diumenge, 22 de novembre del 2026

La guerra sota la sorra (18)

26 de juliol de 1936, Carrer de Sant Crist

Un cor informal de milicians arrenca el cant. Són veus aspres, forjades als tallers i a les fàbriques, entre el soroll dels motors, els cops de martell… Potser les veus no són netes, però sí sinceres. Cadascuna de les paraules que pronuncien estan carregades de veritat, ja que es tracta de mots que han patit a les pròpies carns o sobre els que han fabulat amb anhels de futur. Són camarades del POUM, companys de militància i amics del Pere Rabassó, un dels milicians morts en els combats del 19 de juliol.

 



Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s'acosta el bell temps de la pau.

L’Adela, que es troba a primera fila de l’acte, en un lloc central, s’estremeix quan, un cop més, torna a sentir en veu alta aquella promesa del “bell temps de pau” i quan pensa que, en realitat, un cop més, és més probable que el dret sigui vençut per la força.

Del passat, destruïm misèries,
esclaus, aixequeu vostres cors:
la terra serà tota nostra,
no hem estat res i ho serem tot!

Trobar-se a pocs metres de les runes de Santa Maria de Sants, encara calcinades, carrega de significat, encara més, les paraules dels que estan cantant. Pocs dies enrere es batien pels carrers de la ciutat per deixar de no ser res i, per un cop a la vida, ser-ho tot. Què hauria fet el Pere de no haver mort al combat? Es pregunta l’Adela. En realitat no és més que una pregunta retòrica, ja que ella mateixa té la resposta i és que en Pere, de cap manera s’hauria quedat amb el braços plegats. S’hauria implicat en acabar allò que havia començat. De ben segur que ara aniria en direcció cap al front, a l’Aragó o ves a saber a quin punt. “La terra serà tota nostra” no pot deixar de repetir l’Adela, pobre Pere, tan de bo aquesta mateixa terra li sigui lleu.

És la lluita darrera,
agrupem-nos, germans!
La Internacional serà
la pàtria dels humans.

L’Adela és una fervent defensora de l’internacionalisme. Pensa que els nacionalismes són, en gran part, invents per dividir la classe obrera, per aconseguir que pobres de totes les nacions es matin entre ells defensant els interessos dels respectius burgesos. De fet el seu internacionalisme l’ha fet apostar per l’esperanto com a llengua franca. per ella té tot el sentit que si entre els diversos pobles es volen relacionar com a iguals ho facin amb una llengua comuna que, de fet, no sigui la llengua de ningú. Que diferent aquesta idea dels imperialistes que volen fer de les llengües de les metropolis les llengües de tothom. Ella es defensa prou bé en esperanto i sempre que pot, quan venen companys i companyes d’altres indrets, quan es celebren congressos, xerrades… la procura fer servir.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

La força del tirà sotmesa
tot puny deixarà quan voldràs.
Atiem la fornal encesa,
el ferro és fill del nostre braç.

Mentre el cor segueix cantant l’Adela mira la façana de l’edifici que tenen just al davant, on, encara amb la pintura fresca es pot llegir “Carrer de Pere Rabassó”. Què n’hauria pensat en Pere d’un homenatge com aquell? Potser ell no hagués volgut que fessin una cosa així, però pensa que, en el fons, els homenatges en realitat no són pels que marxen si no pels que es queden, són una senyal d’amor per expressar quelcom que potser no es va arribar a verbalitzar, i que els seus companys de militància hagin pensat que era un acte necessari, ho troba bonic, conmovedor.

És la lluita darrera,
agrupem-nos, germans!
La Internacional serà
la pàtria dels humans.

Obrers, camperols, la batalla
ha començat i finirà.
La terra és de qui la treballa
i el treball just triomfarà.

La batalla ha començat, res més cert que aquesta afirmació -pensa l’Adela- però realment finirà? Realment el treball just triomfarà? El ulls de l’Adela s’omplen de llàgrimes. Han passat tantes coses en tants pocs dies que tot just comença assimilar que el Pere ja no hi és. La revolució és urgent, derrotar al feixisme és urgent i aquests temps accelerats s’ho emporten per davant tot. No hi ha temps per dols, no hi ha temps per records… En aquell moment algunes dones se li acosten per donar-li el condol, formen part del Secretariat Femení del POUM, secció feminista que just acaben de crear totes aquelles dones militants del partit. Potser ha arribat el moment de fer una passa més i significar-se oficialment amb la causa. Seria bonic prendre el relleu del Pere, potser una forma de mantenir la seva memòria més acord amb la seva forma de pensat que el canvi de nom del carrer de Sants Crist.

Si del cel de la nostra terra
foragitem dels corbs l'estol,
pau ferma seguirà a la guerra
i sempre més brillarà el sol.
 

Sí, definitivament -pensa l’Adela- ha arribat el moment de militar al POUM. No només per seguir l’estela del Pere, sinó perquè o és ara o mai. Quan la classe obrera tindrà una oportunitat com aquesta? Amb l’exèrcit derrotat i desaparegut, les fàbriques sota control obrer i el poble armat? Tot esforç serà poc pel bé últim al que poden arribar. Ella té molt clar que després del control dels sistemes de producció, cal municipalitzar la propietat urbana. Què és primer el dret a tindre una vivenda digna o la propietat privada dels grans tenidors? Té molt present la llarga lluita de la vaga de lloguers.

A partir de l’estiu del 31, a iniciativa del Sindicat de la Construcció de la CNT milers de famílies van deixar de pagar els lloguers fins que s’aconseguissin tres punts bàsics: reduir els lloguers al voltant d’un 40%; millorar les condicions dels habitatges i acabar amb els desnonaments per impagament. La iniciativa va tindre una resposta tan gran que va sorprendre als propietaris i a les cambres de la propietat, que van respondre de l’única manera que sabien fer, amb més denúncies i desnonaments. La República, tot i les promeses de canvi social, va engegar una onada repressiva no molt diferent del que tothom ja havia viscut en d’altres períodes: detencions preventives de sindicalistes; escorcolls, desnonaments…

Però si la vaga va sorprendre a tothom, potser encara ho va fer més la resposta solidària veïnal. Quan es produïa un desnonament sense que s'hagués pogut aturar, tot el veïnat s’organitzava per reocupar l’immoble i tornar a pujar els mobles i totes aquelles coses que haguessin anat a parar al carrer. Més enllà del Sindicat aquella lluita els havia fet forts com a barri, donant respostes col·lectives que servisin per a tots i cadascun d’ells. Si això ho havien fet durant una república burgesa… què no farien ara en plena revolució. L’Adela ho té clar, participarà al Consell de la Vivenda del POUM.

És la lluita darrera,
agrupem-nos, germans!
La Internacional serà
la pàtria dels humans.


Per saber-ne més:

BENGOECHEA, Soledad. Retratos de mujeres militantes del POUM

Fitxa sobre Pere Rabassó a la web del Memorial Democràtic 

VILLAROYA FONT, Joan Las víctimas del 19 de julio en Barcelona. Article a Història y vida (1979)


Sobre el capítol 18:

El triomf de la revolució va comportar alguns canvis que, tot i que potser eren simbòlics, permeten visibilitzar més clarament que moltes altres coses que l’hegemonia als carrers havia canviat de bàndol. Fins llavors els noms dels carrers de barris com Sants, pràcticament, s’havien limitat a noms de sants i santes; als noms dels antics propietaris dels terrenys i de les fàbriques o a noms de poblacions catalanes o espanyoles que, de fet, havien substituït a d’altres noms de sants i santes que, a partir de l’agregació a Barcelona, van resultar duplicats. Amb la revolució es van fer presentes noms que fins llavors haurien estat impensables: la plaça de Sants es va convertir en la plaça del 19 de juliol; el passeig de Sant Antoni va esdevenir el passeig d’Arturo Paz i el carrer de Sant Crist va passar a anomenar-se carrer de Pere Rabassó. Els accelerats canvis polítics del moment, amb el cop contrarevolucionari del PSUC i la Generalitat del maig del 37, van voler que, de forma definitiva el carrer de Pere Rabassó no fos aprovat fins a l’octubre del 1937, un moment on el POUM ja feia uns mesos que era un partit prohibit. Alguns noms populars, com el carrer dels Màrtirs de Sants, que va rebatejar el carrer de Sant Frederic, finalment no van arribar a ser un nom oficial.

La feinada d’investigació i divulgació sobre el nomenclàtor dels nostres barris que durant anys va anar fent l'incansable Josep Maria Vilarrúbia-Estrany va recollir molts d’aquests canvis, i entre tots els llibres amb articles que al llarg de la seva vida havia anat publicant, també va escriure sobre el carrer de Sant Crist, el carrer més antic dels de Sants, i també sobre el seu breu canvi durant la revolució per dir-se carrer de Pere Rabassó. De fet, encara aniria més enllà. En una d’aquelles imatges que el Josep Maria aconseguia, no saps com, gràcies a la seva feinada de cerca i a la seva legió de seguidors fidels, va arribar a publicar l’única imatge que he vist de la pintada de Pere Rabassó a la façana d’un edifici del carrer de Sant Crist. Tot i haver voltat carrer Sant Crist amunt i avall, mirant les façanes buscant el nostre particular carrer de Miquel Pedrola, tal com va fer el Dani Cortijo, o el nostre carrer del Milicià desconegut… la cerca va ser infructuosa i segurament la pintada reposa sota una cobertura de pintura plàstica.

Si la vida del Pere Rabassó finalitzava la vida política de l’Adela Cortés tot just estava a punt d’arrencar: el seu creixent pes al POUM, la seva participació en el Consell d’habitatge, el seu treball a l’Akademio Laborista Esperanto de Sants… Per això em va semblar interessant poder especular sobre un moment com aquest, l’acte d’homenatge que potser es va fer, però sobre el qual no conservem cap més informació. Fer-ho, però em permetia fer reflexionar a l’Adela just en aquell difícil moment de canvis.