L’any 1846 el consistori barceloní dictava la prohibició d’instal·lar nous vapors dins el perímetre de les muralles. Barcelona, una ciutat amb una enorme densitat de població, feia anys que vivia entre fums i sorolls de les noves industries. Una prohibició que acabaria repercutint en els pobles del pla. En pocs anys els industrials van traslladar les seves fàbriques a pobles com Sants, Sant Andreu o Sant Martí. Pobles on hi havia molt més terreny disponible i a preus més barats. Poblacions com Sants que a més eren ben comunicades, especialment des de l’arribada del tren, l’any 1854. I amb una raó definitiva, els industrials pagaven menys impostos.
Barcelona era una olla a pressió a punt d’esclatar, on els conflictes socials anaven en paral·lel i de la ma de tensions diverses. Per una banda la pressió demogràfica feia que molts esperessin amb delit l’enderroc de la muralla i l’expansió de la ciutat pel pla. Però allà on els higienistes veien la possibilitat d’edificar una ciutat nova, més sana i igualitària, construïda amb criteris científics i inquietuds socials, d’altres només veien la possibilitat de fer un negoci incomparable.
L’any 1854 començà l’enderroc de les muralles i es donà el tret de sortida tant per als utopistes com per als especuladors. Però calia un pla sobre el qual bastir la nova ciutat i l’escollit, després d’un episodi en el que no hi entraré avui, va ser Ildefons Cerdà, un enginyer que segurament coneixia millor que ningú les condicions de la Barcelona obrera, ja que sols uns anys enrere havia realitzat el més complert estudi poblacional que cap ciutat del moment arribaria a tenir.
Amb el seu pla de 1860 Cerdà sobrepassà el projecte d’Eixample de Barcelona, estenent la ciutat per municipis que encara eren independents. L’any 1874 Rius i Taulet començà els tràmits per aconseguir l’agregació, una intenció que va generar protestes entre els pobles del pla, que van aprofitar la rivalitat de Barcelona amb Madrid, denunciant a la capital de l’estat que la capital catalana volia disputar la supremacia de la capital de l’estat.
El 5 de maig de 1883 un ajuntament proagregació va acordar ser agregat a Barcelona. L’agregació va sumar 2.100 signatures a favor i 1.400 en contra, del total dels prop de 20.000 habitants del poble. Però l’experiment només va durar uns mesos, ja que el govern central va acabar decretant la segregació. Mentre Barcelona presentava recursos els pobles del pla, on l’agregació generava molta oposició, s’organitzaven, creant la Junta antiagregacionista de los pueblos del Llano.
Al cap de molts començava a córrer la idea d’una gran metròpolis que s’estendria entre els dos rius, del Llobregat al Besos. I l’any 1888 va arribar el moment de situar la ciutat nova, creada durant els darrers 30 anys, a l’aparador del gran mercat del món, al costat de ciutats com Londres i París. Barcelona estrenava una política que seguiria des de llavors, substituir la seva manca de capitalitat per la capitalitat dels grans esdeveniments.
Amb l’Exposició Universal de 1888 molts van veure la possibilitat de negoci incrementada i l’horitzó de l’agregació molt més proper. Una fita molt cobdiciada per alguns a Barcelona, que havien vist en la marxa de les grans fàbriques als pobles una pèrdua impositiva per a les arques municipals. L’any 1889 la Diputació va donar el vistiplau a l’agregació i una comissió on hi figurava Rius i Taulet va marxar cap a Madrid per defensar l’agregació. Mentrestant als pobles les mobilitzacions es reprenien i el 7 d’abril de 1889 els antiagregacionistes van aplegar 40.000 persones en manifestació davant el Govern Civil. Finalment la demanda barcelonina va queda aturada. Les demandes barcelonines però no es van aturar en els anys següents. L’any 1894 Barcelona va obrir expedients per annexionar-se part de Sant Martí i la Marina de Sants, que finalment serà pactat amb l’Ajuntament de Sants.
Però un fet a succeït a 7.600 quilòmetres de Barcelona faria canviar les reticències de Madrid a l’agregació barcelonina. El 24 de febrer de 1895 els independentistes cubans, liderats per José Martí s’aixecaven a 35 localitats en contra dels espanyols, era l’inici de la Guerra d’Independència de Cuba. Les arques de l’estat havien de mantenir una nova guerra i la fatxenderia de la capital va passar a un segon terme. Si Barcelona volia ser gran només calia que pagués més impostos, un fet que l’Ajuntament de Barcelona va acordar el 30 de març de 1897.
El primer d’abril una comissió encapçalada per l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Nadal i Vilardaga arribava a Madrid per negociar l’agregació. El 16 d’abril arribaren també comissions de Gracia i Sant Martí per evitar l’agregació, però ja no hi havia res a fer, Madrid volia armes i Barcelona li oferia diners. Així el 20 d’abril de 1897 un reial decret promulgava l’agregació de Santa Maria de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.
De la nit al dia la superfície de Barcelona es va triplicar. Però no creixia només en hectàrees, també ho feia amb població amb aportacions importants com les de Gràcia, una vila que l’any 1887 havia superat els 45.000 habitants, Sant Martí de Provençals amb més de 32.000, Sants amb prop de 20.000 o Sant Andreu de Palomar amb prop de 15.000. També creixien els ingressos de les seves arques, ja que poblacions com Santa Maria de Sants o Sant Martí s’havien anat convertint en els paradisos fiscals del pla per als industrials. L’augment dels impostos es va fer de manera gradual en un període de 10 anys.
El que no va ser gens gradual va ser el negoci dels especuladors amb aquesta nova i enorme bombolla immobiliària. Segons sembla entre aquests especuladors hi figurava el mateix alcalde de Barcelona, qui havia comprat terrenys a Sant Andreu. Amb les butxaques plenes el nacionalisme barceloní d’alguns es va veure incrementat de tal manera que es va començar a reclamar l’annexió d’Esplugues, Hospitalet, Cornellà, Sant Just, Sant Joan Despí i Sant Adrià.
Polítics com Pi i Margall, el veterà lider federalista, apuntava un fet que ni es va tenir en compte llavors i que tampoc ha sigut suficientment valorat amb el pas del temps. L’agregació va significar l’eliminació il·legal de 6 municipis, ja que segons la llei municipal de l’época, aquesta decisió només la podia prendre la Diputació provincial amb la conformitat de les dues parts, un fet que no va succeir. La firma de la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena eliminava la soberania de 6 municipis. Un fet inconcedible per un federalista com Pi i Margall. I és que la creació de la Gran Barcelona no va ser pas una fraternal federació de municipis, va ser l’expansió de Barcelona sobre la resta de municipis. Unes formes que segurament van marcar, ja d’inici, la relació de forces entre el centre i la perifèria barcelonina. Els antics municipis van convertir-se, encara més, en terrenys per a les infraestructures molestes de Barcelona, una política que, especialment en l’aspecte urbanístic, van marcar els barris durant el segle XX.
