Mil i un fils

Reptes i les oportunitats de la recerca local a Barcelona

Dissabte 17 de juny tinc el plaer de participar a la jornada "Reptes i oportunitats de la recerca local a Barcelona." Un plaer que és doble. Per una banda pel fet que l'organització d'actes com aquests, que faciliten la trobada de tots aquells que treballem en la investigació o en la divulgació de la història local de la ciutat de Barcelona, sempre és positiu. Però també per poder estar al costat persones que admiro pels anys que han dedicat als seus respectius barris.

Moltes gràcies des d'aquest espai al responsables de l'Arxiu Municipal de Barcelona i també al Daniel Venteo. Us espero el dia 17 al Born!

Consulteu el programa fent clic a la foto

Us adjunto la informació sobre la jornada

El dissabte 17 de juny, el Born Centre de Cultura i Memòria acull la jornada “Reptes i les oportunitats de la recerca local a Barcelona”. Organitzada per l’Institut dels Passats Presents i l’Arxiu Municipal de Barcelona.

La trobada tindrà lloc a la sala Moragues entre les 9 i les 18 hores i donarà a conèixer la situació actual dels estudis sobre memòria històrica dels barris de la capital catalana. Les sessions seran una oportunitat per posar en comú les experiències dels centres de recerca i els investigadors sobre la història dels barris de Barcelona i els recursos municipals en matèria d’arxius al servei de la ciutat. La trobada està adreçada, en particular, als membres de centres d’estudis i investigadors i, en general, a totes aquelles persones interessades en la recerca sobre història de Barcelona.

L’organització d’aquesta jornada s’emmarca en la col·laboració que l’Arxiu Municipal de Barcelona ha mantingut al llarg dels anys, especialment a través de la xarxa d’Arxius Municipals de Districte, amb els centres d’estudis del territori. L’activitat és gratuïta. Per formalitzar la inscripció cal adreçar-se, abans del 14 de juny, al correu electrònic arxcap@bcn.cat, tot aportant nom i cognoms, adreça electrònica, telèfon de contacte i, si escau, l’entitat vinculada a la qual es pertany.

La vida s’esdevé davant dels nostres ulls

La vida s’esdevé davant dels nostres ulls. De vegades en som protagonistes, d’altres només testimonis, una baula més en un gran engranatge mogut per inèrcies, idees o poders que desconeixem. De vegades costa distingir si estem seguint un guió prefixat o som els amos de les nostres accions. Però en qualsevol cas la vida s’esdevé, modificant l’entorn i el paisatge humà, convertint els camps en fàbriques i les fàbriques en espais nous. Però quan els nostres ulls es tanquen, quan els actors i actrius fem mutis, sovint ens queda l’escenografia muntada.

Un escenari que ens pot arribar a explicar l’argument i els drames o comedies que entre aquelles parets, carrers o places s’han esdevingut. L’esforç dels picapedrers medievals s’ha impregnat a les roques colpejades amb la buixarda, com la megalomania dels burgesos s’ha impregnat a les seves mansions. Potser només cal aprendre a llegir els escenaris. Així l’enormitat de les catedrals no ens parla de la grandesa de déu, sinó de l’enorme poder de l'església, i les fàbriques gegantines ens expliquen les gegantines desigualtats socials.

Però i si omplíssim aquests escenaris per tornar a viure escenes ja viscudes però que les persones d’avui en dia no hem arribat a conèixer? Quina millor manera de descobrir la nostra història que endinsant-nos en aquests espais impregnats d’altres vides per jugar a viure-les?

Aquest és l’objectiu que des de fa uns mesos un seguit de gent de la Bordeta ens hem plantejat. Quin millor espai que Can Batlló per poder explicar el funcionament d’una fàbrica tèxtil? Quin millor escenari que les columnes que van fer aixecar els Muñoz Ramonet per explicar els engranatges del clientelisme franquista?

Recuperar el patrimoni i la memòria dels que s’hi van deixar la pell abans que l’especulació, que creix a l’ombra dels gratacels d’una mena de “Bordetadorm” no en deixi cap engruna. No seria preciós treure treure als que no han estat ningú, citant a Galeano, de la crònica roja de la premsa local per fer-los entrar a la història universal? No seria fantàstic narrar i glorificar les històries dels lleons enlloc de seguir narrant les històries dels caçadors? Per tot això cal un centre d’interpretació històrica als nostres barris, per donar veu als que es van silenciar, per seguir muntant mogudes com la que els propers 7, 8 i 9 de juliol omplirà Can Batlló, de nou i per un dia, d’obrers i obreres a plena postguerra.

Un projecte de recreació històrica impulsat per la Comissió Can Batlló Històric i produït per l’Associació Artixoc i en el qual he tingut el plaer d’escriure el guió literari. Us esperem!

El palau dels Muñoz

Durant la postguerra la fortuna dels germans Julio i Alvaro Muñoz Ramonet creixia sense aturador, s’anaven fent amb el monopoli del cotó i d’aquesta manera les fàbriques tèxtils anaven caient a les seves mans com a fruita madura, entre elles la joia de la corona, Can Batlló, una finca que van adquiri l’any 1943. Els contactes amb la dictadura els obrien totes les portes i els dos germans campaven per l’alta societat barcelonina. “En el cielo manda Dios; en la tierra, los Muñoz”

Un imperi requeria un palau i els Muñoz van escollir el Palau del Marquès d’Alella, al 282 del carrer de Muntaner. Construït entre 1912 i 1914 el palau, amb influència modernista i detalls platerescs, era obra de l’arquitecte Enric Sagnier. Els germans Muñoz van comprar la finca l’any 1945 a la filla de Ferran Fabra i Puig, el segon marquès d'Alella. 

A la seva mort, l’any 1991, Julio Muñoz Ramonet va deixar tota la finca: formada per l'edifici principal, la col·lecció d'art que contenia, i l'immoble annex del carrer de l'Avenir 26-28, on vivia la seva mare, Florinda Ramonet, a l’Ajuntament de Barcelona. Vint-i-sis anys després de la mort de Julio Muñoz, tot i l’existència d’una sentència ferma, l’Ajuntament de Barcelona segueix lluitant per tal que el llegat artístic format per 853 peces, entre les quals algunes de tant destacades com un Goya o un Greco, retornin a la ciutadania.

Avui us vull apropar al palau del carrer Muntaner per descobrir una vida de luxes que, entre moltes altres coses, va ser possible a anys de suor i esforç de moltes veïnes i  veïns de la Bordeta. Podeu visitar el palau dels Muñoz clicant a la imatge que acompanya aquest article.

Façana del Palau del Marquès d'Alella

Si voleu saber més us recomano veure el documental: "Después de Dios, Muñoz".

Més sobre els refugis de Sant Frederic, Casteràs i Càceres

Seguim investigant la història dels refugis. Moltes gràcies als veïns i a les veïnes que esteu fent arribar imatges i que ens manteniu informats de tot el que va passant. Si teniu fotografies, documents o coneixeu testimonis que van poder baixar als refugis de Sants contacteu amb mi i faré els possibles per recuperar aquesta memòria.

Fotografia: Ivan Sanmartín

Celebro la tasca que es fa des del Servei Arqueològic, però lamento que des de Districte es segueixin ignorant els esforços que es fan des del territori, tal i com queda reflectit a la següent entrevista. 

Com sempre caldrà que la ciutadania segueixi defensant la seva memòria, ningú ho farà per nosaltres.

Més imatges del refugi 538

Les obres al carrer de Sant Frederic segueixen donant noves imatges del que segurament és el refugi 538. Us enllaço tres imatges d'ahir tocant a Carreras Candi. Us recomano que entreu al següent enllaç del Servei d'Arqueologia de Barcelona per poder veure el reportatge fotogràfic que han pogut fer des de dintre. 

Fotografia: JM Parisi

Fotografia: JM Parisi

Fotografia: JM Parisi

Fotografia: JM Parisi

Classes de crims o crims de classe - 2

És el primer dia de juliol de 1855, la tensió es palpa a la ciutat de Barcelona i a tot el pla, però ens hem de remuntar una mica més en el temps. Fa quasi un any que els generals Leopoldo O’Donnell i Domingo Dulce van protagonitzar un pronunciamiento que va fer caure als moderats. A Barcelona i al seu pla els obrers van rebre el cop amb eufòria però ben aviat l’alegria es va transformar en ràbia cap a les selfactines. 

El ludisme no era la resposta irracional que sovint s’ha repetit. La constant mecanització havia facilitat la precarització i la deshumanització del treball. Dones, homes i nens es veien lligats a un estricte control a les fàbriques, a tasques perilloses i a horaris inhumans. L’arribada de les filadores selfactines al Vapor Vell havia incrementat aquesta precarització. En endavant un únic operari podria filar molts fils a la vegada, un fet que enviava a molts treballadors al carrer. No és d’estranyar que els obrers arremetessin contra les màquines i menys que això succeís justament a fàbriques com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, dues pioneres en la introducció de maquinària.

Després d’aquest brot ludita les protestes van seguir entre filadors i teixidors en forma de vaga pacífica i ben aviat va destacar una figura, Josep Barceló, de la Societat de Filadors i Teixidors de Cotó. Un personatge carismàtic que va fer entrega al capità general un document sol·licitant la prohibició de les selfactines. Una petició obrera que, per a indignació de la burguessia finalment va ser acceptada.

Però la victòria obrera va convertir a Josep Barceló en l’enemic públic número ú, una figura incomoda per als industrials que veien com l’associació obrera, prohibida prenia força. Al maig de 1855 un grup d’homes, fent-se passar per Mossos d’Esquadra, van assaltar un mas a Olesa de Montserrat, torturant i matant al propietari. Un crim escabrós que va omplir les pàgines dels diaris i dels romanços. La història perfecta per involucrar a Barceló, qui va ser jutjat i ajusticiat després d’un procés ple d’irregularitats.

Poc després, el 21 de juny de 1855, el capità general, Zapatero, prohibia les associacions obreres. I així arribem de nou al primer dia de juliol de 1855. La tensió es palpa a la ciutat de Barcelona però no sembla un dia diferent després d’un any tant agitat. A Sants Joan Güell ha abandonat el Vapor Vell i ha fugit cap a Nimes amb terror per la resposta que els obrers poden donar a l’assassinat de Barceló i a la prohibició de les associacions obreres. Per posar-se al front de la fàbrica ha arribat de Madrid Josep Sol i Padrís, ma dreta de Güell, president de la Junta de Fàbriques de Catalunya i director del Vapor Vell.

Però davant de la sorpresa dels industrials el dia següent els obrers de tota Catalunya no assistiran a la feina i es declararan en vaga sota la consigna “Associació o mort!” Una vaga que serà pacífica però que a Sants tindrà un episodi luctuós. Un grup d’obrers es dirigiran a la fàbrica i després d’una discussió mataran d’un tret a Sol i Padrís i feriran amb un ganivet a Domenec Ramis. Una vaga que durarà fins al 11 de juliol i que es considerarà la primera Vaga General.

Classes de crims o crims de classe - 1