dilluns, 11 d’octubre de 2021

El barri que no existeix - 2

El carrer Badal a inicis dels anys 70

L’any 2006 l’ajuntament de Barcelona va decidir subdividir els 10 districtes de la ciutat en 73 entitats noves. Sants-Montjuïc, que amb més de 22 km2 és el districte més extens de la ciutat, és ja de per si una realitat diversa i complexa, amb tres grans nuclis de població amb relacions socials i història pròpia: el Poble-sec; Sants, Hostafrancs i la Bordeta; i la Marina. I dues grans zones, oficialment sense població: la Zona Franca-Port i Montjuïc. 

En el cas de Sants-Montjuïc el territori es va dividir en 8 noves divisions administratives: el Poble-sec, la Marina del Prat Vermell, la Marina de Port, la Font de la Guatlla, Hostafrancs, la Bordeta, Sants-Badal i Sants. Per anomenar aquests espais es va escollir el terme barri. Una decisió que, segons la meva opinió, no va ser del tot encertada, ja que fins aquell moment el concepte barri havia sigut més aviat una idea àmplia i abstracta, més lligada a les relacions personals i al sentiment de pertinença al territori que no pas a les lògiques endreçadores i catalogadores de l’administració. Si fins al 2006 la paraula barri era de les comunitats, que s’autoorganitzaven per les seves dinàmiques relacionals pròpies, a partir d’aquell moment va esdevenir, també, una categoria administrativa més.

Barris de Sants-Montjuïc

Sants, el barri, es va veure dividit en dues parts: Sants i Sants-Badal, una divisió que no responia a motius històrics. Badal, de fet, era el cognom dels germans Josep i Oleguer, que l’any 1864 van obtenir l’arrendament del molí fariner que aprofitava el Salt d’aigua del Lleonard, del Canal de la Infanta. Propietaris del gran terreny que a l’edat mitjana havia pertangut a Joan Llull, conseller en cap de Barcelona, els Badal, en plena expansió de Sants, van urbanitzar part de la finca. L’any 1885 s’obria pel mig dels seus terrenys un carrer que havia de ser important. Un carrer molt ample en comparació als carrers estrets de Sants, ja que feia 30 metres de façana a façana. 

L’any 1901 amb els pobles recentment incorporats a la ciutat, Barcelona es va plantejar un sistema de vies de circumvalació que permetés comunicar uns nuclis amb d’altres. El pla, encarregat a l’urbanista Léon Jaussely, i que plantejava uns bulevards monumentals no es va arribar a realitzar i la nova Barcelona va seguir creixent sense aturador. 

A Sants, l’any 1894 s'establia la fàbrica Balet i Vendrell i poc després, l'any 1899, l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia començava a treballar en el projecte d’una nova fàbrica l’Arañó, Ventajó i Cia, que posteriorment es convertiria en la Serra i Balet. Dos recintes que eren a tocar de Badal i al voltant dels quals el barri va seguir creixent. L’any 1914 el carrer de Badal ja s’obria fins a la carretera.

Arribats a l’any 1931 a la demarcació parroquial de Santa Maria de Sants hi vivien 60.000 persones. Així, tot i l’oposició de mossèn Puig i Moliner, el Bisbat va decidir crear una parròquia nova. Per fer-ho van comprar uns magatzem a la licorera Pujol i Grau, al carrer de Begur. Ben aviat al voltant de la parròquia els grups catòlics van arrencar iniciatives culturals i esportives. La nova parròquia contava amb una sala d’esbarjo i l’any 1934 un grup de joves va començar a jugar a bàsquet a un camp improvisat davant de l’escola del mateix carrer.

El Bisbe Irurita beneeix el recinte de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, any 1933
Fons: AMDS (UEC) 

Durant la guerra la parròquia dels Dolors, que no s’havia arribat a completar, va ser reconvertida en un menjador popular. Durant la dictadura el recinte va recuperar els usos per al culte. També va tornar a la parròquia l’activitat cultural i esportiva dels grups catòlics. Ben aviat es va constituir un club de bàsquet, el JAC Sants. La construcció del nou temple, d’estil historicista, va ser encarregada a l’arquitecte Josep Maria Pericas. Tot i que el temple es va consagrar l’any 1949 les obres seguirien fins a finals de la dècada dels 60.

Façana principal de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors
Foto: Jaume Peris Xancó. Fons: AMDS (UEC)


L’any 1954, amb la projecció de Temps Moderns, s’inaugurava el teatre de la Parròquia dels Dolors. Un espai on hi va haver lloc per al teatre, el cinema i la música. Al llarg dels seixanta la parròquia va esdevenir un espai de referència per aquest tros de barri. Al seu recer van anar naixent iniciatives de lleure educatiu com els Skues o els esplais Picarol o Xiroia. El llarg desert associatiu que va imposar el franquisme va fer que la parròquia esdevingués un dels petits oasis des dels quals es teixia comunitat.

Recital de la nova cançó al teatre de la parròquia dels Dolors l'1 de Maig de 1968


Però el final de la dècada dels 60 també va portar els seus propis temps moderns. La nova dècada tenia preparats un seguit d’ensurts urbanístics per a Sants. A una ciutat on la crisi del tèxtil tancava fàbriques o les allunyava encara més del centre s’eixamplava el marge del negoci del totxo. Amb normatives fetes a mida d’especuladors com els Núñez, Samaranch o Sanahuja, en època de l’alcalde Porcioles, es van perpetrar autèntics crims urbanístics, tant per la destrucció completa d’elements destacats del patrimoni, que serien substituïts per edificis mediocres fotocopiats mil cops, com per la via lliure a les remuntes que, a banda de les destrosses patrimonials, van multiplicar la densitat de població de la ciutat, sense que es multipliquessin els serveis, els equipaments o els espais verds. 

Podem trobar exemples a tota la ciutat. A indrets insalubres, humits  ombrívols de la serra de Collserola, on s’havia descartat la construcció d’un cementiri, es va edificar tot un barri com Ciutat Meridiana, un projecte impulsat per Enric Banús i Antoni Samaranch. O el Turó de la Peira, un barri sencer que va ser edificat amb ciment aluminós per la família Sanahuja, els mateixos que dècades més endavant rebrien l’encàrrec de reconstruir-lo quan aquest es va començar a enfonsar. A barris ja urbanitzats com Sants les amenaces foren d’altres. Eren els anys en que la ciutat semblava projectada des del seient del conductor d’un cotxe, que des de la popularització del 600 havia esdevingut sinònim de progrés.

En aquest context es van recuperar les línies del pla Jaussely, que pretenia obrir grans bulevards que circumval·lessin la ciutat, comunicant els barris. La diferència es trobava en que els bulevards ja no eren tals, sinó una autopista urbana que creuaria el barri, esventrant-lo per la meitat, la ronda del mig. El carrer de Badal, imaginat en el passat com la Rambla santsenca, un carrer de 30 metres, una amplada més que destacable a un Sants de carrers estrets, es veia substituït per una autopista que requeria una via encara més ample. El pas del cinturó condemnava molts edificis a anar a terra i esberlava Sants, esfilagarsant el seu teixit i fent desaparèixer dues places com la de Víctor Balaguer, on hi havia hagut l’ajuntament, i la de la Fortuna.

L'escultura de la Font del Nen esperant el trasllat després de l'enderroc de la plaça de Victor Balaguer
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)


Tot i que l’obertura del tram de Brasil entre la carretera de Sants i el carrer de París, actual avinguda de Madrid, ja era prevista des dels anys 20, el projecte del cinturó anava molt més enllà, ja que l’amplada del carrer passava a ser de 50 metres. La rasa que Porcioles obriria des de la Marina cap a Les Corts, i més enllà, s’havia d’endur per davant 800 habitatges, motiu pel qual els veïns i veïnes d’aquest sector de Sants es van organitzar en l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta. El cinturó es va obrir, acabant amb les dues places, però l’associació va aconseguir una important victòria, la cobertura del tram entre els carrers de Pavia i la carretera de Sants.

Cartell de la lluita per la cobertura del cinturó
Fons: Associació de Veïns i Veïnes de Badal, Brasil i La Bordeta

El cinturó va castigar, durant dècades, a milers de veïns i veïnes amb un volum de decibels infinitament superior al que era acceptable. Un soroll que recordo que feia impossible mantenir una conversa a l’interior de l’associació de veïns, a Badal amb Antoni Capmany, quan hi havia la porta del carrer oberta. I uns nivells de pol·lució que de ben segur deuen córrer encara dins nostre com ho feien el riu de cotxes, uns 80.000 diaris, que va esdevenir el cinturó. Entre les primeres víctimes del cinturó caldria citar els enormes plataners de Badal, que van ser talats quan van començar les obres. Una imatge que la meva mare ha guardat al calaix dels records tristos.

Amb els anys les lluites del veïnat d’aquest racó de barri van seguir: per salvar la fàbrica Serra i Balet, convertint-la en un espai per a l’esport; i per aconseguir un espai verd al recinte de l’antiga fàbrica Celograf, l’actual plaça de l’Olivereta, un espai que per manca d’inversió durant anys va ser un descampat abandonat sense urbanitzar, que entre molts dels joves que llavors anàvem al Lluís Vives va començar a ser conegut amb un malnom escatològic que no caldria esmentar ara. Recordo que els primers bancs que s’hi van instal·lar devien ser de segona mà, ja que quan es van col·locar ja venien tagejats.

Entrada a la fàbrica Serra i Balet, ja buida, amb el cartell del Casal Esportiu de Sants, 15/03/1985
Foto: Joan Campañà i Mora. Fons: AMDS (UEC)

I, de nou, es va lluitar per aconseguir fer cicatritzar la ferida del cinturó, aconseguint la seva cobertura a finals dels anys 90. I amb el temps els veïns i les veïnes es van anar fent seus tots aquests espais conquerits amb el seu esforç. Un fet que ens exemplifica el naixement d'una comissió de festa al parc de l’Olivereta per celebrar la Festa Major de Sants. 

Algunes activitats efímeres, com el Cros, d'aquelles que mobilitzen gent tot l'any però es fan visibles només unes poques hores al matí d'un diumenge, han sigut fils invisibles que han lligat les parts estripades del barri. La cursa, en la seva tercera edició, l’any 1981, va formar part de la programació de Festa Major de Sants de la comissió de Badal, organitzada per l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta i el Foment Català d’Ajut i Serveis, dues entitats que, de forma significativa, tenien les seves seus a banda i banda del riu de formigó i asfalt que va esdevenir el cinturó. 

Des d’aquest moment el Cros ha corregut en paral·lel a la història d’aquest racó de barri i a molts dels espais conquerits que he anat citant. Ja fos sent la primera activitat esportiva que va entrar en el recinte de l’antiga fàbrica Serra i Balet l’any 1986, o bé, sent la primera activitat de barri que es va fer al carrer de Brasil, un cop cobert el cinturó l’any 1997.

També es va lluitar durant anys, primer per salvar el CAP del carrer de Carreras i Candi i després per aconseguir que el servei d'atenció mèdica del barri fos un espai digne. Com també es porta anys lluitant per frenar l'especulació a l'entorn de Juan de Sada i conquerir espais pel veïnat.

Manifestació en defensa del CAP Carreras-Candi, 19/03/2013
Fons: Centre Social de Sants


Si camineu pels carrerons que van de Badal a la Riera Blanca descobrireu un tros de barri humil, que els promotors immobiliaris han castigat aixecant blocs senzills en una mena de pachwork de maó, un tros de barri que durant anys ha sigut poc més que terreny a disposició de les grans necessitats de la ciutat de Barcelona i que ha passat per alt als projectes de millora de l’administració. Un tros de barri tan massificat com els veïns barris de l’Hospitalet.

Un barri que ha quedat orfe d’espais on teixir comunitat, ja sigui per que durant anys l’administració, que no havia fet la seva feina, o per que el Bisbat, amb uns interessos massa d’aquest món, ha acabat esfilagarsant lligams que s’havien teixit al llarg de dècades entre els projectes diversos que es trobaven a la parròquia dels Dolors. 

Però si mireu amb atenció també hi veureu a cada cantonada la lluita i l’esforç de veïns i veïnes per fer d’aquest tros de barri un espai més humà. Podeu resseguir aquesta lluita fins a dia d’avui on potser l’horta del Refugi, a Joan de Sada, és la darrera baula que s’ha afegit a aquesta llarga cadena. 

Esperem que el poliesportiu, l’escola bressol i l’espai familiar que s'han obert al carrer Roger comencin a revertir les necessitats d’aquest barri que només ha existit quan els seus veïns i veïnes l’han viscut, festejat i lluitat, però queda clar que encara quedarà molta feina per fer per tal que els barris segueixen sent  de les seves gents, que són les que els fan existir.

El barri que no existeix - 1

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram