Amadou Hampâté Bâ, etnòleg malià.
 |
| Font: Wikimedia Commons. The House of Leaves Autor: LearningLark |
Ara fa uns dies llegia, en una de les moltes notícies que arriben dins del bombardeig mediàtic diari que en que ens manté assetjats el Covid19 que la sanitat, per culpa de la manca de recursos, es plantejava, arribat el moment, no ingressar als majors de 80 anys i em vaig esgarrifar doblement.
Per una banda per com hem deixat, com a societat, que retallin en un camp tan bàsic com la sanitat pública mentre s’injectaven milions d’euros de tots i totes per salvar els bancs. Uns diners que l’estat ni es planteja reclamar. I per d’altra banda per com ha arrelat aquesta visió utilitarista de tot, fins i tot de la vida humana.Una esgarrifança que creix a mesura que les estadístiques comencen a tenir noms de persones conegudes i estimades.
Marxen moltes de les nostres persones grans i amb elles marxa la memòria d’una ciutat que, tot i tenir un passat sovint dramàtic, també era més humana.
Marxen els nens i nenes que van ajudar a treure terra per construir els refugis, els que sovint van viure els bombardejos com una aventura estranya; marxen els records de postguerra, el racionament i la fam, però també la solidaritat entre veïns i amb els petits botiguers del barri; marxen les converses al capvespre amb les cadires al carrer. El record d’una ciutat que, tot i que el feixisme va omplir de silenci, ells van mantenir viva, gràcies als balls a les antigues cooperatives o a les festes majors. Una ciutat que es movia encara al ritme de les persones que anaven a peu i en la qual quan s’anava a comprar a totes dues bandes del taulell sabien qui era l’altra persona.
Em venen al cap les hores i hores d’entrevistes que amb la Pepita vàrem fer per Sants 3 Ràdio en qué dotzenes de persones ens van regalar els seus records i que s’han fet meus. Persones normals i extraordinàries com ho són totes, sovint sense cap consciència de tenir vides excepcionals però amb vivències dignes de ser recordades.
Recordo a la Rosa que durant la guerra, tot i saber-ho, no va delatar al jove capellà que s’havia amagat entre els obrers de la seva fàbrica. No ho va fer just per que ella sabia bé el que era l’odi i al que portava. El seu pare, Francesc Comas, va morir a mans dels pistolers de la patronal per les seves idees polítiques. Recordo el Joan Fabregues descobrint-me amb ulls de nen un refugi antiaeri on jo sols veia pedres i maons sota la sagristia de Santa Maria de Sants. Malauradament ells dos ja no hi són però penso en tota la gent que encara viu i penso com deuen estar visquent tot això, especialment en aquells que viuen sols o que es troben a una residència, lluny de les seves famílies. I penso ens els milers de coses que ens podrien ensenyar per portar una vida més humana.
No, no tot anirà bé, i especialment si no fem res. No vull que sortim d’això amb més por i més control social. No vull que quan obrim la porta ens trobem un món amb menys abraçades, un món on hagin cremat les biblioteques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada