tocava a tu?, em deia una veu interior. I un desig de sacrifici m'envaïa. En lloc d'ell, que és jove i ardit, intel·ligent i actiu; que en la flor dels seus anys és una de les millors esperances d'aquest grandiós moviment de tot un poble, no valdria mil vegades més que fossis tu la víctima? Cinquanta-vuit anys fa ja que porto el cap damunt de les espatlles i encara no he estat, ni crec ésser-ho mai, un desesperat de la vida, tampoc la mort m'ha espantat mai. Però el que jo, en el poc temps que em resta de viure, pugui fer per la causa de la redempció de Catalunya i d'Espanya, ¿què val en comparança del que hauria pogut fer aquest jove, que abans de fer els 30 anys, ha sabut guanyar-se el bastó de general?

I una gran, greu i fonda tristesa m'acorava.

Barcelona s'hi va abocar diumenge a la gran votació... Quin espectacle més grandiós de dignitat i de civisme!... Un espectacle que no es pot descriure en tota la seva col·lectiva grandiositat! Oh, estiguem-ne segurs, cada un dels 53.000 vots solidaris, dipositats en l'urna, tancava una expressió de viu condol envers la benvolguda víctima de la Carretera de Sants, i una protesta d'indignació contra els assassins i els que els han enverinat amb els seus odis, i contra aquests darrers sobretot. L'oligarquia pinxesca, deshonra de Barcelona, va rebre el diumenge 53.000 punyalades. I encara volen que sobrevisqui? No, impossible. En Cambó se salvarà, per obra de la ciència i de l'afecte, però l'oligarquia pinxesca està ben morta.

P. del O.

(Crónica - Núm 1.478 - 26-04-1907)

*Sembla ser que la bala que va ferir Cambó va traspassar la fusta per sota de la finestra.