Els germans Diego i Luisa arriben al carrer Vilardell, on la tranquilitat que es respira a l’entorn del Mercat d’Hostafrancs a aquelles hores no respón a la tensió que viu Barcelona. Encara ressonen els trets del pistolers del grup de Inocencio Feced, del Sindicat Lliure, que fa poc més d’un més s’han endut les vides de Salvador Seguí i Francesc Comas.
 |
| Portada de La Campana de Gracia. 10/03/1923 |
Inocencio Feced Calvo havia esdevingut una de les figures més sinistres de la ciutat. A banda de la seva procedència de Saragossa i que havia treballat en el metall no se sabia gaire més d’aquest personatge. La resta era enmig de les ombres. Després de ser detingut Feced hauria passat de la CNT al sindicat lliure, convertint-se en un confident a sou de Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona i Miguel Arlegui i Bayones qui era cap superior de policia a la ciutat. En més d’un cop, seguint instruccions, havia atemptat contra algun líder obrer i sovint també havia reventat una vaga.
A banda d’estar implicat en la mort de Seguí, sembla ser que Feced també va ser el responsable de l’atemptat al Pompeya, un dels music-halls més populars del Paral·lel. Un local que es trobava a l’encreuament d’aquesta via amb Nou de la Rambla. La nit del 12 de setembre de 1922 el confident va deixar una bomba a una de les butaques, la va cobrir amb la seva gorra i va marxar al bany. L’explosió va deixar 6 morts i 18 ferits. Feced va ser detingut però finalment va ser alliberat. Se’ns dubte en aquells anys contava amb bons amics. Però la fortuna era a punt de canviar de rumb i la relació de Feced amb Martínez Anido va acabar costant el càrrec de Governador Civil al general.
En una nova història envoltada d’ombres, Feced, aquest petit home que encara coixejava des de que feia uns mesos li havien disparat a una cama a Saragossa, va començar a moure’s per ambients obrers de Badalona. Mostrant-se com un home d’acció el pistoler explicava que volia formar un grup per atemptar contra Martínez Anido. Una trampa en la que pretenia fer caure a tots els anarcosindicalistes que s’hi impliquessin i a la vegada criminalitzar de nou a la CNT que havia estat legalitzada. Paradoxalment l’acció també faria caure al governador.
La tarda del 23 d’octubre de 1922 el confident es va anar citant amb grups de sindicalistes per la ciutat per entregar armament. En quan marxava Feced, després de fer les entregues, apareixia la policia que, detenint i torturant als obrers, procurava estendre la repressió. Cap a les 12 de la nit tots els implicats en el suposat atemptat esperaven a un quiosc de begudes de la Rambla de Santa Mònica, ben a prop d’on tenia la seva parada el llibreter Tomas Herreros, el pas del cotxe del governador. Però alguna cosa passava i els anarquistes en van ser conscients. Grups d’individus sospitosos envoltaven la zona. Tot era preparat per una matança. Els sindicalistes van ser conscients que tot era una trampa i van decidir fugir. Llavors va arrencar la persecució i els tirotejos pel barri, on moriren 4 obrers i un policia. Però aquesta farsa va costar el càrrec a Martínez Anido, que va ser destituït al dia següent. Feced, l’assassí de Comas i Seguí va seguir fent de les seves.
Els obrers i les obreres tenien molt present la figura de Seguí, recordaven el seu carisma capaç de fer-se escoltar per tota una plaça de toros com la de les Arenes a l’assemblea que va posar punt final, o millor dit, punt i seguit a la Vaga de la Canadenca. Segurament la seva capacitat de diàleg l’havien fet més molest que una Star, la pistola que sovint portaven els grups d’autodefensa.
Diego i Luisa, en canvi, a qui tenien molt present era a Francesc Comas, qui amb els seus 27 anys havia coincidit sovint amb els joves a diversos espais militants del barri. Comas no vivia molt lluny, al número 24 del carrer d’Hartzenbusch, a la Bordeta, a tocar de Can Batlló. Treballava a Can Trinxet, al barri hospitalenc de Santa Eulàlia, una fàbrica que s’havia fet famosa per fer, entre d’altres, els uniformes dels tramviaires de Barcelona. Però pel que el jove sindicalista s’estava fent popular era per ser el delegat de la Unió Vidriera; pels seus articles a Cultura Obrera, el periòdic de Palma, on combatia alguns dels vicis que distreien i pertorbaven als obrers, com la prostitució, el joc, el ball, els toros, el music-hall, els cabarets o l’alcoholisme. Comas també havia impulsat una petita col·lecció de llibres de temàtica social i sindical El Cráter Social, on ell mateix hi va escriure el llibre ¡A vosotras mujeres!. Per signar els seus articles Comas signava amb el pseudònim Paronas, que recordava el nom de la masia d’Hospitalet on havia viscut la seva família.
Paronas també havia participat al Comité Pro-presos de la CNT. En aquest comité el jove sindicalista va coincidir amb Andreu Homs, que hi exercia d’advocat defensant als represaliats anarquistes. Homs però va acabar convertit en confident policial i involucrat en el grup de pistolers de Inocencio Feced. Les lleialtats es venien i compraven ja fos pagant grans quantitats de diners o bé amb una moneda ben diferent, la por.
 |
| Francesc Comas. |
Com Segui i tants d’altres el mateix Francesc Comas havia patit la presó. El 30 de novembre de 1920 havia sigut detingut i portat, amb d’altres 26 sindiscalistes i advocats laboralistes, a bord del vaixell La Giralda cap a la fortalesa de La Mola, a Maó. El mateix dia que totes aquestes importants figures del moviment obrer van ser deportades l’advocat Francesc Layret va sortir de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes a les 18h de la tarda per protestar per la deportació del seu company Lluís Companys, quan va ser assaltat per un jove de vint anys, Fulgencio Ver, Mirete, que li va disparar 7 vegades, causant-li la mort. Ningú va ser detingut pel fet.
Seguí i Comas serien assassinats tres anys més tard, el 10 de març de 1923. Aquella dia s’havien reunit al bar El Tostadero de la plaça Universitat quatre companys dels dies de presidi a la Giralda i a la Mola: Salvador Seguí, Francesc Comas, Lluís Companys i el comunista Vicenç Botella. Tots quatre van debatre sobre el perill que significaven els pistolers del lliure. Eren homes de pau i Seguí tenia clar que si tot acabava en una espiral de violència els sindicalistes tenien les de perdre, però la por que governava la ciutat havia aconseguit, que Comas portés una pistola per si s’havien de defensar.
Quan van marxar del Tostadoro Seguí, Comas i Botella es van acomiadar de Companys i van seguir cap a la Rambla, on Botella va marxar. Comas i Seguí van seguir cap al Sindicat de Vidriers passant pel carrer de la Cadena, on van ser tirotejats amb traïdoria sense que tinguessin temps de defensar-se. Seguí va morir a l’acte mentre que Comas es va poder refugiar a una carnisseria. El jove moriria tres dies més tard a l’Hospital de la Santa Creu, dedicant les seves darreres paraules a Salvador Seguí: Pobre Noi! Pobre Noi!
Davant de la por a que el dol obrer esdevingués quelcom més que llàgrimes e impotència les autoritats van fer que l’enterrament es celebrès a porta tancada. Però tot i l’intent d’enterrar al Noi del Sucre en el silenci, l'empremta que havia deixat era massa gran. Així doncs dilluns les empreses es van aturar i una gran manifestació va portar la veu dels silenciats des de la plaça de Catalunya fins a la porta mateixa de Governació, un dels escenaris on es teixia la mort.
El 18 de març la ciutat es va aturar per l’enterrament de Paronas. Milers de persones van acompanyar el seguici al llarg dels quatre quilòmetres que van de l’Hospital Clínic fins al Cementiri de Sants. Diego i Luisa van veure passar la comitiva per la carretera. Al mig de tota aquella mostra de tristesa, ràbia i dolor el taüt de Comas, cobert de corones de flors portades per la seva família i pels companys de Can Trinxet. El jove bordetenc va ser arrabassat d’aquest món deixant a la seva dona embarassada d’una nena, la Rosa. 14 anys més tard aquesta nena, gràcies al suport mutu dels companys de sindicat, acabaria treballant a les oficines de Can Trinxet.
És cert, els carrers estan tranquils, però la tensió i la por ho impregna tot, transformant les coses quotidianes en terrorífiques: l’home que espera a la cantonada, les passes que s’escolten rera teu, el cotxe que accelera massa ràpid, el paquet massa embolicat… La por ha esdevingut una veïna més de la ciutat. Aguarda a la porta de la Model entre les dones que fan torns nit i dia, esperant la sortida dels seus companys o fills, per evitar que els policies els matin aplicant la llei de fugues; acompanya als sindicalistes i als advocats laboralistes quan es dirigeixen als seus llocs de treball; vetlla la són de tothom que està implicat en alguna lluita quan al carrer hi ha soroll a la nit. En els darrers sis anys els carrers de la ciutat han acollit la mort de més de 400 persones, la major part sindicalistes i obrers.
Sants, Hostafrancs i La Bordeta tampoc estan exempts d’aquesta tensió, al contrari, són un dels barris on aquesta agitació es fa més present. Fa menys d’una setmana un grup d’acció anarquista ha atacat a trets als membres del lliure que sortien de la seu del seu sindicat al barri, al carrer de Valladolid, a tocar de l’encreuament amb Alcolea. Els del lliure, també armats, van treure les seves armes per respondre a trets. A l’espiral de violència en que viu la ciutat la reacció dels del lliure només depèn de que aquests trobin el moment oportú per tornar el cop.
Fa anys que al barri les tensions van en ascens. Els industrials del tèxtil de Sants i de l’Hospitalet, entre els quals els propietaris de La España Industrial, Can Batlló, Balet i Vendrell i Can Trinxet, des del 1914, participen a la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet. Una entitat molt bel·ligerant en contra de les protestes obreres, que havia fomentat una política de contractació de grups d’esquirols, gent que sovint provenia directament de bandes organitzades.
Les treballadores més veteranes encara recorden a en Sot, un d’aquests esquirols portat pels patrons que l’any 1916 es passejava per les fàbriques armat amb una navalla. Sot va treballar a Can Batlló on va ser expulsat després d’agredir a unes treballadores. Poc dies més tard ja era en plantilla a l’Espanya Industrial. Sobre la relació entre els empresaris i les bandes de matons Àngel Pestaña va arribar a afirmar que els assassins de Seguí i Comas van cobrar 254.000 pessetes, segons ell, aportats per un dels germans Muntadas de l’Espanya Industrial, un amic íntim de Martínez Anido.
Continuarà.
Per saber-ne més:
Llibres
Aisa Pàmpols, Manel. La efervescencia social de los años veinte. Barcelona 1917-1923, Descontrol.
BALCELLS, Albert. El pistolerisme. Barcelona (1917-1923)
BORDERIAS, Cristina. Género y políticas del trabajo en la España contemporánea, 1836-1936
SORIANO, Ignacio C. i MADRID, Francisco. Bibliografía del anarquismo en España 1868-1939
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa i PAGÈS I BLANCH, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Universitat de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Articles
CORTIJO, Dani, L'assassinat d'en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, al bloc Altres Barcelones
Francesc Comas a Anarcoefemerides
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada