La guerra sota la sorra (15)

21 de juliol de 1936, plaça Màlaga

El món del germà Giuliano sembla haver cremat per complet i ara és cendra, només en resta la fina capa que es troba suspesa a l’aire d’aquell matí de dimarts i que es va dipositant sobre les escales de la plaça Màlaga, entre les runes de l’església de Santa Maria de Sants, al seu campanar escapçat, sobre els tramvies que estan aparcats a les Cotxeres… L'església, que al llarg dels anys havia sobreviscut a diversos intents de crema, finalment ha acabat sent pressa de les flames.

Flames d’un incendi que, tot i que de forma invisible, feia molt de temps que cremava. El germà Giuliano en culpa a la República. Al juny de 1933 la Ley de Congregaciones va fixar que les ordres o congregacions religioses no poguessin dedicar-se a l’exercici de l’ensenyament. La Inspección del Estado cuidará de que las órdenes y congregaciones religiosas no puedan crear o sostener colegios de enseñanza privada, ni directamente ni valiéndose de personas seglares interpuestas. Tot i que això es va decretar a finals del curs del 1933, l’any 1936, abans de la revolució, els maristes, a Catalunya, gestionaven 32 col·legis en una congregació que comptava amb 309 religiosos i 230 seminaristes.

Quan el 19 de juliol es van començar a sentir corredisses al carrer, sirenes, trets… Molts dels germans Maristes, sense pensar-ho dues vegades van amagar-se. Giuliano recorda el moment en què, després de sortir de l’escola a correcuita, alguns dels companys de la Comunitat del Sagrat Cor, la seva, es van acomiadar. Una abraçada ràpida, sense saber que era el que els esperava a cadascú. El germà Eladio Clemente, un jove de 22 anys que en realitat es diu Miquel i el germà Adjutori, de 54 anys i de nom real Andreu van amagar-se allà mateix, a tocar de l’escola, a un pis del carrer d’Olzinelles, on vivia la Francisca, una veïna vídua que coneixien. Per la seva banda un altre dels seus companys, el germà Berenguer, un gironí de 53 anys anomenat Francesc, va decidir sortir de Barcelona per anar a Molins de Rei, on coneixia gent.

Per la seva banda el germà Giuliano, acompanyat del germà Josep, qui és el més jove de la comunitat, ho van fer ben a prop de l’escola, a les Cotxeres del tramvia. Des d’allà, a l’espera de trobar un moment idoni per fugir i poder trobar un refugi més segur, han pogut ser testimonis d’excepció de les moltes calamitats que han anat passant els darrers dies. La tensió ja es respirava a l'ambient moltes hores abans que es disparès el primer tret. Ben a prop d’allà, a fàbriques com l’Espanya industrial, molts d’aquells menja capellans ja feien guàrdia a la nit.

De la mateixa manera un grup de requetès s’havien tancat a la parròquia de Santa Maria, fortificant les portes per protegir el temple, per si les coses anaven mal dades. Un cop dins es van parapetar aprofitant la perspectiva que donaven els 40 metres del campanar. Tot i les advertències d’aquells homes mossèn Puig i Moliner, rector de Santa Maria de Sants, no va voler marxar, el seu lloc era a la seva parròquia.

Segurament al pensament del Puig i Moliner tenia pes el fet que tampoc era el primer cop que feia front a aquells eixelebrats que volien cremar les esglésies. Als 72 anys el rector n’havia vistes de tots els colors. La primera vegada l’any 1909 quan, durant la Setmana Tràgica, com a rector de Sant Cristòfol de Premià, va plantar cara al grup de revolucionaris que s’hi van presentar.

-Em sembla molt bé la vostra protesta contra la decisió del Govern d'enviar a Melilla reservistes catalans casats, però el que no em cap al cap és que per a oposar-vos al Govern hagueu de cremar les esglésies -explicaven que els hi havia etzibat.

Ja en aquell moment el destí de la parròquia de Santa Maria de Sants semblava lligat al del seu futur rector, ja que, durant la Setmana Tràgica, també va viure el seu primer intent de crema, evitat per la defensa que els feligresos van fer del temple.

Mossèn Puig i Moliner, com a rector de Santa Maria de Sants, càrrec en el qual estaria vint anys, encara va viure alguns altres ensurts grans. El primer l’any 34 quan, durant els Fets d’octubre del 34, un grup de milicians va provar de cremar l'església. Un intent que va ser frustrat, novament, per la defensa del que Giuliano definiria com a “un grup de valents catòlics”... un eufemisme per no definir-los com el que realment eren, un grup de carlistes. 

A Sants, durant els anys vint i trenta, el carlisme es trobava organitzat al voltant de la figura de l’empresari i polític Salvador Anglada, qui havia fundat el Centre Tradicionalista Obrer de Sants, participava del Sometent, havia sigut un dels impulsors del Sindicat Lliure, banda de matons a sou de patrons com els Muntadas, que van castigar al moviment obrer amb una campanya de terror que va deixar més de 400 morts als carrers de la ciutat.

Una por, però què, de vegades, canviava de bàndol, com aquell març del 1921 quan, sent regidor carlista a l’ajuntament de Barcelona, el mateix Salvador Anglada va patir un atemptat a la plaça d’Espanya que el va deixar greument ferit. L’elecció d’Anglada com a objectiu d’aquell atac, que sembla que va ser realitzat pel dibuixant anarquista Alfons Vila i Franquesa, Shum i Ferran Sanchez Rojas, el Negre de Gràcia, no va ser menor, ja que en aquells anys Anglada feia d’assessor del governador, Severiano Martínez Anido. Un fet, però que no va aturar l’acció paramilitar d’Anglada, perquè el 20 de setembre de 1934, quan es trobava a Prades, va ser detingut per la troballa d’armes a casa seva, al número 40 del carrer Rei Martí.

El segon intent de crema de la parròquia de Santa Maria de Sants es va produir la matinada del 20 de febrer de 1936, quan, en el context de la victòria del Front Popular un grup va intentar assaltar l’església, incendiant-ne les portes. De nou un grup armat va defensar el temple. Quan la guàrdia d’assalt va intervenir-hi va detenir als defensors i, l’endemà, quan mossèn Puig i Moliner els va visitar també va ser retingut, fet que va ocasionar una protesta dels catòlics de Sants i que va forçar l’alliberament dels detinguts.

En forma de rumor, alterant-se i amplificant-se en funció dels interessos i prejudicis propis de cada grup, la notícia va córrer per la ciutat, important més el profit que cadascú en podria treure que el que hi havia de veritat en el que es repetia. D’aquesta manera, segurament sense arribar a ser conscient de l’impacte, mossèn Puig i Moliner es va convertir en un símbol per a tots. Per als anarquistes era el rector que amagava l’armament dels carlistes; per als catòlics un exemple de defensa a ultrança de la fe catòlica. El 28 de febrer de 1936 un altre ninotaire, Tísner, que llavors dirigia l’Esquella de la Torratxa conjuntament amb Pere Calders, publicà, en portada, una vinyeta que feia referència a aquest intent de crema, molt crítica amb el rector.

Tot això ja impregnava l’ambient, com si es tractés de benzina, quan, aquell 19 de juliol les tropes que s’alçaren en contra de la república començaren a moure’s per la ciutat amb la intenció de controlar-la. Com hem dit, el germà Giuliano, amb un jove germà, es va amagar a les Cotxeres. Quines hores d’angoixa sentir els crits i els trets sense poder veure res i sense saber realment que estava passant a la plaça, sense saber tampoc que els hi hauria passat als seus companys. Només el fum que omplia el cel i el sutge que s’anava dipositant sobretot oferien pistes. Quan es va sentir més tranquil Giuliano va gosar enfilar-se a un terrat des del qual va començar a veure algunes escenes en primera persona.

A la plaça un grup de milicians intentava calar foc a les portes de l'església de Santa Maria llançant artefactes incendiaris, mentre uns altres, apostats rere un carro, disparaven cap al campanar per intentar acabar amb els defensors i, de pas, protegir als seus companys. Des de dalt un grup d’homes responia als trets amb més trets. La seva posició elevada els feia realment molt perillosos, mantenint a ratlla a tots aquells revolucionaris. A banda dels trets la plaça era un batibull pels crits que es llençaven els uns als altres. Des de la Màlaga es cridava contra els tiradors del campanar afirmant que els cremarien amb l’església. Però les hores passaven i el setge seguia.

La nit de diumenge va ser molt llarga per al germà Giuliano. Aquella sensació estranya que feia percebre tot el que passa com quelcom irreal, barrejada amb la son d’hores en vetlla, feia sentir tot com un ensomni, però a la vegada amb la por i la certesa de què la seva vida estava en un risc absolut, especialment en cas d’adormir-se. Però ni la por pot amb un cansament tan gran, així que, ja ben entrada la nit de diumenge, el germà va caure rendit a aquella somnolència.

Les primeres llums del dia i un soroll de rodar metàl·lic va despertar-lo. Què era allò que feia tant de soroll? Quan els ulls de Giuliano es van entreobrir no podia creure el que veia… un canó! Aguantant-se sobre dues enormes rodes, arrossegada per un camió i protegida per una gran planxa de ferro, la peça d’artilleria es movia cap al carrer de Rossend Arús. La situació era molt pitjor del que pensava.

Des del seu amagatall l’home no va veure res més, però al cap d’una estona, una explosió, el soroll d’enrunament i el guirigall de veus celebrant l’impacte li van confirmar que el tret havia complert el seu objectiu. Una canonada adreçada contra la rectoria va obrir una esquerda a l’edifici sobre la que es van llançar els revolucionaris. El germà Giuliano va interpretar que els defensors havien acabat fugint, probablement a través d’edificis propers, ja que, després de l’impacte la plaça d’Ibèria es va abarrotar de gent, curiosa, ja que, tot i els riscos, una revolució social no es viu cada.

Giuliano va veure poques coses, però les sensacions de la plaça semblaven traslladar-se per l’aire. Potser eren els crits, els esglais que transmetien l’eufòria per la revolució que durant tants anys aquells homes havien esperat, o la por del desconegut que els esperava l’endemà; però el germà, horroritzat per tot el que li arribava, creia interpretar allò que estava passant: les turbes entrant amb fúria al temple, els terribles sacrilegis que s’estaven produint, la persecució dels catòlics… Quan, a poc a poc, la calor de juliol va anar pujant de temperatura el germà interpretà que un enorme foc estava consumint l'església.

Poc després una nova canonada, adreçada contra el cloquer, faria volar pels aires part de la cel·la del campanar, fent caure les enormes campanes, que es van estimbar. El xivarri que va produir la seva caiguda va ser pràcticament més fort que el so de la canonada. El cos del campanar es va mantenir dempeus, però la torre, que havia sigut emblema de Sants des del 1828 va quedar escapçada.

Can Santomà en flames el juliol de 1936

Fons: AMDS-UEC

Després que la follia s’hagués acarnissat sobre Santa Maria de Sants el germà va sentir que els crits se n’havien anat traslladant a la seva dreta, a l’altre extrem de la plaça. “Can Santomà” -va pensar. La magnífica casa senyorial on vivia una de les famílies més poderoses de Sants. “I l’escola?” -va pensar. Sabent que prenia un risc segurament excessiu va buscar una talaia millor des de la qual seguir tot el que estava passant. Homes i dones amb gorres roges i negres van assaltar Can Santomà.

Al cap de poc, tot de mobles i llibres volaven des del balcó de la casa. Quan la casa senyorial va cremar Giuliano i el seu jove company van creure que no se’n sortirien. Un enorme foc consumia Santa Maria de Sants i un altre Can Santomà. Les flamarades van ser tantes i tan grans; i el núvol de fum tan dens i enorme que els dos maristes van pensar que l’incendi també cremaria Cotxeres, on es trobaven amagats, i allà acabarien morint, però finalment l’incendi va començar a remetre.

Amb la incertesa de quan i com podrien sortir d’allà els dos homes van afrontar la nit com van poder, xerrant poc per no ser descoberts però barrinant plans per fugir. A Giuliano li preocupa que el seu jove company pugui arribar a casa seva, on segur que el podran acollir i protegir… però com fer-ho? El sol els desvetlla al matí. Per als dos germans maristes el panorama de la plaça resulta irreal i desolador. Després del batibull de gent de les darreres hores la plaça es troba buida, en silenci, només s’hi veuen les restes dels combats, les runes escampades arreu, el sutge cobrint-t’ho tot i la barreja d’olors entre cendra i pólvora… Fins i tot ells estan coberts per una capa de pols grisa.

Però un soroll de corredisses trenca el silenci d’aquell estrany matí de dimarts. Un grup d’homes travessen la plaça. La vista anant d’una banda a l’altra, les passes ràpides però insegures i la derrota escrita als rostres denota que fugen. El grup es dirigeix a l’escola, i intenten obrir la porta, però aquesta és tancada, així que la colpegen amb força. Des de la seva talaia els germans maristes veuen que la porta de l’escola s’obre i surten els cuiners de l’escola, que, en no ser religiosos, són dels pocs que s’hi han quedat. Els fugitius supliquen als cuiners.

Des de Les Cotxeres no arriben a entendre tot el que es diu, però no cal, molt clarament aquells homes estan demanant un refugi on poder-se amagar. El cap de cuina s’excusa però els diu que no es poden quedar a l’escola. No només és un compromís per ells, si no que, sent una escola dels Maristes, evidentment, no es tracta d’un lloc segur. Sense temps per discutir i amb el pes dels arguments del cuiner en cap, els homes segueixen la seva fugida Olzinelles avall, buscant un amagatall.

Josep, el jove germà que acompanya Giuliano, també està disposat a jugar-se-la per tal d’arribar a casa de la seva família, a l’Hospitalet, fa moltes hores que estan allà i, més enllà del que portaven amb ells quan van abandonar l’escola, quasi no han menjat. El cansament s’acumula i sap que no poden estar allà per sempre, tan bon punt tornin els tramviaires a les Cotxeres molt fàcilment els podrien trobar, així que es prepara per sortir, es coneix bé el barri i té alguns contactes, així que creu que podrà arribar fins a la seva destinació. Giuliano l’ajuda a dissimular el seu aspecte aprofitant una camisa i una gorra que han trobat a les Cotxeres i el jove, després d’abraçar al seu company, desitjant-li sort, surt en direcció al carrer de Sagunt.

No han passat ni deu minuts de la marxa de Josep que, a la plaça, entrant des d’Ibèria arriba un grup d’uns vint joves, la majoria d’ells van vestits amb granotes de treball i algun porta la coneguda gorra anarquista roig i negra. També van armats, alguns amb alguna pistola i algun naranjero. Giuliano s’esgarrifa. Què hi fan aquells joves allà? Algú se n’ha anat de la llengua? Venen a buscar ell? Busquen al seu company? Als fugitius?

Els joves van directes a l’escola dels Maristes. Aquests no s’estan per detalls i, amb cops de la culata dels naranjeros, obren la porta de l’escola. Tot el personal de cuina surt corrent al carrer. El cap de cuina intenta intercedir de nou, però aquest cop no té res a fer. Aquell grup de joves anarquistes, descamisats, com els definiria Giuliano, entren a l’escola. El soroll de trencadissa se sent des de les Cotxeres: vidres, portes… Al cap d’una estona el grup comença a fer una pila de mobles enmig de la plaça on també s’acumulen algunes imatges religioses, llibres… I quan hi ha un volum important de coses els anarquistes hi calen foc.

Llançada per una finestra del segon pis una màquina d’escriure trenca el vidre i s’estavella contra el terra. D’aquell cop sec la carcassa s’esquerda i el rodet amb algunes de les tecles de les lletres queden esteses per terra. Aquella primera màquina precedeix a d’altres que també volen des de les finestres del segon pis. I, a continuació, també comencen a volar estris de cuina: olles, cullerots, paelles… “Quina llàstima!” pensa Giuliano.

Can Santomà en runes després de la revolució social de 1936

Fons: AMDS-UEC

Al cap de poc, enmig de la plaça els joves comencen a acumular matalassos. “També els hi calaran foc?” -s’escandalitza. Però al cap d’una estona un camió s’atura a la Màlaga i els comença a carregar “Bé, com a mínim sembla que els aprofitaran”. Hores més tard, quan el grup marxa, Giuliano aprofita per abandonar el seu amagatall, caminant de pressa pels carrers d’un Sants que ha canviat radicalment.

Per saber-ne més:

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)

Sobre el capítol 15

La Guerra Civil no només segueix sent un conflicte molt present en l’actualitat, si no que, de vegades fins i tot sembla que es segueixi disputant. Potser ja no es combat a les trinxeres o a les barricades, però es lluita per tenir el control del seu relat. Episodis com el de la crema de l’església i les persecucions religioses segueixen presents en aquest combat actual i, justament per això, cal anar més amb compte que mai, per evitar que la nostra visió del món ens carregui d’estereotips i prejudicis que ens facin contemplar un esdeveniment del passat com ens hauria agradat que passes més que com va passar, però també per tenir la capacitat de desmuntar els relats interessats.

Depenent com expliquem la crema de l'església podem oblidar que aquest episodi es va donar en un context en el qual hi havia hagut un intent de cop d’estat feixista contra la República que, tot i que havia estat derrotat a Barcelona, seguia en marxa a molts d’altres territoris i que contava amb el suport internacional de les potències feixistes. Podriem oblidar que, aquell alçament, en poques hores havia deixat centenars de companys morts als carrers de la ciutat, i que Santa Maria de Sants, va ser protegida per grups de requetés. I també oblidariem que, pocs mesos enrere, es va produir un intent de crema previ que, ja en el moment, molts van jutjar molt sospitós.

A més, només cal veure imatges del Sants antic, per entendre que Santa Maria de Sants era tot un símbol, un edifici majestuós que sobresurtia a totes les fotografies panoràmiques, que ens permetia identificar el poble i entendre el seu urbanisme. Ni tan sols cal que l’haguem coneguda, com tampoc cal que siguem catòlics per ser capaços de sentir una mena de nostàlgia que ens pot fer oblidar que, des de la nostra posició, no té sentit ni justificar ni criticar res i, a més a més, tampoc servirà de res. El realment important és saber que va passar i entendre quins van ser els motius.

Sobre aquest episodi s’ha escrit força, tot i que en general, de segona o tercera mà, repetint coses que han anat saltant de relat a relat i sobre les quals caldria fer una parada per revisar quines són les fonts d’allò que estem repetint. Jo mateix, fa pràcticament vint anys, amb molta menys experiència vaig publicar la història que, una vegada i una altra, apareix als testimonis que entrevistes, la imatge del rector fent de franctirador des del campanar. En cap cas vaig dir que fos cert, però sí que era el que es podia recollir per la memòria oral. Sense ser conscient que aquesta guerra pel relat era molt viva, només per explicar el que havia sentit, em vaig trobar enmig de la trinxera. Des de llavors, a alguns articles a pàgines i blocs ultracatòlics i vinculats a l’extrema dreta he rebut comentaris despectius i, fins i tot amenaçants.

Què havia passat realment en aquella plaça? Era possible treure alguna cosa en clar? Preparant el llibre Del somni al silenci, sobre la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra a Sants, de casualitat a Sants 3 Ràdio, vaig descobrir un llibre sobre la història de l’Escola de Maristes. El vaig fullejar i, oh sorpresa, vaig trobar el relat dels fets de mà d’un dels germans Maristes de la comunitat de l’escola d’Olzinelles. Amagat a les Cotxeres Giuliano va poder veure les coses que van anar passant i del seu relat es poden extreure algunes coses interessants.

Me determiné a quedarme en las cocheras que dan delante del colegio con el hermano más joven de la comunidad, que pocos días después logré que se marchara a su casa, y que quedé allí esperando acontecimientos que no se hicieron esperar. Ya se habían quemado la iglesia y el colegio de San José Oriol, Santa Maria de Sants no debía ser la privilegiada, aunque costó mucho, ya que decididos requetés la defendieron hasta no poder más. Un piso de enfrente y contiguo a las cocheras también fué saqueado e incendiado. Hubo un momento en que parecía que estábamos rodeados de fuego y humo, que iba a acabart también con nosotros.

La mañana del martes fué fatal para el colegio, un grupo de fugitivos intentó entrar, pero el jefe de cocineras y otros allí reunidos pudieron disuadirlos y pasaron de largo. Una hora después se presentó un grupo de mozalbetes y, sin andar en razones, forzaron la puerta y penetraron con bastante facilidad, prendieron fuego a los muebles del despacho que sacaron a la calle. Un conjunto de descamisados penetró por diferentes habitaciones rompiendolo todo, ni respetaron lo que les pudiera haber sido útil, como las máquinas de escribir, que las tiraban del segundo piso a la calle. Los utensilios de cocina estuvieron estorbando en la calle unos ocho días. Con los equipos de dormitorio hicieron un montón, llevándolo luego, no sé donde, dicen que a los hospitales, menos mal si así fué.

Aquesta explicació del germà Giuliano ens confirma que hi va haver enfrontaments i què l'església va ser defensada per un grup de carlistes. A partir d’aquestes dades, creuant-les amb les altres memòries existents del moment, he intentat reconstruir una història probable del que podrien haver vist i sentit els dos germans maristes des del seu amagatall a les Cotxeres on, segons el relat, hi van estar un temps.

Al relat apareixen d’altres germans Maristes que també s’amaguen, es tracta de personatges basats en persones reals. Els dos germans que s’amaguen a una casa del carrer d’Olzinelles foren Andreu Pujolrás i Miquel Pou. Aquests germans no varen córrer la mateixa fortuna que Giuliano, ja que, segons s’explica, la portera de la casa on es van amagar va denunciar-los i foren detinguts dos dies més tards del moment en què succeeix aquesta història, el 23 de juliol, i morts al voltant de la plaça de les Arenes. Tampoc va tindre sort el tercer germà que s’acomiada dels dos protagonistes d’aquest relat per marxar cap a Molins de Rei, Francesc Torrent va ser mort a aquesta població el 28 de juliol.

Segons expliquen els mateixos Maristes, durant aquell moment de persecució religiosa, van ser assassinats set dels dotze germans que formaven la comunitat de Sants: Andreu Pujolrás Serrat, Miquel Pou Melián, Francesc Torrent Casademont, Silvano González Garcia, Blas Gil Porras, Julio García Galarza i Feliciano Ayúcar Eraso. El que desconeixem és el nom i la fortuna de l’acompanyant del germà Giuliano, més enllà de saber que era el més jove de la comunitat. Podria ser que fos algun dels citats en la llista anterior o algun dels supervivents, però davant del dubte l’hem anomenat Josep.