L’any 1895 els germans Lumière presentaven a París el primer cinematograf. L’invent, un éxit comercial, rapidament es va importar a tota Europa, i sols un any més tard, portat pels mateixos Lumière, va arribar al carrer més concurregut de Barcelona, La Rambla. Ben aviat dos fotògrafs barcelonins, Antoni i Emili Fernández van veure el futur de l’invent e inauguraren el cinematograf Napoleó.
Entre els pimers espectadors, la major part pertanyents a les élits de la ciutat, es trobava un jove ebanista santsenc, amb certs coneixements de fotografia. Així, aplicant els seus coneixements fou capaç de crear la seva primera càmera per filmar. Amb aquesta a la mà aquest pioner es va dispossar a fer primeres filmacions del cinema català (i també de tot l’estat). Aquest no era un altre que Fructuós Gelabert.
Fins fa pocs anys s’afirmava que la primera filmació feta a l’estat era “Baralla a un café”, film realitzat al casino de Sants, però recentment s’ha descobert que el 1897, abans de l’obra citada, Gelabert ja havia filmat dues escenes de la vida qüotidiana de Sants: “Sortida del públic de l’esglesia parroquial de Santa Maria de Sants” i “Sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial”. I un any més tard produí la que es considerada com la primera película del cinema d’animació a l’Estat, “Xoc entre dos transatlantics”
L’invent, tot i les crítiques d’intel·lectuals com Russiñol, Maragall i Eugeni d’Ors, que el consideraven un espectacle per a incults va proliferar i es va popularitzar gracies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d’un espectacle de magia, als envelats i als primers cinemes.
Poc a poc les imatges van anar plenant-se amb arguments, com la Terra Baixa que Gelabert va filmar, i va apareixer el genere documental, que va deixar constancia dels fets que conmovien la ciutat, com la Setmana Tràgica, amb dos titols com “Los sucesos de Barcelona (1909)” de Josep Gaspar o “La huelga general de agosto en Barcelona” de Gelabert.
Però Sants fou més que un simple escenari dels inicis del cinema català, doncs el propi Fructuos Gelabert va obrir els seus estudis, Boreal Films, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants, el lloc fou conegut popularment com “La Casa de Vidre”.
Poc a poc el cinema va deixar de ser una cosa de élits per a ser de tothom, i els santsencs es van fer assidus a cinemes com els que van apareixer al carrer Gayarre, a la Plaça Espanya, al carrer Gal·lileu o a la Riera Blanca, al veí barri de Collblanc.
Entre els pimers espectadors, la major part pertanyents a les élits de la ciutat, es trobava un jove ebanista santsenc, amb certs coneixements de fotografia. Així, aplicant els seus coneixements fou capaç de crear la seva primera càmera per filmar. Amb aquesta a la mà aquest pioner es va dispossar a fer primeres filmacions del cinema català (i també de tot l’estat). Aquest no era un altre que Fructuós Gelabert.
Fins fa pocs anys s’afirmava que la primera filmació feta a l’estat era “Baralla a un café”, film realitzat al casino de Sants, però recentment s’ha descobert que el 1897, abans de l’obra citada, Gelabert ja havia filmat dues escenes de la vida qüotidiana de Sants: “Sortida del públic de l’esglesia parroquial de Santa Maria de Sants” i “Sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial”. I un any més tard produí la que es considerada com la primera película del cinema d’animació a l’Estat, “Xoc entre dos transatlantics”
L’invent, tot i les crítiques d’intel·lectuals com Russiñol, Maragall i Eugeni d’Ors, que el consideraven un espectacle per a incults va proliferar i es va popularitzar gracies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d’un espectacle de magia, als envelats i als primers cinemes.
Poc a poc les imatges van anar plenant-se amb arguments, com la Terra Baixa que Gelabert va filmar, i va apareixer el genere documental, que va deixar constancia dels fets que conmovien la ciutat, com la Setmana Tràgica, amb dos titols com “Los sucesos de Barcelona (1909)” de Josep Gaspar o “La huelga general de agosto en Barcelona” de Gelabert.
Però Sants fou més que un simple escenari dels inicis del cinema català, doncs el propi Fructuos Gelabert va obrir els seus estudis, Boreal Films, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants, el lloc fou conegut popularment com “La Casa de Vidre”.
Poc a poc el cinema va deixar de ser una cosa de élits per a ser de tothom, i els santsencs es van fer assidus a cinemes com els que van apareixer al carrer Gayarre, a la Plaça Espanya, al carrer Gal·lileu o a la Riera Blanca, al veí barri de Collblanc.
5 comentaris:
Està clar, Sants, va ser el bressol del cinema peninsular, quines coses...
Jo diria més, van fer-ne de bones. Per ara, preparava les milicies a la guerra civil a memòria de la medicina. Amb la Maternitat d'Elna.
Quina mania amb filmar la genr sortint dels llocs tenien!
Aquesta història ja me la sabia, però no amb tants detalls i tan ben narrada. Així doncs, Sants ha de ser un dels llocs més importants del món, no?
De tot això podries fer-ne un llibre de petites narracions i segur que tindia molt d'èxit, al menys entre la gent del barri!!!
Us he enllaçat al meu blog. Espero que no es faci res. Salutacions.
Lourdes
Publica un comentari a l'entrada