Els germans arriben a la Riera de Magòria, el torrent engolit per la ciutat que separa els barris d’Hostafrancs i Sants. El pont per on la carretera de Sants creua aquesta riera ha vist alçar-se les barricades en més d’una ocasió, com l’any 1870 quan les dones van aturar l’Espanya Industrial per dirigir-se en manifestació a l’Ajuntament de Sants, on s’estava preparant el sorteig de les quintes dels joves santsencs. A Cuba hi havia soroll de sabres des del crit de Yara, el 10 d’octubre de 1868, i tot que a l’estat havia triomfat la revolució de la Gloriosa, que va fer caure als Borbons, amb la promesa de la fi de les quintes, es van tornar a convocar. Els treballadors, que no podien pagar les enormes quantitats que els haurien eximit del serveis es veien obligats a contribuir amb la seva sang per mantenir els monopolis de les grans fortunes.
Així doncs les treballadores de l’Espanya Industrial aturaren la fàbrica i sortiren en manifestació cap a l’Ajuntament de Sants, als entorns del carrer Badal, on enmig de l’avalot es cremaren els arxius. Al pont s’alçà una barricada per aturar la repressió de l'exèrcit. Homes i dones s’aplegaren davant d’una barricada formada per sacs, fustes i carros girats. Les gorres dels obrers es barrejaven amb les barretines del pagesos, els mocadors de filadores i teixidores amb els cabells del infants. Gent de totes les procedències que, rarament portaven més d’una generació a Sants, s’havien fos com un sol poble a l’escalf de les barricades. Des de llavors generacions de santsencs i santsenques havien anat creixent lligats els uns amb els altres, per una trama de solidaritat.
Luisa s’aturà un moment per espolsar-se les sabates i començar a pujar pel costerut carrer de Sant Crist. Els joves van pujant fins a l’encreuament de Sant Crist amb Cros, on a mà dreta deixen l’Ateneu de Sants, l’espectacular edifici que, amb la iniciativa de la familia Batllori, els terrissaires, es va aixecar l’any 1894. L’ateneu va esdevenir un punt de trobada i d’agitació cultural de Sants. A les taules del seu café es debatia sobre els temes més variats. Les lleixes de la seva biblioteca havien començat a emmagatzemar idees i la seva sala d’actes va obrir un espai a la paraula i al teatre on abans no hi havia res. L’any 1905 l’Ateneu de Sants va convertir-se en el Foment Artístich de Sants i cinc anys més tard es va tornar a transformar esdevenint el Foment Republicà Català de Sants, un espai de trobada dels republicans santsencs.
 |
| Local del Foment Republicà Català Al Carrer de Cros. Joan Campañà i Mora AMDS - Fons de la UEC de Sants. |
Però els germans Barranco no van a l’ateneu Republicà, creuen el carrer de Cros i entren al número 51 del carrer de Sant Crist on, a un local més modest, es troba el Centre del Sindicat Únic de Sants. Diego empeny la porta del carrer, que és oberta, i enfilà les escales fins al primer pis, Luisa el segueix. Quan s’obre la porta del centre un grinyol s’obressalta a tots els que ocupen el local, la por també està allà entre tots els que es troben asseguts. Diego i Luisa saluden i l’incomode silenci desapareix.
Diego treu la cartolina que havia guardat a la seva butxaca, és la seva tarja de cotització al sindicat. S’apropa a la taula del despatx i l’apropa al jove que seu a l’altra banda. Luis Sanchis Miret és el jove que agafa la tarja de Diego. Mentre Diego diposita unes monedes sobre a taula Luís obre un calaix, treu un segell i d’un cop sec marca el document. Luisa s’ha fet amb un exemplar de la Soli de fa tres dies i fulleja la primera pàgina. Más reflexiones sobre el terrorismo, destaca un dels titulars. Venimos preconizando dia tras dia una acción ciudadana contra el terrorismo… -després llegeix en diagonal- ¿Qué confianza ha de depositarse en la acción gubernativa? ¿Qué confianza ha de depositarse aún en la misma acción judicial? -Luisa torna a saltar fins una frase que li ha cridat l’atenció. Ha de ser levantado el telón de la tragedia, para que nadie ignore quienes son los actores.
Ben a prop, al carrer del Rei Martí un home baixet que vesteix gavardina i porta mig rostre cobert per una gorra truca a una porta. Una mica més endavant, a la cantonada de Guadiana, un segon home, grassonet, espera apostat a la porta d’una taberna. A l’altre extrem del carrer, a la cantonada de Gayarre amb Rei Martí, un altre home aguanta una cigarreta a la boca, mentre fuma i mira en direcció cap a Hostafrancs mentre apura una cigarreta. La porta de Rei Martí s’obre i unes mans omplen les butxaques de la jaqueta de l’home que ha trucat a la porta amb tres petits paquets embolicats en mocadors.
Quan la porta de Rei Martí i l’home de la gavardina comença a caminar, lleugerament coix, el que espera al carrer Gayarre també es comença a moure. Tots dos arriben fins a l’home que espera a la taberna de Guadiana. Es saluden sense intercanviar paraules. Están nerviosos. Passen els minuts i es fa evident que els homes esperen.
Des de la carretera de Sants s’incorpora un quart home, és gran i forçut. A diferència de la resta, que s’han mogut amb tota la discreció possible aquest és tot un fanfarró.
-Només faltaves tu León, on eres? -retreu l’home de la gavardina.
-Un poco de entrenamiento con los compañeros del rugbi que hemos empezado una sección en el Español.
Els quatre homes comencen a caminar.
-Panxeta, el teu - diu l’home de la gavardina mentre entrega un dels petits farcells a l’home grassonet que esperava a la taberna de Guadiana.
-Jo també vull el meu Casanovas - diu l’home de la cigarreta.
-Té Casas. Som-hi, cal anar ràpid.
-Yo no necesito que siempre llevo la mía encima. -diu l’home forçut.
Els homes guarden ràpidament els paquets a les butxaques de la jaqueta. Casas, l’home de la cigarreta obre amb la butxaca de la jaqueta i desembolica el paquet, retira el mocador i el guarda a la butxaca de l’esquerra. Quan mira l’interior veu una pistola en la que es dibuixen dues lletres, FN, és una Browning 1910, una arma fabricada a Bèlgica. Una pistola compacta amb triple seguro. Del farcell també ha sortit un cartutx amb 6 bales de 9 mil·límetres.
En aquells moments creua pel carrer un noi jove, els homes s’alerten i se’l miren, no tenen cap dubte, el coneixen bé. El jove, que té 20 anys és Josep Garrigós Ginés, un jove rajoler que, des de que el seu sector està en vaga, es guanya la vida treballant com a paleta.
-Mira como corre el ladrillero -comenta Leon suficientment alt com per el jove l’escolti.
Els companys el recriminen mentre Garrigós accelera el pas. El jove anava cap a casa seva, al número 51 del carrer Sant Crist, pràcticament davant de l’antiga masia dels Cros, però la presència d’aquells quatre homes i especialment la seva actitud l’alerta. Decideix anar a la seu del sindicat a donar la veu d’alarma.
Continuarà.
Capítols anteriors
El silenci de la Browning - 1
El silenci de la Browning - 2
El silenci de la Browning - 3
Per saber-ne més:
Llibres
Aisa Pàmpols, Manel. La efervescencia social de los años veinte. Barcelona 1917-1923, Descontrol.
BALCELLS, Albert. El pistolerisme. Barcelona (1917-1923)
Diego treu la cartolina que havia guardat a la seva butxaca, és la seva tarja de cotització al sindicat. S’apropa a la taula del despatx i l’apropa al jove que seu a l’altra banda. Luis Sanchis Miret és el jove que agafa la tarja de Diego. Mentre Diego diposita unes monedes sobre a taula Luís obre un calaix, treu un segell i d’un cop sec marca el document. Luisa s’ha fet amb un exemplar de la Soli de fa tres dies i fulleja la primera pàgina. Más reflexiones sobre el terrorismo, destaca un dels titulars. Venimos preconizando dia tras dia una acción ciudadana contra el terrorismo… -després llegeix en diagonal- ¿Qué confianza ha de depositarse en la acción gubernativa? ¿Qué confianza ha de depositarse aún en la misma acción judicial? -Luisa torna a saltar fins una frase que li ha cridat l’atenció. Ha de ser levantado el telón de la tragedia, para que nadie ignore quienes son los actores.
 |
| Portada de l'Esquella de la Torratxa del 17/09/19120 dibuix d'Opiso |
Ben a prop, al carrer del Rei Martí un home baixet que vesteix gavardina i porta mig rostre cobert per una gorra truca a una porta. Una mica més endavant, a la cantonada de Guadiana, un segon home, grassonet, espera apostat a la porta d’una taberna. A l’altre extrem del carrer, a la cantonada de Gayarre amb Rei Martí, un altre home aguanta una cigarreta a la boca, mentre fuma i mira en direcció cap a Hostafrancs mentre apura una cigarreta. La porta de Rei Martí s’obre i unes mans omplen les butxaques de la jaqueta de l’home que ha trucat a la porta amb tres petits paquets embolicats en mocadors.
Quan la porta de Rei Martí i l’home de la gavardina comença a caminar, lleugerament coix, el que espera al carrer Gayarre també es comença a moure. Tots dos arriben fins a l’home que espera a la taberna de Guadiana. Es saluden sense intercanviar paraules. Están nerviosos. Passen els minuts i es fa evident que els homes esperen.
Des de la carretera de Sants s’incorpora un quart home, és gran i forçut. A diferència de la resta, que s’han mogut amb tota la discreció possible aquest és tot un fanfarró.
-Només faltaves tu León, on eres? -retreu l’home de la gavardina.
-Un poco de entrenamiento con los compañeros del rugbi que hemos empezado una sección en el Español.
Els quatre homes comencen a caminar.
-Panxeta, el teu - diu l’home de la gavardina mentre entrega un dels petits farcells a l’home grassonet que esperava a la taberna de Guadiana.
-Jo també vull el meu Casanovas - diu l’home de la cigarreta.
-Té Casas. Som-hi, cal anar ràpid.
-Yo no necesito que siempre llevo la mía encima. -diu l’home forçut.
Els homes guarden ràpidament els paquets a les butxaques de la jaqueta. Casas, l’home de la cigarreta obre amb la butxaca de la jaqueta i desembolica el paquet, retira el mocador i el guarda a la butxaca de l’esquerra. Quan mira l’interior veu una pistola en la que es dibuixen dues lletres, FN, és una Browning 1910, una arma fabricada a Bèlgica. Una pistola compacta amb triple seguro. Del farcell també ha sortit un cartutx amb 6 bales de 9 mil·límetres.
En aquells moments creua pel carrer un noi jove, els homes s’alerten i se’l miren, no tenen cap dubte, el coneixen bé. El jove, que té 20 anys és Josep Garrigós Ginés, un jove rajoler que, des de que el seu sector està en vaga, es guanya la vida treballant com a paleta.
-Mira como corre el ladrillero -comenta Leon suficientment alt com per el jove l’escolti.
Els companys el recriminen mentre Garrigós accelera el pas. El jove anava cap a casa seva, al número 51 del carrer Sant Crist, pràcticament davant de l’antiga masia dels Cros, però la presència d’aquells quatre homes i especialment la seva actitud l’alerta. Decideix anar a la seu del sindicat a donar la veu d’alarma.
Continuarà.
El silenci de la Browning - 1
El silenci de la Browning - 2
El silenci de la Browning - 3
Per saber-ne més:
Llibres
Aisa Pàmpols, Manel. La efervescencia social de los años veinte. Barcelona 1917-1923, Descontrol.
BALCELLS, Albert. El pistolerisme. Barcelona (1917-1923)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada