Les Arenes

Avui en dia Les Arenes és un centre comercial, un mirador i poc més. És cert que les obres d’enginyeria per aixecar la plaça van ser espectaculars i que les vistes que ens ofereix la capçalera de la plaça sobre la ciutat són també ho són, però passejant-nos per l’interior no sentim una sensació gaire diferent a la que podem sentir a qualsevol altre centre comercial de la ciutat. Les Arenes avui en dia és el que l’antropòleg francès Marc Augé va definir com un no-lloc, un espai urbà sense cap personalitat que podrien estar a qualsevol ciutat, espais de transitorialitat que manquen d’una definició pròpia.

Una manca de personalitat, com a mínim a l’interior, que res ens diu de la llarga història de l’espai i del fet que hagi estat escenari d’alguns dels esdeveniments polítics i socials més importants de la nostra història recent. L’espai que avui en dia ocupa la plaça d’Espanya va ser un important encreuament de camins, per això el seu nom històric, el coll dels Inforcats, un nom que feia referència al mot llatí Inforcatos, encreuament de camins.

Un espai de pas i d’entrada a la ciutat que va ser utilitzat per advertència als viatgers que es dirigien a la ciutat. Motiu pel qual es van situar una de les forques de la ciutat, fet que va generar una gran quantitat de llegendes negres. Segons expliquen les despulles dels enforcats de la Creu Coberta es recollien cada vint anys.

Ben aprop, on actualment hi ha l’escultura Dona i Ocell, al Parc de l’Escorxador, l’estiu de 1584 es van instal•lar els dos primers molins de Barcelona, que van ser coneguts com el molí Xic i Gran de la Creu Coberta. No en va el nostre poble, durant molts anys va ser el rebost de Barcelona.

I per fi l’any 1892 es va començar a construir la plaça de toros de Les Arenes a l’indret conegut com La Vinyeta. Unes obres iniciativa de Josep Marsans en un moment en que l’espectacle taurí era un esdeveniment de masses. L’obra, que va finalitzar el 1899, va ser encarregada a l’arquitecte August Font i Carreras. L’edifici resultant una plaça de toros al gust de l’historicisme del vuitcents amb mostres de neoarabisme que tenia capacitat per a 15.000 espectadors.

Inauguració de Les Arenes, 1900.

La inauguració de la plaça va tenir lloc el 29 de juny del 1900 amb una cursa de braus de Veragua i els toreros Mazzantini, Antonio de Dios i Antonio Montes i dos toreros més a cavall: I. Grané i M. Ledesma. Poc temps després, el 7 d’octubre un toro, el Miura Desertor va enganxar al torero Domingo del Campo i el va matar.

La ciutat creixia urbanitzant espais que fins feia pocs anys estaven buits i l’any 1908 la cruïlla de la Creu Coberta va esdevenir finalment la plaça d’Espanya. Pocs anys després, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929 arribaria el torn de la muntanya de Montjuïc. Unes obres que es van amb unes dures condicions de treball explotant als treballadors, molts procedents de Múrcia.

Però a banda de la seva importància com a escenari de l’espectacle taurí Les Arenes, per les seves dimensions i segurament també per la seva proximitat a espais obrers com Hostafrancs, Sants i Poble Sec va ser l’espai escollit per fer mítings i assemblees multitudinàries de les més diverses ideologies. La més sonada i que més repercussió tindria, l’assemblea que va finalitzar amb la Vaga de la Canadenca, que va paralitzar la industria l’any 1919 des de finals de gener fins al març.

El 17 de març els representants de La Canadenca i del comitè de vaga van arribar a un acord, però abans calia que fos subscrit. Per aquest motiu la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. Arran de la gran mobilització proletària el 3 d'abril del mateix any un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

La plaça va ser gestionada pels Marsans fins que l’any 1927 van llogar-la a una família de coneguts empresaris santsencs que s’han dedicat especialment al món de l’espectacle i dels quals un dia caldria fer tot un article dedicat a ells, els Balañá, que van explotar la plaça fins l’any 1977.

Com a petita descoberta propera a la plaça us recomano fer un cop d’ull a la Casa de la Papallona, també anomenada Casa Fajol, una senzilla casa d’habitatges feta pel mestre d’obres Josep Graner on es va fer servir el trencadís.

Casa Fajol o de la Papallona

Foragitats dels carrers

L’any 2006 vaig començar a escriure articles d’història local a La Burxa. Un dels primers va ser De qui són els carrers? una reflexió sobre el fet que la majoria dels carrers dels nostres barris recorden terratinents i industrials i en canvi les referències a obrers i obreres són purament testimonials.

Han passat set anys de tot alló, un temps que m’ha servit per descobrir moltes històries i molts personatges de Sants. Persones que no van lluitar per deixar els seus noms a les plaques dels carrers, sino que ho van fer per millorar les condicions laborals i socials de la gent. Justament per això cobra sentit el fet que siguem nosaltres, els treballadors, els que només heredem les lluites, els que recuperem la seva memòria.

Personatges com Francesc Comas i Pagès, un militant anarcosindicalista que va neixer l’any 1896 a la Bordeta, i que va viure al carrer Hartzenbusch 24, a tocar de Can Batllo. Un jove que va estar implicat en lluites laborals de l’època; que va participar entre d’altres al Congrés de Sants; que va escriure fulletons sota el pseudònim Perones i que com molts va patir la repressió.

L’any 1923 el Sindicat Lliure, format pels matons de la patronal, terrotitzava la ciutat amb total impunitat. El 10 de març, al bar El Tostadero, es van trobar Salvador Seguí, Lluis Companys, Vicenç Botella i Francesc Comas per comentar la tensa situació que es vivia a Barcelona. 

Després d’acomiadar-se primer de Companys i després de Botella, Seguí i Comas van anar cap al Sindicat del Ram de la Construcció. Tots dos van arribar fins al carrer de la Cadena, on Comas va entrar a l’estanc mentre Segui l’esperava al carrer. Quan Comas va sortir els matons de la patronal: Carlos Baldrich, Manuel Simón i Amadeo Buch van actuar matant a Salvador Seguí d’un tret al cap i ferint greument amb tres trets a Francesc Comas, que moriria tres dies més tard.

Un atemptat sobre el qual Angel Pestaña va afirmar que es van pagar molts diners, fins a 254.000 pessetes, segons ell aportades per un dels germans Muntadas de l’Espanya Industrial, un amic íntim de Martinez Anido. 

Enterrament Francesc Comas

L'enterrament de Salvador Seguí, davant la protesta general, es va celebrar a porta tancada. Dilluns les industries van parar i hi va haver una gran manifestació de la plaça de Catalunya fins a Governació. L'enterrament de Francesc Comas seria ben diferent, amb l’assitència d’unes 200.000 persones que van voler acomiadar als dos sindicalistes. 

Però noranta anys més tard noms com el de Francesc Comas segueix foragitats dels carrers, mentre que els Muntadas encara mantenen el seu domini de l’Espanya Industrial.

El Mirador, Gent del Barri a Sants

I si ahir vaig publicar una petita visita pel barri d'Hostafrancs a la secció Gent del Barri del programa de ràdio El mirador de Barcelona avui publico una per Sants.

 

El Mirador, Gent del Barri a Hostafrancs

Comparteixo amb vosaltres una petita ruta que vaig fer a la secció Gent del Barri del programa de ràdio El mirador de Barcelona.

Relligant Nou Barris

Ara fa uns anys, quan varem crear Histotube, el portal de vídeos d'història en català amb en Jordi Bonvehí en Lorién Casasús i en Dani Cortijo, i l'estavem donant a conèixer ens varem reunir amb els responsables del portal Edu365.cat. En la xerrada que varem tenir vaig escoltar a parlar per primer cop de dos conceptes que fins llavors desconeixia, la realitat augmentada i els codis QR. 

Encara que els que no em conegueu en persona podeu pensar que soc un historiador totalment entregat a la tecnologia pel fet de participar o crear projectes com Histotube o #GuerraCivil20, un seguiment en temps real de la Guerra Civil Espanyola, us he de confessar que en realitat em costa seguir el ritme dels canvis tecnològics. Però tot i això si que sé veure quan una d'aquestes tecnologies ens ofereix una oportunitat per millorar la divulgació històrica.

Des de la reunió que us comentava em va quedar una idea vaga al cap, introduir explicacions històriques als carrers de la ciutat que poguessin ser capturades. Poc després, a Berlín, vaig descobrir que hi havia plaques amb explicacions històriques i codis QR. Des d'aquest moment ja vaig veure que aquest era un bon sistema.

Finalment l'oportunitat de fer un projecte relacionat amb la història local i aplicant els codis QR va arribar quan vaig entrar a treballar a Televisió de Nou Barris. Gràcies als companys de la tele, l'Ivan, la Marta i la Ruth, la idea va prendre un caire nou que jo no havia previst i que si que resultava totalment innovador, el que es capturaria no seria només una pàgina web serien petits documentals explicant cadascun dels punts.

Al projecte es van incorporar dos entitats que resultaven indispensables per explicar la història de Nou Barris, l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris i el Grup d'Història de Nou Barris-Can Basté. També s'hi va sumar el Districte de Nou Barris, un fet que va permetre fer el projecte realitat i que va significar un nou impuls, s'incorporarien 21 faristols amb una explicació curta del punt, el codi que portaria al vídeo i informacions en braile.

Tots varem començar a treballar redactant texts, buscant fotografies, editant vídeos, creant la web i pensant possibles rutes. Una feina que no hauriem pogut acabar sense la col·laboració de professionals que van aportar els seus coneixements de forma voluntària per corregir els texts, locutar, fer la web o fer el disseny dels plafons.

I finalment hem pogut finalitzar el projecte Relligant Nou Barris, que vol descobrir un ric patrimoni d'aquest districte a la resta de la ciutat. Espero que us agradi!

La Justicia de Franco

"Esta es la Justicia de Franco" van ser les darreres paraules de Joan Peiró abans de ser afusellat el 24 de Juliol de 1942. Comparteixo amb vosaltres un documental de TV3 de l'any 2003 que recupera aquesta important figura.

19 de julio de 1936 - Bombardeo Plaza España, defenestración piano, saqueos posteriores

Us recullo un testimoni de l'esclat de la Guerra on apareixen espais del nostre barri. El text l'he trobat a la web oreneta.com 

Jo us deixo l'article i cadascú que tregui les seves conclusions:

Cuenta papá que las tropas de Franco se levantaron en Africa el 18 de julio. Al día siguiente una bomba los sacó de la cama. Su papá, el yayo José, fue a investigar a la luz de un día sin sol. “Quedaros tranquilos en casa, voy a ver qué ha pasado”. Al volver, cuenta papá, el yayo José explicaba que jamás había visto tanta “carne en la calle”. La Plaza España de Barcelona había sido bombardeada. Transeúntes, gente de a pie, los primeros obreros que esperaban el metro, inocentes todos: muertos. Bastó y sobró para que la familia se preparara para salir a la calle.

Cuenta, ahora la historia, que el pueblo de Barcelona se enfrentó al ejército y lo venció. Un pueblo que se agrupaba alrededor del anarcosindicalismo. Las bravías teorías de Bakunin, Proudhon y Malatesta, eran anatema de las de Marx y Lenin. Los anarquistas no estaban ni con unos ni con otros. El primer frente, después de espantar al ejército, fueron las iglesias, conventos y colegios de curas y monjas. El clero temblaba y huía por los pasillos subterráneos.

Cuenta papá que lo que vio aquellos días, cuando apenas era una adolescente, lo acompañó en sus recuerdos hasta el día de hoy. Papá vio como quemaban los cuadros y las esculturas de las iglesias. Como los gitanos de la calle Los Ladrilleros, en nombre del anarquismo lanzaban un piano de cola de alto balcón del convento de la calle Guadiana de Sans [es decir, el Colegio Sagrada Familia de las Hermanas de la Sagrada Familia de Urgel, ve por ejemplo Manuel García Gargallo, L'ensenyament de l'església a la ciutat de Barcelona, ahora parte de la Escola Joan Pelegrí]. La fuerte impresión de ver las monjas momificadas emparedadas en los subterráneos pasillos que comunicaban del convento al de los curas. “Monjas con sus fetos en brazos…”.

El escarnio esperpento de Valle-Inclan finalizaba en la Diagonal donde en desfile carnestolendo al grito de “a las barrricadas” proclamaba el triunfo de la Revolución. Camiones llenos de obreros, gitanos, chulos y todas “las putas del barrio chino” que se iban para el frente de Aragón. Así lo vio papá y así me lo ha contado una y otra vez. Después la historia comenzó a complicarse. Lo que pretendió ser un golpe de Estado militar se transformó en una guerra civil. Una apretada guerra mundial que sirvió de ensayo general para la gran guerra. La última guerra idealista del siglo de las guerras.

Jorge Vidal. (1997, octubre 4). Alma ácrata. El nacional.

Si us interessa la Guerra Civil a Sants trobareu moltes històries recollides al meu llibre: Del somni al silenci.