Però no destaco aquest article per la revista, sinó pel personatge del que parla, Jaume Santomà Raventòs, un dels personatges importants de la família Santomà. Una família que va ser de les més importants de l'antic poble de Sants però de la qual fins ara no n'havia parlat mai gaire, a banda del fet que Can Santomà, a la plaça Màlaga, va ser cremada el 19 de Juliol de 1936.
En Jaume Santomà Raventós
El dimarts dia 5 de març passà a millor vida en Jaume Santomá i Raventós. La casa Santomà era a la barriada de Sans una veritable dinastia. L'avi era un pages dels voltants de Barcelona, quan Barcelona no havia encara traspassat les muralles, i les seves terres estaven escampades pels termes de la ciutat, Sans i Hospitalet i ja trobem el seu nom associat tota obra municipal o parroquial del poble de Sans. El pare, En Josep Santoma i Gelabert, ja fou testimoni de l'engrandiment de la ciutat, veié envaides moltes de les seves finques per la seva urbanització moderna i visqué aquella primera etapa de les polemiques sobre l'agregació de Sans a Barcelona. Home senzill, però decidit i de gran carácter, fou a Sans una gran figura i va gaudir de notable popularitat. Tot per tots, fou la seva divisa, ocupa moltes vegades l'alcaldia de Sans, mai no va defugir compromisos de cap mena, plantava cara a les autoritats superiors quan les veia inspirades en l'arbitrarietat. Havia passat més d'una nit pres a les drassanes en aquell temps de sotsobre que precedí la restauració d'Alfons XII i arriba a trepitjar la passera del vaixell que l'havia de portar a Fernando Poo en qualitat de desterrat moments abans d'ésser, diguem-ne, indultat.
I com que geni i figura fins la sepultura, amb la mateixa enteresa que havia desplegat tota la seva vida va morir, preveient la seva mort propera i parlant-ne amb serenitat i alegria, i increpant els que el volien convéncer que no moriria d'aquella malaltia. I quan després de sagramentat i ajudat a ben morir va entrar en el darrer deliri va perorar com si es trobés en una sessió municipal, corn consagrant al poble que tant havia estimat l'últim ale de la seva vida (t en 1889).
Aquesta fou l'escola, aquest fou el mestre d'en Jaurne Santomá i Raventós. Bé s'havia fet la i•lusió en la seva primera joventut de dedicar-se a la ciencia i a l'ensenyança. Doctor en ciencies físico-químigues, era ajudant de la cátedra de química inorgánica a la Universitat de Barcelona quan la mort del seu pare el va impulsar per altres viaranys ben diversos, portant-lo a deixar la Universitat per a ocupar-se en l'administració de casa seva, feina aquesta que absorbia totes les energies d'un hereu per actiu que fos.
Foren moltes les virtuts que l'ornaren; devem peró fer esment d'una manera especial de la seva senzillesa i austeritat pel que fa a la seva vida privada, i de la seva gran caritat en les seves públiques relacions. Obertes les portes de casa seva a tothora i a tothom, ella venia a ser com una mena de casa del poble i en especial deis pobres i deis que l'havien de menester. Era home seré, de seny clar, coneixedor de la vida, posat sempre al marge de les passions i de les modes; i aixó feia que el seu consell tingués un valor inapreciable.
Encarinyat amb la barriada de Sans sempre havia resistit tota temptació d'abandonar-la, ádhuc en els temps mes crus de les lluites socials, i sempre havia treballat per un ideal que ell creia possible, que era l’administració autónoma del que havien estat municipis independents, constituint com una mena de federació; perque s'havia adonat de com era sa i justificat aquest esperit local que encara avui dia no está extingit sinó en plena activitat a Sans, Sarria, Gracia, Sant Andreu i Sant Martí. L'havíem sentit parlar d'aquesta qüestió amb entusiasme i amb convincent paraula.
No era home que li agradessin bombos ni reclams deia i creia que les obres amagades eren moltes vegades les de més eficacia, i les que naixien d'una llavor petita les més solides. Quan es va convencer que la intervenció social era necessária, a la quieta, va fundar una modesta escola nocturna per a obrers en una caseta de la seva propietat del carrer ara dit de Fernández Duro, que s'ha anat engrandint de mica en mica sota la direcció del P. jesuita Joan Creixell, en qui va trobar el millor cooperador. L'escola porta actualment el nom d'Escola d'aprenents de Sant Josep, en la qual ingressen joves dedicats al comerç o a oficis diversos i on es dóna ensenyança primaria, teneduria, mecànica, dibuix i música i més d'un centenar d'alumnes freqüenten les seves aules.Tenen també la seva secció esportiva, dos equips de futbol, etc. És en ella obligatoria l'assistencia a la Missa dominical. En el local escolar s'han donat sovint notables conferéncies culturals.
No fa molt temps, i fou una de les seves darreres iniciatives, s'havia creat el patronat de cultura obrera ormat per persones prestigioses (del qual ella, En Jaume Santomá, era president perpetu), encarregat de fundar noves escoles que contribuissin a la formació religiosa i inte•ectual deis joves treballadors i aprenents. CATALUNYA SOCIAL el tenia per subscriptor i per un bon amic.
Ja portava tres anys amb el cos consentit d'un atac apopléctic que el va posar a les portes de la mort. Durant, pero, tot aquest temps de relativa immobilitat, com Si la seva activitat se li concentrés tota en el seu esperit, el veiérem sempre amb el cap més clar que mai i amb el carácter més valent i decidit, diríem, que en els temps de la seva joventut. Ara un col•lapse cardíac el va traspassar dolçament de la son al cel. Ell, però, que preveia la mort com no molt llunyana i que s'havia acostumat a mirar-la cara a cara, vivia sempre preparat a ella. El primer divendres de mes, quatre dies abans de morir i el diumenge següent, dos dies abans, havia estat reforçat per la visita de Nostre Amo. La seva virtut era proverbial entre els que el tractaven intimarnent i mantes vegades havíem dit : És un sant!
Proves de la veneració que se li professava i de l'estimado que se li tenia foren el seu enterrament del dia 7 i el seu funeral del dia 12. Han constituit dues manifestacions mai no vistes a Sans i era cosa que corprenia veure en elles plorar a llágrima viva molta gent senzilla del poble.
No dubto que Déu ja ha remunerat la seva virtut amb la gloria del cel i entremig del dolor que sento com amic, parent i puc dir germá, em cónhorta l'esperança que en sos fills tindrá continuadors de les seves empreses i que no s'extingirá una tan gloriosa dinastía d'un fort esperit cristia i catalá tan amarada.
Jaume RAVENTÓS
1 comentari:
Va ser un home compromès amb el seu temps i amb el seu poble.
Publica un comentari a l'entrada