dilluns, 20 d’abril de 2020

El silenci de la Browning - Epíleg


Es fa molt difícil reconstruir un fet controvertit com el dels tirotejos del carrer del Sant Crist quan han passat quasi cent anys i quan ja a l’època les versions eren contradictòries. Però aquest doble atac a la seu del Sindicat Únic, primer per part dels pistolers del Lliure i posteriorment per part de la policia deixa moltes preguntes. Va ser una acció coordinada entre els pistolers del Lliure i la policia tal i com molt subtilment es planteja Solidaridad Obrera? Van disparar els cenetistes que, després del primer atac, feien guardia alertats per l’arribada de més vehicles tal i com es planteja la Vanguardia? 

No podrem estar segurs al cent per cent, però sovint es poden trobar algunes pistes per aclarir algunes històries en els silencis, en allò que no es diu o allò que, segurament de forma deliberada, s’ha omès. Una dada molt important sobre la que només es parla als mitjans obrers és el fet que els dos germans que van ser víctimes del tiroteig estaven vinculats al Grup Juvenil de l’Escola Racionalista. A la resta de diaris no es diu res de la seva militància a cercles anarquistes, com si fossin simplement dos veïns que caminaven pel carrer. Es volia d’aquesta manera esborrar la sospita d’una provocació policial?

Sobre els autors o persones vinculades al primer tiroteig també podem descobrir algunes coses més. Tot i que la major part dels noms dels membres del sindicat lliure que van participar en l’atemptat ens són desconeguts, si fem una mica de cerca podem trobar algunes connexions curioses. Un d’ells, León Simón Sanz, la casa del qual va ser escorcollada per la policia, i que al relat apareix com el forçut que m’he imaginat com un personatge fanfarró, descobrim que segurament estava vinculat a la Peña Deportiva Ibérica, un grup d’ultradreta seguidors de l’Espanyol que estava format, en gran part, per jugadors de la seva secció de rugbi. 

A la Barcelona dels anys del pistolerisme tot traspuava violència i els nacionalistes espanyols de la Peña Ibérica van acabar sent els enemics aferrims de la Penya Ardévol del Barça, formada per catalanistes que, en gran part, eren membres de la secció de lluita greco-romana del Barça. León Simon acabaria sent un dels guardaespatlles personals de José María Albiñana, el neuròleg valencià que uns quants anys més endavant va fundar el Partido Nacionalista Español, una formació d’extrema dreta que tenia com a lema Religión, Patria y Monarquía.

També he trobat controversia sobre els germans, ja que en alguna publicació actual s’esmenta que la noia, Luisa, va morir a l’atemptat. Però atenent a les publicacions contemporànies a les darreres referències que he pogut trobar, del 20 d’abril, s’afirma que està fora de perill després d’haver estat operada. Tot podria ser, tenint en compte que de l’atemptat només havien passat 8 dies. En qualsevol cas, de sobreviure, podem imaginar que la vida d’una noia de 15 anys que va rebre impactes de bala a parts del cos tan delicades com la cara o la panxa no deuria ser fàcil en endavant.

Queden i quedaran moltes històries per rescatar del silenci que imposen els anys. Però recuperar aquests petit fragments ens permet entendre millor un barri on molts dels seus veïns i veïnes van lluitar per deixar-nos un món més just.

Capítols anteriors


Cap comentari: