22 de juliol de 1936, bar l’Elèctric,
Per als tres anglesos, en Nat, en Sam i l’Alex, arribar el 21 de juliol en bicicleta a una Barcelona que feia pudor de pólvora i cendra; on encara es podien trobar barricades als carrers; llambordes aixecades; façanes ennegrides i ferides per la metralla; esglésies cremades i convertides en runa i els colorits milers de cartells polítics allà on la mirada es pogués posar… va ser com si arribessin a un altre món. Una sensació que també en podria haver sentit qualsevol que se’ls hagués mirat de prop. Qui eren aquells anglesos que aterraven a la ciutat pedalant en unes bicicletes atrotinades que acabaven de travessar França? Per sort d’ells l’agitació era tan gran que fins i tot ells passaven força desapercebuts per a tothom, amb l’excepció dels milicians que controlaven els carrers. A partir d’aquell moment tots tres van guardar-se els carnets del Partit Comunista de la Gran Bretanya a mà, per si de cas.
Tot i el trasbals van aconseguir contactar amb la gent de la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants, qui els havien buscat habitacions a cases de membres de la secció, on dormir mentre duressin les Olimpíades Populars. Els seus amfitrions els van acollir i els van posar al dia de totes les coses que, en tan poc temps, havien passat. El que era clar és que no hi hauria Olimpíades Populars. Sí, a Barcelona el feixisme havia estat derrotat, però les notícies que arribaven d’altres punts de l’estat no eren gens encoratjadores. Barcelona bullia d’activitat, amb gent amunt i avall allistant-se a les milícies que els diversos sindicats i partits cridaven a organitzar. No hi hauria Olimpíada Popular, però després de portar mitja vida combatent el feixisme a cops de puny pels carrers de Londres per fi tenien l’oportunitat de fer-ho de veritat, en un país on tenia lloc una revolució.
A les taules de l’Elèctric, el bar de la carretera de Sants, a tocar del carrer d’Alcolea, on els han portat els companys ciclistes, tot i advertir-los que era un feu anarquista, comencen a debatre sobre el que cal fer a partir d’aquell moment. En Nat ho té clar, es quedarà per sumar-se a les milícies i partir cap al front. El feixisme al qual plantarà cara era el mateix que s’està estenent com una taca d’oli per la Gran Bretanya i per mitja Europa. En Sam també ho té clar. Com podrien tornar a Londres quan als camps de batalla de l’estat espanyol s’estava decidint el futur de la classe obrera? Però l’Alex, però no ho té tan clar. El seu compromís amb la causa és inqüestionable i la seva amistat amb els seus companys forta, però pot trencar amb tot? Pot deixar la seva vida de Londres així com així? Enveja al Nat i al Sam per tenir les coses tan clares i estar tan decidits, però ell no n’està tan segur.
Els homes parlen del tema en anglès entre copes d'un beuratge que els catalans en diuen barreja, un combinat de moscatell i anís que està molt instaurat, especialment entre els carreters i tots aquells que arrenquen quan encara no ha sortit el sol. En unes altres circumstàncies els parroquians de l’Elèctric els haurien mirat amb malfiança, però aquells dies per la ciutat volten milers d’atletes de les procedències més diverses, molts dels quals el mateix 19 es van incorporar als combats. Haver estat voltant per Amèrica ha sigut un gran avantatge per al Nat, que parla un castellà amb un accent curiós, però molt acceptable i que li serveix per presentar-se davant l’audiència, que els agraeix estar a Barcelona, tot i recriminar-lo estar a les files comunistes i no a les anarquistes, i els encoratja a participar de les columnes. Parlant amb aquells homes en castellà en Nat pensa en la quantitat d’anglesos que deuen rondar per Barcelona amb ganes de lluitar contra el feixisme però sense entendre res de l’idioma. “Potser es podria impulsar una centúria on reunir als anglesos”. L’Alex, mentrestant, sent remordiments per no tenir les idees tan clares, però els companys l’intenten tranquil·litzar.
-Farà falta gent que expliqui a Londres el que està passant aquí no? -sentència en Nat.
Els dubtes del Nat i del Sam són d’altres. Tenen clar que volen marxar cap al front amb les milícies però, amb qui? Pel poc temps que han estat a la ciutat tenen la sensació que tothom és anarquista, però ells no ho són, ells són militants del Partit Comunista de la Gran Bretanya. En aquells moments a casa seva, sent comunista, l’opció d’on militar és més simple, però a Catalunya no està gens clar.
Hi ha la Unió Socialista de Catalunya, un partit que va sorgir com una escissió del PSOE i on figuren personatges com Joan Comorera i Soler; el Partit Comunista de Catalunya, referent del Partit Comunista d’Espanya; el Partit Català Proletari; la Federació Catalana del PSOE i el POUM, un partit internacionalista que s’oposa a l’estalinisme. Tots ells partits força minoritaris. Nat i Sam creuen tenir clar que el POUM, pel seu caràcter antiestalinista no és la seva opció, però les diferències entre la resta semblen més aviat discussions bizantines.
Aquella fragmentació els recorda la situació del comunisme a la Gran Bretanya quinze anys enrere. Llavors hi havia el Partit Socialista Britànic; el Grup d’Unitat Comunista del Partit Laborista Socialista; la Societat Socialista de Gal·les del Sud; els Comunistes Corporatius de la Lliga Nacional Corporativa, el Partit Laborista Independent; el Partit Comunista de Sylvia Pankhurst; l’escocès Partit Laborista Comunista… un maremàgnum de sigles que, a partir del 1921, a poc a poc, es van anar agrupant dins del Partit Comunista de la Gran Bretanya.
En aquell moment un dels presents, que entén la conversa que tenen en anglès, els diu que a Catalunya està a punt de passar el mateix. Segons sembla la majoria dels petits grups comunistes i socialistes acabaran unit-se en un nou partit. De fet, és una política marcada des de la Internacional Comunista, que en el seu VII Congrés, celebrat tot just un any enrere a Moscou, va fer una crida a unificar els partits obrers.
-Tots? -pregunta en Nat.
-No, el POUM dubto molt que acabi integrat, de fet aquest partit ja va ser el resultat d’una fusió anterior, entre l’Esquerra Comunista d’Espanya i el Bloc Obrer i Camperol.
Els dubtes del Nat i del Sam s’han resolt sols. Si els partits comunistes i socialistes catalans s’han d’unificar en un de sol ja tenen clar a quin partit hauran d’afiliar-se.
Efectivament, l’endemà, el 23 de juliol, es crea el Partit Socialista Unificat de Catalunya i aquell mateix dia comencen a organitzar les milícies. L’aparició a l’escena pública no pot ser més cridanera. Un dia més tard l'acabat de crear PSUC ocupa l’Hotel Colon, al ple centre de la plaça de Catalunya, per reconvertir-lo en la seu del partit i de la UGT.
Unes enormes imatges de Lenin i d’Stalin deixen clar que el partit no té la intenció de continuar sent un grup comunista minoritari més. Fins llavors l’Hotel Colon, un espectacular edifici aixecat amb el context de l’Exposició Universal del 1888, havia sigut un símbol de l’alta burgesia catalana, d’aquells llocs on es feien contactes i es tancaven negocis.
 |
L'Hotel Colon, seu de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i també de la UGT, 29/10/1045 Autor: Pérez de Rozas Fons: AMDS |
Aquell mateix 24 de juliol Nat i Sam es presenten a l’Hotel Colon, amb el carnet del Partit Comunista de la Gran Bretanya a la mà, amb la intenció d’allistar-se a les columnes del PSUC. Els dos anglesos tenen ganes de sortir cap a l’Aragó, on saben que es lluita per avançar cap a Saragossa, una ciutat que havia caigut en mans dels sollevats, però que, fins llavors, havia sigut un emblema del moviment obrer. Quan arriben a la taula on la gent s’està inscrivint per marxar a les columnes l’home que els atén els informa que hauran d’anar a l’antigament edifici del Jockey Club de Barcelona, actualment Edifici Karl Marx, ubicat al passeig de Gràcia.
-¿Tardaremos mucho en partir a Aragón? -pregunta Nar.
L’home riu.
-Aragó? No… Mallorca.
-Mallorca? -pregunta Nat.
-Mallorca!
Per saber-ne més:
La centuria inglesa Tom Mann en 1937, article publicat al bloc Alma de Herrero.
Article a la Viquipedia sobre Tom Mann
The Tom Mann Centuria, article publicat a lInternational Brigade Memorial Trust
SANTAMARIA, Antonio. La fundació del PSUC (1936), article publicat a ISabadell
Sobre el capítol 16:
La història dels tres anglesos que van travessar França en bicicleta per assistir a l’Olimpiada Popular mereixia ser reconstruïda en un relat. Per una banda, per l’epopeia d’arribar d’aquest manera i acabar al front, però també, molt especialment, pels encreuaments que tindran lloc en capítols futurs.
Intentar imaginar la seva arribada a la Barcelona que està vivint la revolució social, sabent que dos d’ells van decidir allistar-se a les milícies del recentment creat PSUC, m’ha permès especular sobre un hipotètic pas per Sants, gràcies a la relació del seu club amb la Unió Esportiva de Sants. Sobre això no en tinc cap dada, però sent ciclistes que venien a competir, existint a Sants una secció ciclista tant important com la de la Unió Esportiva, organitzadora de la Volta Ciclista a Catalunya, que a més sabem que estava implicada en l’Olimpiada Popular i sent Sants un barri on hi havia hagut diversos velòdroms era una opció plausible.
Fer aparèixer l'Elèctric, a la Carretera de Sants amb Alcolea, també era molt temptador. Primer per ser un d’aquells locals que eren punt de trobada dels anarquistes del barri i només el fet de fer-lo aparèixer em permetia recrear l’ambient d’aquests locals on lleure i militància anaven de bracet, però també pel fet que l’Elèctric ja apareix a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle ambientada en el Sants dels anys del pistolerisme.
Un capítol com aquest també permetia explicar, breument, la formació del PSUC com també la divisió prèvia del comunisme català i, alhora, com moltes de les persones que havien arribat per participar a l’Olimpiada Popular van acabar integrant-se a les primeres milícies que van sortir cap al front.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada